El Born CC (I). Signes dels temps, dels d’ahir i dels d’avui

Avui dia, ja molt pocs ho recorden. Entre els més grans, ens referim. Els més joves, fins i tot aquells més hiperventilats en matèria nacional, ni tan sols n’han sentit a parlar. El 2002, però, va succeir quelcom molt i molt important per al Born CC.

Malgrat que alguna cosa està canviant, aquest país nostre encara és hàbil a amagar pretèrits incòmodes. A voltes, perquè així l’hi ha vingut imposat. D’altres vegades, però, motu proprio, a causa de quelcom difícilment definible i que deu barrejar, a parts desiguals, pudor, respecte, conveniències, malentesos, inèrcies, càlcul, complexos i autoodi. Sigui com sigui, el cas és que en el marc de la centenària, persistent i desigual dialèctica entre els dos ideals bàsics que hom ha acabat concebent per a Catalunya (deixem a banda la broma de la virtual, líquida i ucrònica 3a via…), i que ho impregna pràcticament tot (en això, ves per on, té raó en Boadella quan parla de l’esquizofrènia de la societat catalana, tarannà al qual la Trinca va posar-hi música i lletra…), hi ha una de les parts que tendeix al silenci (per sort, cada vegada menys) i, curiosament, no és pas la famosa “mayoría silenciosa”. Un part que quan s’ha vist involucrada en una disputa (especialment de caire històric o patrimonial) en relació a la qual el pas del temps ha acabat, eventualment, atorgant-li la raó, sembla que tendeixi a oblidar-se del passat i renuncia gairebé sempre a assenyalar qui, com i perquè va pretendre, en el seu moment, fer descarrilar el tren abans fins i tot que aquest sortís de l’estació.

Potser a algú pot semblar-li elegant, educada, cívica, moderna i europea aquesta manera de fer, aquest voluntari oblit del passat de tall auto-castrant (aquesta falòrnia del “seny”, vaja…). No ho és pas. I no ho és, especialment, quan el que pretenem és fer Història, ço és, explicar i interpretar circumstàncies històriques, ja que les controvèrsies i els bàndols formen part, habitualment, d’aquesta mena de processos. Renunciar, quan es vol parlar d’una disputa entre parts que és significativa en termes històrics, a detallar els protagonistes, les postures existents, els arguments de cadascú, els interessos evidents (i, si n’hi ha prous indicis, els eventualment amagats), els moviments i gestos de cada part i el resultat de la controvèrsia (sigui aquesta de major o menor transcendència) no és fer Història: és fer política (i de la dolenta).

No volem dir pas que això, que aquí fem encara amb sorprenent insistència (més els d’una manera de pensar que no pas els altres, tot sigui dit), no sigui fet, a voltes, amb bona voluntat; però cal ser conscients que és també quelcom molt particular, resultat directe dels processos històrics que ens han anat modelant en tant que comunitat de ciutadans i, per tant, en darrer terme, resultat també del que encara avui dia caracteritza, majoritàriament, la nostra actitud com a societat davant de determinats temes: una voluntat insistent a mantenir, gairebé al preu que sigui, el delicat equilibri que es dóna entre parts ideològicament enfrontades, a nivell estatal, per qüestions especialment importants; equilibri, per altra banda, que si s’ha mantingut fins ara ha sigut, sobretot, pel fet que una d’aquestes parts ha tingut històricament, i per raons diverses, molta més cura que l’altra a l’hora de mirar de no trepitjar l’ull de poll del contrincant; fins i tot, si això implicava fer veure que les coses s’havien oblidat. Actitud amnèsica fins a cert punt incomprensible (si no és mitjançant arguments que caurien dins l’àmbit de la psicoanàlisi del colonitzat), atès que, mentrestant, aquest contrincant, amb molts més suports (de tota mena) i completament desinhibit, no ha tingut ni té encara cap mena de problema no ja a trepitjar, sinó fins i tot a furgar amb malaltissa fruïció les eventuals xacres de l’adversari. I incomprensible, també, perquè, en el fons, i malgrat el que els propis oblidadissos consideren (i vet aquí el sorprenent i equivocat cofoisme que els caracteritza), aquesta actitud no es pot qualificar en cap cas, com hom pretén, de cívica, elegant, educada, moderna, europea i civilitzada. En les democràcies europees avançades, les parts dialècticament enfrontades no renuncien a res, no amaguen res, no tenen cap problema a assenyalar-se les mancances argumentals respectives amb detall i cura, de forma intensiva i desacomplexada, comportament que es repeteix de manera idèntica en l’anàlisi de qualsevol episodi o procés històric. Ho fan (ells sí) de manera elegant i civilitzada. Més fredament, si voleu. Però no renuncien pas a dir les coses com són (o com van ser), sense complexos. I quan això passa en determinats àmbits acadèmics, se’n diu fer Història; de la de veritat. No callen ni amaguen, per prevenció malentesa davant d’allò que eventualment l’altre pugui arribar a pensar (o fins i tot a fer! Mama por!), la realitat del que va passar. Ni tampoc, és cert, es llencen, generalment, el passat a la cara de males maneres, tot emprant les dades matusserament i a manera d’armes barroeres.

Tot això ve al cas per la forma com el Born CC presenta un fet prou important per al propi centre com és la controvèrsia que l’any 2002 es generà al voltant del que calia o no calia fer amb les restes arqueològiques llavors tot just posades al descobert a l’interior del bell mercat. Els responsables del projecte museogràfic, que, no ens enganyem, se situen òbviament en el marc d’una de les dues perspectives que abans esmentàvem, podrien haver optat per no esmentar ni tan sols el tema. Molts, certament, ho hauríem trobat a faltar, però, fins a cert punt, aquesta absència podria haver resultat comprensible. El problema ve, però, quan, en el marc de tot el que hem explicat abans, aquesta part s’acaba situant, com gairebé sempre, en terra de ningú, i pretén mantenir un equilibri impossible entre la pròpia incontinència, que els impel·leix a parlar del tema sí o sí, i la tendència gairebé natural a mirar, malgrat tot, de no trepitjar els ulls de poll de l’altra part, atès que saben que si expliquen les coses tal com van ser, i amb noms i cognoms, algú es mostrarà afectada i teatralment ferit (i, potser, fins i tot algú amb poder! Mama, por!!). I bé que ho saben, que se’n sentirà, perquè quan és a l’inrevés (més sovintejat, i també més cruent), en certa manera, també se’n senten, i també fan una miqueeeeeta de comèdia (en aquest cas, no massa, no vagi a ser que…). Possiblement sigui això el que encara ens fa ben espanyols a la immensa majoria de catalans, d’un i altre tarannà: la incapacitat d’assumir les crítiques negatives (i àdhuc les simples dades que expliquen comportaments i posicionaments no massa lluïts que un dia vam mantenir) si no és percebent-les com un atac personal. En conseqüència, ens convencem de no fer el que no ens agrada que ens facin (cosa que, malgrat tot, l’altra part farà igual, tot s’ha de dir) i avall, que fa baixada; en realitat, acomplexats de mena, empetitits, insegurs, atonyinats, tancats com hem estat secularment al nostre raconet de península, som encara incapaços de fer (i d’assumir) una exposició de fets de tall modern, independentment de les circumstàncies i dels protagonistes. Solució: l’oblit del passat (sabeu aquell acudit que acaba “no ens farem mal mútuament, oi?”…)

