Els marges de l’oblit

En un país com Catalunya, que no pensa, o que, més ben dit (per allò de no semblar maximalista), pensa molt poc sobre patrimoni i menys encara sobre el seu patrimoni, resulta lògic que determinades cafrades semblin absolutament normals als seus ciutadans. I mentre escric el mot cafrada mantinc un ull posat en el diccionari, on hi constato que segueix vigent per al mot l’accepció de “acció pròpia d’una persona bàrbara”. No és que em resulti especialment pertinent l’ús (absolutament desfasat i en realitat xenòfob) del terme “bàrbar” per a designar quelcom “incivil, rude, grosser, fet amb una ignorància grollera de les regles, extremadament cruel i d’una gosadia, d’una temeritat extraordinàries”, però difícilment podríem definir millor la forma com a casa nostra tractem, de mitjana, bona part del nostre patrimoni: efectivament, d’una manera incivil, rude, grossera, amb una ignorància grollera de les regles, d’una forma extremadament cruel i amb una gosadia i una temeritat extraordinàries. De manera, doncs, impròpia d’un poble realment civilitzat. Amén.

Això, dit a l’engròs. Si gratem una mica, constatem com dins d’un marc certament dramàtic la cosa, en realitat, va per barris: per bé que alguns àmbits relacionats amb l’ampli camp d’això que en diem patrimoni gaudeixen de certa consideració i respecte (malgrat que tot plegat sigui, de vegades, més nominal i desideratiu que altra cosa), d’altres malden de manera estèril per obtenir almenys un mínim de reconeixement, d’una manera, però, que evidencia el seu estat crepuscular i que recorda vivament la imatge dels peixos panteixant esforçadament fora de l’aigua, tot just abans d’ofegar-se. En l’àmbit patrimonial, a aquests darrers els podem considerar, en paraules brillants d’una amiga, la perifèria de la perifèria.

I en aquest darrer bloc, i ja posats a concretar, qui s’emporta la palma és l’arquitectura popular. Sí, sí, ho ha llegit bé: l’arquitectura popular. I molt especialment, l’arquitectura popular de pedra seca. Tot aquest reguitzell de cabanes, barraques, espones, pletes, peixeres, pous de gel i molt més que s’escampa per la nostra ruralia, tot contribuint de manera determinant a definir el tarannà i la bellesa (en general, poc o gens apreciada) de múltiples paisatges catalans. Elements que a casa nostra no gaudeixen del reconeixement oficial que es mereixen en tant que elements patrimonials, ni tampoc pel que fa a la seva aportació nuclear a la qualitat dels paisatges d’una part de la Catalunya rural. Aquesta manca de reconeixement real i efectiu comporta que, a la pràctica, restin desprotegits i, per tant, a mercè de continuades degradacions, destruccions, desaparicions o sostraccions. Tot plegat, davant de la més absoluta indiferència per part de la ciutadania (i no parlem ja de l’actitud absent dels responsables polítics del nostre patrimoni, així com de la resta de tècnics que gestionen la cosa), tret dels quatre eixelebrats (mode ironia ON) de sempre.

Malauradament, això que per a molts pot semblar tan banal és molt més important i OLYMPUS DIGITAL CAMERAprofund del que sembla, ja què es tracta d’un d’aquells indicadors que ens posa directament davant d’un mirall que ens mostra com som realment com a poble. Mireu com tracta un país el seu camp i tot allò que aquest, per tradició, conté i podreu valorar a la perfecció el seu grau de civilitat. Per a entendre-ho, tan sols cal donar-se una volta per determinats països europeus i comparar amb el que passa a casa nostra: sota aquest prisma, Catalunya queda molt mal parada. La nostra relació amb el camp és d’un provincianisme i un primitivisme exasperant. En aquells territoris on podria semblar que els catalans i les catalanes encara demostrem una certa valoració per aquest tipus d’elements, com ara l’Empordà i algunes de les comarques pirinenques, en realitat el que hem fet és convertir camps i pobles (i no tots) en una mena de maquetes a escala natural, en recreacions – massa sovint ultra-idealitzades i falses- d’un pretès ruralisme primigeni, massa sovint distorsionat per la mitificació. Entorns transformats gairebé en decorats, orientats, sobretot, a que els barcelonins puguin sentir-se partícips d’una mena de pessebre durant les seves estades de cap de setmana, vacances i festes de guardar (que ningú s’exalti abans d’hora: no tinc res contra els barcelonins, d’acord? Els meus pares, de fet, ho són…).

