Sikarra, la desventurada

Diuen els cronistes, o els contacontes (que, a voltes, expliquen el mateix), que existeixen països que en algun moment de la seva història han estat regits per emperadors enzes. Tan enzes, que arribaren a ser capaços d’assumir la nuesa pública com a senyal aparent de saviesa i diferència però, sobretot, de superioritat. I conten els mateixos cronistes que els pobles respectius dels països on això succeí, incapaços, com el propi monarca, d’acceptar, avergonyits, el que la visió de la imperial nuesa implicava de supina ignorància i estupidesa personal, o bé atemorits per les conseqüències que podien derivar-se d’assenyalar tan patètica situació, simplement assumiren el fet, tot fent veure que veien el que no veien. En darrer terme, tothom mirava l’altre a cua d’ull, però callaren i assentiren. I qui dia passa, any empeny: tothom semblà savi, tothom semblà estar d’acord, tothom semblà feliç i content.

Vet aquí, doncs, un actitud ignorant, mesella, poruga, pragmàtica, interessada o simplement conformista (que de tot n’hi havia, entre aquella multitud…), que la candidesa i l’estupefacció combinades d’un nen (i no pas la seva saviesa) acabaren per desbaratar. El resultat és conegut per tothom. A resultes d’aquell petit dit alçat, es feu explícit el que en realitat era més que evident, però que hom callava per una mena de comunió d’interessos entre les parts. I es destapà l’engany. Aquestes mateixes cròniques, o contes, no fan esment, però, que en aquests països la història tornès a succeir, de la qual cosa podríem arribar a deduir que van aprendre d’aquell error i que no el van tornar a repetir mai més…

Vet aquí, però, que aquestes històries tenen un aire ben ultrapirinenc. Corresponen a un món més endreçat; més civilitzat, fins i tot. Aquí, al sud, les coses són molt, molt diferents. Catalunya, especialment, és un paradigma clar de lloc on l’emperador va nu reiteradament, compulsivament; fins a la nàusea. I tan reiteradament va nu lo rei, com reiteradament el fet és assenyalat per alguna ànima tan innocent com atònita. I malgrat tot, i a diferència del conte, aquí, incapaços d’aprendre dels errors per alguna mena de malaltia congènita o per alguna estranya maledicció arcana i ancestral, l’emperador torna a anar nu tot just el dia després de descobrir-se l’engany. I hi torna. I hi torna. I hi torna. I el poble segueix fent veure que el veu ben vestit. I així, a ca nostra, qui any passa, any empeny.

Ja hem tingut ocasió d’assenyalar, més per estupefacció que per candidesa, certament, algun d’aquests casos en què, en matèria de gestió del patrimoni, l’emperador va nu, i ben nu. Però, com diem, en aquest nostre dissortat país això no és pas l’excepció sinó la norma: és un no parar. I toca, molt més sovint del que voldríem, adoptar el rol de criatura meravellada. Retornem a la infantesa, doncs, i visitem, altra volta, l’antiga Sikarra.

Era més o menys Imatge-estat actuall’agost del 2013 quan es difongué la notícia del descobriment de la ciutat ibèrica de Sikarra al municipi de Prats de Rei (Anoia-Alta Segarra), amb més de 2500 anys d’antiguitat. En essència, el punt ancestral i mític que originà el nom del que avui dia en diem Segarra. Una cosa que no passa precisament cada dia. Les restes que aparegueren, un fragment de la muralla i del fossat defensiu de la ciutat, resultaren ser, a més, de gran importància tant per la seva antiguitat com per la seva singularitat i pel seu excel·lent estat de conservació. Resumint molt el que va passar a continuació, les administracions, analfabetes en general en relació a aquests temes i alienes a coses que contemplen més com un problema que no pas com un regal de la Fortuna, decidiren malgrat tot, i com és habitual, tirar pel dret i cobrir les restes.

Vet aquí, però, que la societat civil, inopinadament, es mobilitzà. Salvem Sikarra!, cridaren els ciutadans. I aquell tímid crit fou suficient com per a que els gestors públics de la cosa, tot i seguir sent del tot incapaços de valorar adientment aquell munt de pedres emprenyadores, es veiessin en l’obligació, davant de la pressió popular, d’aturar el primer projecte i prometre que allò no es taparia. SalvemSikarraFinalVes per on, i contra tot pronòstic, cap a finals de novembre d’aquell 2013 Sikarra semblava efectivament salvada.

Les condicions que aparentment acceptava l’administració, malgrat que sempre de manera ambigua, eren les contingudes en el manifest que havia servit de lletra de batalla als conservacionistes. Deixant a banda altres consideracions, la principal reivindicació ciutadana consistia a demanar que no es cobrissin les restes però, també, i sobretot, que aquestes fossin convenientment museïtzades i que la museïtzació evités de totes totes amagar les restes. L’escassa superfície que ocupen les restes i la seva situació en una placeta, apartada de la circulació de cotxes, feien tot plegat assumible i perfectament viable. Molt encertadament, en el mateix document s’insistia en què no es tractava tan sols de no amagar les ruïnes, sinó que calia fer bé les coses, “sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic”, per tal que tot plegat no resultés un fracàs en termes socials, didàctics, turístics i patrimonials. En aquells moments, com diem, semblà, en funció de les declaracions d’alguns del responsables, com ara les del diputat d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona i Alcalde d’Igualada Sr. Marc Castells, que l’administració assumia i feia seves aquestes demandes de la ciutadania. El propi President de la Generalitat, el molt honorable Sr. Artur Mas, declarava el 2 de juliol de 2014 que “les administracions estem fent pinya perquè les restes arqueològiques de Prats de Rei tinguin el pes i l’atractiu que han de tenir”, tot afegint que “estem treballant l’Ajuntament d’Els Prats de Rei, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i la Generalitat per intentar que aquestes restes arqueològiques tinguin el pes que han de tenir i l’atractiu que han de tenir, perquè això es tracta que després ho vingui a veure la gent, per tant, estem fent pinya en aquest sentit””

Però, ai las! Els polítics són els polítics! ¿Qui pot refiar-se d’ells si, en general, sempre te l’acaben fotent (descomptem en això poquíssimes i honroses excepcions, algunes de les quals, a més, van jugar un important i positiu paper al principi d’aquesta historia)? Verba volant, as usual, i, passat el temps, la pròpia Diputació de Barcelona presentà de forma soma el projecte de museïtzació que hom havia promès per a l’antiga Sikarra. A principis de novembre del 2014 el propi Ajuntament de Prats de Rei feia públiques algunes imatges del projecte al seu perfil de Facebook.

Cal dir que desconeixem el projecte de la Diputació de Barcelona per a Sikarra, si més no en profunditat (si la documentació s’ha fet pública, hem estat incapaços de trobar-la…). Per tant, resulta impossible fer-ne una crítica aprofundida. Tanmateix, les reconstruccions virtuals que hom ha filtrat il·lustren prou bé la idea general i l’esperit del projecte. Sintetitzant, el que hom vol fer amb les restes de Sikarra és cobrir-les. Un despropòsit. I una estafa.

Diem que és un despropòsit perquè d’entrada cau en els mateixos errors de sempre, i vet aquí com l’emperador torna a anar nu. Lluny de fer visibles les restes, el projecte proposa amagar-les. Lluny de pretendre donar-hi visibilitat i valoritzar-ne la importància, aposta per minimitzar-les. Novament, les pedres com a problema, no com a regal i oportunitat. INFOGRAFIA_1El projecte proposa cobrir absolutament les restes amb un terra dur i opac, tret d’un minúscul òcul situat al mig de la placeta. Les restes es podran visitar mitjançant una escala de caragol: hom visitarà, si ho fa, una cova. I és una estafa perquè, en principi, no és el que la ciutadania demanava.