I vet aquí que malgrat que, com dèiem abans, el comú ho ha oblidat, durant la primavera i l’estiu de l’any 2002 es produí una espectacular controvèrsia. Un esplendorós debat sobre el futur de les restes del Born, en el qual participaren activament nombrosos sectors professionals i veïnals de la societat civil, mitjans de comunicació, tots els partits polítics, diverses institucions, ens i organismes de les administracions i un bon nombre d’autors a títol més o menys particular. Un debat d’alt voltatge, sistemàtic, contundent, on s’hi donà de tot, des de l’aportació de constructius arguments tècnics i científics, per part de la majoria, fins a la voluntat d’alguns de guanyar el debat tot emprant les pitjors i més manipuladores i demagògiques argumentacions, derivades d’interessos gremials, polítics, ideològics i/o nacionals. Un debat que, en alguns casos, situà en bàndols contraris a membres d’una mateixa “família”. Un debat que, a més, transcendí ràpidament l’àmbit estrictament tècnic i polític i baixà a l’àgora a través dels mitjans de comunicació, espai on uns i altres debateren enèrgicament sobre el tema de manera pública (val a dir que, majoritàriament, de forma intensa i aferrissada, però educada). Per si algú no ho recorda, el Born estava destinat a ser la seu de la Biblioteca Provincial, en una decisió incomprensible ja d’entrada atesa la coneixença que hom ja tenia de l’existència de restes importants en el subsòl. Un cop posades al descobert les ruïnes que avui dia podem contemplar, el debat evolucionà des d’un primer moment en què, malgrat tot, la voluntat era fer la Biblioteca tot i que això comportés la retirada de les restes, a un segon moment en què es defensa una coexistència entre la Biblioteca i les restes i, finalment, la decisió definitiva de fer la Biblioteca en un altre lloc i dissenyar un projecte que permetés presentar les restes de manera digna. El Born CC va néixer llavors, com a resultat de tot allò. Però, incomprensiblement, i especialment a la vista del volum de lletra generat i de l’energia esmerçada, ha renunciat a explicar-ho, i es limita tan sols a fer-ne una brevíssima i extremadament lleugera menció, absolutament insuficient i parcial atenent als fets, a les circumstàncies, a la intensitat i a la transcendència que tot plegat tingué per al propi centre.

Us recomanem que feu un revival d’aquella controvèrsia que ara tothom sembla preferir d’amagar. En realitat, amb els mitjans d’avui dia, resulta relativament fàcil. La pròpia hemeroteca en xarxa de la Vanguardia, que en tot aquest affaire jugà el paper galdós que habitualment juga, ens ofereix pàgines antològiques, gràcies sobretot al fet que entrà ben aviat en una dinàmica compulsiva de publicació de columnes d’opinió i de notícies (?!) sobre el tema, a voltes parcials i sempre convenientment orientades en un sentit molt determinat (tot i que acumulant fracàs rere fracàs en els seus objectius). En aquest sentit, reconeixem, en múltiples titulars i fragments, l’estil propi del diari del Conde (“El fantasma de Felipe V vence a la biblioteca provincial del Born”, “Habla la Ribera. Los vecinos del barrio del Born defienden la bliblioteca”). Si entreu a fons en el tema, però, hi podreu constatar, per exemple, el paper essencial (i exemplar, tot s’ha de dir) jugat per la majoria de les associacions professionals catalanes de gestors culturals, historiadors, arqueòlegs, museòlegs, arxivers, restauradors i conservadors, els quals signaren, conjuntament amb diversos col·lectius veïnals, un manifest públic defensant la impossibilitat que biblioteca i jaciment coexistissin. I també podreu constatar el paper d’estrassa jugat pel Col·legi de Bibliotecaris, que, curiosament, fou l’únic col·lectiu professional important de l’àmbit de la cultura que es desmarcà d’aquest acord. També els posicionaments dels diferents grups polítics a l‘Ajuntament de Barcelona, o els valents (ehem, ehem…) pronunciaments del llavors Director General de Patrimoni Cultural, Marc Mayer. Hi trobareu protagonistes de llavors que encara ho són ara, com el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell (llavors membre del PSC), defensant la importància de les restes davant d’aquells que maldaven per la seva amputació o àdhuc desaparició (“La cohabitació no pot ser a qualsevol preu”. La Vanguardia, 30 d’abril de 2002). En aquesta història hi apareixen també personatges singulars, com l’ínclit Francesc de Carreras, defensant… bé, suposem que no cal que us diguem què defensava, ni amb quins arguments ho feia. Exacte: els de sempre… Altres autors implicats van arribar a expressar opinions que avui dia, a la vista dels resultats, semblen incomprensibles, com el mateix Bru de Sala (“Cambiar la Biblioteca de lugar sería dar la razón a los que abogan por censurar la elocuencia de las piedras”. La Vanguardia, 20 d’abril de 2002). Però vaja, tot rebuscant, hi trobareu, en tots els diaris, peces delicioses (i més encara amb la perspectiva dels anys) en un i altre sentit, per part de gent com Enric Juliana, Llàtzer Moix, Antoni Puigverd, Eduardo Mendoza, Josep Ramoneda, Baltasar Porcel, Pilar Rahola, Joan Barril, Félix de Azúa, Jaume Sobrequès, Beth Galí, Oriol Bohigas, Juli Capella, Joaquim Nadal, Xavier Hernández, Jordi Borja, Agustí Fancelli, Joan B. Culla, Xavier Vidal-Folch, Josep Termes, Borja de Riquer i un llarguíssim etcètera. Tothom va sucar-hi pa (i de manera abundosa i, generalment, reiterada) en una batalla que, per sort, es va guanyar. Us recomanem especialment que consulteu, si us hi voleu iniciar, tres magnífics articles de referència sobre el tema, publicats en aquells mateixos moments: un de l’Albert Garcia Espuche (“Una ciutat dins d’un edifici”), un altre de l’Eduard Riu-Barrera (“Arqueologia i conflicte urbà”) i, finalment, un darrer del F. Xavier Menéndez i de l’Isidre Pastor (“El futur del Born. Una polèmica ciutadana a l’entorn del patrimoni”) tots ells publicats en el Dossier que l’Avenç dedicà a la polèmica del Born en el seu número 273, d’octubre de 2002. Especialment interessant resulta, al nostre entendre, el tercer d‘aquests articles, on els autors, a banda de fer una magnífica descripció de la seqüència dels esdeveniments, aporten una sistemàtica de referències sobre l’enorme volum de notícies i articles d’opinió apareguts en els diversos diaris, convenientment endreçades. Bé, tot plegat una història diversa, canviant, intensa i deliciosa, malgrat tractar-se d’un debat que, ja llavors, a molts els semblà inversemblant, en tant que inversemblant (i fins i tot aberrant) els semblava qualsevol opció que no contemplés museïtzar el tresor del Born.

