El Born CC (I). Signes dels temps, dels d’ahir i dels d’avui

Avui dia, ja molt pocs ho recorden. Entre els més grans, ens referim. Els més joves, fins i tot aquells més hiperventilats en matèria nacional, ni tan sols n’han sentit a parlar. El 2002, però, va succeir quelcom molt i molt important per al Born CC.

Malgrat que alguna cosa està canviant, aquest país nostre encara és hàbil a amagar pretèrits incòmodes. A voltes, perquè així l’hi ha vingut imposat. D’altres vegades, però, motu proprio, a causa de quelcom difícilment definible i que deu barrejar, a parts desiguals, pudor, respecte, conveniències, malentesos, inèrcies, càlcul, complexos i autoodi. Sigui com sigui, el cas és que en el marc de la centenària, persistent i desigual dialèctica entre els dos ideals bàsics que hom ha acabat concebent per a Catalunya (deixem a banda la broma de la virtual, líquida i ucrònica 3a via…), i que ho impregna pràcticament tot (en això, ves per on, té raó en Boadella quan parla de l’esquizofrènia de la societat catalana, tarannà al qual la Trinca va posar-hi música i lletra…), hi ha una de les parts que tendeix al silenci (per sort, cada vegada menys) i, curiosament, no és pas la famosa “mayoría silenciosa”. Un part que quan s’ha vist involucrada en una disputa (especialment de caire històric o patrimonial) en relació a la qual el pas del temps ha acabat, eventualment, atorgant-li la raó, sembla que tendeixi a oblidar-se del passat i renuncia gairebé sempre a assenyalar qui, com i perquè va pretendre, en el seu moment, fer descarrilar el tren abans fins i tot que aquest sortís de l’estació.

Potser a algú pot semblar-li elegant, educada, cívica, moderna i europea aquesta manera de fer, aquest voluntari oblit del passat de tall auto-castrant (aquesta falòrnia del “seny”, vaja…). No ho és pas. I no ho és, especialment, quan el que pretenem és fer Història, ço és, explicar i interpretar circumstàncies històriques, ja que les controvèrsies i els bàndols formen part, habitualment, d’aquesta mena de processos. Renunciar, quan es vol parlar d’una disputa entre parts que és significativa en termes històrics, a detallar els protagonistes, les postures existents, els arguments de cadascú, els interessos evidents (i, si n’hi ha prous indicis, els eventualment amagats), els moviments i gestos de cada part i el resultat de la controvèrsia (sigui aquesta de major o menor transcendència) no és fer Història: és fer política (i de la dolenta).

No volem dir pas que això, que aquí fem encara amb sorprenent insistència (més els d’una manera de pensar que no pas els altres, tot sigui dit), no sigui fet, a voltes, amb bona voluntat; però cal ser conscients que és també quelcom molt particular, resultat directe dels processos històrics que ens han anat modelant en tant que comunitat de ciutadans i, per tant, en darrer terme, resultat també del que encara avui dia caracteritza, majoritàriament, la nostra actitud com a societat davant de determinats temes: una voluntat insistent a mantenir, gairebé al preu que sigui, el delicat equilibri que es dóna entre parts ideològicament enfrontades, a nivell estatal, per qüestions especialment importants; equilibri, per altra banda, que si s’ha mantingut fins ara ha sigut, sobretot, pel fet que una d’aquestes parts ha tingut històricament, i per raons diverses, molta més cura que l’altra a l’hora de mirar de no trepitjar l’ull de poll del contrincant; fins i tot, si això implicava fer veure que les coses s’havien oblidat. Actitud amnèsica fins a cert punt incomprensible (si no és mitjançant arguments que caurien dins l’àmbit de la psicoanàlisi del colonitzat), atès que, mentrestant, aquest contrincant, amb molts més suports (de tota mena) i completament desinhibit, no ha tingut ni té encara cap mena de problema no ja a trepitjar, sinó fins i tot a furgar amb malaltissa fruïció les eventuals xacres de l’adversari. I incomprensible, també, perquè, en el fons, i malgrat el que els propis oblidadissos consideren (i vet aquí el sorprenent i equivocat cofoisme que els caracteritza), aquesta actitud no es pot qualificar en cap cas, com hom pretén, de cívica, elegant, educada, moderna, europea i civilitzada. En les democràcies europees avançades, les parts dialècticament enfrontades no renuncien a res, no amaguen res, no tenen cap problema a assenyalar-se les mancances argumentals respectives amb detall i cura, de forma intensiva i desacomplexada, comportament que es repeteix de manera idèntica en l’anàlisi de qualsevol episodi o procés històric. Ho fan (ells sí) de manera elegant i civilitzada. Més fredament, si voleu. Però no renuncien pas a dir les coses com són (o com van ser), sense complexos. I quan això passa en determinats àmbits acadèmics, se’n diu fer Història; de la de veritat. No callen ni amaguen, per prevenció malentesa davant d’allò que eventualment l’altre pugui arribar a pensar (o fins i tot a fer! Mama por!), la realitat del que va passar. Ni tampoc, és cert, es llencen, generalment, el passat a la cara de males maneres, tot emprant les dades matusserament i a manera d’armes barroeres.