Suposem que l’argumentari del projecte deu incloure-hi la idea que l’òcul ha de servir per a contemplar les restes des de l’exterior, donant així compliment aparent al que en aquest sentit hom havia promès en el seu moment. Però aquest ull de bou deixarà veure des de l’exterior una ínfima part de les restes, gairebé res. Pràcticament se’l podrien estalviar, i el projecte seria així més polit, molt més sincer, i també molt més coherent amb l’esperit i la voluntat reals dels promotors. En realitat, és un òcul vergonyant, la proposta brillant d’algú que reclòs en el seu despatx de la Diputació, i/o en el d’alguns ajuntaments comarcals, i/o fins i tot, ves a saber tu, en el d’algun palau episcopal, es va veure en la tessitura de cobrir les restes, que era el que els cos els demanava des del dia en què la primera pedra va veure la llum després de més de 2000 anys, però fer veure, alhora, que complien amb les demandes ciutadanes. La fórmula màgica? Dual i infal·lible, a ca nostra: un petit òcul substitutori, eufemístic, i l’esperada condescendència popular. Et voilà! Conill del barret! Volien cobrir les restes i, en funció del que veiem al projecte, certament les cobriran, i ara, ves per on, amb l’aquiescència de tothom! Felicitats (i de manera molt sentida) a les ments pensants: és digne d’admiració la capacitat que tenen, de forma reiterada i exitosa, de fer-nos creure que l’emperador porta un vestit d’allò més esplendorós.

De tot plegat, però, el que més ens admira, i per la qual cosa aixequem el dit, no és pas el comportament de les administracions i altra mena de poders fàctics (són els que són, arriben fins on arriben i tenen els interessos que tenen; prou que els coneixem, i mai no defrauden…) sinó el paper d’estrassa que, després d’un inici més que brillant, està fent en aquests moments la societat civil, que ha acceptat i, en algun cas, fins i tot ha aplaudit, un projecte trist, lamentable, primitiu, vergonyós, fracassat a la prèvia, que aconsegueix fer desaparèixer les restes i que en cap cas respon al que es reivindicava. Senyors, senyores! Que els estan estafant! I que a sobre els riuen les gràcies! Què no ho veuen, que no és pas això el que van demanar i pel que van lluitar? Què no se n’adonen que en bona part el que es proposa és just el contrari del que vostès mateixos van signar en aquell famós manifest? Certament, sembla que no; que ja els està bé. Els signants d’aquell document, englobats sota el paraigües de la denominada Xarxa Sikarra i que responen als noms d’Associació Amics de l’Arquitectura Popular, Associació Cultural Baixa Segarra, Agrupació Cultural i Recreativa Sigarra, Agrupació Seny Major, Associació Cultural Fòrum l’Espitllera, Associació La Sitja, Associació Espai LLobregós, Associació pel Desenvolupament Integral de la Vall del Corb, Associació la Terra per la terra, Associació del Patrimoni Artístic de Torà, Associació El Trill, Colla de Geganters de Sant Guim de Freixenet, Fundació Jordi Cases i Llebot, Fundació Tekhnikós, Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra, Centre d’Estudis Locals del Vilosell, Centre Municipal de Cultura de Cervera i Unió de Pagesos de la Segarra sembla que també veuen lo rei perfectament vestit; o, si més no, ara, a diferència del que feien fa pocs mesos, prefereixen fer-ho veure…

Les restes, però, segueixen tenint ara la mateixa transcendència que el Manifest exposava tan brillantment. Aquestes pedres segueixen tenint la mateixa importància històrica, i segueixen mantenint un excel·lent estat de preservació, una gran singularitat estructural, una notable monumentalitat, unes reduïdes dimensions de superfície a preservar i un gran potencial d’esdevenir un important bé comú en els àmbits social, educatiu, turístic i identitari. I per les mateixes raons que llavors era pertinent demanar-ho, ara segueix sent vàlid tot allò que allí, en conseqüència, s’hi reivindicava. Que les restes no es soterressin. Que es redactés un projecte de museïtzació digne i de qualitat que permetés a qualsevol visitant poder contemplar lliurement les restes de Sikarra i entendre, alhora, la seva transcendència en termes històrics, monumentals i identitaris. I que aquest projecte es fes sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic. Res d’això es compleix amb la proposta de la Diputació de Barcelona. Per posar tan sols un petit exemple, un pot emprar eufemismes o recórrer al sofisma per a justificar que les restes, amb el projecte presentat, no es soterren, però per a aquells que preferim no entrar en collonades i hipocresies com aquestes, el que es proposa, en realitat, no és gaire diferent de soterrar quelcom. Digueu-ne soterrar o digueu-ne amagar, tant se val. Si més no, la idea original no semblava ser pas aquesta, sinó, ben al contrari, permetre, amb un terra transparent, la visibilitat de les restes des de l’exterior, com es desprèn del projecte que els propis promotors del manifest presentaren en el seu dia. El terra transparent era i és la millor solució i és perfectament factible, i en canvi hom ha optat per cobrir les restes renunciant al seu potencial museogràfic principal, tot matant, alhora, el monument. Potser membres de la cúria devien tenir por de que alguns dels concelebrants de bodes, batejos i comunions al santuari de la Mare de Déu del Portal fossin engolits fossat avall, camí de l’infern. Sigui com sigui, no entrarem ara i aquí a reflexionar sobre aquest i altres aspectes museològics i museogràfics; potser un altre dia. Inauguració de l'expEn tot cas, sí que voldríem aprofitar per a llençar un avís a tothom qui estigui temptat de replicar que un terra transparent no és viable, que és car, que es ratllen, que s’entelen, o qualsevol altra mantra similar: sis-plau, per pura vergonya personal, intentin no mostrar públicament la seva enorme ignorància sobre aquests temes emprant aquesta mena d’arguments de parvulari. Siguin pudorosos. No es mostrin davant tothom tan i tan nus. Pel seu propi bé, els ho demanem. Ni que sigui per mantenir amb una certa dignitat la posició que ocupen, o per seguir fent la feina que fan sense haver d’acotar gaire el cap. Gràcies.

Bé, doncs tornant al què dèiem, sàpiguen en tot cas, Srs. i Sres. de la Xarxa Sikarra, que les reivindicacions exposades les van signar vostès. I que les administracions, aparentment, es van comprometre a complir-les. I que per això vostès van deixar llavors la batalla, donant-la per guanyada. I que gran part d’això, ara, no es complirà. I que, com a resultes del tractament museogràfic (?) que se’n farà, el monument, enterrat, serà en gran mesura oblidat. Esdevindrà nosa. Com tants i tants altres exemples similars com n’hi ha hagut abans a casa nostra. I que en cap cas serà un element dinamitzador. Ni un atractiu de cap mena en cap àmbit, ni el cultural, ni el patrimonial, ni el turístic, com vostès demanaven. Vaja, la història de sempre, repetida. Sembla, però, que a vostès, això, ara, ja els està bé. Doncs avant, i avall, que fa baixada: si el poble adult, savi i sobirà, vol això, i prefereix seguir fent veure que lo monarca va vestit, qui són les criatures per a dir que va ben conill? Llarga vida al rei!

Certament, i com vostès mateixos diuen, la forma com una societat valora i tracta les restes del seu passat mostra de manera contundent el seu grau real de civilitat…

Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

Llegíem fa pocs dies, al diari Ara, un article de Nicola Padovan. En l’article, titulat “Som mediterranis, no ho oblidem!”, l’autor defensa que per tal de solucionar els nostres problemes no podem pas emmirallar-nos en altres països i copiar d’ells allò que ens sembli més apropiat, atès que aquestes solucions, que en altres llocs han funcionat, a nosaltres, en tant que mediterranis i pel nostre tarannà, ens estan d’alguna manera vedades. Al nostre entendre, això, Med1que potser podria tenir validesa en algun àmbit de la política (i, amb tot, hauríem de parlar-ne amb calma…) no té pas una validesa universal. No la té, almenys, pel que fa a tot allò relacionat amb el patrimoni i la seva gestió: en aquest àmbit, sempre hem defensat la possibilitat d’imitar els bons usos d’altres terres.