D’altres territoris queden molt més mal parats encara, ja que al restar fora del que l’imaginari nacional, històricament induït, ha decidit considerar bell i valuós en matèria paisatgística (la Catalunya pirinenca com a bressol mil·lenari de la nació, la plana empordanesa i la costa Brava com a nexe d’unió amb la Mediterrània i amb el mitificat llegat grecollatí) han estat condemnats, també, a l’oblit. I per oblit em refereixo a un estat històric de coses en què domina una activa voluntat, per part de múltiples agents, d’afermar i reproduir la idea que aquests territoris són, en realitat, espais buits de valors. Més enllà, evidentment, del valor bàsic i innegable de constituir sòl, és a dir, una base ferma, essencial i buida (!), sobre la qual produir o fer de tot. Parlo de la voluntat que ha existit i existeix encara ara de blindar la idea, col·lectivament assumida per altra banda, de que es tracta en aquest cas de territoris contraposats als primers, sense cap mena de bellesa ni singularitat remarcable, i en els quals, per tant, tot és permès, de forma natural i de qualsevol manera. Una mena de no-llocs, però rurals i convenientment induïts, vaja.

En el primer cas, doncs, en què el criteri per a la preservació i eventual recuperació dels elements de l’arquitectura rural no rau en general en la sensibilitat patrimonial sinó en la crematística, tot plegat respira massa sovint buidor, artificiositat i manca d’alè vital. En el segon, i degut al desdeny històric i als interessos associats als usos a què hom ha destinat aquests territoris, aquest patrimoni fa nosa, i en conseqüència se l’ignora, menysprea, silencia o menysvalora intencionadament, per tal de convertir en intranscendent i natural la seva degradació, destrucció i desaparició. Certament, tenim un problema greu quant a la forma de relacionar-nos amb el nostre camp i amb tot allò que conté. El resultat, en tot cas, és que l’arquitectura de pedra seca, aquest patrimoni enorme i ric que, sortosament, encara ara ens envolta pertot, se’ns escola avui dia entre els dits: estem despullant la ruralia de les seves joies, tot perdent, dia sí i dia també, un tresor a cabassades.

Per tal de valorar correctament la qüestió és bo prendre consciència que aquest estat de coses no és general a tot el continent i que, ans a contrari, en la major part de l’Europa referencial hom fa una alta valoració d’aquests elements de l’arquitectura rural. Un respecte que neix d’haver Foto Santesinterioritzat fa molt i molt de temps, fins i tot a nivell de l’imaginari col·lectiu, que aquests elements han de ser considerats patrimoni a tots els efectes. Un dia en parlarem, amb més detall, d’aquest àmbit europeu. Així com també ho farem de l’heroica Resistència de casa nostra, que malgrat ser migrada i minoritzada, existeix. Sens dubte, Catalunya no és, tampoc en això, homologable al que és propi dels estàndards d’aquesta Europa civilitzada.

Esbrinar perquè a Catalunya ens comportem com ens comportem amb el camp en general, i amb l’arquitectura tradicional en particular, requereix una anàlisi profunda que aquí no podem desenvolupar. Em permeto, malgrat tot, apuntar si més no algunes (n’hi ha més…) de les causes que entrelluco. No totes tenen la mateixa importància, i algunes són el resultat o van a remolc d’unes altres, però totes elles són absolutament determinants:

1) La nostra història immediata. La percepció del camp com a espai endarrerit i cau de misèria del qual cal fugir i abjurar. Com ja indicava en una entrada anterior, bona part dels catalans senten una aversió important per tot allò que és vell o antic. El camp, tret d’aquell camp mitificat del qual parlàvem abans, cau de ple dins d’aquesta consideració, com a resultat dels profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, abús, patiments i misèria resten íntimament associats en el nostre imaginari col·lectiu al passat, a la vida rural i, per extensió, al camp (cal que citi l’expressió “pagès” etzibada, habitualment, a manera d’insult?). Com a derivada d’això, i de manera simplista, bona part del que aquest camp conté per tradició és percebut com antic, vell, inútil, nefast, lleig, miserable i primitiu. I, per tant, prescindible. Insisteixo: justament la perspectiva contrària a la que impera en els països realment civilitzats.