Tot això ve al cas per la forma com el Born CC presenta un fet prou important per al propi centre com és la controvèrsia que l’any 2002 es generà al voltant del que calia o no calia fer amb les restes arqueològiques llavors tot just posades al descobert a l’interior del bell mercat. Els responsables del projecte museogràfic, que, no ens enganyem, se situen òbviament en el marc d’una de les dues perspectives que abans esmentàvem, podrien haver optat per no esmentar ni tan sols el tema. Molts, certament, ho hauríem trobat a faltar, però, fins a cert punt, aquesta absència podria haver resultat comprensible. El problema ve, però, quan, en el marc de tot el que hem explicat abans, aquesta part s’acaba situant, com gairebé sempre, en terra de ningú, i pretén mantenir un equilibri impossible entre la pròpia incontinència, que els impel·leix a parlar del tema sí o sí, i la tendència gairebé natural a mirar, malgrat tot, de no trepitjar els ulls de poll de l’altra part, atès que saben que si expliquen les coses tal com van ser, i amb noms i cognoms, algú es mostrarà afectada i teatralment ferit (i, potser, fins i tot algú amb poder! Mama, por!!). I bé que ho saben, que se’n sentirà, perquè quan és a l’inrevés (més sovintejat, i també més cruent), en certa manera, també se’n senten, i també fan una miqueeeeeta de comèdia (en aquest cas, no massa, no vagi a ser que…). Possiblement sigui això el que encara ens fa ben espanyols a la immensa majoria de catalans, d’un i altre tarannà: la incapacitat d’assumir les crítiques negatives (i àdhuc les simples dades que expliquen comportaments i posicionaments no massa lluïts que un dia vam mantenir) si no és percebent-les com un atac personal. En conseqüència, ens convencem de no fer el que no ens agrada que ens facin (cosa que, malgrat tot, l’altra part farà igual, tot s’ha de dir) i avall, que fa baixada; en realitat, acomplexats de mena, empetitits, insegurs, atonyinats, tancats com hem estat secularment al nostre raconet de península, som encara incapaços de fer (i d’assumir) una exposició de fets de tall modern, independentment de les circumstàncies i dels protagonistes. Solució: l’oblit del passat (sabeu aquell acudit que acaba “no ens farem mal mútuament, oi?”…)

