La Llum de Taüll

Una persona, una professional de l’estudi i la gestió del Patrimoni, traspassa la porta de vidre i accedeix a l’interior de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí. Corpresa (malgrat haver-hi estat multitud de vegades) per aquelles pedres, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, les seves passes s’encaminen de pet cap a la capçalera de la petita església romànica. El seus ulls no fiten res que no sigui l’absis: és com una fixació; una obsessió. A tocar de l’altar, s’atura. I llavors, se sent perduda. Dubte. Aixeca la vista. Mira a dreta i esquerra. Es bloqueja.

“Què et puc ajudar?” – pregunta, amablement, la mateixa noia que tot just fa pocs segons els ha venut les entrades.

“Bé” – respon – “la veritat és que no entenc res. Hem vingut per a veure l’audiovisual que recrea les pintures romàniques de Sant Climent. Hem llegit, però, que el projecte incloïa la restauració de les restes de les pintures originals i l’extracció de la reproducció que féu en Millet als anys seixanta. Però veig que no, que la reproducció continua al lloc…”

La noia, fent un gest amb el rostre que expressa, a parts iguals, el cansament per haver d’explicar de nou el que ja ha dit multitud de vegades i la satisfacció de qui sap que sorprendrà amb la resposta, li revela la veritat: “No, sí ja ho heu llegit prou bé! La reproducció no hi és: se la van endur fa mesos!”

La visitant obre els ulls. Grans com a aranges. Mira la noia. Mira l’absis, des d’on, impertorbable, el Crist majestàtic li retorna, seré, la mirada. Torna a mirar-se la noia. Gairebé un fil de veu: “Però, llavors, aquestes pintures… què…què vols dir, que les han tornat a pintar?”.

I, finalment, esclatant de satisfacció, la guia il·lumina definitivament la visitant: “És que no és pas pintura, això que veus! És llum!!”.

(Hi ha moltes formes de descriure la manera com és presentat, per defecte, i després dels darrers treballs de restauració i museïtzació, l’absis central de Sant Climent de Taüll i les seves pintures. Però, sens dubte, hi ha un adjectiu que li escau especialment: brillant).

Consternada, i tot mirant de superar l’estupor per la veritat revelada (i un punt mortificada per la idea que una professional del patrimoni com ella no hagi estat  prou hàbil com per a saber diferenciar una projecció d’unes pintures reals, malgrat tenir-la a un pam del nas), la visitant pregunta llavors si allò que veu és la recreació de les pintures en format audiovisual de la qual tant i tant han parlat els darrers dies tots els mitjans de comunicació.

“No pas!” – respon la guia- “Això és tan sols una imatge fixa, que recrea fidelment les pintures tal i com es conserven avui dia al MNAC, és a dir, el mateix que feia la reproducció d’en Millet. Ara us poso l’audiovisual. Seieu, sisplau”.

I seuen. I l’audiovisual comença. I és de curta durada. Però, malgrat tot, quan acaba, per poca sensibilitat que hom tingui per apreciar l’art, l’emoció t’embriaga, davant l’impacte de la bellesa. Llum. Brillant.

El resultat dels treballs de restauració, excavació i museïtzació realitzats a Sant Climent de Taüll al llarg del 2013 són brillants. Resulta difícil posar-hi un però. Finançats amb 400.000 € per l’Obra Social de la Caixa mitjançant el programa Romànic Obert, coordinats des del Departament de Cultura i amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell, el Consorci del Patrimoni de la Vall de Boí i el MNAC, la qualitat del resultat justifica cada euro que s’hi ha invertit. Implementat en un temps rècord, és, a més, un projecte intel·ligent, coral, sensible, ambiciós, complert, coherent i valent. Cal felicitar als responsables. Especialment, perquè, d’antuvi, no se’ls presentava una tasca fàcil: tenint perfectament clar que les pintures originals no es mourien de Montjuic (i vagi per endavant que, al nostre entendre, les pintures ja estan bé on estan, qüestió sobre la qual esperem estendre’ns un altre dia), afrontaven el repte de superar la reproducció dels 60’s i fer quelcom molt més atractiu i didàctic. Per acabar-ho de reblar, havien de superar també una certa resistència exercida per part d’alguns dels residents de la vall, que mostraren una fins a cert punt incomprensible devoció extrema per les pintures d’en Millet. Fet i fet, aquells que havien de dur endavant el projecte han demostrat que creien fermament en allò que volien fer, i ho han superat tot. Se n’han ensortit, i amb una nota molt alta. Ha pagat la pena.

