Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

Llegíem fa pocs dies, al diari Ara, un article de Nicola Padovan. En l’article, titulat “Som mediterranis, no ho oblidem!”, l’autor defensa que per tal de solucionar els nostres problemes no podem pas emmirallar-nos en altres països i copiar d’ells allò que ens sembli més apropiat, atès que aquestes solucions, que en altres llocs han funcionat, a nosaltres, en tant que mediterranis i pel nostre tarannà, ens estan d’alguna manera vedades. Al nostre entendre, això, Med1que potser podria tenir validesa en algun àmbit de la política (i, amb tot, hauríem de parlar-ne amb calma…) no té pas una validesa universal. No la té, almenys, pel que fa a tot allò relacionat amb el patrimoni i la seva gestió: en aquest àmbit, sempre hem defensat la possibilitat d’imitar els bons usos d’altres terres.

No tan sols és lícit imitar allò que funciona i que el veí fa millor, sinó que, a més, sovint, és convenient. Amb tot, és cert que al nostre país això de la còpia de models externs, de qualsevol àmbit, no ho portem massa bé. No pas perquè no ho fem, ja que ho fem abundosament, sinó perquè quan ho fem, sovint, ho fem malament, a l’engròs. O, dit d’una altra manera, sense prou reflexió prèvia i sense disposar de prou coneixement com a base. La qual cosa ens posa davant del problema real. No es tracta pas de que no puguem copiar allò que als altres els funciona degut a una eventual conjuntura còsmica de caire ètnico-cultural-històrico-climàtic que condemna inexorablement els mediterranis a esdevenir uns eterns adolescents. El que passa és que en molts àmbits, històricament, hem tractat de copiar de manera grollera, assolint així, sovint, els galdosos resultats que ja coneixem. Però això no vol dir que no puguem ser com aquells als quals pretenem imitar: tan sols vol dir que ens hi hem de posar encara amb més força, si cap. Biològicament, quant a les capacitats mentals, som iguals (esperem que tothom estigui d’acord…). Per tant, si volem i ho fem bé, podem fer i assolir el mateix que els altres (és trist haver-ho de recordar, però bé…). La resta de reflexions en contra, doncs, no són res més que crosses per a incompetents, insegurs, ignorants o sabotejadors, bàlsams que no guareixen res però dificulten avançar, retòrica fàcil que, de ser certa, ens portaria a conclusions absurdes i a no poder entendre com, en determinats àmbits, aquests mateixos “mediterranis” sí que hem sortit airosos tot copiant els veïns del nord.

Tot això, en l’àmbit del Patrimoni, també passa. El copiar de manera maldestre, volem dir. Creiem no equivocar-nos si afirmem que d’això, d’aquest tràgic fenomen que consisteix a imitar ràpid, malament i sense entendre del tot les coses, molts de nosaltres en diem d’una mateixa manera: moda. “Ves, ara és moda fer Centres d’Interpretació arreu…”, diem. Cert, són les “modes”, que, aparentment, es donen també en l’àmbit de la gestió del patrimoni. Modes que, tal com venen, sempre sobtadament, s’estenen aviat arreu, com la pólvora, assumides ferventment per una fracció més o menys important del gremi, fan llavors un desplegament a voltes espectacular i, com si de l’esclat d’una bombolla immobiliària es tractés, fineixen després igual de ràpidament, tot morint, escarnides per tothom, propis i estranys. Aquest és el país; si més no, ara com ara.

