El Born CC (I). Signes dels temps, dels d’ahir i dels d’avui

Avui dia, ja molt pocs ho recorden. Entre els més grans, ens referim. Els més joves, fins i tot aquells més hiperventilats en matèria nacional, ni tan sols n’han sentit a parlar. El 2002, però, va succeir quelcom molt i molt important per al Born CC.

Malgrat que alguna cosa està canviant, aquest país nostre encara és hàbil a amagar pretèrits incòmodes. A voltes, perquè així l’hi ha vingut imposat. D’altres vegades, però, motu proprio, a causa de quelcom difícilment definible i que deu barrejar, a parts desiguals, pudor, respecte, conveniències, malentesos, inèrcies, càlcul, complexos i autoodi. Sigui com sigui, el cas és que en el marc de la centenària, persistent i desigual dialèctica entre els dos ideals bàsics que hom ha acabat concebent per a Catalunya (deixem a banda la broma de la virtual, líquida i ucrònica 3a via…), i que ho impregna pràcticament tot (en això, ves per on, té raó en Boadella quan parla de l’esquizofrènia de la societat catalana, tarannà al qual la Trinca va posar-hi música i lletra…), hi ha una de les parts que tendeix al silenci (per sort, cada vegada menys) i, curiosament, no és pas la famosa “mayoría silenciosa”. Un part que quan s’ha vist involucrada en una disputa (especialment de caire històric o patrimonial) en relació a la qual el pas del temps ha acabat, eventualment, atorgant-li la raó, sembla que tendeixi a oblidar-se del passat i renuncia gairebé sempre a assenyalar qui, com i perquè va pretendre, en el seu moment, fer descarrilar el tren abans fins i tot que aquest sortís de l’estació.

Potser a algú pot semblar-li elegant, educada, cívica, moderna i europea aquesta manera de fer, aquest voluntari oblit del passat de tall auto-castrant (aquesta falòrnia del “seny”, vaja…). No ho és pas. I no ho és, especialment, quan el que pretenem és fer Història, ço és, explicar i interpretar circumstàncies històriques, ja que les controvèrsies i els bàndols formen part, habitualment, d’aquesta mena de processos. Renunciar, quan es vol parlar d’una disputa entre parts que és significativa en termes històrics, a detallar els protagonistes, les postures existents, els arguments de cadascú, els interessos evidents (i, si n’hi ha prous indicis, els eventualment amagats), els moviments i gestos de cada part i el resultat de la controvèrsia (sigui aquesta de major o menor transcendència) no és fer Història: és fer política (i de la dolenta).

No volem dir pas que això, que aquí fem encara amb sorprenent insistència (més els d’una manera de pensar que no pas els altres, tot sigui dit), no sigui fet, a voltes, amb bona voluntat; però cal ser conscients que és també quelcom molt particular, resultat directe dels processos històrics que ens han anat modelant en tant que comunitat de ciutadans i, per tant, en darrer terme, resultat també del que encara avui dia caracteritza, majoritàriament, la nostra actitud com a societat davant de determinats temes: una voluntat insistent a mantenir, gairebé al preu que sigui, el delicat equilibri que es dóna entre parts ideològicament enfrontades, a nivell estatal, per qüestions especialment importants; equilibri, per altra banda, que si s’ha mantingut fins ara ha sigut, sobretot, pel fet que una d’aquestes parts ha tingut històricament, i per raons diverses, molta més cura que l’altra a l’hora de mirar de no trepitjar l’ull de poll del contrincant; fins i tot, si això implicava fer veure que les coses s’havien oblidat. Actitud amnèsica fins a cert punt incomprensible (si no és mitjançant arguments que caurien dins l’àmbit de la psicoanàlisi del colonitzat), atès que, mentrestant, aquest contrincant, amb molts més suports (de tota mena) i completament desinhibit, no ha tingut ni té encara cap mena de problema no ja a trepitjar, sinó fins i tot a furgar amb malaltissa fruïció les eventuals xacres de l’adversari. I incomprensible, també, perquè, en el fons, i malgrat el que els propis oblidadissos consideren (i vet aquí el sorprenent i equivocat cofoisme que els caracteritza), aquesta actitud no es pot qualificar en cap cas, com hom pretén, de cívica, elegant, educada, moderna, europea i civilitzada. En les democràcies europees avançades, les parts dialècticament enfrontades no renuncien a res, no amaguen res, no tenen cap problema a assenyalar-se les mancances argumentals respectives amb detall i cura, de forma intensiva i desacomplexada, comportament que es repeteix de manera idèntica en l’anàlisi de qualsevol episodi o procés històric. Ho fan (ells sí) de manera elegant i civilitzada. Més fredament, si voleu. Però no renuncien pas a dir les coses com són (o com van ser), sense complexos. I quan això passa en determinats àmbits acadèmics, se’n diu fer Història; de la de veritat. No callen ni amaguen, per prevenció malentesa davant d’allò que eventualment l’altre pugui arribar a pensar (o fins i tot a fer! Mama por!), la realitat del que va passar. Ni tampoc, és cert, es llencen, generalment, el passat a la cara de males maneres, tot emprant les dades matusserament i a manera d’armes barroeres.