Val la pena, doncs, esmentar, aquesta mancança historiogràfica en aquest equipament. Perquè malgrat les virtuts del Born CC (que en té moltes, i de les quals en parlarem properament), el tractament que hom ha fet d’aquella polèmica, mig esmentada tan sols de passada en el discurs expositiu, és, com diem, del tot deficitari. En el marc de l’encara petita i incipient història del Born CC, aquells fets del 2002 no són pas banals: resulten absolutament transcendents, fins al punt que no és possible explicar avui dia l’existència d’aquest centre (la importància del qual per a Barcelona i per al conjunt del país no farà més que créixer en els propers anys) sense conèixer qui va dir què, com i per què en el marc d’aquell debat. Si avui dia tenim el Born CC és com a conseqüència de que aquella confrontació dialèctica, contràriament al que era previsible, es va guanyar. I és precisament per això que seria bo que tothom pogués confrontar l’evidència que avui dia suposa el Born en tant que equipament de primer ordre amb tot el que llavors es va dir, ja que confrontar les reflexions, els projectes, les idees, les propostes i els arguments de llavors amb les concrecions finals que avui dia podem ja tocar és una de les maneres més efectives que tots tenim per a aprendre, especialment de cara al futur. Tot plegat és important fins i tot com a símptoma d’un canvi social, d’un progressiu empoderament per part de la ciutadania de Catalunya, que cada vegada sembla mostrar-se més activa i dinàmica, procés que té, en episodis com aquest, uns punts referencials destacables. El Born CC, emmirallant-se en una part del que encara som com a societat, o potser com a producte directe d’ella que és, ha optat, però, per amagar les causes i circumstàncies reals del seu naixement. La inèrcia històrica, en diríem; d’acord, però no deixa de ser un error. Malgrat tot, el fet que aquesta deficiència, important, però puntual, es doni en un centre que, per altra banda, es mostra, en molts altres aspectes, molt més desacomplexat, fa pensar en la possibilitat que tot plegat sigui també el reflex de la societat que l’ha produït. Una societat que, aparentment, es mostra cada vegada més viva, dinàmica, canviant i en procés de trànsit, i en la qual, conseqüentment, hi trobem, potser com en el propi Born CC, tics del passat, que malgrat anar esvaint-se poc a poc encara persisteixen, coexistint amb dinàmiques pròpies d’un eventual futur que es postula-la per a ser present. Si això és o no és així, tan sols el temps ens ho dirà.

Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

Llegíem fa pocs dies, al diari Ara, un article de Nicola Padovan. En l’article, titulat “Som mediterranis, no ho oblidem!”, l’autor defensa que per tal de solucionar els nostres problemes no podem pas emmirallar-nos en altres països i copiar d’ells allò que ens sembli més apropiat, atès que aquestes solucions, que en altres llocs han funcionat, a nosaltres, en tant que mediterranis i pel nostre tarannà, ens estan d’alguna manera vedades. Al nostre entendre, això, que potser podria tenir validesa en algun àmbit de la política (i, amb tot, hauríem de parlar-ne amb calma…) no té pas una validesa universal. No la té, almenys, pel que fa a tot allò relacionat amb el patrimoni i la seva gestió: en aquest àmbit, sempre hem defensat la possibilitat d’imitar els bons usos d’altres terres.

No tan sols és lícit imitar allò que funciona i que el veí fa millor, sinó que, a més, sovint, és convenient. Amb tot, és cert que al nostre país això de la còpia de models externs, de qualsevol àmbit, no ho portem massa bé. No pas perquè no ho fem, ja que ho fem abundosament, sinó perquè quan ho fem, sovint, ho fem malament, a l’engròs. O, dit d’una altra manera, sense prou reflexió prèvia i sense disposar de prou coneixement com a base. La qual cosa ens posa davant del problema real. No es tracta pas de que no puguem copiar allò que als altres els funciona degut a una eventual conjuntura còsmica de caire ètnico-cultural-històrico-climàtic que condemna inexorablement els mediterranis a esdevenir uns eterns adolescents. El que passa és que en molts àmbits, històricament, hem tractat de copiar de manera grollera, assolint així, sovint, els galdosos resultats que ja coneixem. Però això no vol dir que no puguem ser com aquells als quals pretenem imitar: tan sols vol dir que ens hi hem de posar encara amb més força, si cap. Biològicament, quant a les capacitats mentals, som iguals (esperem que tothom estigui d’acord…). Per tant, si volem i ho fem bé, podem fer i assolir el mateix que els altres (és trist haver-ho de recordar, però bé…). La resta de reflexions en contra, doncs, no són res més que crosses per a incompetents, insegurs, ignorants o sabotejadors, bàlsams que no guareixen res però dificulten avançar, retòrica fàcil que, de ser certa, ens portaria a conclusions absurdes i a no poder entendre com, en determinats àmbits, aquests mateixos “mediterranis” sí que hem sortit airosos tot copiant els veïns del nord.

Tot això, en l’àmbit del Patrimoni, també passa. El copiar de manera maldestre, volem dir. Creiem no equivocar-nos si afirmem que d’això, d’aquest tràgic fenomen que consisteix a imitar ràpid, malament i sense entendre del tot les coses, molts de nosaltres en diem d’una mateixa manera: moda. “Ves, ara és moda fer Centres d’Interpretació arreu…”, diem. Cert, són les “modes”, que, aparentment, es donen també en l’àmbit de la gestió del patrimoni. Modes que, tal com venen, sempre sobtadament, s’estenen aviat arreu, com la pólvora, assumides ferventment per una fracció més o menys important del gremi, fan llavors un desplegament a voltes espectacular i, com si de l’esclat d’una bombolla immobiliària es tractés, fineixen després igual de ràpidament, tot morint, escarnides per tothom, propis i estranys. Aquest és el país; si més no, ara com ara.