Malauradament, això s’ha donat de forma reiterada a casa nostra (de fet, s’està tornant a donar ara, en aquests precisos moments). A base de caure-hi i de tornar-hi a caure, un dels resultats està sent, entre d’altres, que molts professionals de la matèria, tot fotent-la pel broc gros, reneguen de tot plegat i esdevenen ardorosos apologètics de la inutilitat d’imitar tot allò que es fa a fora. La llei del pèndol. Una simplificació extrema. Un greu error. Sobretot, un error d’anàlisi, perquè, en la majoria de casos el problema no està en allò concret que hom pretén o ha pretès imitar, sinó en la forma com això s’ha volgut trasplantar al nostre país. Una forma que cal qualificar, massa sovint, de superficial i de grollera, mancada moltes vegades d’un coneixement prou profund de la proposta original i, sobretot, de les relacions que aquesta proposta, en el seu lloc d’origen, manté amb altres múltiples aspectes del seu entorn sociocultural, polític i econòmic, aspectes que expliquen, en realitat, el seu èxit. En l’àmbit de les polítiques patrimonials, no serveix de gaire mirar de trasplantar una proposta concreta si no mirem de reproduir també, fins allà on això sigui possible, l’ecosistema que la fa possible, la terra on aquest arbre falca les seves arrels. ¿Vol dir això, doncs, que davant de la magnitud del problema hem de renunciar (tal i com pregonen els habituals malastrucs tòxics) a copiar allò que funciona en altres llocs? De cap manera. El que vol dir és que es tracta de reptes molt més complicats del que hom habitualment pensa i que, per tant, per tal que les coses funcionin (que poden funcionar…), cal prendre consciència real del que això implica i analitzar prèviament el fenomen de manera global i profunda i, sobretot, pensar sempre en clau de qualitat. I si hom va equipat, a més, amb un bon cabal de coneixements previs, millor que millor. No hi hem de renunciar, doncs, ans al contrari. Però si tenir sempre ben present que copiar, si més no copiar bé, no és tan fàcil com sembla. El que sí que és cert, en tot cas, és que, davant de la complexitat de tot plegat i de les nefastes conseqüències que té el fer les coses malament, convé evitar de totes totes que aquests processos els comandin incapaços, passavolants, il·luminats, arribistes i/o ignorants (compte: passa massa sovint que ells mateixos no saben pas que ho són…).

Ha arribat un punt que ja cansa escoltar els plors i laments generalitzats per la falta de visitants als nostres museus, sales d’exposicions, monuments, jaciments arqueològics i centres d’interpretació. I no pas perquè aquests somics no responguin a una realitat tangible: des d’una perspectiva nacional, en general, parlem d’espais buits. Calma, calma!! Ja són aquí els de sempre! “Mentida!” -criden- “No tots estan buits! Hi ha alguns que funcionen molt bé!!! Mireu els números, mireu! Guaiteu les estadístiques de visitants!!!!”. Bé. Quan us hagueu calmat una mica, resteu, sisplau, d’aquestes Med2estadístiques el públic captiu (és a dir, aquells que hi van agafats per les orelles, o bé hi són portats per obligació, o bé els atansen perquè es tracta d’un sector de gent als quals ja no saben que fer-los fer i així els tenen ocupats un matí o una tarda, i tutti quanti amb un perfil similar… És a dir, grups d’estudiants, de jubilats, etc., etc…) i, també, els guiris. Què? El resultat, tret de notables excepcions, en general, fa enrojolar, oi? I, tanmateix, res no solucionarem si abans no ens mirem de fit a fit, ben nuets, al mirall. Doncs això… la gent del país, de motu proprio, no va als museus (cal que tornem a fer referència a allò de “excepte contades excepcions i etc, etc…”? Sí? Bé, doncs queda fet… Au, seguim…). Ja ho sabem això. I, mediterranis com som, se’ns cau la baba quan constatem tan i tan sovint com museus d’altres països (i, de vegades, no pas allò que en podríem dir la quintaessencia dels museus…) esdevenen llocs vius, espais que la gent (també els joves!!!!!) visita de manera habitual, com una cosa natural. Com una opció lúdica i/o formativa més. Voldríem ser com ells. I és lícit que ho vulguem ser, perquè desitjar això és el mateix que aspirar a que la societat catalana adquireixi un major grau de civilitat. I, sí, en aquest àmbit hem de ser com ells, i ho podem ser. Per molt mediterranis que siguem.

¿A què es deu, en tot cas, aquesta diferència quant a l’actitud de la nostra ciutadania vers els museus respecte del que és propi d’altres països més civilitzats? ¿A que l’oferta museística és millor? Vist de manera general, haurem d’afirmar, d’entrada, que sí, que l’oferta de casa nostra té en general la qualitat que té, i que això, necessàriament, ha d’explicar part del problema. Però seria injust no esmentar, ensems, que per aquí també tenim algun que altre centre museístic que ja sigui per la proposta museogràfica, pels elements concrets que presenta o per totes dues coses alhora, planteja una oferta de qualitat i/o atractiva, i que malgrat tot resta igualment buit quant al target de públic del qual estem parlant. Per tant, el problema possiblement no és tan sols d’oferta (que, remarquem, massa sovint ho és) sinó també (i de manera probablement més important) del perfil cultural majoritari de la nostra ciutadania.