No tan sols és lícit imitar allò que funciona i que el veí fa millor, sinó que, a més, sovint, és convenient. Amb tot, és cert que al nostre país això de la còpia de models externs, de qualsevol àmbit, no ho portem massa bé. No pas perquè no ho fem, ja que ho fem abundosament, sinó perquè quan ho fem, sovint, ho fem malament, a l’engròs. O, dit d’una altra manera, sense prou reflexió prèvia i sense disposar de prou coneixement com a base. La qual cosa ens posa davant del problema real. No es tracta pas de que no puguem copiar allò que als altres els funciona degut a una eventual conjuntura còsmica de caire ètnico-cultural-històrico-climàtic que condemna inexorablement els mediterranis a esdevenir uns eterns adolescents. El que passa és que en molts àmbits, històricament, hem tractat de copiar de manera grollera, assolint així, sovint, els galdosos resultats que ja coneixem. Però això no vol dir que no puguem ser com aquells als quals pretenem imitar: tan sols vol dir que ens hi hem de posar encara amb més força, si cap. Biològicament, quant a les capacitats mentals, som iguals (esperem que tothom estigui d’acord…). Per tant, si volem i ho fem bé, podem fer i assolir el mateix que els altres (és trist haver-ho de recordar, però bé…). La resta de reflexions en contra, doncs, no són res més que crosses per a incompetents, insegurs, ignorants o sabotejadors, bàlsams que no guareixen res però dificulten avançar, retòrica fàcil que, de ser certa, ens portaria a conclusions absurdes i a no poder entendre com, en determinats àmbits, aquests mateixos “mediterranis” sí que hem sortit airosos tot copiant els veïns del nord.

Tot això, en l’àmbit del Patrimoni, també passa. El copiar de manera maldestre, volem dir. Creiem no equivocar-nos si afirmem que d’això, d’aquest tràgic fenomen que consisteix a imitar ràpid, malament i sense entendre del tot les coses, molts de nosaltres en diem d’una mateixa manera: moda. “Ves, ara és moda fer Centres d’Interpretació arreu…”, diem. Cert, són les “modes”, que, aparentment, es donen també en l’àmbit de la gestió del patrimoni. Modes que, tal com venen, sempre sobtadament, s’estenen aviat arreu, com la pólvora, assumides ferventment per una fracció més o menys important del gremi, fan llavors un desplegament a voltes espectacular i, com si de l’esclat d’una bombolla immobiliària es tractés, fineixen després igual de ràpidament, tot morint, escarnides per tothom, propis i estranys. Aquest és el país; si més no, ara com ara.

Malauradament, això s’ha donat de forma reiterada a casa nostra (de fet, s’està tornant a donar ara, en aquests precisos moments). A base de caure-hi i de tornar-hi a caure, un dels resultats està sent, entre d’altres, que molts professionals de la matèria, tot fotent-la pel broc gros, reneguen de tot plegat i esdevenen ardorosos apologètics de la inutilitat d’imitar tot allò que es fa a fora. La llei del pèndol. Una simplificació extrema. Un greu error. Sobretot, un error d’anàlisi, perquè, en la majoria de casos el problema no està en allò concret que hom pretén o ha pretès imitar, sinó en la forma com això s’ha volgut trasplantar al nostre país. Una forma que cal qualificar, massa sovint, de superficial i de grollera, mancada moltes vegades d’un coneixement prou profund de la proposta original i, sobretot, de les relacions que aquesta proposta, en el seu lloc d’origen, manté amb altres múltiples aspectes del seu entorn sociocultural, polític i econòmic, aspectes que expliquen, en realitat, el seu èxit. En l’àmbit de les polítiques patrimonials, no serveix de gaire mirar de trasplantar una proposta concreta si no mirem de reproduir també, fins allà on això sigui possible, l’ecosistema que la fa possible, la terra on aquest arbre falca les seves arrels. ¿Vol dir això, doncs, que davant de la magnitud del problema hem de renunciar (tal i com pregonen els habituals malastrucs tòxics) a copiar allò que funciona en altres llocs? De cap manera. El que vol dir és que es tracta de reptes molt més complicats del que hom habitualment pensa i que, per tant, per tal que les coses funcionin (que poden funcionar…), cal prendre consciència real del que això implica i analitzar prèviament el fenomen de manera global i profunda i, sobretot, pensar sempre en clau de qualitat. I si hom va equipat, a més, amb un bon cabal de coneixements previs, millor que millor. No hi hem de renunciar, doncs, ans al contrari. Però si tenir sempre ben present que copiar, si més no copiar bé, no és tan fàcil com sembla. El que sí que és cert, en tot cas, és que, davant de la complexitat de tot plegat i de les nefastes conseqüències que té el fer les coses malament, convé evitar de totes totes que aquests processos els comandin incapaços, passavolants, il·luminats, arribistes i/o ignorants (compte: passa massa sovint que ells mateixos no saben pas que ho són…).

Ha arribat un punt que ja cansa escoltar els plors i laments generalitzats per la falta de visitants als nostres museus, sales d’exposicions, monuments, jaciments arqueològics i centres d’interpretació. I no pas perquè aquests somics no responguin a una realitat tangible: des d’una perspectiva nacional, en general, parlem d’espais buits. Calma, calma!! Ja són aquí els de sempre! “Mentida!” -criden- “No tots estan buits! Hi ha alguns que funcionen molt bé!!! Mireu els números, mireu! Guaiteu les estadístiques de visitants!!!!”. Bé. Quan us hagueu calmat una mica, resteu, sisplau, d’aquestes Med2estadístiques el públic captiu (és a dir, aquells que hi van agafats per les orelles, o bé hi són portats per obligació, o bé els atansen perquè es tracta d’un sector de gent als quals ja no saben que fer-los fer i així els tenen ocupats un matí o una tarda, i tutti quanti amb un perfil similar… És a dir, grups d’estudiants, de jubilats, etc., etc…) i, també, els guiris. Què? El resultat, tret de notables excepcions, en general, fa enrojolar, oi? I, tanmateix, res no solucionarem si abans no ens mirem de fit a fit, ben nuets, al mirall. Doncs això… la gent del país, de motu proprio, no va als museus (cal que tornem a fer referència a allò de “excepte contades excepcions i etc, etc…”? Sí? Bé, doncs queda fet… Au, seguim…). Ja ho sabem això. I, mediterranis com som, se’ns cau la baba quan constatem tan i tan sovint com museus d’altres països (i, de vegades, no pas allò que en podríem dir la quintaessencia dels museus…) esdevenen llocs vius, espais que la gent (també els joves!!!!!) visita de manera habitual, com una cosa natural. Com una opció lúdica i/o formativa més. Voldríem ser com ells. I és lícit que ho vulguem ser, perquè desitjar això és el mateix que aspirar a que la societat catalana adquireixi un major grau de civilitat. I, sí, en aquest àmbit hem de ser com ells, i ho podem ser. Per molt mediterranis que siguem.

¿A què es deu, en tot cas, aquesta diferència quant a l’actitud de la nostra ciutadania vers els museus respecte del que és propi d’altres països més civilitzats? ¿A que l’oferta museística és millor? Vist de manera general, haurem d’afirmar, d’entrada, que sí, que l’oferta de casa nostra té en general la qualitat que té, i que això, necessàriament, ha d’explicar part del problema. Però seria injust no esmentar, ensems, que per aquí també tenim algun que altre centre museístic que ja sigui per la proposta museogràfica, pels elements concrets que presenta o per totes dues coses alhora, planteja una oferta de qualitat i/o atractiva, i que malgrat tot resta igualment buit quant al target de públic del qual estem parlant. Per tant, el problema possiblement no és tan sols d’oferta (que, remarquem, massa sovint ho és) sinó també (i de manera probablement més important) del perfil cultural majoritari de la nostra ciutadania.