2) La mitificació del paisatge de determinats territoris, dinàmica històricament induïda i de la qual ja n’hem parlat abans. Aquesta distorsió de la realitat, amb arrels de caire ideològic (sobre les quals no em pronuncio), ha convertit els catalans en una societat daltònica en matèria paisatgística: a diferència d’altres nacions, molt més capacitades per a apreciar la bellesa d’una ampla diversitat d’entorns, nosaltres, pel que fa al nostre propi país, tan sols tenim la capacitat de valorar un perfil molt determinat de paisatge; un parell, a molt estirar. I la resta…. bé, la resta…què voleu que us digui… si no són més que camps, coi!!!! 😉 No cal dir que aquesta dinàmica complementa i reforça la que apuntàvem en el punt anterior.

3) La falta d’una consideració real, profunda, contemporània i europea del concepte “Paisatge”. A casa nostra, el Paisatge és encara poca cosa més que la postaleta. margesQuelcom banal i intranscendent. I així ens va, ja que aquest estat d’ignorància té conseqüències concretes, i és, de fet, allò que obre les portes a la naturalització dels disbarats. La realitat, però, és que el concepte “Paisatge” és molt més profund, transcendental i divers del que als catalans ens sembla, i afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. En tot plegat, els elements del Paisatge, i entre ells els que estem tractant aquí, juguen un paper essencial. A Europa això ho saben de fa temps. Us recomano algunes lectures iniciàtiques de caràcter molt diferent, aquí i aquí.

4) La manca igualment, i malgrat que en aquest àmbit haguem donat algun pas endavant important, d’una consideració realment contemporània i global del que cal considerar Patrimoni. Una consideració que hauria de tenir un caràcter molt més integral, acollint tot allò que ha d’acollir, tot conduint els responsables de la gestió a actuar en conseqüència.

5) Els interessos d’un determinat conglomerat político-empresarial, al qual ja els va bé un estat de coses i de pensament que, si bé ve d’antic, en realitat juga al seu favor, al fer possible, si convé, arrasar impunement amb determinats entorns i elements patrimonials sense haver d’afrontar cap mena d’oposició. No és una qüestió que afecti tan sols a grans terratinents, ja que aquest comportament és també propi d’un enorme volum de petits i mitjans propietaris de terra. Inclou, per altra banda, representants en tots els ordres de l’administració, però és especialment important i efectiu (per letal) a nivell local (Ajuntaments, Consells Comarcals…). Políticament és, en realitat, un fenomen força tranversal. I tant uns com altres disposen, a més, de la inestimable i necessària col·laboració silent (per ignorància, covardia, desídia, deixadesa i/o desinterès) d’una bona part d’aquells tècnics als quals la ciutadania hem atorgat la responsabilitat, a través dels nostres representants polítics, de vetllar pel nostre patrimoni i de gestionar-lo convenientment. Ídem, pel que fa als gestors del Paisatge.

6) El silenci i beneplàcit de la ciutadania. Silenci necessari, i que en realitat té moltes causes. Però que, en tot cas, existeix, i resulta igualment determinant degut a l’altíssim grau de permissivitat que estableix respecte la destrucció i desaparició quotidiana d’aquests elements.

La destrucció sistemàtica i normalitzada del patrimoni en pedra seca que s’està produint actualment a Catalunya ens allunya d’allò que alguns voldríem per al nostre país. Ens situa distants d’aquella part d’Europa a la que ens voldríem atansar, on tot això funciona generalment a l’inrevés. Col·loca el nostre país al marge de la civilització, i ens deixa en el camp dels bàrbars. Evidentment, tot fent l’única cosa que, segons el DIEC, saben fer els bàrbars: cafrades, a més no poder.

4 pensaments sobre “Els marges de l’oblit

  1. Amic Visitant: us copso molt derrotista i pessimista. Certament, aquells que per acció o per desídia són culpables del desprestigi i la destrucció del paisatge i el patrimoni rural són molts i poderosos, tot i que, potser afortunadament, sovint són massa covards i mandrosos per consumar el seu projecte anorreador.