El projecte era coherent des del seu plantejament, circumstància que es fa especialment visible al comprovar que l’equip de treball dissenyat era, com pertocava, plurisciplinari, i que incloïa restauradors-conservadors, arqueòlegs, historiadors, museòlegs i arquitectes, així com uns responsables tècnics més que competents en matèria de producció i projecció audiovisual i d’escaneig laser 3D. Essencialment, hom pretenia restaurar les restes de pintures encara existents a l’absis central i implementar-hi una nova museïtzació. Una nova museïtzació, això sí, que millorés la que existia fins ara, fonamentada en la bella reproducció de Ramon Millet. En certa manera, s’hi ha fet molt més que això, ja que hom ha aconseguit esprémer les possibilitats tècniques existents de tal manera que ha acabat trobant la fórmula màgica que ha permès resoldre els múltiples problemes existents d’antuvi, i fer d’aquesta manera possible el presentar al visitant aspectes i plantejaments múltiples, ben diferents entre sí, en el marc d’un mateix espai. Circumstància, val a dir, que, fins fa ben poc, hauria resultat impossible, i menys encara amb aquest nivell de qualitat. Les restes de pintures que encara es mantenien, fins i tot després de l’arrencament de principis del segle XX, sobre el suport original han estat restaurades i posades en valor: ara, són visibles in situ. A més, hom pot contemplar també les pintures tal i com eren quan foren arrancades, exactament la mateixa funció que complia la reproducció d’en Millet. I, encara més, també hi podem contemplar una reproducció integral de les pintures tal i com devien ser originalment. Tot, sobre el mateix suport! I de manera (com ara està de moda dir) ben sostenible! I sense afectació de cap mena sobre l’estructura original! I a tot això, cal afegir encara la posada al descobert de noves restes pictòriques, gràcies als treballs de restauració, o el coneixement suplementari adquirit gràcies als treballs arqueològics realitzats a l’àrea del presbiteri. Vaja, no és pas poca cosa…

El fet més destacable, però, és que el conjunt del plantejament audiovisual (per altra banda, senzill i de relativa curta durada) s’ha fet tot mirant de prioritzar sempre la qualitat de la producció (en realitat, una reproducció virtual del conjunt original). Una qualitat que engloba aspectes com ara la voluntat (reeixida, mitjançant l’ús dels escàners laser 3D) de mostrar al públic l’aspecte de les pintures reals (no pas d’una reproducció), però també d’assolir una precisió extrema quant a la localització en l’espai de cadascun dels elements puntuals representats en les pintures (i això no resulta gens fàcil quan parlem d’una superfície corba en la qual, a més, existeixen restes de les pintures originals a les quals ha de superposar-se la projecció amb una precisió total), de presentar una proposta de representació integral del conjunt pictòric tot completant allò que s’ha perdut i, també, de provocar en l’espectador determinades sensacions. El resultat és una obra de creació i interpretació sensible, adulta, que assoleix un gran nivell de qualitat en tots aquests aspectes. També, insistim, en l’aspecte emocional, un element especialment important i necessari a l’hora d’afrontar la presentació al gran públic d’elements com aquests. En aquest apartat, els creatius demostren una gran solvència, suggerint al visitant, mitjançant el moviment, el color, les superposicions, les intensitats diverses i tot un conjunt d’altres recursos, lectures múltiples del conjunt. Com passa sempre, com més bagatge carretegi de sèrie el visitant més gratificant en termes intel·lectuals i més emotiva en termes sensibles resultarà la contemplació d’allò que ens proposen. En el cas que així sigui, val a dir que, arribats al punt culminant de la contemplació integral de l’aspecte original de les pintures, el resultat, simplement, sangglaça l’espectador…

Hem sentit i llegit algunes crítiques d’aquesta proposta, les quals hem de dir que, en general, tenen poca consistència. Hem sentit, per exemple, blasmar el nou plantejament perquè eliminava la reproducció d’en Millet… fonamentant la crítica, tan sols, en criteris sentimentals… Molt respectables, certament. Però, sincerament, quan el resultat millora d’una manera tan notable la presentació precedent, aquesta mena de reflexió, per si sola, no té cap mena de sentit. Menys encara quan el projecte de museïtzació contempla que durant l’estona que no es projecta l’audiovisual resti fixa una projecció de les pintures originals (repetim: de les pintures originals, no pas de la reproducció), amb un nivell de qualitat tan notable que sembla talment que aquestes s’hagin tornat a pintar al damunt de les venerables pedres. Menys encara, també, quan els responsables han tingut, finalment, la sensibilitat de procedir a exposar la reproducció de Millet en un altre espai, proper, del mateix Taüll. Més, sincerament, ja no es pot demanar.