I això ens porta, finalment, a la mare dels ous: l’ensenyament. Probablement, és aquí on rau el veritable problema, o si més no el més important. No ens carregarem ara i aquí tot el sistema educatiu del nostre país, ja que probablement fora injust fer-ho així, amb un tarannà maximalista. Però no ens podem estar de dir que en tot allò que té a veure amb el patrimoni, la història i l’art, i especialment en el foment d’una filia vers aquests ítems, el nostre sistema educatiu és zona catastròfica. Cosa que, val a dir, no succeeix en altres països. La capacitat de valorar el patrimoni, i, més encara, la capacitat d’entendre’l i, per tant, de fruir-lo i d’estimar-lo, es pot educar. I no ho estem fent pas. O, dit d’una altra manera: no podem esperar que els nostres ciutadans i ciutadanes sentin de manera natural la necessitat imperiosa d’apropar-se als museus si abans, en les etapes formatives, no els hem proporcionat (de la manera adient) les eines necessàries per a entendre’ls i fruir-los, és a dir, per a viure’ls i estimar-los. Malauradament, arribats en aquest punt val a dir que això deixa poques opcions als gestors de museus per a créixer en el target de públic a què ens estem referint, ja que facin el que facin, ara, no atrauran aquesta gent: el problema és previ i es troba en un altre àmbit, i per tant les eventuals solucions encara s’han d’implementar, no depenen directament d’ells i, en tot cas, donarien fruit a anys vista. Amb aquest estat de coses, ara com ara aquests gestors tan sols poden aspirar, probablement, a augmentar visitants (que és el que està de moda…) per la banda dels altres perfils que abans hem esmentat, que, de fet, és el que majoritàriament estan fent. Fora bo, en tot cas, que el gremi (en el seu conjunt) prengués consciència de la importància cabdal que l’àmbit de l’ensenyament té respecte de la promoció d’un augment de la valoració del patrimoni per part de la ciutadania. Seria molt important que aquests professionals entenguessin que en això s’hi juguen les garrofes, que s’arremanguessin i que comencessin a endegar campanyes actives (rotllo lobby, si és de menester…) per a fer canviar l’estat de coses; en profit propi i en el del conjunt de la societat. El mateix que va fer en el seu moment el moviment ecologista, vaja, amb resultats prou exitosos.

El problema no és pas que a Primària i a Secundària aquests temes s’ignorin. El que passa és que quan hom constata els magres i distorsionats temaris, la forma massa sovint maldestre d’impartir aquests continguts (excepcions fetes!) i la general manca de coneixements profunds sobre aquests temes que caracteritza la formació d’un sector important de mestres i educadors (novament excepcions fetes!!!!), es comprova que el que s’està fent, en realitat, és menysprear-los. Aquests aspectes es tracten, en general, tan i tan malament, que el que hom acaba generant entre els alumnes és, en realitat, anticossos. Després de passar per les nostres escoles i instituts resulta fins i tot lògic que el jovent (i els adults que seran…) fugi esperitat de tot allò que faci olor d’història, d’art i de patrimoni. No deixa de sorprendre, en tot cas, que alguns, malgrat tot, encara s’hi acabin atansant!!

I, amb tot, resulta que tenim experiències d’èxit en el nostre propi sistema educatiu que demostren que plantejar un canvi en aquest àmbit no és pas una utopia. Els que tenim ja una certa edat recordem, per exemple, com es tractaven anteriorment els aspectes de medi ambient a les escoles i instituts: ras i curt, no es tractaven. La presa de consciència, per part d’alguns, de la importància d’aquest aspectes, combinada amb la pressió sistemàtica i convençuda de determinats col·lectius va portar a incloure’ls de manera significativa i transversal en els curricula. No podem estar encara completament satisfets amb els resultats, però tampoc podem obviar que la nostra societat ha fet d’aquesta forma un canvi molt notable quant a l’augment de la consciència respecte de la necessitat de tenir cura del medi ambient, i de manera molt especial en aspectes molt més concrets com és, per exemple, la necessitat del reciclatge. Escoles i instituts es van posar les piles, i ara comencem tots plegats a recollir-ne els fruits. Una història d’èxit que ens ha fet millors ciutadans i ciutadanes, que ens ha apropat a la millor versió d’Europa. Exactament el mateix caldria fer respecte el patrimoni (i respecte el paisatge, però d’això ja en parlarem…), i això ens aproparia encara de manera molt més important al que és propi de les societats més civilitzades del món, amb totes les repercussions positives que se’n derivarien. Però, per encetar un procés com aquest, el qual, a hores d’ara, representa poc més que una autèntica quimera, caldria partir del mateix que es va partir en el seu moment respecte del medi ambient: assumir l’extrema importància que el patrimoni té (el seu coneixement, la seva protecció, la seva posada en valor, el seu gaudi…) per al conjunt de la societat, per a l’augment significatiu del benestar de la ciutadania. I en això, no ens enganyem, no som ara com ara ni a les beceroles: aquest grau de consciència és, encara, del tot residual a  casa nostra.

Davant d’això, la minsa part de la ciutadania (gestors i no gestors el patrimoni) conscienciada del problema i que està d’acord amb aquesta diagnosi pot optar per anar a plorar a les institucions i a l’administració per tal que solucionin ells el problema, i toparà amb els diversos murs de sempre: el mur de la incomprensió, el mur del menyspreu, el mur de la indiferència, el mur de la ignorància, el mur de la inoperància, el mur de l’analfabetisme. O bé, pot prendre les regnes del seu propi futur i encetar ella mateixa els canvis que creu que cal fer. Començant per les petites coses, donant valor a allò que creu que té valor i que ara no es valora. Actuant per tal de donar exemple, com en algun cas ja s’ha començat a produir. Assenyalant els mals usos d’aquells qui diuen representar-nos, així com, també, d’aquells qui, tenint la responsabilitat de gestionar el nostre patrimoni, a voltes no fan el que haurien de fer. També el nostre gremi, de manera particular, ha de Med3començar a actuar en aquest sentit, en tant que part de la societat civil catalana. En definitiva, hauríem d’esdevenir una societat madura i responsable, orgullosa del seu patrimoni i plenament conscient del valor que aquest té en clau de civilitat i de millora de la qualitat de vida. I una societat d’aquest tipus actua en conseqüència, no esperant que li solucionin tots els problemes o limitant-se al lament sinó adoptant, també, un paper actiu. I copiant, vaja, si és el cas, tot allò que en aquest àmbit altres societats europees ja fan des de fa tant i tant de temps. Probablement, a mig i llarg termini, aquesta dinàmica acabarà portant més gent als museus que bona part de les polítiques de patrimoni que avui dia s’estan endegant.

Ara que sembla que estem orientats a travessar una porta que ens ha de dur a fer un país nou, seria desitjable que com a societat exigíssim que en el frontispici d’aquest portal aparegués gravat amb lletres d’or i capital romana un manament de compliment obligatori: que el transit suposi encetar un procés mitjançant el qual la ciutadania de Catalunya acabi augmentant significativament el grau i la qualitat de la seva formació cultural. Simplement, per a ser millors del que som ara. I, en conseqüència, per a viure millor. Perquè, o les coses canvien en aquest àmbit, o haurem de donar la raó al Nicola Padovan i admetre que per sempre més seguirem sent una matussera societat mediterrània, en la pitjor de les seves accepcions. I si ha de ser així, i ni tan sols ens hem de proposar aprofitar aquesta ocasió històrica per tal de fer canvis tan transcendents, què voleu que us digui: potser no valdrà la pena fer un país nou… que no serà res més que un país vell… Això sí, mediterràniament…

La Llum de Taüll

Una persona, una professional de l’estudi i la gestió del Patrimoni, traspassa la porta de vidre i accedeix a l’interior de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí. Corpresa (malgrat haver-hi estat multitud de vegades) per aquelles pedres, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, les seves passes s’encaminen de pet cap a la capçalera de la petita església romànica. El seus ulls no fiten res que no sigui l’absis: és com una fixació; una obsessió. A tocar de l’altar, s’atura. I llavors, se sent perduda. Dubte. Aixeca la vista. Mira a dreta i esquerra. Es bloqueja.

“Què et puc ajudar?” – pregunta, amablement, la mateixa noia que tot just fa pocs segons els ha venut les entrades.