I això ens porta, finalment, a la mare dels ous: l’ensenyament. Probablement, és aquí on rau el veritable problema, o si més no el més important. No ens carregarem ara i aquí tot el sistema educatiu del nostre país, ja que probablement fora injust fer-ho així, amb un tarannà maximalista. Però no ens podem estar de dir que en tot allò que té a veure amb el patrimoni, la història i l’art, i especialment en el foment d’una filia vers aquests ítems, el nostre sistema educatiu és zona catastròfica. Cosa que, val a dir, no succeeix en altres països. La capacitat de valorar el patrimoni, i, més encara, la capacitat d’entendre’l i, per tant, de fruir-lo i d’estimar-lo, es pot educar. I no ho estem fent pas. O, dit d’una altra manera: no podem esperar que els nostres ciutadans i ciutadanes sentin de manera natural la necessitat imperiosa d’apropar-se als museus si abans, en les etapes formatives, no els hem proporcionat (de la manera adient) les eines necessàries per a entendre’ls i fruir-los, és a dir, per a viure’ls i estimar-los. Malauradament, arribats en aquest punt val a dir que això deixa poques opcions als gestors de museus per a créixer en el target de públic a què ens estem referint, ja que facin el que facin, ara, no atrauran aquesta gent: el problema és previ i es troba en un altre àmbit, i per tant les eventuals solucions encara s’han d’implementar, no depenen directament d’ells i, en tot cas, donarien fruit a anys vista. Amb aquest estat de coses, ara com ara aquests gestors tan sols poden aspirar, probablement, a augmentar visitants (que és el que està de moda…) per la banda dels altres perfils que abans hem esmentat, que, de fet, és el que majoritàriament estan fent. Fora bo, en tot cas, que el gremi (en el seu conjunt) prengués consciència de la importància cabdal que l’àmbit de l’ensenyament té respecte de la promoció d’un augment de la valoració del patrimoni per part de la ciutadania. Seria molt important que aquests professionals entenguessin que en això s’hi juguen les garrofes, que s’arremanguessin i que comencessin a endegar campanyes actives (rotllo lobby, si és de menester…) per a fer canviar l’estat de coses; en profit propi i en el del conjunt de la societat. El mateix que va fer en el seu moment el moviment ecologista, vaja, amb resultats prou exitosos.

El problema no és pas que a Primària i a Secundària aquests temes s’ignorin. El que passa és que quan hom constata els magres i distorsionats temaris, la forma massa sovint maldestre d’impartir aquests continguts (excepcions fetes!) i la general manca de coneixements profunds sobre aquests temes que caracteritza la formació d’un sector important de mestres i educadors (novament excepcions fetes!!!!), es comprova que el que s’està fent, en realitat, és menysprear-los. Aquests aspectes es tracten, en general, tan i tan malament, que el que hom acaba generant entre els alumnes és, en realitat, anticossos. Després de passar per les nostres escoles i instituts resulta fins i tot lògic que el jovent (i els adults que seran…) fugi esperitat de tot allò que faci olor d’història, d’art i de patrimoni. No deixa de sorprendre, en tot cas, que alguns, malgrat tot, encara s’hi acabin atansant!!

