Sikarra o l’administració adolescent

Un usuari de twitter, @CSikarra, un ciutadà o ciutadana, interpel·la l’administració catalana tot emprant aquest canal. Twitter és encara una manera poc habitual de relacionar-se amb l’administració. El fet, però, que diversos organismes i entitats públiques hagin obert perfils en aquest entorn, i la pròpia essència d’aquesta xarxa social, que genera espais de comunicació i debat de manera gairebé natural, obren la porta a que la interrelació entre ciutadania i administració pugui produir-se de manera infinitament més àgil i intensa del que s’ha produït mai. És un avenç, i cal saber valorar positivament que des de la Generalitat s’hi hagin posat a fons, si més no posicionant-s’hi nominalment i definint-hi nombrosos perfils, circumstància que s’ha produït de manera especialment notable en l’àmbit de la Cultura. Sens dubte, és cert que una part de la ciutadania ha mantingut sempre una relació intensa amb determinats nivells de l’administració de Cultura, però es tracta en realitat d’un segment molt petit. Pel que fa a la immensa majoria, no és que aquesta administració els quedés lluny, és que ni pensaven a atansar-s’hi. A través d’aquestes finestretes virtuals, doncs, s’obre la possibilitat (ni que sigui una mica) que ciutadans i ciutadanes s’adrecin directament a l’entitat o organisme de turno i mantinguin amb ells un tête-à-tête que esdevé, alhora, públic. Benvingut sigui, doncs, aquest nou estat de coses, animem els responsables per tal que estenguin encara més la iniciativa i felicitem, com dic, a la Generalitat per aquest encertat pas endavant.

Malgrat tot, l’administració catalana, que, efectivament, s’ha capbussat en entorns com twitter, dóna massa sovint mostres de no haver entès encara del tot el què això comporta. Malgrat que a molts ens puguin semblar tant i tant evidents les importants conseqüències de donar aquest pas. Com ara, per exemple, que es produeixi un augment significatiu del grau i intensitat de la interacció amb els administrats i, per tant, un increment, també, de la visibilitat pública de les afirmacions, comentaris i accions resultants d’aquest feed-back. Sentències que, en altres entorns presencials, molt més privats i volàtils, poden enunciar-se fins a cert punt amb una certa alegria tot preveient que tindran una transcendència escassa i pràcticament limitada als oients directes, resulten, en canvi, catastròfiques en espais com twitter, que sovint funciona com un element a mig camí entre el megàfon i l’àgora.

Un usuari de twitter, doncs, @CSikarra, un ciutadà o ciutadana, interpel·la el Departament de Cultura de la Generalitat (@cultura_cat). I ho fa en relació al jaciment iber de Sikarra, tot just posat al descobert recentment com a resultat d’una actuació arqueològica efectuada al davant del santuari de la mare de Déu del Portal de Prats de Rei (Alta Segarra, Anoia). El ciutadà o ciutadana assenyala que el fossat i l’escarpa del segle VI aC que s’hi ha trobat són a punt de ser colgats de nou per la Generalitat, manifesta el seu desacord i requereix el posicionament públic de l’organisme competent. I la resposta del Departament de Cultura no és altra que (i cito textualment): “La pràctica habitual per conservar restes arqueològiques urbanes és cobrir-les, si no reuneixen condicions de musealització (sic)”. Fin de la cita. Resposta memorable: a banda de sorprendre que el Departament de Cultura (CULTURA) empri musealitzar per museïtzar, sorprenen també moltes altres coses.

La resposta del Departament de Cultura admet diverses anàlisis i interpretacions, i cap d’elles deixa en gaire bon lloc l’administració. En tots els casos, però, cal partir del fet que una de les dues premisses sobre les que se sustenta la contundent resposta és falsa, la qual cosa invalida la conclusió que se’n deriva i, per tant, també el posicionament oficial de l’administració sobre aquest tema. En aquest sentit, per bé que podem acceptar que es tracta d’un jaciment urbà (malgrat que fins i tot això admet matisos i en podríem parlar, però bé…) resulta inadmissible que es consideri “que no reuneix condicions de musealització”. Certament, pot resultar complicat esbrinar què entén l’emissor del missatge per “condicions de musealització”, però donat que, pel que es veu, resulta del tot evident que no existeixen problemes quant a la localització (en una petita placeta no transitada per vehicles), la complexitat tècnica d’una eventual actuació (les restes queden totes sota el nivell de circulació actual i per tant poden ser cobertes fàcilment amb una superfície transparent transitable) o la monumentalitat de les restes (un tram de muralla ibèrica amb 4 metres d’alçada conservada i un fossat associat de característiques úniques), hem de deduir que quan addueix manca de condicions de museïtzació l’administració s’està referint a la poca importància històrica que atorga a les restes. Doncs, pel que es veu, s’equivoquen.