Tot això ve al cas per la forma com el Born CC presenta un fet prou important per al propi centre com és la controvèrsia que l’any 2002 es generà al voltant del que calia o no calia fer amb les restes arqueològiques llavors tot just posades al descobert a l’interior del bell mercat. Els responsables del projecte museogràfic, que, no ens enganyem, se situen òbviament en el marc d’una de les dues perspectives que abans esmentàvem, podrien haver optat per no esmentar ni tan sols el tema. Molts, certament, ho hauríem trobat a faltar, però, fins a cert punt, aquesta absència podria haver resultat comprensible. El problema ve, però, quan, en el marc de tot el que hem explicat abans, aquesta part s’acaba situant, com gairebé sempre, en terra de ningú, i pretén mantenir un equilibri impossible entre la pròpia incontinència, que els impel·leix a parlar del tema sí o sí, i la tendència gairebé natural a mirar, malgrat tot, de no trepitjar els ulls de poll de l’altra part, atès que saben que si expliquen les coses tal com van ser, i amb noms i cognoms, algú es mostrarà afectada i teatralment ferit (i, potser, fins i tot algú amb poder! Mama, por!!). I bé que ho saben, que se’n sentirà, perquè quan és a l’inrevés (més sovintejat, i també més cruent), en certa manera, també se’n senten, i també fan una miqueeeeeta de comèdia (en aquest cas, no massa, no vagi a ser que…). Possiblement sigui això el que encara ens fa ben espanyols a la immensa majoria de catalans, d’un i altre tarannà: la incapacitat d’assumir les crítiques negatives (i àdhuc les simples dades que expliquen comportaments i posicionaments no massa lluïts que un dia vam mantenir) si no és percebent-les com un atac personal. En conseqüència, ens convencem de no fer el que no ens agrada que ens facin (cosa que, malgrat tot, l’altra part farà igual, tot s’ha de dir) i avall, que fa baixada; en realitat, acomplexats de mena, empetitits, insegurs, atonyinats, tancats com hem estat secularment al nostre raconet de península, som encara incapaços de fer (i d’assumir) una exposició de fets de tall modern, independentment de les circumstàncies i dels protagonistes. Solució: l’oblit del passat (sabeu aquell acudit que acaba “no ens farem mal mútuament, oi?”…)