De crítiques que en certa manera fan riure, també n’hem sentit. Per exemple, la d’aquells que aixequen un gran lament pel que passarà si se’n va la llum… Què farem, si se’n va la llum! Ja no tindrem pintures!!!! Doncs si se’n va la llum, durant aquella estona, efectivament, no hi ha projecció de cap mena. D’acord. Escolteu: ja tornarà, la llum. Estarem d’acord, en tot cas, que en el món en què vivim la llum cada vegada se’n va menys. Vaja, per dir-ho d’una altra forma: les imatges, sempre, i de manera general, restaran projectades. I si deixen de projectar-se de manera sistemàtica serà perquè alguna cosa molt greu haurà passat arreu… i llavors, molt probablement, en el que menys pensarem tots plegats serà en visitar les pintures de Taüll. En definitiva, ganes de tocar allò que no sona, amb arguments de vergonya.

Evidentment, tot és susceptible de ser millorat, i aquesta presentació no és pas una excepció. El gran encert de jugar a destacar, successivament, en un determinat segment de l’audiovisual, els diversos elements que conformen el conjunt pictòric, plantejament dinàmic amb una gran força visual i que, a més, permet a l’espectador prendre consciència de l’existència de cadascun d’aquests components, perd gran part del seu potencial didàctic i de la seva profunditat quant a la transmissió de continguts pel fet de dirigir-se, ineludiblement, a una societat que, malauradament, ha renunciat de fa temps al coneixement dels referents bíblics. En principi, no hauria de ser un problema de qui implementa un element museogràfic com aquest el fet lamentable que bona part d’una societat, bàsicament analfabeta quant als continguts de l’Antic i el Nou Testament, sigui ja incapaç de reconèixer les diverses figuretes que van apareixent a l’audiovisual. Però, malauradament, les coses estan així, i, per tant, cal tenir- ho present si el que volem és que l’experiència sigui el més complerta possible en termes de comprensió de l’obra. Probablement, la resolució d’aquesta circumstància no hauria de ser contemplada en el propi audiovisual, però sí, d’alguna forma, en el context expositiu del propi edifici.

I encara podríem aportar quelcom més (fins i tot un cert temor: ai, del manteniment de tot plegat!!!!). Però, vaja, ho deixaríem per a una altra entrada. En realitat, tot peccata minuta. I, en el fons, els responsables sempre són a temps de completar les mancances identificades, que en tot cas són de context global i no pas assignables a la presentació audiovisual com a element individual. Aquests responsables han generat un element de divulgació patrimonial atractiu i de qualitat. Tal i com era desitjable, supera la proposta fins ara existent i aporta un notable valor afegit. Enriqueix la visita. La proposta és mes que digna per ella mateixa, compleix tots els criteris de reversibilitat, de produir una nul·la afectació sobre el suport, de qualitat, de creativitat i de generar una afectació sensible en l’espectador a banda d’un augment de la comprensió de l’element patrimonial. ¿La diferència principal respecte d’altres elements museïtzats recentment amb molta menor solvència al nostre país? Bàsicament una: que com a resultat de diverses circumstàncies (entre les quals no resulta menor el fet que el conjunt tingui la consideració de Patrimoni de la Humanitat) els responsables de tot plegat han cregut moltíssim, i des del principi, en la qualitat i la potència de l’element patrimonial que tenien entre les mans.

Cal que tots plegats preguem per tal que això no sigui una simple flor d’estiu i que, ans al contrari, la il·luminació arribi a qui ha d’arribar i el model, convenientment adaptat a cada cas però sempre amb els mateixos paràmetres extrems de qualitat, es repeteixi en altres entorns monumentals, d’índole diversa quant a tipologia, localització i cronologia.

I, en darrer terme, tots hauríem de córrer a contemplar i gaudir d’aquesta bella presentació. Assaboriu-la lentament, ja que fa de molt bon pair…