Malauradament, això s’ha donat de forma reiterada a casa nostra (de fet, s’està tornant a donar ara, en aquests precisos moments). A base de caure-hi i de tornar-hi a caure, un dels resultats està sent, entre d’altres, que molts professionals de la matèria, tot fotent-la pel broc gros, reneguen de tot plegat i esdevenen ardorosos apologètics de la inutilitat d’imitar tot allò que es fa a fora. La llei del pèndol. Una simplificació extrema. Un greu error. Sobretot, un error d’anàlisi, perquè, en la majoria de casos el problema no està en allò concret que hom pretén o ha pretès imitar, sinó en la forma com això s’ha volgut trasplantar al nostre país. Una forma que cal qualificar, massa sovint, de superficial i de grollera, mancada moltes vegades d’un coneixement prou profund de la proposta original i, sobretot, de les relacions que aquesta proposta, en el seu lloc d’origen, manté amb altres múltiples aspectes del seu entorn sociocultural, polític i econòmic, aspectes que expliquen, en realitat, el seu èxit. En l’àmbit de les polítiques patrimonials, no serveix de gaire mirar de trasplantar una proposta concreta si no mirem de reproduir també, fins allà on això sigui possible, l’ecosistema que la fa possible, la terra on aquest arbre falca les seves arrels. ¿Vol dir això, doncs, que davant de la magnitud del problema hem de renunciar (tal i com pregonen els habituals malastrucs tòxics) a copiar allò que funciona en altres llocs? De cap manera. El que vol dir és que es tracta de reptes molt més complicats del que hom habitualment pensa i que, per tant, per tal que les coses funcionin (que poden funcionar…), cal prendre consciència real del que això implica i analitzar prèviament el fenomen de manera global i profunda i, sobretot, pensar sempre en clau de qualitat. I si hom va equipat, a més, amb un bon cabal de coneixements previs, millor que millor. No hi hem de renunciar, doncs, ans al contrari. Però si tenir sempre ben present que copiar, si més no copiar bé, no és tan fàcil com sembla. El que sí que és cert, en tot cas, és que, davant de la complexitat de tot plegat i de les nefastes conseqüències que té el fer les coses malament, convé evitar de totes totes que aquests processos els comandin incapaços, passavolants, il·luminats, arribistes i/o ignorants (compte: passa massa sovint que ells mateixos no saben pas que ho són…).

Ha arribat un punt que ja cansa escoltar els plors i laments generalitzats per la falta de visitants als nostres museus, sales d’exposicions, monuments, jaciments arqueològics i centres d’interpretació. I no pas perquè aquests somics no responguin a una realitat tangible: des d’una perspectiva nacional, en general, parlem d’espais buits. Calma, calma!! Ja són aquí els de sempre! “Mentida!” -criden- “No tots estan buits! Hi ha alguns que funcionen molt bé!!! Mireu els números, mireu! Guaiteu les estadístiques de visitants!!!!”. Bé. Quan us hagueu calmat una mica, resteu, sisplau, d’aquestes estadístiques el públic captiu (és a dir, aquells que hi van agafats per les orelles, o bé hi són portats per obligació, o bé els atansen perquè es tracta d’un sector de gent als quals ja no saben que fer-los fer i així els tenen ocupats un matí o una tarda, i tutti quanti amb un perfil similar… És a dir, grups d’estudiants, de jubilats, etc., etc…) i, també, els guiris. Què? El resultat, tret de notables excepcions, en general, fa enrojolar, oi? I, tanmateix, res no solucionarem si abans no ens mirem de fit a fit, ben nuets, al mirall. Doncs això… la gent del país, de motu proprio, no va als museus (cal que tornem a fer referència a allò de “excepte contades excepcions i etc, etc…”? Sí? Bé, doncs queda fet… Au, seguim…). Ja ho sabem això. I, mediterranis com som, se’ns cau la baba quan constatem tan i tan sovint com museus d’altres països (i, de vegades, no pas allò que en podríem dir la quintaessencia dels museus…) esdevenen llocs vius, espais que la gent (també els joves!!!!!) visita de manera habitual, com una cosa natural. Com una opció lúdica i/o formativa més. Voldríem ser com ells. I és lícit que ho vulguem ser, perquè desitjar això és el mateix que aspirar a que la societat catalana adquireixi un major grau de civilitat. I, sí, en aquest àmbit hem de ser com ells, i ho podem ser. Per molt mediterranis que siguem.

¿A què es deu, en tot cas, aquesta diferència quant a l’actitud de la nostra ciutadania vers els museus respecte del que és propi d’altres països més civilitzats? ¿A que l’oferta museística és millor? Vist de manera general, haurem d’afirmar, d’entrada, que sí, que l’oferta de casa nostra té en general la qualitat que té, i que això, necessàriament, ha d’explicar part del problema. Però seria injust no esmentar, ensems, que per aquí també tenim algun que altre centre museístic que ja sigui per la proposta museogràfica, pels elements concrets que presenta o per totes dues coses alhora, planteja una oferta de qualitat i/o atractiva, i que malgrat tot resta igualment buit quant al target de públic del qual estem parlant. Per tant, el problema possiblement no és tan sols d’oferta (que, remarquem, massa sovint ho és) sinó també (i de manera probablement més important) del perfil cultural majoritari de la nostra ciutadania.