“Bé” – respon – “la veritat és que no entenc res. Hem vingut per a veure l’audiovisual que recrea les pintures romàniques de Sant Climent. Hem llegit, però, que el projecte incloïa la restauració de les restes de les pintures originals i l’extracció de la reproducció que féu en Millet als anys seixanta. Però veig que no, que la reproducció continua al lloc…”

La noia, fent un gest amb el rostre que expressa, a parts iguals, el cansament per haver d’explicar de nou el que ja ha dit multitud de vegades i la satisfacció de qui sap que sorprendrà amb la resposta, li revela la veritat: “No, sí ja ho heu llegit prou bé! La reproducció no hi és: se la van endur fa mesos!”

La visitant obre els ulls. Grans com a aranges. Mira la noia. Mira l’absis, des d’on, impertorbable, el Crist majestàtic li retorna, seré, la mirada. Torna a mirar-se la noia. Gairebé un fil de veu: “Però, llavors, aquestes pintures… què…què vols dir, que les han tornat a pintar?”.

I, finalment, esclatant de satisfacció, la guia il·lumina definitivament la visitant: “És que no és pas pintura, això que veus! És llum!!”.

(Hi ha moltes formes de descriure la manera com és presentat, per defecte, i després dels darrers treballs de restauració i museïtzació, l’absis central de Sant Climent de Taüll i les seves pintures. Però, sens dubte, hi ha un adjectiu que li escau especialment: brillant).

Consternada, i tot mirant de superar l’estupor per la veritat revelada (i un punt mortificada per la idea que una professional del patrimoni com ella no hagi estat  prou hàbil com per a saber diferenciar una projecció d’unes pintures reals, malgrat tenir-la a un pam del nas), la visitant pregunta llavors si allò que veu és la recreació de les pintures en format audiovisual de la qual tant i tant han parlat els darrers dies tots els mitjans de comunicació.

“No pas!” – respon la guia- “Això és tan sols una imatge fixa, que recrea fidelment les pintures tal i com es conserven avui dia al MNAC, és a dir, el mateix que feia la reproducció d’en Millet. Ara us poso l’audiovisual. Seieu, sisplau”.

I seuen. I l’audiovisual comença. I és de curta durada. Però, malgrat tot, quan acaba, per poca sensibilitat que hom tingui per apreciar l’art, l’emoció t’embriaga, davant l’impacte de la bellesa. Llum. Brillant.

mnac  056

El resultat dels treballs de restauració, excavació i museïtzació realitzats a Sant Climent de Taüll al llarg del 2013 són brillants. Resulta difícil posar-hi un però. Finançats amb 400.000 € per l’Obra Social de la Caixa mitjançant el programa Romànic Obert, coordinats des del Departament de Cultura i amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell, el Consorci del Patrimoni de la Vall de Boí i el MNAC, la qualitat del resultat justifica cada euro que s’hi ha invertit. Implementat en un temps rècord, és, a més, un projecte intel·ligent, coral, sensible, ambiciós, complert, coherent i valent. Cal felicitar als responsables. Especialment, perquè, d’antuvi, no se’ls presentava una tasca fàcil: tenint perfectament clar que les pintures originals no es mourien de Montjuic (i vagi per endavant que, al nostre entendre, les pintures ja estan bé on estan, qüestió sobre la qual esperem estendre’ns un altre dia), afrontaven el repte de superar la reproducció dels 60’s i fer quelcom molt més atractiu i didàctic. Per acabar-ho de reblar, havien de superar també una certa resistència exercida per part d’alguns dels residents de la vall, que mostraren una fins a cert punt incomprensible devoció extrema per les pintures d’en Millet. Fet i fet, aquells que havien de dur endavant el projecte han demostrat que creien fermament en allò que volien fer, i ho han superat tot. Se n’han ensortit, i amb una nota molt alta. Ha pagat la pena.

El projecte era coherent des del seu plantejament, circumstància que es fa especialment visible al comprovar que l’equip de treball dissenyat era, com pertocava, plurisciplinari, i que incloïa restauradors-conservadors, arqueòlegs, historiadors, museòlegs i arquitectes, així com uns responsables tècnics més que competents en matèria de producció i projecció audiovisual i d’escaneig laser 3D. Essencialment, hom pretenia restaurar les restes de pintures encara existents a l’absis central i implementar-hi una nova museïtzació. Una nova museïtzació, això sí, que millorés la que existia fins ara, fonamentada en la bella reproducció de Ramon Millet. En certa manera, s’hi ha fet molt més que això, ja que hom ha aconseguit esprémer les possibilitats tècniques existents de tal manera que ha acabat trobant la fórmula màgica que ha permès resoldre els múltiples problemes existents d’antuvi, i fer d’aquesta manera possible el presentar al visitant aspectes i plantejaments múltiples, ben diferents entre sí, en el marc d’un mateix espai. Circumstància, val a dir, que, fins fa Taüll1ben poc, hauria resultat impossible, i menys encara amb aquest nivell de qualitat. Les restes de pintures que encara es mantenien, fins i tot després de l’arrencament de principis del segle XX, sobre el suport original han estat restaurades i posades en valor: ara, són visibles in situ. A més, hom pot contemplar també les pintures tal i com eren quan foren arrancades, exactament la mateixa funció que complia la reproducció d’en Millet. I, encara més, també hi podem contemplar una reproducció integral de les pintures tal i com devien ser originalment. Tot, sobre el mateix suport! I de manera (com ara està de moda dir) ben sostenible! I sense afectació de cap mena sobre l’estructura original! I a tot això, cal afegir encara la posada al descobert de noves restes pictòriques, gràcies als treballs de restauració, o el coneixement suplementari adquirit gràcies als treballs arqueològics realitzats a l’àrea del presbiteri. Vaja, no és pas poca cosa…

El fet més destacable, però, és que el conjunt del plantejament audiovisual (per altra banda, senzill i de relativa curta durada) s’ha fet tot mirant de prioritzar sempre la qualitat de la producció (en realitat, una reproducció virtual del conjunt original). Una qualitat que engloba aspectes com ara la voluntat (reeixida, mitjançant l’ús dels escàners laser 3D) de mostrar al públic l’aspecte de les pintures reals (no pas d’una reproducció), però també d’assolir una precisió extrema quant a la localització en l’espai de cadascun dels elements puntuals representats en les pintures (i això no resulta gens fàcil quan parlem d’una superfície corba en la qual, a més, existeixen restes de les pintures originals a les quals ha de superposar-se la projecció amb una precisió total), de presentar una proposta de representació integral del conjunt pictòric tot completant allò que s’ha perdut i, també, de provocar en l’espectador determinades sensacions. El resultat és una obra de creació i interpretació sensible, adulta, que assoleix un gran nivell de qualitat en tots aquests aspectes. També, insistim, en l’aspecte emocional, un element especialment important i necessari a l’hora d’afrontar la presentació al gran públic d’elements com aquests. En aquest apartat, els creatius demostren una gran solvència, suggerint al visitant, mitjançant el moviment, el color, les superposicions, les intensitats diverses i tot un conjunt d’altres recursos, lectures múltiples del conjunt. Com passa sempre, com més bagatge carretegi de sèrie el visitant més gratificant en termes intel·lectuals i més emotiva en termes sensibles resultarà la contemplació d’allò que ens proposen. En el cas que així sigui, val a dir que, arribats al punt culminant de la contemplació integral de l’aspecte original de les pintures, el resultat, simplement, sangglaça l’espectador…

Hem sentit i llegit algunes crítiques d’aquesta proposta, les quals hem de dir que, en general, tenen poca consistència. Hem sentit, per exemple, blasmar el nou plantejament perquè eliminava la reproducció d’en Millet… fonamentant la crítica, tan sols, en criteris sentimentals… Molt respectables, certament. Però, sincerament, quan el resultat millora d’una manera tan notable la presentació precedent, aquesta mena de reflexió, per si sola, no té cap mena de sentit. Menys encara quan el projecte de museïtzació contempla que durant l’estona que no es projecta l’audiovisual resti fixa una projecció de les pintures originals (repetim: de les pintures originals, no pas de la reproducció), amb un nivell de qualitat tan notable que sembla talment que aquestes s’hagin tornat a pintar al damunt de les venerables pedres. Menys encara, també, quan els responsables han tingut, finalment, la sensibilitat de procedir a exposar la reproducció de Millet en un altre espai, proper, del mateix Taüll. Més, sincerament, ja no es pot demanar.