I, amb tot, resulta que tenim experiències d’èxit en el nostre propi sistema educatiu que demostren que plantejar un canvi en aquest àmbit no és pas una utopia. Els que tenim ja una certa edat recordem, per exemple, com es tractaven anteriorment els aspectes de medi ambient a les escoles i instituts: ras i curt, no es tractaven. La presa de consciència, per part d’alguns, de la importància d’aquest aspectes, combinada amb la pressió sistemàtica i convençuda de determinats col·lectius va portar a incloure’ls de manera significativa i transversal en els curricula. No podem estar encara completament satisfets amb els resultats, però tampoc podem obviar que la nostra societat ha fet d’aquesta forma un canvi molt notable quant a l’augment de la consciència respecte de la necessitat de tenir cura del medi ambient, i de manera molt especial en aspectes molt més concrets com és, per exemple, la necessitat del reciclatge. Escoles i instituts es van posar les piles, i ara comencem tots plegats a recollir-ne els fruits. Una història d’èxit que ens ha fet millors ciutadans i ciutadanes, que ens ha apropat a la millor versió d’Europa. Exactament el mateix caldria fer respecte el patrimoni (i respecte el paisatge, però d’això ja en parlarem…), i això ens aproparia encara de manera molt més important al que és propi de les societats més civilitzades del món, amb totes les repercussions positives que se’n derivarien. Però, per encetar un procés com aquest, el qual, a hores d’ara, representa poc més que una autèntica quimera, caldria partir del mateix que es va partir en el seu moment respecte del medi ambient: assumir l’extrema importància que el patrimoni té (el seu coneixement, la seva protecció, la seva posada en valor, el seu gaudi…) per al conjunt de la societat, per a l’augment significatiu del benestar de la ciutadania. I en això, no ens enganyem, no som ara com ara ni a les beceroles: aquest grau de consciència és, encara, del tot residual a  casa nostra.

Davant d’això, la minsa part de la ciutadania (gestors i no gestors el patrimoni) conscienciada del problema i que està d’acord amb aquesta diagnosi pot optar per anar a plorar a les institucions i a l’administració per tal que solucionin ells el problema, i toparà amb els diversos murs de sempre: el mur de la incomprensió, el mur del menyspreu, el mur de la indiferència, el mur de la ignorància, el mur de la inoperància, el mur de l’analfabetisme. O bé, pot prendre les regnes del seu propi futur i encetar ella mateixa els canvis que creu que cal fer. Començant per les petites coses, donant valor a allò que creu que té valor i que ara no es valora. Actuant per tal de donar exemple, com en algun cas ja s’ha començat a produir. Assenyalant els mals usos d’aquells qui diuen representar-nos, així com, també, d’aquells qui, tenint la responsabilitat de gestionar el nostre patrimoni, a voltes no fan el que haurien de fer. També el nostre gremi, de manera particular, ha de Med3començar a actuar en aquest sentit, en tant que part de la societat civil catalana. En definitiva, hauríem d’esdevenir una societat madura i responsable, orgullosa del seu patrimoni i plenament conscient del valor que aquest té en clau de civilitat i de millora de la qualitat de vida. I una societat d’aquest tipus actua en conseqüència, no esperant que li solucionin tots els problemes o limitant-se al lament sinó adoptant, també, un paper actiu. I copiant, vaja, si és el cas, tot allò que en aquest àmbit altres societats europees ja fan des de fa tant i tant de temps. Probablement, a mig i llarg termini, aquesta dinàmica acabarà portant més gent als museus que bona part de les polítiques de patrimoni que avui dia s’estan endegant.

Ara que sembla que estem orientats a travessar una porta que ens ha de dur a fer un país nou, seria desitjable que com a societat exigíssim que en el frontispici d’aquest portal aparegués gravat amb lletres d’or i capital romana un manament de compliment obligatori: que el transit suposi encetar un procés mitjançant el qual la ciutadania de Catalunya acabi augmentant significativament el grau i la qualitat de la seva formació cultural. Simplement, per a ser millors del que som ara. I, en conseqüència, per a viure millor. Perquè, o les coses canvien en aquest àmbit, o haurem de donar la raó al Nicola Padovan i admetre que per sempre més seguirem sent una matussera societat mediterrània, en la pitjor de les seves accepcions. I si ha de ser així, i ni tan sols ens hem de proposar aprofitar aquesta ocasió històrica per tal de fer canvis tan transcendents, què voleu que us digui: potser no valdrà la pena fer un país nou… que no serà res més que un país vell… Això sí, mediterràniament…

