La capsa de les pedres de Seró (I): el què

Imagini’s que vostè disposa d’un determinat pressupost per tal de museïtzar una troballa arqueològica localitzada recentment. I que hom li marca que aquesta museïtzació ha de contemplar l’aixecament d’un edifici de nova planta. No és que la suma sigui exagerada, però sí que resulta suficient com per a plantejar-se fer cosetes interessants…

Maca, la situació, d’entrada, oi? Si algun museòleg està llegint això segur que ja deu estar fent salivera. S’hi voldrien trobar. Continuant amb el relat, però, vet aquí que, abans que la proposta pugui arribar a un eventual museòleg, tot plegat cau a les mans d’un polític X en comandita amb un gestor patrimonial Y, els quals, plantejades les coses en els termes apuntats, es troben davant de la necessitat d’haver de prendre decisions. Arribats en aquest estat de coses, la situació, quant a l’orientació i filosofia general que aquests personatges vulguin acabar donant al projecte, planteja d’entrada tres possibles vies a seguir: A) Fer girar tot el projecte al voltant de la troballa i optar per un format d’edifici digne i auster, però sense més pretensions. B) Aixecar un edifici singular i convertir-lo en l’eix del projecte, tot destinant a la troballa un paper secundari. C) Tractar de dissenyar un projecte mixt en què la importància de la troballa i una certa singularitat de l’edifici es retroalimentin, tot i que tan sols fins allà on això sigui possible i sempre prioritzant, com a aspecte més important a tenir present, la posada en valor de l’element a exposar.

Triar A, B o C no és una tasca fàcil, i cal dir, a més, que en situacions com aquesta escollir l’opció correcta resulta cabdal per a garantir l’èxit final del projecte. Convé, per tant, dedicar-hi el temps necessari a la reflexió prèvia i aplicar-hi talent, molt de talent. En realitat, no existeix una resposta única, vàlida per a tots els possibles casos, ja que optar per A, B o C depèn en darrer terme de la valoració de múltiples aspectes, específics i diferents per a cada situació. És a dir, tot depèn del context. El què és ben cert és que en situacions com la que hem descrit la resposta bona acostuma a ser, generalment, tan sols una de les tres; a molt estirar, dues. I acostuma a passar, també, que la tercera opció en discòrdia porta directament al desastre. Fixeu-vos, doncs, si és d’important asseure’s a valorar tot el que cal valorar amb calma i paciència, per tal de seleccionar, d’entre les tres, l’opció correcta, i assegurar així el tret.

Bé, doncs aquest panorama és el que es plantejà en el seu moment en relació a les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), de les quals en parlàrem no fa pas gaire en aquest mateix bloc. I els gestors de la cosa, no sé si pensant-hi molt o poc, o bé no pensant-hi gens, van optar finalment per l’opció B. I vet aquí que, al meu parer, escolliren l’opció errònia.

Val a dir que optar per una opció com la B no representa, en cap cas, una decisió equivocada per se. Com dèiem abans, tot depèn de les circumstàncies. Vostè pot disposar, efectivament, d’uns diners que ha de destinar a fer un Centre d’Interpretació (o versions més o menys eufemístiques, modernetes o postmodernes del mateix, com ara un “Espai transmissor” 😉 ), el qual, però, haurà d’acollir una troballa arqueològica, diguem-ne, d’escassa rellevància. Amb les circumstàncies afegides que aquest centre hagi de situar-se en una zona poc poblada i/o poc freqüentada del país però on, malgrat tot, les administracions locals tenen la intenció de potenciar-hi l’activitat turística. En aquestes circumstàncies, pot resultar una bona idea emprar, d’alguna manera, el contingut com a excusa, per tal de bastir un continent singular i excepcional per ell mateix, el qual, en realitat, és l’element que hom espera que esdevingui el veritable ganxo, atesa la poca gràcia patrimonial que s’adjudica a les restes. Entesos.

En el cas de Seró, un cop els gestors polítics i tècnics optaren per l’opció B, molt possiblement desprès de fer la reflexió que acabem d’apuntar, van encarregar l’aixecament d’un edifici arquitectònicament singular per a mostrar les pedres a l’estudi de Toni Gironès. Un estudi que, per cert, ja havia desenvolupat projectes en l’àmbit del patrimoni arqueològic amb anterioritat (amb un format, a més, molt similar), com és el cas de Can Tacó (Montmeló i Montornès del Vallès, Vallès Oriental), els Forns de la Fornaca (Vilassar de Dalt, Maresme) i el Parc Arqueològic de Iesso (Guissona, Segarra) (Ui!? Quants projectes de museïtzació d’espais i elements arqueològics s’ha emportat aquest estudi en els darrers anys, no?). I, certament, fins a tal punt ha estat singular l’edifici un cop construït que ha guanyat un premi FAD. Segurament, res deu haver satisfet més als gestors polítics i tècnics de la cosa que comprovar com l’aposta que havien fet per aixecar un edifici que fos excepcional per ell mateix quedés avalada (!?) d’una forma aparentment tan contundent com la de ser premiat per un organisme com el Foment de les Arts i el Disseny. “Certament”, degueren pensar, “teníem raó”. I, després de pensar-ho, respiraren alleugerits.

I, tanmateix, en realitat, no la tenen. La raó, vull dir: les pedres de Seró no són un element patrimonial menor, no és una troballa arqueològica d’escassa rellevància, la qual cosa invalida l’opció escollida i aconsellava, en canvi, haver triat alguna de les altres dues.