I vet aquí que malgrat que, com dèiem abans, el comú ho ha oblidat, durant la primavera i l’estiu de l’any 2002 es produí una espectacular controvèrsia. Un esplendorós debat sobre el futur de les restes del Born, en el qual participaren activament nombrosos sectors professionals i veïnals de la societat civil, mitjans de comunicació, tots els partits polítics, diverses institucions, ens i organismes de les administracions i un bon nombre d’autors a títol més o menys particular. Un debat d’alt voltatge, sistemàtic, contundent, on s’hi donà de tot, des de l’aportació de constructius arguments tècnics i científics, per part de la majoria, fins a la voluntat d’alguns de guanyar el debat tot emprant les pitjors i més manipuladores i demagògiques argumentacions, derivades d’interessos gremials, polítics, ideològics i/o nacionals. Un debat que, en alguns casos, situà en bàndols contraris a membres d’una mateixa “família”. Un debat que, a més, transcendí ràpidament l’àmbit estrictament tècnic i polític i baixà a l’àgora a través dels mitjans de comunicació, espai on uns i altres debateren enèrgicament sobre el tema de manera pública (val a dir que, majoritàriament, de forma intensa i aferrissada, però educada). Per si algú no ho recorda, el Born estava destinat a ser la seu de la Biblioteca Provincial, en una decisió incomprensible ja d’entrada atesa la coneixença que hom ja tenia de l’existència de restes importants en el subsòl. Un cop posades al descobert les ruïnes que avui dia podem contemplar, el debat evolucionà des d’un primer moment en què, malgrat tot, la voluntat era fer la Biblioteca tot i que això comportés la retirada de les restes, a un segon moment en què es defensa una coexistència entre la Biblioteca i les restes i, finalment, la decisió definitiva de fer la Biblioteca en un altre lloc i dissenyar un projecte que permetés presentar les restes de manera digna. El Born CC va néixer llavors, com a resultat de tot allò. Però, incomprensiblement, i especialment a la vista del volum de lletra generat i de l’energia esmerçada, ha renunciat a explicar-ho, i es limita tan sols a fer-ne una brevíssima i extremadament lleugera menció, absolutament insuficient i parcial atenent als fets, a les circumstàncies, a la intensitat i a la transcendència que tot plegat tingué per al propi centre.

Us recomanem que feu un revival d’aquella controvèrsia que ara tothom sembla preferir d’amagar. En realitat, amb els mitjans d’avui dia, resulta relativament fàcil. La pròpia hemeroteca en xarxa de la Vanguardia, que en tot aquest affaire jugà el paper galdós que habitualment juga, ens ofereix pàgines antològiques, gràcies sobretot al fet que entrà ben aviat en una dinàmica compulsiva de publicació de columnes d’opinió i de notícies (?!) sobre el tema, a voltes parcials i sempre convenientment orientades en un sentit molt determinat (tot i que acumulant fracàs rere fracàs en els seus objectius). En aquest sentit, reconeixem, en múltiples titulars i fragments, l’estil propi del diari del Conde (“El fantasma de Felipe V vence a la biblioteca provincial del Born”, “Habla la Ribera. Los vecinos del barrio del Born defienden la bliblioteca”). Si entreu a fons en el tema, però, hi podreu constatar, per exemple, el paper essencial (i exemplar, tot s’ha de dir) jugat per la majoria de les associacions professionals catalanes de gestors culturals, historiadors, arqueòlegs, museòlegs, arxivers, restauradors i conservadors, els quals signaren, conjuntament amb diversos col·lectius veïnals, un manifest públic defensant la impossibilitat que biblioteca i jaciment coexistissin. I també podreu constatar el paper d’estrassa jugat pel Col·legi de Bibliotecaris, que, curiosament, fou l’únic col·lectiu professional important de l’àmbit de la cultura que es desmarcà d’aquest acord. També els posicionaments dels diferents grups polítics a l‘Ajuntament de Barcelona, o els valents (ehem, ehem…) pronunciaments del llavors Director General de Patrimoni Cultural, Marc Mayer. Hi trobareu protagonistes de llavors que encara ho són ara, com el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell (llavors membre del PSC), defensant la importància de les restes davant d’aquells que maldaven per la seva amputació o àdhuc desaparició (“La cohabitació no pot ser a qualsevol preu”. La Vanguardia, 30 d’abril de 2002). En aquesta història hi apareixen també personatges singulars, com l’ínclit Francesc de Carreras, defensant… bé, suposem que no cal que us diguem què defensava, ni amb quins arguments ho feia. Exacte: els de sempre… Altres autors implicats van arribar a expressar opinions que avui dia, a la vista dels resultats, semblen incomprensibles, com el mateix Bru de Sala (“Cambiar la Biblioteca de lugar sería dar la razón a los que abogan por censurar la elocuencia de las piedras”. La Vanguardia, 20 d’abril de 2002). Però vaja, tot rebuscant, hi trobareu, en tots els diaris, peces delicioses (i més encara amb la perspectiva dels anys) en un i altre sentit, per part de gent com Enric Juliana, Llàtzer Moix, Antoni Puigverd, Eduardo Mendoza, Josep Ramoneda, Baltasar Porcel, Pilar Rahola, Joan Barril, Félix de Azúa, Jaume Sobrequès, Beth Galí, Oriol Bohigas, Juli Capella, Joaquim Nadal, Xavier Hernández, Jordi Borja, Agustí Fancelli, Joan B. Culla, Xavier Vidal-Folch, Josep Termes, Borja de Riquer i un llarguíssim etcètera. Tothom va sucar-hi pa (i de manera abundosa i, generalment, reiterada) en una batalla que, per sort, es va guanyar. Us recomanem especialment que consulteu, si us hi voleu iniciar, tres magnífics articles de referència sobre el tema, publicats en aquells mateixos moments: un de l’Albert Garcia Espuche (“Una ciutat dins d’un edifici”), un altre de l’Eduard Riu-Barrera (“Arqueologia i conflicte urbà”) i, finalment, un darrer del F. Xavier Menéndez i de l’Isidre Pastor (“El futur del Born. Una polèmica ciutadana a l’entorn del patrimoni”) tots ells publicats en el Dossier que l’Avenç dedicà a la polèmica del Born en el seu número 273, d’octubre de 2002. Especialment interessant resulta, al nostre entendre, el tercer d‘aquests articles, on els autors, a banda de fer una magnífica descripció de la seqüència dels esdeveniments, aporten una sistemàtica de referències sobre l’enorme volum de notícies i articles d’opinió apareguts en els diversos diaris, convenientment endreçades. Bé, tot plegat una història diversa, canviant, intensa i deliciosa, malgrat tractar-se d’un debat que, ja llavors, a molts els semblà inversemblant, en tant que inversemblant (i fins i tot aberrant) els semblava qualsevol opció que no contemplés museïtzar el tresor del Born.