La troballa de Prats de Rei, al contrari del que es desprèn d’aquest tuit del Departament de Cultura, és excepcional; també pel que fa a la seva importància històrica. L’argumentari per a defensar-ho és extens, i no és possible exposar-lo aquí, malgrat que qui n’estigui interessat pot trobar alguns d’aquests arguments i notícies relacionades aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí. Es donen, però, si més no dues circumstàncies que resulten força determinants. La primera d’elles resulta d’una constatació: al llarg dels tres mesos escassos que porta obert, el jaciment de Prats ha rebut la visita d’almenys cinc especialistes en cultura Ibèrica del nostre país, de tres universitats diferents. Dos d’ells, a més, catedràtics de la matèria. Demanaria a l’administració que m‘indiqués si la resta de jaciments urbans “normals” als quals equipara les restes de Sikarra han suscitat un interès tan destacat per part d’especialistes equivalents. Ja els dic jo que no. Per tant, quelcom tindrà de diferent aquest jaciment, que el singularitza.

El segon argument és una derivada de l’anterior, ja que una cosa és que una troballa susciti l’interès fins al punt de justificar un desplaçament i una altra cosa és que estigui posteriorment a l’alçada de les expectatives. Doncs bé, un cop contrastades les opinions d’uns i altres i revisades de forma creuada les valoracions orals de cadascun d’aquests especialistes, la conclusió és clara: les restes de Prats són del tot excepcionals quant als estudis sobre cultura Ibèrica a casa nostra. Sens dubte, doncs, també des del punt de vista de la transcendència històrica el jaciment de Prats reuneix plenament les condicions per a ser museïtzat.

Arribats en aquest punt, doncs, un es pregunta per què el Departament de Cultura ha emès aquesta resposta, i les opcions per a explicar-ho no són gaires. Podem considerar que la resposta és fruit del desconeixement i de la ignorància, però això ens portaria a haver d’admetre que Cultura no disposa de tècnics especialitzats en cultura Ibèrica prou qualificats com per a haver pogut calibrar correctament la importància de les restes. Una alta opció és pensar que, efectivament, son conscients que les restes són importants, però que la raó de no voler museïtzar és econòmica (aspecte sempre subjectiu i obert a valoracions), i que l’administració, no volent reconèixer la “realitat”, ha intentat treure’s de sobre el ciutadà preguntador tot adduint matusserament la manca d’importància de les restes, considerant erròniament que amb això, com passa habitualment en l’àmbit presencial, mataria el tema. Possiblement aquesta segona opció és fins i tot pitjor que la primera, ja que implica haver d’acceptar que el Departament de Cultura considera els ciutadans com una mena de nens petits, als quals se’ls pot dir qualsevol bestiesa inconsistent per mirar que callin i no emprenyin. Obliden, però, que twitter és twitter i no pas una ràpida i fugaç roda de preguntes al final d’una tediosa conferència, i que, amb els mitjans i dades disponibles avui dia, resulta difícil que els ciutadans, davant de respostes insatisfactòries com aquesta, no procedeixin a treballar en xarxa i a contrastar dades amb especialistes, i que acabin així descobrint, finalment, quan se’ls vol fer passar bou per bèstia grossa. Finalment, encara hi cabria una altra possibilitat, i és que el perfil del Departament de Cultura el gestioni directament un Community Manager que, davant de preguntes com aquestes, es dediqui de manera mecànica, i sense consultar a ningú, a llençar pilotes fora tot actuant a manera de paraigües. Personalment, però, prefereixo no pensar que Cultura hagi pogut deixar el seu perfil públic de twitter en mans d’un franctirador indocumentat…

Així doncs, un nyap. Una resposta lamentable a un ciutadà. La qual, previsiblement, tindrà un efecte multiplicador pel que fa al grau d’indignació inicial de qui feia la pregunta, resultant en darrer terme en un enfortiment del moviment ciutadà per salvar el jaciment de Prats, davant la lògica sensació de presa de pel. Fora bo que la nostra administració comencés a fer un ús més adult i europeu de totes aquestes finestres que ha anat obrint arreu, per la xarxa de xarxes.

I, sens dubte, completament d’acord: #Civilització  #Cultura  #Europa  #salvemSIKARRA 😉