Seró: les pedres dins la capsa

A Catalunya tenim un patrimoni arqueològic ric i divers. Tan ric com desconegut, maltractat, poc desenvolupat i menyspreat. Menyspreat, especialment, des de les nostres administracions, començant per les locals i acabant amb la Generalitat. I menyspreat, també, per bona part de la ciutadania. És igualment cert, tanmateix, que no seria just atorgar el mateix grau de responsabilitat, quant a aquest menyspreu, a uns i altres, ja que si bé en el cas dels ciutadans l’origen primer del seu menyspreu rau en la ignorància i el desconeixement, pel que fa a les administracions (i com més a munt, més hi va) la possibilitat d’adduir aital desconeixença no es dóna.

I sí, per si algú ho sospita, és ben cert: la ignorància dels primers és, en realitat, induïda per les interessades polítiques endegades pels segons. Polítiques, accions, planificacions, plantejaments, projectes i plans directors diversos dels quals, d’una o altra manera, emana gairebé sempre el mateix missatge subliminal: el patrimoni arqueològic de Catalunya no paga la pena. És pobre. No té interès. No pot aportar gaire cosa, per no dir res, al desenvolupament de la nostra societat. Doncs bé: això, no és veritat. És, de fet, radicalment fals.

Una altra cosa és que l’estat en què les restes arqueològiques mobles i (especialment) les immobles es troben i es presenten avui dia a la ciutadania al nostre país semblin refermar aquesta idea. La realitat, però, és que l’anàlisi intel·ligent ha d’anar just en sentit contrari: la causa de que tinguem el patrimoni arqueològic tan deixat i tan poc presentable, i de que projecti una sensació tan depriment i buida, és el resultat d’anys i anys de polítiques menyspreadores i vergonyants en aquest àmbit. Polítiques ignorants i acomplexades i, com a resultat, vacil·lants, erràtiques i ineficaces. (Cal que digui, cada vegada, allò de “salvant honroses excepcions”? Sí? De veritat no se sobreentén? Buf!! Tothom content, si ho dic? Val, doncs: queda dit. Au, continuem).

Al nostre país tenim grans tresors arqueològics, als quals no se’ls dóna la valoració i projecció que mereixen per la seva importància i singularitat. La gent, evidentment, no neix ensenyada, i per tant, el ciutadà mig no pot arribar a percebre la importància relativa d’un element patrimonial (especialment arqueòlogic) si els responsables de posar-lo en valoració, d’interpretar-lo per a ells, fracassen en l’intent. Poques coses hi ha tan falses en aquest país, en l’àmbit del patrimoni, com la denominació de “Centre d’Interpretació” que ostenten tants espais d’exposició de format museogràfic decimonònic com tenim, alçats de manera especialment abundosa en els darrers anys.

Un exemple d’aquests tresors de què parlem són les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera). La seva història és extraordinària i desgraciada alhora. Es tracta d’un conjunt únic a nivell europeu, un seguit de grans blocs de calcarenita, delicadament escairats i posteriorment gravats amb patrons diversos per tot arreu (front, dors i llom), que originalment haurien format part de diverses estàtues-esteles. És a dir, de grans escultures que representaven, possiblement, personatges destacables de la societat que les va produir, divinitats o bé ancestres. Presenten una cara anterior i una posterior (totes dues planes), de tal forma que en l’anterior hi trobem un treball de baix relleu que mostra un seguit de franges primes paral·leles, l’interior de les quals fou farcit amb un motiu en forma d’espiga. A la posterior, en canvi, el format de la representació és diferent: un motiu reticular altern, talment com si contemplessin una paret de maons, però disposats verticalment. Molt possiblement, al davant s’hi representa una mena de túnica o vestit llarg (fins i tot sembla poder-se apreciar l’existència d’un cinturó), i al darrera una capa. En tot cas, corprèn contemplar l’absència de rostre, circumstancia que ens parla de l’enorme component simbòlic (de traducció impossible) del monument. Antropomorfs estilitzats, sense rostre, sense braços, sense cames. L’abstracció, avant a lettre. Hom calcula l’existència d’un total de tres estàtues-esteles, la més gran de les quals faria uns 7 metres d’alçada: la més gran de tota Europa, pel que fa a aquest tipus de monument.