I vet aquí que malgrat que, com dèiem abans, el comú ho ha oblidat, durant la primavera i l’estiu de l’any 2002 es produí una espectacular controvèrsia. Un esplendorós debat sobre el futur de les restes del Born, en el qual participaren activament nombrosos sectors professionals i veïnals de la societat civil, mitjans de comunicació, tots els partits polítics, diverses institucions, ens i organismes de les administracions i un bon nombre d’autors a títol més o menys particular. Un debat d’alt voltatge, sistemàtic, contundent, on s’hi donà de tot, des de l’aportació de constructius arguments tècnics i científics, per part de la majoria, fins a la voluntat d’alguns de guanyar el debat tot emprant les pitjors i més manipuladores i demagògiques argumentacions, derivades d’interessos gremials, polítics, ideològics i/o nacionals. Un debat que, en alguns casos, situà en bàndols contraris a membres d’una mateixa “família”. Un debat que, a més, transcendí ràpidament l’àmbit estrictament tècnic i polític i baixà a l’àgora a través dels mitjans de comunicació, espai on uns i altres debateren enèrgicament sobre el tema de manera pública (val a dir que, majoritàriament, de forma intensa i aferrissada, però educada). Per si algú no ho recorda, el Born estava destinat a ser la seu de la Biblioteca Provincial, en una decisió incomprensible ja d’entrada atesa la coneixença que hom ja tenia de l’existència de restes importants en el subsòl. Un cop posades al descobert les ruïnes que avui dia podem contemplar, el debat evolucionà des d’un primer moment en què, malgrat tot, la voluntat era fer la Biblioteca tot i que això comportés la retirada de les restes, a un segon moment en què es defensa una coexistència entre la Biblioteca i les restes i, finalment, la decisió definitiva de fer la Biblioteca en un altre lloc i dissenyar un projecte que permetés presentar les restes de manera digna. El Born CC va néixer llavors, com a resultat de tot allò. Però, incomprensiblement, i especialment a la vista del volum de lletra generat i de l’energia esmerçada, ha renunciat a explicar-ho, i es limita tan sols a fer-ne una brevíssima i extremadament lleugera menció, absolutament insuficient i parcial atenent als fets, a les circumstàncies, a la intensitat i a la transcendència que tot plegat tingué per al propi centre.

Us recomanem que feu un revival d’aquella controvèrsia que ara tothom sembla preferir d’amagar. En realitat, amb els mitjans d’avui dia, resulta relativament fàcil. La pròpia hemeroteca en xarxa de la Vanguardia, que en tot aquest affaire jugà el paper galdós que habitualment juga, ens ofereix pàgines antològiques, gràcies sobretot al fet que entrà ben aviat en una dinàmica compulsiva de publicació de columnes d’opinió i de notícies (?!) sobre el tema, a voltes parcials i sempre convenientment orientades en un sentit molt determinat (tot i que acumulant fracàs rere fracàs en els seus objectius). En aquest sentit, reconeixem, en múltiples titulars i fragments, l’estil propi del diari del Conde (“El fantasma de Felipe V vence a la biblioteca provincial del Born”, “Habla la Ribera. Los vecinos del barrio del Born defienden la bliblioteca”). Si entreu a fons en el tema, però, hi podreu constatar, per exemple, el paper essencial (i exemplar, tot s’ha de dir) jugat per la majoria de les associacions professionals catalanes de gestors culturals, historiadors, arqueòlegs, museòlegs, arxivers, restauradors i conservadors, els quals signaren, conjuntament amb diversos col·lectius veïnals, un manifest públic defensant la impossibilitat que biblioteca i jaciment coexistissin. I també podreu constatar el paper d’estrassa jugat pel Col·legi de Bibliotecaris, que, curiosament, fou l’únic col·lectiu professional important de l’àmbit de la cultura que es desmarcà d’aquest acord. També els posicionaments dels diferents grups polítics a l‘Ajuntament de Barcelona, o els valents (ehem, ehem…) pronunciaments del llavors Director General de Patrimoni Cultural, Marc Mayer. Hi trobareu protagonistes de llavors que encara ho són ara, com el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell (llavors membre del PSC), defensant la importància de les restes davant d’aquells que maldaven per la seva amputació o àdhuc desaparició (“La cohabitació no pot ser a qualsevol preu”. La Vanguardia, 30 d’abril de 2002). En aquesta història hi apareixen també personatges singulars, com l’ínclit Francesc de Carreras, defensant… bé, suposem que no cal que us diguem què defensava, ni amb quins arguments ho feia. Exacte: els de sempre… Altres autors implicats van arribar a expressar opinions que avui dia, a la vista dels resultats, semblen incomprensibles, com el mateix Bru de Sala (“Cambiar la Biblioteca de lugar sería dar la razón a los que abogan por censurar la elocuencia de las piedras”. La Vanguardia, 20 d’abril de 2002). Però vaja, tot rebuscant, hi trobareu, en tots els diaris, peces delicioses (i més encara amb la perspectiva dels anys) en un i altre sentit, per part de gent com Enric Juliana, Llàtzer Moix, Antoni Puigverd, Eduardo Mendoza, Josep Ramoneda, Baltasar Porcel, Pilar Rahola, Joan Barril, Félix de Azúa, Jaume Sobrequès, Beth Galí, Oriol Bohigas, Juli Capella, Joaquim Nadal, Xavier Hernández, Jordi Borja, Agustí Fancelli, Joan B. Culla, Xavier Vidal-Folch, Josep Termes, Borja de Riquer i un llarguíssim etcètera. Tothom va sucar-hi pa (i de manera abundosa i, generalment, reiterada) en una batalla que, per sort, es va guanyar. Us recomanem especialment que consulteu, si us hi voleu iniciar, tres magnífics articles de referència sobre el tema, publicats en aquells mateixos moments: un de l’Albert Garcia Espuche (“Una ciutat dins d’un edifici”), un altre de l’Eduard Riu-Barrera (“Arqueologia i conflicte urbà”) i, finalment, un darrer del F. Xavier Menéndez i de l’Isidre Pastor (“El futur del Born. Una polèmica ciutadana a l’entorn del patrimoni”) tots ells publicats en el Dossier que l’Avenç dedicà a la polèmica del Born en el seu número 273, d’octubre de 2002. Especialment interessant resulta, al nostre entendre, el tercer d‘aquests articles, on els autors, a banda de fer una magnífica descripció de la seqüència dels esdeveniments, aporten una sistemàtica de referències sobre l’enorme volum de notícies i articles d’opinió apareguts en els diversos diaris, convenientment endreçades. Bé, tot plegat una història diversa, canviant, intensa i deliciosa, malgrat tractar-se d’un debat que, ja llavors, a molts els semblà inversemblant, en tant que inversemblant (i fins i tot aberrant) els semblava qualsevol opció que no contemplés museïtzar el tresor del Born.