2 pensaments sobre “Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

  1. Benvolgut Lo visitant, em confesso professor de secundària i m’adreço humilment per tal d’intentar completar el fil de les seves reflexions a partir de les meves. Certament no és la meva intenció defugir la responsabilitat de l’horror vacui que generen molts museus (quan dic horror vacui em refereixo als visitants, no als trofeus de les vitrines del Museu de l’Espanyol). Una de les fites que hem d’aconseguir els docents és apropar aquests espais als alumnes i generar en ells una actitud positiva que els faciliti apreciar-los i gaudir-ne en el futur. Es comprova que no ho aconseguim en molts casos, cal doncs millorar les estratègies, però en un moment de la seva visitada exposició comentàveu que els alumnes eren públic captiu, i bé, el públic captiu és per norma menys receptiu que el públic lliure. Això em porta a una idea que cada cop tinc més clara: com a docent tinc una tasca i la intento fer de la millor manera que puc: perquè és la meva responsabilitat (per això em paguen) i a sobre tinc la gran sort que m’agrada la feina i m’agrada contribuir a créixer els alumnes, però també tinc molt clar que aquest procés del creixement no el guiem sols, i n’hi ha una peça importantíssima, les famílies. I ho dic perquè també sóc pare i regularment visitem museus i exposicions i a més de passar-ho bé ara crec que en el futur la meva filla i el meu fill continuaran fent-ho perquè des de casa amb aquestes visites estem descobrint un món fantàstic i no només captiu.

    D’altra banda els museus no són només espais de conservació i difusió. Mediterràniament acabem de descobrir que aquests equipaments també poder ser si convé salons de bodes, banquets i batejos. Ja ho diu el lema del Cap i Casal del Principat: Barcelona és bona, si la bossa sona. No sé perquè encara no l’han inclòs a l’escut. I si a bodes em convides…
    Malgrat que ho sembli la pròpia reflexió no ha intentar ser una excusa. L’entrada m’ha fet pensar en què hauríem de fer des dels instituts per omplir els museus i crear futurs visitants.
    Per cert, Lo visitant, té previst visitar El Born Centre Cultural? Realment friso d’emoció només intuint l’entrada que li podríeu dedicar a tan magna inversió arqueològica i museística.

    • Benvolgut Alejandro,

      Moltíssimes gràcies pels teus comentaris. Ens resulta especialment grat que un professor, en aquest cas un professor de secundària, tingui la deferència d’escriure al nostre blog. I que, a més, ho faci en els termes i format que ho fas tu, més enllà del fet que puguem estar o no d’acord en tot. Debatre d’aquesta forma resulta sempre tot un plaer. A més, sens dubte, i tal i com tu mateix indiques, el fet que parlis amb coneixement de causa respecte d’alguns dels temes que tractem en aquesta entrada contribueix de manera significativa a completar i enriquir la nostra entrada. Gràcies ben sinceres, doncs.

      Ens sap greu la possibilitat que alguns dels professionals de l’ensenyament traieu la impressió, a partir del que diem, que us fem directament responsables de la buidor dels nostres museus. En tot cas, érem conscients que això anava a passar, estava assumit. Sens dubte, no podem negar que al nostre parer el vostre gremi té un grau de responsabilitat en això (com el té també, en la seva mesura, el nostre), però la generalització, com sempre passa, acaba posant dintre del mateix sac a tots aquells, d’un i altre gremi, que sí que són conscients del problema i miren de posar-hi remei dia rere dia. En un entorn, el de la Primària i la Secundària, on cada dia resulta més difícil mirar de fer les coses bé, atesos els múltiples problemes i circumstàncies adverses que s’hi acumulen. La nostra intenció era, a banda d’assenyalar possibles responsabilitats més o menys personals o gremials, fer molt evident que, com per a tants altres problemes de difícil solució com aclaparen cada vegada més el nostre país, la principal via de solució per a donar vida als museus i monuments de Catalunya, per tal que la gent s’hi apropi de manera natural i en un nombre significatiu, és l’ensenyament. I que en aquest àmbit, com a país, no ho estem fent gens bé.

