Poc que importa qui som. Ni massa grans ni massa petits, ni massa vells ni massa joves, ni massa rics ni massa pobres… Prou satisfaccions ens dóna el dia a dia amb el que fem, on ho fem, com ho fem i amb qui ho fem. Poc més demanem, doncs, allí, a fora. Aquí dins no ens cal mostrar el rostre, ja ens perdonareu: la poca o molta necessitat que poguéssim tenir de sadollar el nostre ego i la nostra vanitat resta més que coberta amb el que en passa a fora. Aquí, escrivim. I prou.
Que puguin visitar-se els museus…
Parlem de patrimoni
Que puguin visitar-se els museus... 
fa molta ràbia no saber qui escriu…
Ens sap greu, Pep. Però si ho haguéssim de dir, amb tota seguretat no escriuríem. Lamentem que et faci ràbia, però no pot ser d’altra manera. Gràcies per escriure-hi.
A mi també m’agrada veure les signatures dels articles, és important saber qui i que és qui escriu
Si lo dice Bosch Gimpera habrá que aguantarse… pobre hombre, le haces un flaco favor. Feo no dar la cara, ni aunque te pague la administración.
Omens o dones, el que sobta és incloure un apartat que digui “Lo responsable d’aquesta llibreta”. Normal, la gent mira. Pot ser és un bon excercici de màrqueting.
De fet el mes important és parlar i el mes greu sentir que cal fer-ho secretament … Ara, si ho fan els senyors diputats i les senyores diputades davant els seus electors … Respecte, doncs.