De crítiques que en certa manera fan riure, també n’hem sentit. Per exemple, la d’aquells que aixequen un gran lament pel que passarà si se’n va la llum… Què farem, si se’n va la llum! Ja no tindrem pintures!!!! Doncs si se’n va la llum, durant aquella estona, efectivament, no hi ha projecció de cap mena. D’acord. Escolteu: ja tornarà, la llum. Estarem d’acord, en tot cas, que en el món en què vivim la llum cada vegada se’n va menys. Vaja, per dir-ho d’una altra forma: les imatges, sempre, i de manera general, restaran projectades. I si deixen de projectar-se de manera sistemàtica serà perquè alguna cosa molt greu haurà passat arreu… i llavors, molt probablement, en el que menys pensarem tots plegats serà en visitar les pintures de Taüll. En definitiva, ganes de tocar allò que no sona, amb arguments de vergonya.

Evidentment, tot és susceptible de ser millorat, i aquesta presentació no és pas una excepció. El gran encert de jugar a destacar, successivament, en un determinat segment de l’audiovisual, els diversos elements que conformen el conjunt pictòric, plantejament dinàmic amb una gran força visual i que, a més, permet a l’espectador prendre consciència de l’existència de cadascun d’aquests components, perd gran part del seu potencial didàctic i de la seva profunditat quant a la transmissió de continguts pel fet de dirigir-se, ineludiblement, Taüll2a una societat que, malauradament, ha renunciat de fa temps al coneixement dels referents bíblics. En principi, no hauria de ser un problema de qui implementa un element museogràfic com aquest el fet lamentable que bona part d’una societat, bàsicament analfabeta quant als continguts de l’Antic i el Nou Testament, sigui ja incapaç de reconèixer les diverses figuretes que van apareixent a l’audiovisual. Però, malauradament, les coses estan així, i, per tant, cal tenir- ho present si el que volem és que l’experiència sigui el més complerta possible en termes de comprensió de l’obra. Probablement, la resolució d’aquesta circumstància no hauria de ser contemplada en el propi audiovisual, però sí, d’alguna forma, en el context expositiu del propi edifici.

I encara podríem aportar quelcom més (fins i tot un cert temor: ai, del manteniment de tot plegat!!!!). Però, vaja, ho deixaríem per a una altra entrada. En realitat, tot peccata minuta. I, en el fons, els responsables sempre són a temps de completar les mancances identificades, que en tot cas són de context global i no pas assignables a la presentació audiovisual com a element individual. Aquests responsables han generat un element de divulgació patrimonial atractiu i de qualitat. Tal i com era desitjable, supera la proposta fins ara existent i aporta un notable valor afegit. Enriqueix la visita. La proposta és mes que digna per ella mateixa, compleix tots els criteris de reversibilitat, de produir una nul·la afectació sobre el suport, de qualitat, de creativitat i de generar una afectació sensible en l’espectador a banda d’un augment de la comprensió de l’element patrimonial. ¿La diferència principal respecte d’altres elements museïtzats recentment amb molta menor solvència al nostre país? Bàsicament una: que com a resultat de diverses circumstàncies (entre les quals no resulta menor el fet que el conjunt tingui la consideració de Patrimoni de la Humanitat) els responsables de tot plegat han cregut moltíssim, i des del principi, en la qualitat i la potència de l’element patrimonial que tenien entre les mans.

Cal que tots plegats preguem per tal que això no sigui una simple flor d’estiu i que, ans al contrari, la il·luminació arribi a qui ha d’arribar i el model, convenientment adaptat a cada cas però sempre amb els mateixos paràmetres extrems de qualitat, es repeteixi en altres entorns monumentals, d’índole diversa quant a tipologia, localització i cronologia.

I, en darrer terme, tots hauríem de córrer a contemplar i gaudir d’aquesta bella presentació. Assaboriu-la lentament, ja que fa de molt bon pair…

La capsa de les pedres de Seró (I): el què

Imagini’s que vostè disposa d’un determinat pressupost per tal de museïtzar una troballa arqueològica localitzada recentment. I que hom li marca que aquesta museïtzació ha de contemplar l’aixecament d’un edifici de nova planta. No és que la suma sigui exagerada, però sí que resulta suficient com per a plantejar-se fer cosetes interessants…

Maca, la situació, d’entrada, oi? Si algun museòleg està llegint això segur que ja deu estar fent salivera. S’hi voldrien trobar. Continuant amb el relat, però, vet aquí que, abans que la proposta pugui arribar a un eventual museòleg, tot plegat cau a les mans d’un polític X en comandita amb un gestor patrimonial Y, els quals, plantejades les coses en els termes apuntats, es troben davant de la necessitat d’haver de prendre decisions. Arribats en aquest estat de coses, la situació, quant a l’orientació i filosofia general que aquests personatges vulguin acabar donant al projecte, planteja d’entrada tres possibles vies a seguir: A) Fer girar tot el projecte al voltant de la troballa i optar per un format d’edifici digne i auster, però sense més pretensions. B) Aixecar un edifici singular i convertir-lo en l’eix del projecte, tot destinant a la troballa un paper secundari. C) Tractar de dissenyar un projecte mixt en què la importància de la troballa i una certa singularitat de l’edifici es retroalimentin, tot i que tan sols fins allà on això sigui possible i sempre prioritzant, com a aspecte més important a tenir present, la posada en valor de l’element a exposar.

Triar A, B o C no és una tasca fàcil, i cal dir, a més, que en situacions com aquesta escollir l’opció correcta resulta cabdal per a garantir l’èxit final del projecte. Convé, per tant, dedicar-hi el temps necessari a la reflexió prèvia i aplicar-hi talent, molt de talent. En realitat, no existeix una resposta única, vàlida per a tots els possibles casos, ja que optar per A, B o C depèn en darrer terme de la valoració de múltiples aspectes, específics i diferents per a cada situació. És a dir, tot depèn del context. El què és ben cert és que en situacions com la que hem descrit la resposta bona acostuma a ser, generalment, tan sols una de les tres; a molt estirar, dues. I acostuma a passar, també, que la tercera opció en discòrdia porta directament al desastre. Fixeu-vos, doncs, si és d’important asseure’s a valorar tot el que cal valorar amb calma i paciència, per tal de seleccionar, d’entre les tres, l’opció correcta, i assegurar així el tret.

Bé, doncs aquest panorama és el que es plantejà en el seu moment en relació a les esteles esculpides del dolmen dels ReguCers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), de les quals en parlàrem no fa pas gaire en aquest mateix bloc. I els gestors de la cosa, no sé si pensant-hi molt o poc, o bé no pensant-hi gens, van optar finalment per l’opció B. I vet aquí que, al meu parer, escolliren l’opció errònia.

Val a dir que optar per una opció com la B no representa, en cap cas, una decisió equivocada per se. Com dèiem abans, tot depèn de les circumstàncies. Vostè pot disposar, efectivament, d’uns diners que ha de destinar a fer un Centre d’Interpretació (o versions més o menys eufemístiques, modernetes o postmodernes del mateix, com ara un “Espai transmissor” 😉 ), el qual, però, haurà d’acollir una troballa arqueològica, diguem-ne, d’escassa rellevància. Amb les circumstàncies afegides que aquest centre hagi de situar-se en una zona poc poblada i/o poc freqüentada del país però on, malgrat tot, les administracions locals tenen la intenció de potenciar-hi l’activitat turística. En aquestes circumstàncies, pot resultar una bona idea emprar, d’alguna manera, el contingut com a excusa, per tal de bastir un continent singular i excepcional per ell mateix, el qual, en realitat, és l’element que hom espera que esdevingui el veritable ganxo, atesa la poca gràcia patrimonial que s’adjudica a les restes. Entesos.