      I no estem pas segur que la responsabilitat sigui específicament de cadascun dels mestres (malgrat que de tot hi ha…), sinó dels models de què ens hem dotat reforma rere reforma, a quin més nefast i menys efectiu. A la majoria de vosaltres us toca, de fet, lidiar amb aquestes estructures que us venen ja donades. I, de la mateixa forma, possiblement també tenim un problema quant al nivell i qualitat de formació dels nostres mestres i ensenyants, però això tampoc és culpa pròpiament vostra, sinó de qui ha tingut la responsabilitat de formar-vos. En l’àmbit de Magisteri el problema es troba en uns plans d’estudi i unes matèries molt millorables, però també en el grau d’exigència general que s’ha de demanar a qui es forma. Però fins i tot això darrer no és responsabilitat pròpiament dels mestres que han cursat la carrera, sinó dels responsables (tècnics i polítics) que han definit aquests elements, aquests plans d’estudi i aquestes matèries, i que han marcat l’actual baix (baixíssim) grau d’exigència. I en altres àmbits, el problema segurament es troba en el fet que múltiples ensenyants han anat a parar als instituts com a darrer recurs, i no pas per vocació, i menys encara havent de demostrar un elevat nivell de qualitat quant a la docència i a la pedagogia. Ensenyants la vocació dels quals era originalment ser altres coses, i que en funció d’això van cursar altres carreres en altres disciplines, però que la vida els ha dut on els ha dut. Evidentment, en aquets grup sempre hi ha excepcions, i nosaltres mateixos podríem anomenar excel•lents professors que provenen d’aquest sector. Però tenim la sensació que no són pas la majoria, i que, sense la vocació adient, la realització d’un màster en magisteri (amb el nivell que tenen) tampoc els garanteix, en cap cas, la qualitat i exigència màxima que en un àmbit tan cabdal per a un país com és l’ensenyament hauria de ser inexcusable.

      Reiterem que d’aquí cal excloure les excepcions, que hi són, i el fet que la conversa porta a centrar l’atenció en aquest gremi, malgrat que d’altres grups de professionals (i, sobretot, del nostre) podríem també parlar-ne extensament (i, de fet, alguna cosa ja hem dit en altres entrades del bloc). No pretenem ferir ningú de manera gratuïta ni indiscriminada.

      Amb tot això el que volem dir, també, és que, un cop identificat el paper cabdal que en el tema que ens ocupa tenen escoles i instituts, tenim seriosos dubtes que la solució pugui venir directament de la vostra acció directa a les aules, ara com ara (i menys encara a través d‘accions lloables i voluntarioses, però minoritàries, d’alguns de vosaltres). Probablement, resulten necessaris importants canvis estructurals, modificacions notables de l’orientació general dels plans d’estudi i de la formació dels docents, i el pas lent dels anys implementant les noves mesures. Res que no sigui possible (reiterem el cas paradigmàtic dels continguts en matèria mediambiental), però si que val a dir que el problema és que es detecta una absència clara de voluntat d’actuar en aquest sentit pel que fa als responsables directes que viuen allà dalt, a les alçades, en les seves torres d’ivori. I, malauradament, els gremis respectius tampoc semblen estar massa pel tema.

      Per altra banda, completament d’acord amb el que expresses respecte la responsabilitat familiar. Val a dir, però, que en aquest cas, i en referència directe als nens i les nenes dels que parles (exemplificat en els teus fills), entenem que ja no estaríem parlant de públic captiu, pròpiament dit. No ens enganyem, la majoria de famílies no porten els seus fills a museus, sobretot perquè la majoria dels pares s’hi avorreixen tant que són incapaços ni tan sols de fer l’esforç per a dur-los. Si que existeix un grup reduït de famílies que els porten. En general, però, es tracta de famílies (i, específicament, de pares) no homologables al comú, en el sentit que aquests pares, tot superant un medi ambient hostil que el que propugna a totes hores és la fugida dels museus, han generat un interès per aquests centres, interès que han mirat de transmetre als fills, preparant aquesta visita fins i tot amb anterioritat. Per tant, estrictament, aquests nens no hi van pròpiament obligats, sinó prèviament motivats i, per tant, amb un cert interès personal i predisposats a ser receptius a allò que hi trobaran. Això no és públic captiu. Malauradament, sou una immensa minoria (aquest és el principal problema del país). Un minoria preciosa, val a dir… La vostra tasca té una incommensurable importància, però encara (no sabem en el futur) jugueu en camp contrari. Sou extraterrestres.

      Però el que més ens ha agradat de tot els que dius, és el fet que indiquis que l’entrada t’ha induït a la reflexió. No saps el que significa que algú s’hagi sentit impel•lit a reflexionar sobre quelcom que hem escrit. De fet, aquests escrits nostres reflecteixen exactament el mateix: reflexions a què prèviament ens han induït altres. La idea és que potser així, entre tots, podem anar avançant…

      I sobre el Born… és a la llista…
      Una molt forta abraçada, Alejandro!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s