El conjunt continent + contingut (on, en aquest cas, el primer pren preponderància sobre el segon, absolutament supeditat i minoritzat) ha estat concebut per l’autor com un tot, a partir d’unes valoracions entre filosòfiques, conceptuals i artístiques que cal entendre fortament incardinades en l’àmbit de la creativitat arquitectònica. Resulta lògic, doncs, que el resultat pugui, des d’aquesta perspectiva, gaudir d’uns valors intrínsecs en aquest àmbit (reconeguts pel FAD), malgrat que alguns de nosaltres, probablement per ignorants, siguem incapaços de percebre’ls i valorar-los convenientment. I entenc que és possiblement per aquests valors i pel plantejament del qual deriven que el resultat final ha rebut l’evocador títol d’Espai Transmissor i no pas el de Centre d’Interpretació. Per això, i perquè a l’administració catalana com més va, més basarda li fa l’ús d’un terme que associa a espais fracassats, tancats i buits, sense adonar-se’n que el problema no és el concepte ni el nom, sinó la forma com es dissenyen, prèviament, aquests equipaments culturals. Però, tornant al que anàvem, que el conjunt tingui uns valors en l’àmbit de l’arquitectura que fins i tot puguin esser premiats i reconeguts no implica, necessàriament, que els tingui (o que els tingui suficientment) pel que fa a la posada en valor del patrimoni que acull. I podrà, possiblement, tenir molts visitants (cosa que farà les delícies dels de dalt), que arribaran atrets sobretot pel renom de l’edifici, però que marxaran sense entendre i haver fruit prou de les pedres. I el que és pitjor: ni en seran, de conscients, del que se’ls podria haver ofert i, en canvi, se’ls ha escamotejat.

Perquè recordem (per si a algú se li ha oblidat) que el premi FAD a l’edifici de Seró ha estat atorgat pel jurat degut a “(…) la seva capacitat per transcendir l’immediat; fugir de solucions preconcebudes; re definir el valor que atorguem a materials i formes; combinar usos culturals, socials i de promoció econòmica; ajustar-se a les condicions del context productiu; i, en definitiva, explorar noves vies que permetin eixamplar les lleres pels quals ha de transitar l’Arquitectura, (…) un edifici d’imatge aparentment inacabada i materials senzills que conté elaborats espais alguns fortament emotius i tanca una rica reflexió sobre l’entorn, els valors que amaga el patrimoni rural i la relació a establir entre un passat suntuari (sic) i un present agrícola”. I és bo que recordem aquest veredicte per si algú té la temptació de fer passar bou per bèstia grossa i fer valer aquest premi a l’edifici com una mena de reconeixement i aval a una eventual tasca de posada en valoració del patrimoni completada amb èxit. Perquè no és el cas: com es desprèn del text, hom ha premiat un seguit de valors de l’edifici en el camp de l’arquitectura, entesa com a activitat creativa i en certa manera artística (discutible per a molts, però ja s’ho faran), però en cap cas s’hi fa referència a valors destacables quant a qualitat de la proposta museogràfica. I és lògic que així sigui. En primer lloc, perquè no és tasca del FAD entrar a valorar aspectes museogràfics, i en segon lloc perquè, a l’edifici de Seró, aquests elements brillen, en general, per la seva absència. Tot el conjunt està pensat, en realitat, en funció de l’edifici com a element axial i espai evocador (?) de determinades sensacions, algunes d’elles (?), en part, relacionades amb les pedres, però no pas per tal què aquestes es puguin entendre suficientment. Perquè qui visiti el centre de Seró podrà gaudir, potser, i si té la sensibilitat necessària, de l’edifici en tant que element creatiu, però, malgrat el que li pugui semblar (si un no és un expert, poc pot adonar-se d’allò que s’ha perdut perquè no li hagin sabut o volgut explicar), un cop surti d’ell haurà entès molt poc les pedres, ja que hom, en realitat, no hi ha pensat gaire en això.

De tot plegat es desprèn que, efectivament, qui efectuà l’encàrrec considerà d’antuvi que poca cosa es podia fer amb aquelles pedrotes. Que tan sols per elles mateixes i per les seves circumstàncies no tindrien pas l’atractiu suficient com per a ser esquer de res ni de ningú, i que el millor era aixecar una capsa el més llustrosa possible, desar les pedres al seu interior d’una forma més o menys elegant i renunciar a treure’n tot el suc que en matèria d’interpretació històrica, arqueològica i artística atresoren. I l’arquitecte, simplement, complí amb l’encàrrec, fins al punt de ser premiat. Res a dir, doncs, al Sr. Gironès, cap retret, independentment que l’edifici ens agradi més o menys. Felicitar-lo, en tot cas, pel premi obtingut (ironia mode off). No estem ara jutjant els valors estríctament arquitectònics d’un edifici, i cal ser prou intel·ligents com per a separar les coses. Sí que cal assenyalar, però, que els responsables de que avui sigui impossible entendre suficientment les pedres, és a dir, de que els valors museològics de la proposta siguin tan extremadament baixos en comparació amb la qualitat de la matèria arqueològica amb què es treballava, són aquells que es decantaren per l’opció B considerant, erròniament, que es tractava, tan sols, de simples pedres sense excessiu valor històric i patrimonial. Aquells que donaren l’OK al projecte un cop aquest fou plantejat per l’estudi, i que s’ompliren la boca de lloances a l’obra enllestida i es complagueren, encara, amb el premi concedit, entenent-lo com un aval a la seva feina de gestors, havent perdut ja, del tot, la perspectiva sobre el que era realment important en tot plegat. Aquells que no cregueren, novament, en el nostre patrimoni. Perquè si haguessin estat bons professionals de lo seu s’haurien adonat a temps que l’opció bona, atesa la importància, qualitat i potència del que la terra ens havia lliurat, era indubtablement l’A. I, si filem molt i molt prim, fins i tot també la C. Però la B, nois…en aquest cas… la B… què voleu que us digui… Doncs sí: #epicfail