I això ens porta, finalment, a la mare dels ous: l’ensenyament. Probablement, és aquí on rau el veritable problema, o si més no el més important. No ens carregarem ara i aquí tot el sistema educatiu del nostre país, ja que probablement fora injust fer-ho així, amb un tarannà maximalista. Però no ens podem estar de dir que en tot allò que té a veure amb el patrimoni, la història i l’art, i especialment en el foment d’una filia vers aquests ítems, el nostre sistema educatiu és zona catastròfica. Cosa que, val a dir, no succeeix en altres països. La capacitat de valorar el patrimoni, i, més encara, la capacitat d’entendre’l i, per tant, de fruir-lo i d’estimar-lo, es pot educar. I no ho estem fent pas. O, dit d’una altra manera: no podem esperar que els nostres ciutadans i ciutadanes sentin de manera natural la necessitat imperiosa d’apropar-se als museus si abans, en les etapes formatives, no els hem proporcionat (de la manera adient) les eines necessàries per a entendre’ls i fruir-los, és a dir, per a viure’ls i estimar-los. Malauradament, arribats en aquest punt val a dir que això deixa poques opcions als gestors de museus per a créixer en el target de públic a què ens estem referint, ja que facin el que facin, ara, no atrauran aquesta gent: el problema és previ i es troba en un altre àmbit, i per tant les eventuals solucions encara s’han d’implementar, no depenen directament d’ells i, en tot cas, donarien fruit a anys vista. Amb aquest estat de coses, ara com ara aquests gestors tan sols poden aspirar, probablement, a augmentar visitants (que és el que està de moda…) per la banda dels altres perfils que abans hem esmentat, que, de fet, és el que majoritàriament estan fent. Fora bo, en tot cas, que el gremi (en el seu conjunt) prengués consciència de la importància cabdal que l’àmbit de l’ensenyament té respecte de la promoció d’un augment de la valoració del patrimoni per part de la ciutadania. Seria molt important que aquests professionals entenguessin que en això s’hi juguen les garrofes, que s’arremanguessin i que comencessin a endegar campanyes actives (rotllo lobby, si és de menester…) per a fer canviar l’estat de coses; en profit propi i en el del conjunt de la societat. El mateix que va fer en el seu moment el moviment ecologista, vaja, amb resultats prou exitosos.

El problema no és pas que a Primària i a Secundària aquests temes s’ignorin. El que passa és que quan hom constata els magres i distorsionats temaris, la forma massa sovint maldestre d’impartir aquests continguts (excepcions fetes!) i la general manca de coneixements profunds sobre aquests temes que caracteritza la formació d’un sector important de mestres i educadors (novament excepcions fetes!!!!), es comprova que el que s’està fent, en realitat, és menysprear-los. Aquests aspectes es tracten, en general, tan i tan malament, que el que hom acaba generant entre els alumnes és, en realitat, anticossos. Després de passar per les nostres escoles i instituts resulta fins i tot lògic que el jovent (i els adults que seran…) fugi esperitat de tot allò que faci olor d’història, d’art i de patrimoni. No deixa de sorprendre, en tot cas, que alguns, malgrat tot, encara s’hi acabin atansant!!

I, amb tot, resulta que tenim experiències d’èxit en el nostre propi sistema educatiu que demostren que plantejar un canvi en aquest àmbit no és pas una utopia. Els que tenim ja una certa edat recordem, per exemple, com es tractaven anteriorment els aspectes de medi ambient a les escoles i instituts: ras i curt, no es tractaven. La presa de consciència, per part d’alguns, de la importància d’aquest aspectes, combinada amb la pressió sistemàtica i convençuda de determinats col·lectius va portar a incloure’ls de manera significativa i transversal en els curricula. No podem estar encara completament satisfets amb els resultats, però tampoc podem obviar que la nostra societat ha fet d’aquesta forma un canvi molt notable quant a l’augment de la consciència respecte de la necessitat de tenir cura del medi ambient, i de manera molt especial en aspectes molt més concrets com és, per exemple, la necessitat del reciclatge. Escoles i instituts es van posar les piles, i ara comencem tots plegats a recollir-ne els fruits. Una història d’èxit que ens ha fet millors ciutadans i ciutadanes, que ens ha apropat a la millor versió d’Europa. Exactament el mateix caldria fer respecte el patrimoni (i respecte el paisatge, però d’això ja en parlarem…), i això ens aproparia encara de manera molt més important al que és propi de les societats més civilitzades del món, amb totes les repercussions positives que se’n derivarien. Però, per encetar un procés com aquest, el qual, a hores d’ara, representa poc més que una autèntica quimera, caldria partir del mateix que es va partir en el seu moment respecte del medi ambient: assumir l’extrema importància que el patrimoni té (el seu coneixement, la seva protecció, la seva posada en valor, el seu gaudi…) per al conjunt de la societat, per a l’augment significatiu del benestar de la ciutadania. I en això, no ens enganyem, no som ara com ara ni a les beceroles: aquest grau de consciència és, encara, del tot residual a  casa nostra.

Davant d’això, la minsa part de la ciutadania (gestors i no gestors el patrimoni) conscienciada del problema i que està d’acord amb aquesta diagnosi pot optar per anar a plorar a les institucions i a l’administració per tal que solucionin ells el problema, i toparà amb els diversos murs de sempre: el mur de la incomprensió, el mur del menyspreu, el mur de la indiferència, el mur de la ignorància, el mur de la inoperància, el mur de l’analfabetisme. O bé, pot prendre les regnes del seu propi futur i encetar ella mateixa els canvis que creu que cal fer. Començant per les petites coses, donant valor a allò que creu que té valor i que ara no es valora. Actuant per tal de donar exemple, com en algun cas ja s’ha començat a produir. Assenyalant els mals usos d’aquells qui diuen representar-nos, així com, també, d’aquells qui, tenint la responsabilitat de gestionar el nostre patrimoni, a voltes no fan el que haurien de fer. També el nostre gremi, de manera particular, ha de començar a actuar en aquest sentit, en tant que part de la societat civil catalana. En definitiva, hauríem d’esdevenir una societat madura i responsable, orgullosa del seu patrimoni i plenament conscient del valor que aquest té en clau de civilitat i de millora de la qualitat de vida. I una societat d’aquest tipus actua en conseqüència, no esperant que li solucionin tots els problemes o limitant-se al lament sinó adoptant, també, un paper actiu. I copiant, vaja, si és el cas, tot allò que en aquest àmbit altres societats europees ja fan des de fa tant i tant de temps. Probablement, a mig i llarg termini, aquesta dinàmica acabarà portant més gent als museus que bona part de les polítiques de patrimoni que avui dia s’estan endegant.