    No obstant, a poc a poc, dins d’aquest “no lloc”, com anomeneu, o “territori” (com ens diuen paternalment des de les Administracions) o “rerepaís” (en vocabulari planià i/o pedant), cada com són més els quixots, il·luminats, nostàlgics o, senzillament, inquiets, que reivindiquen el llegat de l’arquitectura popular i el paisatge rural i lluiten activament per la seva preservació. Com a petita mostra:

    http://www.arquitecturapopular.com/
    http://www.torrebesses.cat/turisme/nou-centre-dinterpretacio-de-la-pedra-seca
    http://www.coordinadorapedraseca.org/itineraris/garrigues/garrigues.html
    http://www.somsegarra.cat/cultura/noticia/2058/el-castell-de-les-sitges-es-lescenari-dun-curs-de-formacio-de-margeners

    No perdeu l’esperança, amic! Sigueu un ideòleg d’aquesta nova concepció del paisatge i el patrimoni, però amb una doble visió reactiva i proactiva i, quan calgui, doblegant l’esquena i rebent penellons i nafres a les mans.

  2. Benvolgut amic Giliet: moltíssimes gràcies pels teus comentaris. En realitat, el plantejament que fem no pretén ser derrotista, sinó el de mirar de fer una descripció general de la nostra visió sobre el tema respecte el nostre país. Evidentment, sent com és una entrada en un bloc, l’anàlisi ha de ser necessàriament general, i moltes coses i matisos queden en el tinter. Malgrat tot, val a dir que la nostra intenció és disseccionar la realitat fins allà on la nostra informació arriba, i en aquest sentit hem de dir que, malauradament, avui dia, a casa nostra, es malmet patrimoni rural, per acció o omissió, dia sí i dia també, amb el vist i plau de propietaris i administracions. En tant en quant aquesta acció destructora, perfectament visible i constant, continuï, no podem posar-hi un tel al davant. Les coses són com són. Cosa que no treu que existeixi gent i grups que lluitin per revertir aquest estat de coses, entre ells els que esmentes. Podríem esmentar d’altres, com per exemple el cas extraordinari de les accions de la Fundació el Solà a la Fatarella (la Terra alta)(http://www.fundacioelsola.org/ca/la-pedra-en-sec). A tots ells ens referim en el post quan esmentem “l’heroica Resistència de casa nostra, que malgrat ser migrada i minoritzada, existeix”.

    Detectem entre tots i totes allò que al nostre parer no funciona, o podria funcionar millor, fem propostes per tal de millorar-ho i actuem en conseqüència! Amb ganes, motivació i un somriure als llavis, entre tots i totes revertirem aquestes situacions! D’esperança, tota! Però parlem-ne!! Convertim els no-llocs en llocs amb tots els ets i uts!

    I, per cert,… et podem assegurar que tenim l’esquena ben baldada i les mans ben nafrades i endurides de tant remoure pedra i terra… 😉

  3. Molt bones paraules, i necessàries, ja que la gent oblida moltes vegades els seus orígens, cosa que jo no penso fer mai, he tingut la sort que els meus pares, emigrants de les Garrigues, de ben petit em van començar a portar al seu poble, poble que em vaig fer meu i al que no vull renunciar mai a poguer-hi anar. Quan hi vaig i veig cabanes, espones i anjups abandonats, m’envaeix la tristesa. Jo he estat moltes hores arreglant les espones i la cabaneta del tros de mon pare, ell me’n va ensenyar i amb això també a estimar la terra i les obres en ella dels nostres avantpassats. Mai hauríem de deixar desaparèixer aquestes mostres de la nostra cultura.

    • No podríem estar més d’acord amb tu, Toni. Més aviat, agrair la teva dedicació que ha permès mantenir el trosset de món que t’ha toca gestionar i mantenir-lo viu, especialment pel que fa a l’arquitectura en pedra seca. Tant de bo més gent fes el mateix. És tasca de tots fer pedagogia per tal que la gent del nostre entorn poc a poc vegi les coses com nosaltres les veiem, en aquests temes. Gràcies per les felicitacions, esperem que t’hagi agradat el text, i esperem també que ens segueixis en el futur. Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s