Val la pena, doncs, esmentar, aquesta mancança historiogràfica en aquest equipament. Perquè malgrat les virtuts del Born CC (que en té moltes, i de les quals en parlarem properament), el tractament que hom ha fet d’aquella polèmica, mig esmentada tan sols de passada en el discurs expositiu, és, com diem, del tot deficitari. En el marc de l’encara petita i incipient història del Born CC, aquells fets del 2002 no són pas banals: resulten absolutament transcendents, fins al punt que no és possible explicar avui dia l’existència d’aquest centre (la importància del qual per a Barcelona i per al conjunt del país no farà més que créixer en els propers anys) sense conèixer qui va dir què, com i per què en el marc d’aquell debat. Si avui dia tenim el Born CC és com a conseqüència de que aquella confrontació dialèctica, contràriament al que era previsible, es va guanyar. I és precisament per això que seria bo que tothom pogués confrontar l’evidència que avui dia suposa el Born en tant que equipament de primer ordre amb tot el que llavors es va dir, ja que confrontar les reflexions, els projectes, les idees, les propostes i els arguments de llavors amb les concrecions finals que avui dia podem ja tocar és una de les maneres més efectives que tots tenim per a aprendre, especialment de cara al futur. Tot plegat és important fins i tot com a símptoma d’un canvi social, d’un progressiu empoderament per part de la ciutadania de Catalunya, que cada vegada sembla mostrar-se més activa i dinàmica, procés que té, en episodis com aquest, uns punts referencials destacables. El Born CC, emmirallant-se en una part del que encara som com a societat, o potser com a producte directe d’ella que és, ha optat, però, per amagar les causes i circumstàncies reals del seu naixement. La inèrcia històrica, en diríem; d’acord, però no deixa de ser un error. Malgrat tot, el fet que aquesta deficiència, important, però puntual, es doni en un centre que, per altra banda, es mostra, en molts altres aspectes, molt més desacomplexat, fa pensar en la possibilitat que tot plegat sigui també el reflex de la societat que l’ha produït. Una societat que, aparentment, es mostra cada vegada més viva, dinàmica, canviant i en procés de trànsit, i en la qual, conseqüentment, hi trobem, potser com en el propi Born CC, tics del passat, que malgrat anar esvaint-se poc a poc encara persisteixen, coexistint amb dinàmiques pròpies d’un eventual futur que es postula-la per a ser present. Si això és o no és així, tan sols el temps ens ho dirà.

Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

Llegíem fa pocs dies, al diari Ara, un article de Nicola Padovan. En l’article, titulat “Som mediterranis, no ho oblidem!”, l’autor defensa que per tal de solucionar els nostres problemes no podem pas emmirallar-nos en altres països i copiar d’ells allò que ens sembli més apropiat, atès que aquestes solucions, que en altres llocs han funcionat, a nosaltres, en tant que mediterranis i pel nostre tarannà, ens estan d’alguna manera vedades. Al nostre entendre, això, que potser podria tenir validesa en algun àmbit de la política (i, amb tot, hauríem de parlar-ne amb calma…) no té pas una validesa universal. No la té, almenys, pel que fa a tot allò relacionat amb el patrimoni i la seva gestió: en aquest àmbit, sempre hem defensat la possibilitat d’imitar els bons usos d’altres terres.

No tan sols és lícit imitar allò que funciona i que el veí fa millor, sinó que, a més, sovint, és convenient. Amb tot, és cert que al nostre país això de la còpia de models externs, de qualsevol àmbit, no ho portem massa bé. No pas perquè no ho fem, ja que ho fem abundosament, sinó perquè quan ho fem, sovint, ho fem malament, a l’engròs. O, dit d’una altra manera, sense prou reflexió prèvia i sense disposar de prou coneixement com a base. La qual cosa ens posa davant del problema real. No es tracta pas de que no puguem copiar allò que als altres els funciona degut a una eventual conjuntura còsmica de caire ètnico-cultural-històrico-climàtic que condemna inexorablement els mediterranis a esdevenir uns eterns adolescents. El que passa és que en molts àmbits, històricament, hem tractat de copiar de manera grollera, assolint així, sovint, els galdosos resultats que ja coneixem. Però això no vol dir que no puguem ser com aquells als quals pretenem imitar: tan sols vol dir que ens hi hem de posar encara amb més força, si cap. Biològicament, quant a les capacitats mentals, som iguals (esperem que tothom estigui d’acord…). Per tant, si volem i ho fem bé, podem fer i assolir el mateix que els altres (és trist haver-ho de recordar, però bé…). La resta de reflexions en contra, doncs, no són res més que crosses per a incompetents, insegurs, ignorants o sabotejadors, bàlsams que no guareixen res però dificulten avançar, retòrica fàcil que, de ser certa, ens portaria a conclusions absurdes i a no poder entendre com, en determinats àmbits, aquests mateixos “mediterranis” sí que hem sortit airosos tot copiant els veïns del nord.

Tot això, en l’àmbit del Patrimoni, també passa. El copiar de manera maldestre, volem dir. Creiem no equivocar-nos si afirmem que d’això, d’aquest tràgic fenomen que consisteix a imitar ràpid, malament i sense entendre del tot les coses, molts de nosaltres en diem d’una mateixa manera: moda. “Ves, ara és moda fer Centres d’Interpretació arreu…”, diem. Cert, són les “modes”, que, aparentment, es donen també en l’àmbit de la gestió del patrimoni. Modes que, tal com venen, sempre sobtadament, s’estenen aviat arreu, com la pólvora, assumides ferventment per una fracció més o menys important del gremi, fan llavors un desplegament a voltes espectacular i, com si de l’esclat d’una bombolla immobiliària es tractés, fineixen després igual de ràpidament, tot morint, escarnides per tothom, propis i estranys. Aquest és el país; si més no, ara com ara.