Ara que sembla que estem orientats a travessar una porta que ens ha de dur a fer un país nou, seria desitjable que com a societat exigíssim que en el frontispici d’aquest portal aparegués gravat amb lletres d’or i capital romana un manament de compliment obligatori: que el transit suposi encetar un procés mitjançant el qual la ciutadania de Catalunya acabi augmentant significativament el grau i la qualitat de la seva formació cultural. Simplement, per a ser millors del que som ara. I, en conseqüència, per a viure millor. Perquè, o les coses canvien en aquest àmbit, o haurem de donar la raó al Nicola Padovan i admetre que per sempre més seguirem sent una matussera societat mediterrània, en la pitjor de les seves accepcions. I si ha de ser així, i ni tan sols ens hem de proposar aprofitar aquesta ocasió històrica per tal de fer canvis tan transcendents, què voleu que us digui: potser no valdrà la pena fer un país nou… que no serà res més que un país vell… Això sí, mediterràniament…

La Llum de Taüll

Una persona, una professional de l’estudi i la gestió del Patrimoni, traspassa la porta de vidre i accedeix a l’interior de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí. Corpresa (malgrat haver-hi estat multitud de vegades) per aquelles pedres, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, les seves passes s’encaminen de pet cap a la capçalera de la petita església romànica. El seus ulls no fiten res que no sigui l’absis: és com una fixació; una obsessió. A tocar de l’altar, s’atura. I llavors, se sent perduda. Dubte. Aixeca la vista. Mira a dreta i esquerra. Es bloqueja.

“Què et puc ajudar?” – pregunta, amablement, la mateixa noia que tot just fa pocs segons els ha venut les entrades.

“Bé” – respon – “la veritat és que no entenc res. Hem vingut per a veure l’audiovisual que recrea les pintures romàniques de Sant Climent. Hem llegit, però, que el projecte incloïa la restauració de les restes de les pintures originals i l’extracció de la reproducció que féu en Millet als anys seixanta. Però veig que no, que la reproducció continua al lloc…”

La noia, fent un gest amb el rostre que expressa, a parts iguals, el cansament per haver d’explicar de nou el que ja ha dit multitud de vegades i la satisfacció de qui sap que sorprendrà amb la resposta, li revela la veritat: “No, sí ja ho heu llegit prou bé! La reproducció no hi és: se la van endur fa mesos!”

La visitant obre els ulls. Grans com a aranges. Mira la noia. Mira l’absis, des d’on, impertorbable, el Crist majestàtic li retorna, seré, la mirada. Torna a mirar-se la noia. Gairebé un fil de veu: “Però, llavors, aquestes pintures… què…què vols dir, que les han tornat a pintar?”.

I, finalment, esclatant de satisfacció, la guia il·lumina definitivament la visitant: “És que no és pas pintura, això que veus! És llum!!”.

(Hi ha moltes formes de descriure la manera com és presentat, per defecte, i després dels darrers treballs de restauració i museïtzació, l’absis central de Sant Climent de Taüll i les seves pintures. Però, sens dubte, hi ha un adjectiu que li escau especialment: brillant).

Consternada, i tot mirant de superar l’estupor per la veritat revelada (i un punt mortificada per la idea que una professional del patrimoni com ella no hagi estat  prou hàbil com per a saber diferenciar una projecció d’unes pintures reals, malgrat tenir-la a un pam del nas), la visitant pregunta llavors si allò que veu és la recreació de les pintures en format audiovisual de la qual tant i tant han parlat els darrers dies tots els mitjans de comunicació.

“No pas!” – respon la guia- “Això és tan sols una imatge fixa, que recrea fidelment les pintures tal i com es conserven avui dia al MNAC, és a dir, el mateix que feia la reproducció d’en Millet. Ara us poso l’audiovisual. Seieu, sisplau”.

I seuen. I l’audiovisual comença. I és de curta durada. Però, malgrat tot, quan acaba, per poca sensibilitat que hom tingui per apreciar l’art, l’emoció t’embriaga, davant l’impacte de la bellesa. Llum. Brillant.

El resultat dels treballs de restauració, excavació i museïtzació realitzats a Sant Climent de Taüll al llarg del 2013 són brillants. Resulta difícil posar-hi un però. Finançats amb 400.000 € per l’Obra Social de la Caixa mitjançant el programa Romànic Obert, coordinats des del Departament de Cultura i amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell, el Consorci del Patrimoni de la Vall de Boí i el MNAC, la qualitat del resultat justifica cada euro que s’hi ha invertit. Implementat en un temps rècord, és, a més, un projecte intel·ligent, coral, sensible, ambiciós, complert, coherent i valent. Cal felicitar als responsables. Especialment, perquè, d’antuvi, no se’ls presentava una tasca fàcil: tenint perfectament clar que les pintures originals no es mourien de Montjuic (i vagi per endavant que, al nostre entendre, les pintures ja estan bé on estan, qüestió sobre la qual esperem estendre’ns un altre dia), afrontaven el repte de superar la reproducció dels 60’s i fer quelcom molt més atractiu i didàctic. Per acabar-ho de reblar, havien de superar també una certa resistència exercida per part d’alguns dels residents de la vall, que mostraren una fins a cert punt incomprensible devoció extrema per les pintures d’en Millet. Fet i fet, aquells que havien de dur endavant el projecte han demostrat que creien fermament en allò que volien fer, i ho han superat tot. Se n’han ensortit, i amb una nota molt alta. Ha pagat la pena.

El projecte era coherent des del seu plantejament, circumstància que es fa especialment visible al comprovar que l’equip de treball dissenyat era, com pertocava, plurisciplinari, i que incloïa restauradors-conservadors, arqueòlegs, historiadors, museòlegs i arquitectes, així com uns responsables tècnics més que competents en matèria de producció i projecció audiovisual i d’escaneig laser 3D. Essencialment, hom pretenia restaurar les restes de pintures encara existents a l’absis central i implementar-hi una nova museïtzació. Una nova museïtzació, això sí, que millorés la que existia fins ara, fonamentada en la bella reproducció de Ramon Millet. En certa manera, s’hi ha fet molt més que això, ja que hom ha aconseguit esprémer les possibilitats tècniques existents de tal manera que ha acabat trobant la fórmula màgica que ha permès resoldre els múltiples problemes existents d’antuvi, i fer d’aquesta manera possible el presentar al visitant aspectes i plantejaments múltiples, ben diferents entre sí, en el marc d’un mateix espai. Circumstància, val a dir, que, fins fa ben poc, hauria resultat impossible, i menys encara amb aquest nivell de qualitat. Les restes de pintures que encara es mantenien, fins i tot després de l’arrencament de principis del segle XX, sobre el suport original han estat restaurades i posades en valor: ara, són visibles in situ. A més, hom pot contemplar també les pintures tal i com eren quan foren arrancades, exactament la mateixa funció que complia la reproducció d’en Millet. I, encara més, també hi podem contemplar una reproducció integral de les pintures tal i com devien ser originalment. Tot, sobre el mateix suport! I de manera (com ara està de moda dir) ben sostenible! I sense afectació de cap mena sobre l’estructura original! I a tot això, cal afegir encara la posada al descobert de noves restes pictòriques, gràcies als treballs de restauració, o el coneixement suplementari adquirit gràcies als treballs arqueològics realitzats a l’àrea del presbiteri. Vaja, no és pas poca cosa…