En el cas de Seró, un cop els gestors polítics i tècnics optaren per l’opció B, molt possiblement desprès de fer la reflexió que acabem d’apuntar, van encarregar l’aixecament d’un edifici arquitectònicament singular per a mostrar les pedres a l’estudi de Toni Gironès. Un estudi que, per cert, ja havia desenvolupat projeActes en l’àmbit del patrimoni arqueològic amb anterioritat (amb un format, a més, molt similar), com és el cas de Can Tacó (Montmeló i Montornès del Vallès, Vallès Oriental), els Forns de la Fornaca (Vilassar de Dalt, Maresme) i el Parc Arqueològic de Iesso (Guissona, Segarra) (Ui!? Quants projectes de museïtzació d’espais i elements arqueològics s’ha emportat aquest estudi en els darrers anys, no?). I, certament, fins a tal punt ha estat singular l’edifici un cop construït que ha guanyat un premi FAD. Segurament, res deu haver satisfet més als gestors polítics i tècnics de la cosa que comprovar com l’aposta que havien fet per aixecar un edifici que fos excepcional per ell mateix quedés avalada (!?) d’una forma aparentment tan contundent com la de ser premiat per un organisme com el Foment de les Arts i el Disseny. “Certament”, degueren pensar, “teníem raó”. I, després de pensar-ho, respiraren alleugerits.

I, tanmateix, en realitat, no la tenen. La raó, vull dir: les pedres de Seró no són un element patrimonial menor, no és una troballa arqueològica d’escassa rellevància, la qual cosa invalida l’opció escollida i aconsellava, en canvi, haver triat alguna de les altres dues.

El conjunt continent + contingut (on, en aquest cas, el primer pren preponderància sobre el segon, absolutament supeditat i minoritzat) ha estat concebut per l’autor com un tot, a partir d’unes valoracions entre filosòfiques, conceptuals i artístiques que cal entendre fortament incardinades en l’àmbit de la creativitat arquitectònica. Resulta lògic, doncs, que el resultat pugui, des d’aquesta perspectiva, gaudir d’uns valors intrínsecs en aquest àmbit (reconeguts pel FAD), malgrat que alguns de nosaltres, probablement per ignorants, siguem incapaços de percebre’ls i valorar-los convenientment. I entenc que és possiblement per aquests valors i pel Dplantejament del qual deriven que el resultat final ha rebut l’evocador títol d’Espai Transmissor i no pas el de Centre d’Interpretació. Per això, i perquè a l’administració catalana com més va, més basarda li fa l’ús d’un terme que associa a espais fracassats, tancats i buits, sense adonar-se’n que el problema no és el concepte ni el nom, sinó la forma com es dissenyen, prèviament, aquests equipaments culturals. Però, tornant al que anàvem, que el conjunt tingui uns valors en l’àmbit de l’arquitectura que fins i tot puguin esser premiats i reconeguts no implica, necessàriament, que els tingui (o que els tingui suficientment) pel que fa a la posada en valor del patrimoni que acull. I podrà, possiblement, tenir molts visitants (cosa que farà les delícies dels de dalt), que arribaran atrets sobretot pel renom de l’edifici, però que marxaran sense entendre i haver fruit prou de les pedres. I el que és pitjor: ni en seran, de conscients, del que se’ls podria haver ofert i, en canvi, se’ls ha escamotejat.

Perquè recordem (per si a algú se li ha oblidat) que el premi FAD a l’edifici de Seró ha estat atorgat pel jurat degut a “(…) la seva capacitat per transcendir l’immediat; fugir de solucions preconcebudes; re definir el valor que atorguem a materials i formes; combinar usos culturals, socials i de promoció econòmica; ajustar-se a les condicions del context productiu; i, en definitiva, explorar noves vies que permetin eixamplar les lleres pels quals ha de transitar l’Arquitectura, (…) un edifici d’imatge aparentment inacabada i materials senzills que conté elaborats espais alguns fortament emotius i tanca una rica reflexió sobre l’entorn, els valors que amaga el patrimoni rural i la relació a establir entre un passat suntuari (sic) i un present agrícola”. I és bo que recordem aquest veredicte per si algú té la temptació de fer passar bou per bèstia grossa i fer valer aquest premi a l’edifici com una mena de reconeixement i aval a una eventual tasca de posada en valoració del patrimoni completada amb èxit. Perquè no és el cas: com es desprèn del text, hom ha premiat un seguit de valors de l’edifici en el camp de l’arquitectura, entesa com a activitat creativa i en certa manera artística (discutible per a molts, però ja s’ho faran), però en cap cas s’hi fa referència a valors destacables quant a qualitat de la proposta museogràfica. I és lògic que així sigui. En primer lloc, perquè no és tasca del FAD entrar a valorar aspectes museogràfics, i en segon lloc perquè, a l’edifici de Seró, aquests elements brillen, en general, per la seva absència. Tot el conjunt està pensat, en realitat, en funció de l’edifici com a element axial i espai evocador (?) de determinades sensacions, algunes d’elles (?), en part, relacionades amb les pedres, però no pas per tal què aquestes es puguin entendre suficientment. Perquè qui visiti el centre de Seró podrà gaudir, potser, i si té la sensibilitat necessària, de l’edifici en tant que element creatiu, però, malgrat el que li pugui semblar (si un no és un expert, poc pot adonar-se d’allò que s’ha perdut perquè no li hagin sabut o volgut explicar), un cop surti d’ell haurà entès molt poc les pedres, ja que hom, en realitat, no hi ha pensat gaire en això.

De tot plegat es desprèn que, efectivament, qui efectuà l’encàrrec considerà d’antuvi que poca cosa es podia fer amb aquelles pedrotes. Que tan sols per elles mateixes i per les seves circumstàncies no tindrien pas l’atractiu suficient com per a ser esquer de res ni de ningú, i que el millor era aixecar una capsa el més llustrosa possible, desar les pedres al seu interior d’una forma més o menys elegant i renunciar a treure’n tot el suc que en matèria d’interpretació històrica, arqueològica i artística atresoren. I l’arquitecte, simplement, complí amb l’encàrrec, fins al punt de ser premiat. Res a dir, doncs, al Sr. Gironès, cap retret, independentment que l’edifici ens agradi més o menys. Felicitar-lo, en tot cas, pel premi obtingut (ironia mode off). No estem ara jutjant els valors estríctament arquitectònics d’un edifici, i cal ser prou intel·ligents com per a separar les coses. Sí que cal assenyalar, però, que els responsables de que avui sigui impossible entendre suficientment les pedres, és a dir, de que els valors museològics de la proposta siguin tan extremadament baixos en comparació amb la qualitat de la matèria arqueològica amb què es treballava, són aquells que es decantaren per l’opció B considerant, erròniament, que es tractava, tan sols, de simples pedres sense excessiu valor històric i patrimonial. Aquells que donaren l’OK al projecte un cop aquest fou plantejat per l’estudi, i que s’ompliren la boca de lloances a l’obra enllestida i es complagueren, encara, amb el premi concedit, entenent-lo com un aval a la seva feina de gestors, havent perdut ja, del tot, la perspectiva sobre el que era realment important en tot plegat. Aquells que no cregueren, novament, en el nostre patrimoni. Perquè si haguessin estat bons professionals de lo seu s’haurien adonat a temps que l’opció bona, atesa la importància, qualitat i potència del que la terra ens havia lliurat, era indubtablement l’A. I, si filem molt i molt prim, fins i tot també la C. Però la B, nois…en aquest cas… la B… què voleu que us digui… Doncs sí: #epicfail

Jaciments absents

Si visiteu la regió dels Scottish Borders, és possible que aneu a petar fins a Newstead, prop de Melrose. És una zona deliciosa. Lluny de la cruesa impactant de les Highlands, aquestes terres, a tocar de la frontera amb Anglaterra, són el millor exemple de com, en termes de cura del paisatge (ai, aquest british landscape… ), de vegades, a casa nostra, atorguem l’etiqueta de tòpic (assimilant-t’ho en certa manera a una cosa impossible o inexistent) a quelcom que en realitat és prou tangible. O dit d’una altra manera: en llocs com aquest, la realitat s’abraona directament als nostres ulls, i ens mostra de manera salvatgement evident com les utopies, en matèria d’estima pel nostre entorn, de vegades són, en realitat, ben factibles. Tot constatant-se, a més, com la prova d’això es troba ben a prop de casa nostra.