Per si feia falta afegir més salseta a la història, però, resulta que aquestes esteles han estat recuperades no pas en la seva posició original sinó fragmentades i formant part d’un túmul amb cista central; d’un megàlit, vaja. Els investigadors de la UdL que han excavat el conjunt (un treball tècnicament impecable, dirigit per Joan B. López i Andreu Moya) expliquen que en un moment determinat, al voltant aproximadament del 2.700 aC, les enormes estàtues foren desmuntades, enretirades del lloc on algú les havia ubicat molt temps abans i finalment trossejades, partides en diversos fragments de format més o menys quadrangular. Amb aquests fragments, lloses de grans dimensions, els responsables de l’esquarterament de l‘antic conjunt monumental d’esteles van procedir a construir la cambra sepulcral del dolmen, l’interior de la qual acolliria a partir d’aquell moment múltiples inhumacions. Com pertoca, l’obra finalitzà amb el cobriment de la cambra mitjançant un túmul.

Impressiona, ser al davant d’aquestes pedres esculpides. No tal sols pel treball artístic, que ja és excepcional per l’època. Estan carregades d’història, impregnades de gestos, accions, sentiments, simbolisme i emotivitat. Quant t’hi apropes amb el cap equipat, la imaginació es dispara. Et parlen de possibles societats amb cabdills, de poder, de simbolisme i representació; d’art. També, però, de davallada, de crisis, de gent i pobles anant amunt i avall, de canvis culturals, de comerç i conflicte. I, a un nivell potser més humil, et parlen també de roba, d’eines, d’armes, de cinturons, de sivelles. De com devia costar construir i aixecar aquells enormes blocs de pedra, curosament esculpits segons el cànons simbòlics i estilístics de l’època. En un moment i un espai, a més, en què, gairebé ningú no ho feia. De com, en el que avui dia és un racó mig oblidat de la Catalunya profunda, algú, ara fa més de 2700 anys, va tenir la idea (potser la necessitat…) de fer l’estàtua més gran que es pogués fer, per a representar ves a saber què (un avantpassat mític? El fundador d’un llinatge o de la comunitat? Una divinitat? Un cabdill?). I de com, més enllà d’enunciar aquesta voluntat, aquest algú va aconseguir que el projecte, que implicava posar-hi a treballar bona part de la comunitat, es dugués a terme. Un algú va dir que quelcom excepcional es fes, i allò es va fer: poder, en estat pur (facis la vostra voluntat…). Possiblement, societats complexes.

I a través de les mateixes pedres, poder sentir com, més tard, potser molt més tard de tot això, s’esdevingué la fi d’una època, d’un manera d’entendre la vida. La caiguda de sistemes d’organització que, igual llavors com ara, semblaven eterns. I qui sap, fins i tot, si de cultures. Canvis, canvis, canvis. Vet aquí que arriba un dia en què les velles i monumentals pedres, poder encara enclavades en el lloc on havien estat sempre, ja no serveixen, ja no simbolitzen res, han perdut el sentit que tenien. La transcendència esdevé eixorca. Qui sap si s’havia arribat al punt, fins i tot, de restar perduda del tot la memòria dels que havien aixecat aquells blocs, dels dirigents que havien induït la seva gent a esforçar-se per alçar-les, possiblement argumentant l’extrema importància que, per raons ja oblidades, aquell fet tenia per tal que la comunitat perdurés eternament. Una promesa d’eternitat que, com sempre, el temps havia acabat esborrant. Potser, arribats a aquell punt dels temps, aquelles pedres, encara orgullosament enclavades a tocar del Senill, contempladores impertorbables del pas dels segles, representaven el darrer element que es resistia encara a culminar la damnatio definitiva de la memòria d’aquells que les van alçar, morts temps ençà. Però la desmemòria va lligada a la falta de respecte, origen de tots els mals: altres gents, altres pobles, palplantats davant d’aquelles esteles, incapaços potser, fins i tot, d’entendre-les, no hi veieren ja símbols de poder sinó material de construcció amb el qual construir un mausoleu. Vet aquí el pas del temps mostrant, com sempre, com n’és en realitat de fugissera la pretesa eternitat dels nostres gestos més transcendents.

Es tracta d’un conjunt únic a nivell de tota Europa. Tothom hauria de córrer a contemplar les pedres, i a fruir-les. Pur caviar. Un tresor, a tocar de casa. Ara bé: sentireu vosaltres tota aquesta mixtura de sensacions i emocions que esmentàvem, bon punt tingueu l’ocasió de contemplar-les, palplantats davant d’elles? Lamento dir-ho, però ho dubto molt. Si més no, ja us anuncio que la capsa que les acull a Seró no us ajudarà pas. Bé, en realitat, tot el contrari: us ho farà pràcticament impossible.

A la fi, les pedres dins la capsa. La capsa… d’això… sí, la capsa… Bé… en tot cas, ja en parlarem un altre dia, de la capsa…

Advertisement