El fet més destacable, però, és que el conjunt del plantejament audiovisual (per altra banda, senzill i de relativa curta durada) s’ha fet tot mirant de prioritzar sempre la qualitat de la producció (en realitat, una reproducció virtual del conjunt original). Una qualitat que engloba aspectes com ara la voluntat (reeixida, mitjançant l’ús dels escàners laser 3D) de mostrar al públic l’aspecte de les pintures reals (no pas d’una reproducció), però també d’assolir una precisió extrema quant a la localització en l’espai de cadascun dels elements puntuals representats en les pintures (i això no resulta gens fàcil quan parlem d’una superfície corba en la qual, a més, existeixen restes de les pintures originals a les quals ha de superposar-se la projecció amb una precisió total), de presentar una proposta de representació integral del conjunt pictòric tot completant allò que s’ha perdut i, també, de provocar en l’espectador determinades sensacions. El resultat és una obra de creació i interpretació sensible, adulta, que assoleix un gran nivell de qualitat en tots aquests aspectes. També, insistim, en l’aspecte emocional, un element especialment important i necessari a l’hora d’afrontar la presentació al gran públic d’elements com aquests. En aquest apartat, els creatius demostren una gran solvència, suggerint al visitant, mitjançant el moviment, el color, les superposicions, les intensitats diverses i tot un conjunt d’altres recursos, lectures múltiples del conjunt. Com passa sempre, com més bagatge carretegi de sèrie el visitant més gratificant en termes intel·lectuals i més emotiva en termes sensibles resultarà la contemplació d’allò que ens proposen. En el cas que així sigui, val a dir que, arribats al punt culminant de la contemplació integral de l’aspecte original de les pintures, el resultat, simplement, sangglaça l’espectador…

Hem sentit i llegit algunes crítiques d’aquesta proposta, les quals hem de dir que, en general, tenen poca consistència. Hem sentit, per exemple, blasmar el nou plantejament perquè eliminava la reproducció d’en Millet… fonamentant la crítica, tan sols, en criteris sentimentals… Molt respectables, certament. Però, sincerament, quan el resultat millora d’una manera tan notable la presentació precedent, aquesta mena de reflexió, per si sola, no té cap mena de sentit. Menys encara quan el projecte de museïtzació contempla que durant l’estona que no es projecta l’audiovisual resti fixa una projecció de les pintures originals (repetim: de les pintures originals, no pas de la reproducció), amb un nivell de qualitat tan notable que sembla talment que aquestes s’hagin tornat a pintar al damunt de les venerables pedres. Menys encara, també, quan els responsables han tingut, finalment, la sensibilitat de procedir a exposar la reproducció de Millet en un altre espai, proper, del mateix Taüll. Més, sincerament, ja no es pot demanar.

De crítiques que en certa manera fan riure, també n’hem sentit. Per exemple, la d’aquells que aixequen un gran lament pel que passarà si se’n va la llum… Què farem, si se’n va la llum! Ja no tindrem pintures!!!! Doncs si se’n va la llum, durant aquella estona, efectivament, no hi ha projecció de cap mena. D’acord. Escolteu: ja tornarà, la llum. Estarem d’acord, en tot cas, que en el món en què vivim la llum cada vegada se’n va menys. Vaja, per dir-ho d’una altra forma: les imatges, sempre, i de manera general, restaran projectades. I si deixen de projectar-se de manera sistemàtica serà perquè alguna cosa molt greu haurà passat arreu… i llavors, molt probablement, en el que menys pensarem tots plegats serà en visitar les pintures de Taüll. En definitiva, ganes de tocar allò que no sona, amb arguments de vergonya.

Evidentment, tot és susceptible de ser millorat, i aquesta presentació no és pas una excepció. El gran encert de jugar a destacar, successivament, en un determinat segment de l’audiovisual, els diversos elements que conformen el conjunt pictòric, plantejament dinàmic amb una gran força visual i que, a més, permet a l’espectador prendre consciència de l’existència de cadascun d’aquests components, perd gran part del seu potencial didàctic i de la seva profunditat quant a la transmissió de continguts pel fet de dirigir-se, ineludiblement, a una societat que, malauradament, ha renunciat de fa temps al coneixement dels referents bíblics. En principi, no hauria de ser un problema de qui implementa un element museogràfic com aquest el fet lamentable que bona part d’una societat, bàsicament analfabeta quant als continguts de l’Antic i el Nou Testament, sigui ja incapaç de reconèixer les diverses figuretes que van apareixent a l’audiovisual. Però, malauradament, les coses estan així, i, per tant, cal tenir- ho present si el que volem és que l’experiència sigui el més complerta possible en termes de comprensió de l’obra. Probablement, la resolució d’aquesta circumstància no hauria de ser contemplada en el propi audiovisual, però sí, d’alguna forma, en el context expositiu del propi edifici.

I encara podríem aportar quelcom més (fins i tot un cert temor: ai, del manteniment de tot plegat!!!!). Però, vaja, ho deixaríem per a una altra entrada. En realitat, tot peccata minuta. I, en el fons, els responsables sempre són a temps de completar les mancances identificades, que en tot cas són de context global i no pas assignables a la presentació audiovisual com a element individual. Aquests responsables han generat un element de divulgació patrimonial atractiu i de qualitat. Tal i com era desitjable, supera la proposta fins ara existent i aporta un notable valor afegit. Enriqueix la visita. La proposta és mes que digna per ella mateixa, compleix tots els criteris de reversibilitat, de produir una nul·la afectació sobre el suport, de qualitat, de creativitat i de generar una afectació sensible en l’espectador a banda d’un augment de la comprensió de l’element patrimonial. ¿La diferència principal respecte d’altres elements museïtzats recentment amb molta menor solvència al nostre país? Bàsicament una: que com a resultat de diverses circumstàncies (entre les quals no resulta menor el fet que el conjunt tingui la consideració de Patrimoni de la Humanitat) els responsables de tot plegat han cregut moltíssim, i des del principi, en la qualitat i la potència de l’element patrimonial que tenien entre les mans.

Cal que tots plegats preguem per tal que això no sigui una simple flor d’estiu i que, ans al contrari, la il·luminació arribi a qui ha d’arribar i el model, convenientment adaptat a cada cas però sempre amb els mateixos paràmetres extrems de qualitat, es repeteixi en altres entorns monumentals, d’índole diversa quant a tipologia, localització i cronologia.