En un punt mig perdut prop de Newstead us podeu trobar, a tocar d’un camí, un pedrot treballat de dimensions considerables (de fet, una mena d’altar sobre-dimensionat…), erigit el 1928 i orientat vers uns prats ondulants encerclats per uns turons suaus, el qual presenta una llarga inscripció al seu damunt: “En aquest lloc, en el seu moment estigué emplaçat el fort de Trimontium, construït per les tropes d’Agricola durant el segle I dC. Fou abandonat almenys dues vegades pels romans i, finalment, el perderen del tot després de cent anys continuats de guerra fronterera”. Sobta, la inscripció; en la mateixa mesura que ho fa l’estat impecable en què es troba l’estela, el sòcol on descansa, la delicada tanca de fusta que li fa de fons i el bell i cuidat paisatge que l’envolta.

monolitEn altres punts d’aquest mateix entorn hi podeu trobar una mena de marquesines de fusta que protegeixen plafons explicatius, amb textos i imatges relatius al mateix fort romà de què parla la inscripció. Unes marquesines, per cert, perfectament integrades al paisatge i, com en el cas del monòlit, en un excel·lent estat de revista. Ni una herba de més allà on no toca. Ni guixades, ni ratllades. Ni un paper. I (ull!) tampoc hi trobareu cap paperera…

MarquesinaUna mica més enllà, encara us topareu amb una petita palissada de fusta (tot just d’una quinzena de metres de longitud) que pretén recrear el mur de tancament que originalment protegia el campament romà.

PalissadaSi us apropeu fins a Melrose, a més, podreu visitar un petit museu (certament vintage…) que us permetrà ampliar encara més la informació sobre el jaciment i fins i tot contemplar algunes de les interessants peces que s’hi han recuperat.

Museum

La sorpresa, però, esdevé majúscula quan pugeu a algun dels miradors construïts, a manera gairebé de torres de guaita, a redós de la tanca de què parlàvem abans. Hom puja aquells graons amb el neguit de poder contemplar (a la fi!) les restes de l’important fort del qual ha après ja tantes coses, sigui als plafons, sigui al petit museuet de Melrose. I vet aquí que ja ets a dalt, escrutes l’entorn i (oh sorpresa!)… no hi veus res de res. Bé, si que hi veus quelcom: uns terrenys suaus i ondulats, envoltats per tres turonets, i tot just quatre ovelles disperses pels encontorns. El que no hi trobes és el que esperes. Ni rastre de cap mur o estructura que et permeti identificar el campament que els romans deixaren enrere en la seva fugida vers el sud…

Sortosament, ben aviat descobreixes el truc: del fort de Trimontium resten visibles, essencialment, el que els arqueòlegs anomenen unitats negatives. Una mena d’eufemisme per a denominar tècnicament tot allò que en llengua romanç definiríem com a forat. En aquest cas, especialment els fossats que protegien per l’exterior el campament fortificat, així com allò que resta del que havia estat un amfiteatre militar. El millor de tot plegat és que, lluny de decebre al visitant, si aquest ha estat prou atent a les explicacions i dibuixos dels plafons pot anar resseguint damunt del paisatge el traçat de les lleus però perceptibles ondulacions deixades pels antics fossats, els quals avui dia encara dibuixen, damunt del verd tapís, el perímetre del camp. Un exercici de descobriment estimulant i engrescador, exquisidament embolcallat per la cuidada bellesa de l’entorn. Un entorn, per altra banda, que gràcies a l’excel·lent estat de conservació que manté permet recrear a la perfecció els ambients en què els romans i les tribus escoceses s’estomacaren fins a no poder més…

Trimontium és un exemple d’allò que en podríem dir el “jaciment absent”. Un jaciment arqueològic que no hi és físicament o en tot cas no resulta clarament visible per al visitant, ja sigui perquè fou tornat a colgar després de ser excavat, perquè estava conformat per materials peribles que amb el pas del temps han desaparegut o bé perquè els processos pot-deposicionals (com per exemple, els treballs agrícoles) han comportat la destrucció total o parcial de les estructures. Seguint amb l’exemple escocès, les Illes Britàniques estan literalment farcides d’aquesta mena de jaciments (especialment d’època pre i protohistòrica), en gran mesura degut al fet que les poblacions locals utilitzaren molt sovint materials com ara la fusta per a edificar tant habitatges com muralles. I, és clar, d’aquesta fusta original avui dia no en queda res. El que resta són, bàsicament, forats: sitges, fossats, forats de pal, enterraments… I en el seu interior, material de l’època que permet als arqueòlegs interpretar aquests forats.

Vol dir això que escocesos, irlandesos, anglesos i gal·lesos, vista la poca entitat que generalment presenten les restes pertanyents al passat més remot de les illes, han renunciat a convertir aquests jaciments en un actiu patrimonial? De cap manera! Trimontium és un exemple de com aquests pobles han fet del defecte virtut. Però trobaríem encara molts més casos que de manera similar ens indiquen com, amb imaginació, creativitat i, sobretot, una feina de qualitat, podem recrear el passat i fer-lo útil i atractiu en diversos sentits, fins i tot en casos d’absència general d’estructures. I, evidentment, explotar aquest actiu també des d’una vessant turística, si s’escau.

I és llavors quan un torna a casa, i fa una ullada al seu entorn tot mirant d’establir paral·lelismes amb el cas britànic. I què hi troba? Doncs un panorama si mes no curiós. Perquè aquí, a casa nostra, també en tenim, de jaciments. Amb una diferència significativa, que afecta bona part de la nostra prehistòria recent i tooooota la protohistòria: els nostres pobles (ilercavons, laietans, indigets, ilergets…) construïren els seus edificis emprant, en general, materials no peribles, i per tant bona part dels seus assentaments, a diferència dels què parlàvem abans, han arribat fins als nostres dies. Catalunya, en conseqüència, atresora un patrimoni descomunal en forma d’assentaments prehistòrics de tot tipus, tot format i tota dimensió.

I ara, pari compte el Visitant de com gestionem els catalans els nostres poblats prehistòrics, sent com són tan… visibles i ferms. Consideri quina cura en tenim, com els presentem, quin profit en traiem, com preservem el seu entorn i fins i tot quina valoració en fan tant els nostres representants polítics com molts dels tècnics que de manera més específica han d’encarregar-se de gestionar aquest patrimoni. I torni llavors el Visitant la mirada a Trimontium, i als països civilitzats de més enllà dels Pirineus. I quan hagi fet números amb tot plegat, continuï donant-li voltes al magí. Nosaltres, ja ho hem fet. Però aquesta és una altra història, de la qual en parlarem un altre dia…

Tot té un inici, i, algunes coses, fins i tot una raó de ser

No hi donarem masses voltes, però explicarem si més no què pretenem. Volem parlar de patrimoni. D’arreu i de tot tipus, però especialment del nostre. I volem parlar de com és, però també de com és presentat a la societat. I ho volem fer lliurement, i a la nostra manera. Com tants d’altres, vaja.

I com tants d’altres, no sabem tampoc si això es perllongarà dos dies o bé dos anys. Compromís 0. Dependrà de les ganes, de la capacitat, de si ens avorrim més o menys, de si ens agrada el que anem fent, de si, a l’hora de la veritat, tenim o no temes que tractar, de si tot plegat interessa més o menys, de l’esma, i també, evidentment, de si deixem de ser prou lliures com per a fer el que volem fer de la manera com ho volem fer.

Ras i curt, ben bé el mateix que li passa a tothom que obre un bloc.