Malauradament, això s’ha donat de forma reiterada a casa nostra (de fet, s’està tornant a donar ara, en aquests precisos moments). A base de caure-hi i de tornar-hi a caure, un dels resultats està sent, entre d’altres, que molts professionals de la matèria, tot fotent-la pel broc gros, reneguen de tot plegat i esdevenen ardorosos apologètics de la inutilitat d’imitar tot allò que es fa a fora. La llei del pèndol. Una simplificació extrema. Un greu error. Sobretot, un error d’anàlisi, perquè, en la majoria de casos el problema no està en allò concret que hom pretén o ha pretès imitar, sinó en la forma com això s’ha volgut trasplantar al nostre país. Una forma que cal qualificar, massa sovint, de superficial i de grollera, mancada moltes vegades d’un coneixement prou profund de la proposta original i, sobretot, de les relacions que aquesta proposta, en el seu lloc d’origen, manté amb altres múltiples aspectes del seu entorn sociocultural, polític i econòmic, aspectes que expliquen, en realitat, el seu èxit. En l’àmbit de les polítiques patrimonials, no serveix de gaire mirar de trasplantar una proposta concreta si no mirem de reproduir també, fins allà on això sigui possible, l’ecosistema que la fa possible, la terra on aquest arbre falca les seves arrels. ¿Vol dir això, doncs, que davant de la magnitud del problema hem de renunciar (tal i com pregonen els habituals malastrucs tòxics) a copiar allò que funciona en altres llocs? De cap manera. El que vol dir és que es tracta de reptes molt més complicats del que hom habitualment pensa i que, per tant, per tal que les coses funcionin (que poden funcionar…), cal prendre consciència real del que això implica i analitzar prèviament el fenomen de manera global i profunda i, sobretot, pensar sempre en clau de qualitat. I si hom va equipat, a més, amb un bon cabal de coneixements previs, millor que millor. No hi hem de renunciar, doncs, ans al contrari. Però si tenir sempre ben present que copiar, si més no copiar bé, no és tan fàcil com sembla. El que sí que és cert, en tot cas, és que, davant de la complexitat de tot plegat i de les nefastes conseqüències que té el fer les coses malament, convé evitar de totes totes que aquests processos els comandin incapaços, passavolants, il·luminats, arribistes i/o ignorants (compte: passa massa sovint que ells mateixos no saben pas que ho són…).

Ha arribat un punt que ja cansa escoltar els plors i laments generalitzats per la falta de visitants als nostres museus, sales d’exposicions, monuments, jaciments arqueològics i centres d’interpretació. I no pas perquè aquests somics no responguin a una realitat tangible: des d’una perspectiva nacional, en general, parlem d’espais buits. Calma, calma!! Ja són aquí els de sempre! “Mentida!” -criden- “No tots estan buits! Hi ha alguns que funcionen molt bé!!! Mireu els números, mireu! Guaiteu les estadístiques de visitants!!!!”. Bé. Quan us hagueu calmat una mica, resteu, sisplau, d’aquestes estadístiques el públic captiu (és a dir, aquells que hi van agafats per les orelles, o bé hi són portats per obligació, o bé els atansen perquè es tracta d’un sector de gent als quals ja no saben que fer-los fer i així els tenen ocupats un matí o una tarda, i tutti quanti amb un perfil similar… És a dir, grups d’estudiants, de jubilats, etc., etc…) i, també, els guiris. Què? El resultat, tret de notables excepcions, en general, fa enrojolar, oi? I, tanmateix, res no solucionarem si abans no ens mirem de fit a fit, ben nuets, al mirall. Doncs això… la gent del país, de motu proprio, no va als museus (cal que tornem a fer referència a allò de “excepte contades excepcions i etc, etc…”? Sí? Bé, doncs queda fet… Au, seguim…). Ja ho sabem això. I, mediterranis com som, se’ns cau la baba quan constatem tan i tan sovint com museus d’altres països (i, de vegades, no pas allò que en podríem dir la quintaessencia dels museus…) esdevenen llocs vius, espais que la gent (també els joves!!!!!) visita de manera habitual, com una cosa natural. Com una opció lúdica i/o formativa més. Voldríem ser com ells. I és lícit que ho vulguem ser, perquè desitjar això és el mateix que aspirar a que la societat catalana adquireixi un major grau de civilitat. I, sí, en aquest àmbit hem de ser com ells, i ho podem ser. Per molt mediterranis que siguem.