Val la pena, doncs, esmentar, aquesta mancança historiogràfica en aquest equipament. Perquè malgrat les virtuts del Born CC (que en té moltes, i de les quals en parlarem properament), el tractament que hom ha fet d’aquella polèmica, mig esmentada tan sols de passada en el discurs expositiu, és, com diem, del tot deficitari. En el marc de l’encara petita i incipient història del Born CC, aquells fets del 2002 no són pas banals: resulten absolutament transcendents, fins al punt que no és possible explicar avui dia l’existència d’aquest centre (la importància del qual per a Barcelona i per al conjunt del país no farà més que créixer en els propers anys) sense conèixer qui va dir què, com i per què en el marc d’aquell debat. Si avui dia tenim el Born CC és com a conseqüència de que aquella confrontació dialèctica, contràriament al que era previsible, es va guanyar. I és precisament per això que seria bo que tothom pogués confrontar l’evidència que avui dia suposa el Born en tant que equipament de primer ordre amb tot el que llavors es va dir, ja que confrontar les reflexions, els projectes, les idees, les propostes i els arguments de llavors amb les concrecions finals que avui dia podem ja tocar és una de les maneres més efectives que tots tenim per a aprendre, especialment de cara al futur. Tot plegat és important fins i tot com a símptoma d’un canvi social, d’un progressiu empoderament per part de la ciutadania de Catalunya, que cada vegada sembla mostrar-se més activa i dinàmica, procés que té, en episodis com aquest, uns punts referencials destacables. El Born CC, emmirallant-se en una part del que encara som com a societat, o potser com a producte directe d’ella que és, ha optat, però, per amagar les causes i circumstàncies reals del seu naixement. La inèrcia històrica, en diríem; d’acord, però no deixa de ser un error. Malgrat tot, el fet que aquesta deficiència, important, però puntual, es doni en un centre que, per altra banda, es mostra, en molts altres aspectes, molt més desacomplexat, fa pensar en la possibilitat que tot plegat sigui també el reflex de la societat que l’ha produït. Una societat que, aparentment, es mostra cada vegada més viva, dinàmica, canviant i en procés de trànsit, i en la qual, conseqüentment, hi trobem, potser com en el propi Born CC, tics del passat, que malgrat anar esvaint-se poc a poc encara persisteixen, coexistint amb dinàmiques pròpies d’un eventual futur que es postula-la per a ser present. Si això és o no és així, tan sols el temps ens ho dirà.