¿A què es deu, en tot cas, aquesta diferència quant a l’actitud de la nostra ciutadania vers els museus respecte del que és propi d’altres països més civilitzats? ¿A que l’oferta museística és millor? Vist de manera general, haurem d’afirmar, d’entrada, que sí, que l’oferta de casa nostra té en general la qualitat que té, i que això, necessàriament, ha d’explicar part del problema. Però seria injust no esmentar, ensems, que per aquí també tenim algun que altre centre museístic que ja sigui per la proposta museogràfica, pels elements concrets que presenta o per totes dues coses alhora, planteja una oferta de qualitat i/o atractiva, i que malgrat tot resta igualment buit quant al target de públic del qual estem parlant. Per tant, el problema possiblement no és tan sols d’oferta (que, remarquem, massa sovint ho és) sinó també (i de manera probablement més important) del perfil cultural majoritari de la nostra ciutadania.

I això ens porta, finalment, a la mare dels ous: l’ensenyament. Probablement, és aquí on rau el veritable problema, o si més no el més important. No ens carregarem ara i aquí tot el sistema educatiu del nostre país, ja que probablement fora injust fer-ho així, amb un tarannà maximalista. Però no ens podem estar de dir que en tot allò que té a veure amb el patrimoni, la història i l’art, i especialment en el foment d’una filia vers aquests ítems, el nostre sistema educatiu és zona catastròfica. Cosa que, val a dir, no succeeix en altres països. La capacitat de valorar el patrimoni, i, més encara, la capacitat d’entendre’l i, per tant, de fruir-lo i d’estimar-lo, es pot educar. I no ho estem fent pas. O, dit d’una altra manera: no podem esperar que els nostres ciutadans i ciutadanes sentin de manera natural la necessitat imperiosa d’apropar-se als museus si abans, en les etapes formatives, no els hem proporcionat (de la manera adient) les eines necessàries per a entendre’ls i fruir-los, és a dir, per a viure’ls i estimar-los. Malauradament, arribats en aquest punt val a dir que això deixa poques opcions als gestors de museus per a créixer en el target de públic a què ens estem referint, ja que facin el que facin, ara, no atrauran aquesta gent: el problema és previ i es troba en un altre àmbit, i per tant les eventuals solucions encara s’han d’implementar, no depenen directament d’ells i, en tot cas, donarien fruit a anys vista. Amb aquest estat de coses, ara com ara aquests gestors tan sols poden aspirar, probablement, a augmentar visitants (que és el que està de moda…) per la banda dels altres perfils que abans hem esmentat, que, de fet, és el que majoritàriament estan fent. Fora bo, en tot cas, que el gremi (en el seu conjunt) prengués consciència de la importància cabdal que l’àmbit de l’ensenyament té respecte de la promoció d’un augment de la valoració del patrimoni per part de la ciutadania. Seria molt important que aquests professionals entenguessin que en això s’hi juguen les garrofes, que s’arremanguessin i que comencessin a endegar campanyes actives (rotllo lobby, si és de menester…) per a fer canviar l’estat de coses; en profit propi i en el del conjunt de la societat. El mateix que va fer en el seu moment el moviment ecologista, vaja, amb resultats prou exitosos.

El problema no és pas que a Primària i a Secundària aquests temes s’ignorin. El que passa és que quan hom constata els magres i distorsionats temaris, la forma massa sovint maldestre d’impartir aquests continguts (excepcions fetes!) i la general manca de coneixements profunds sobre aquests temes que caracteritza la formació d’un sector important de mestres i educadors (novament excepcions fetes!!!!), es comprova que el que s’està fent, en realitat, és menysprear-los. Aquests aspectes es tracten, en general, tan i tan malament, que el que hom acaba generant entre els alumnes és, en realitat, anticossos. Després de passar per les nostres escoles i instituts resulta fins i tot lògic que el jovent (i els adults que seran…) fugi esperitat de tot allò que faci olor d’història, d’art i de patrimoni. No deixa de sorprendre, en tot cas, que alguns, malgrat tot, encara s’hi acabin atansant!!

I, amb tot, resulta que tenim experiències d’èxit en el nostre propi sistema educatiu que demostren que plantejar un canvi en aquest àmbit no és pas una utopia. Els que tenim ja una certa edat recordem, per exemple, com es tractaven anteriorment els aspectes de medi ambient a les escoles i instituts: ras i curt, no es tractaven. La presa de consciència, per part d’alguns, de la importància d’aquest aspectes, combinada amb la pressió sistemàtica i convençuda de determinats col·lectius va portar a incloure’ls de manera significativa i transversal en els curricula. No podem estar encara completament satisfets amb els resultats, però tampoc podem obviar que la nostra societat ha fet d’aquesta forma un canvi molt notable quant a l’augment de la consciència respecte de la necessitat de tenir cura del medi ambient, i de manera molt especial en aspectes molt més concrets com és, per exemple, la necessitat del reciclatge. Escoles i instituts es van posar les piles, i ara comencem tots plegats a recollir-ne els fruits. Una història d’èxit que ens ha fet millors ciutadans i ciutadanes, que ens ha apropat a la millor versió d’Europa. Exactament el mateix caldria fer respecte el patrimoni (i respecte el paisatge, però d’això ja en parlarem…), i això ens aproparia encara de manera molt més important al que és propi de les societats més civilitzades del món, amb totes les repercussions positives que se’n derivarien. Però, per encetar un procés com aquest, el qual, a hores d’ara, representa poc més que una autèntica quimera, caldria partir del mateix que es va partir en el seu moment respecte del medi ambient: assumir l’extrema importància que el patrimoni té (el seu coneixement, la seva protecció, la seva posada en valor, el seu gaudi…) per al conjunt de la societat, per a l’augment significatiu del benestar de la ciutadania. I en això, no ens enganyem, no som ara com ara ni a les beceroles: aquest grau de consciència és, encara, del tot residual a  casa nostra.

Davant d’això, la minsa part de la ciutadania (gestors i no gestors el patrimoni) conscienciada del problema i que està d’acord amb aquesta diagnosi pot optar per anar a plorar a les institucions i a l’administració per tal que solucionin ells el problema, i toparà amb els diversos murs de sempre: el mur de la incomprensió, el mur del menyspreu, el mur de la indiferència, el mur de la ignorància, el mur de la inoperància, el mur de l’analfabetisme. O bé, pot prendre les regnes del seu propi futur i encetar ella mateixa els canvis que creu que cal fer. Començant per les petites coses, donant valor a allò que creu que té valor i que ara no es valora. Actuant per tal de donar exemple, com en algun cas ja s’ha començat a produir. Assenyalant els mals usos d’aquells qui diuen representar-nos, així com, també, d’aquells qui, tenint la responsabilitat de gestionar el nostre patrimoni, a voltes no fan el que haurien de fer. També el nostre gremi, de manera particular, ha de començar a actuar en aquest sentit, en tant que part de la societat civil catalana. En definitiva, hauríem d’esdevenir una societat madura i responsable, orgullosa del seu patrimoni i plenament conscient del valor que aquest té en clau de civilitat i de millora de la qualitat de vida. I una societat d’aquest tipus actua en conseqüència, no esperant que li solucionin tots els problemes o limitant-se al lament sinó adoptant, també, un paper actiu. I copiant, vaja, si és el cas, tot allò que en aquest àmbit altres societats europees ja fan des de fa tant i tant de temps. Probablement, a mig i llarg termini, aquesta dinàmica acabarà portant més gent als museus que bona part de les polítiques de patrimoni que avui dia s’estan endegant.

Ara que sembla que estem orientats a travessar una porta que ens ha de dur a fer un país nou, seria desitjable que com a societat exigíssim que en el frontispici d’aquest portal aparegués gravat amb lletres d’or i capital romana un manament de compliment obligatori: que el transit suposi encetar un procés mitjançant el qual la ciutadania de Catalunya acabi augmentant significativament el grau i la qualitat de la seva formació cultural. Simplement, per a ser millors del que som ara. I, en conseqüència, per a viure millor. Perquè, o les coses canvien en aquest àmbit, o haurem de donar la raó al Nicola Padovan i admetre que per sempre més seguirem sent una matussera societat mediterrània, en la pitjor de les seves accepcions. I si ha de ser així, i ni tan sols ens hem de proposar aprofitar aquesta ocasió històrica per tal de fer canvis tan transcendents, què voleu que us digui: potser no valdrà la pena fer un país nou… que no serà res més que un país vell… Això sí, mediterràniament…