I, en darrer terme, tots hauríem de córrer a contemplar i gaudir d’aquesta bella presentació. Assaboriu-la lentament, ja que fa de molt bon pair…

La capsa de les pedres de Seró (i II): l’emperador va nu

No fa pas gaire temps vaig sentir dir a un professor de la Universitat de Barcelona que, en el món, tan sols existeixen dues races que es creuen amb la capacitat de fer de tot, ja que, pel que es veu, es pensen que saben de tot: arqueòlegs i arquitectes. I a fe de Déu que, tret de digníssimes i destacadíssimes excepcions, aquest acadèmic tenia tota la raó, ja que molt més sovint del que seria recomanable les accions d’uns i altres són presidides per la supèrbia, amb efectes habitualment catastròfics sobre el patrimoni. Avui, ens centrarem en els arquitectes.

Desconec si el projecte de l’estudi d’arquitectura Toni Gironès Saderra per a l’Espai Transmissor de les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera) va preveure la participació, a més de l’arquitecte, d’un museòleg, d’un restaurador-conservador i d’un arqueòleg. En tot cas, vist el que es volia fer, això era el que tocava. Com dic, ho desconec, però amb el resultat final al davant prefereixo pensar que no, que tot el conjunt és obra d’un arquitecte omnipotent, perquè en cas contrari hauria de considerar que el museòleg i el restaurador (potser no tant l’arqueòleg…) són uns autèntics incompetents. Massa incompetents, de fet: no crec que hagin existit mai. Per tant, el que diré a partir d’ara ho faré tot partint d’aquesta presumpció pietosa. Ara bé, si finalment resulta que sí que han existit… un consell… no els contracteu mai…

Malgrat la raó primera de la seva construcció i el que ha costat, el projecte no ha pretès mai realçar els valors arqueològics, històrics, antropològics i artístic de les pedres, sinó altres aspectes. Per començar, ha estat dissenyat com un edifici polivalent, que acull fins i tot un àmbit específic destinat a la presentació de continguts relacionats amb el món del vi. Aquesta circumstància, potser imposada des de l’àmbit local (aspecte que desconeixem), representa un error d’entrada, atès que duplica de manera radical l’orientació dels continguts d’un centre que, atesa la importància de les restes (que, de fet, són la seva raó de ser), hauria de centrar tot l’interès i els esforços en les pedres i en el que d’elles se’n deriva. La resta d’espais de l’edifici, als quals s’hi accedeix de manera successiva, són una sala polivalent, una sala expositiva, un passadís i, finalment, la sala de les pedres, després de la qual el visitant abandona el centre.

La veritat és que l’aspecte de l’edifici sorprèn, per què ens hem d’enganyar. Potser per estalviar costos, potser perquè és marca de la casa, potser perquè s’ha pretès fer un edifici sostenible i que generi molt poca despesa, o potser per una combinació de totes tres coses, l’estudi ha construït un edifici amb aspecte d’obra inacabada, on resulta omnipresent el totxo vist, les barnilles i superfícies d’acer corrugat, el formigó i les passeres de metall pròpies de les bastides de les obres. A ulls de qui això escriu (pobre ignorant), lleig, molt lleig. Un despropòsit. Em va semblar, això sí, tot un homenatge als temps que vivim, ja que llueix exactament igual que tants i tants edificis com hi ha distribuïts arreu d’aquest nostre país i que la crisi ha deixat a mig fer, com cadàvers descarnats que esperen ser enterrats, i sobre els quals, tot s’ha de dir, encara és hora que senti ningú lloar la seva bellesa. Malgrat això, i fent gala d’allò que abans parlàvem respecte l’omnisciència de molts arquitectes, el professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) Pedro Azahara no es va estar d’afirmar amb rotunditat que l’immoble era “un dels millors i més bells museus d’Espanya”.

Amb un cert complex d’ignorant, d’analfabet que se sent incapaç, a causa de les mancances pròpies ben assumides, de poder apreciar la suposada bellesa i qualitat tècnica i artística del que té al davant i que d’altres tant han lloat, el visitant pot, en darrer terme, tractar d’escoltar l’arquitecte-artista i deixar que sigui ell directament qui l’hi expliqui. Quan ho aconsegueix, però, es treu finalment de sobre tot els complexos i entén la veritat: li estan prenent el pel. Efectivament, perquè acaba llegint, tractant que les gònades no li caiguin al terra, coses com que els materials emprats i l’aspecte inacabat de l’edifici són el resultat d’una reflexió prèvia per part dels responsables de l’estudi que els ha portat a realitzar “(…) una construcció amb materials propis de la zona” la qual “(…) segueix l’estil de les construccions del poble de Seró”. Totxo vist, acer corrugat, formigó, passeres de bastida. Materials propis de la zona. Mad Max. #oletu

Certament, una part de l’espai immediat al centre acull coberts i granges fets amb totxo vist i formigó. Hem de pensar que es refereix a això. Unes elements, aquests, horrorosos, fruit del descontrol constructiu i l’absència de consciència paisatgística, que les administracions locals han anat deixant fer; en molts casos, degut al fet que molts dels propietaris eren, alhora, el mateixos que han anat ostentat, secularment, els càrrecs determinants als Ajuntaments. Espais que són, a més, quantitativament minoritaris i relativament recents. Materials propis de la zona? Estil de les construccions del poble de Seró? És una broma? Què no saben, les ments pensants d’aquest estudi d’arquitectura, que aquests coberts i aquestes granges, sent com són tan sols una part menor d’aquest paisatge rural, són també quelcom que degrada aquest paisatge i que resulta del tot impropi? Què desconeixen, potser, la lluita constant de tanta gent per tal d’evitar que se segueixin fent disbarats com aquests? Els resulta absolutament aliè el fet que aquestes arquitectures són el fruit de la recerca extrema de la rendibilitat i de la manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’exportar a l’entorn rural el pitjor del tarannà industrialitzador? Desconeixen que han anat sorgint degut a l’existència d’unes normatives locals caduques i oportunistes, permissives fins a límits intolerables, i que en cap cas són homologables als estàndards d’integració paisatgística i de construcció en entorns rurals propis dels països als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos? Per què en lloc de centrar la mirada en una part limitada de l’entorn immediat, en gran mesura degradat amb aquestes construccions impròpies (i pretendre que ens traguem que és això el que resulta “propi” de la zona!), l’arquitecte, simplement, no es va girar, va mirar el que quedava a la seva esquena i va prendre com a inspiració i referència la veritable arquitectura secular (aquesta sí, ben pròpia) del poble de Seró? Per què preferí diluir la seva obra, des del punt de vista de l’aspecte, en el mar de mediocritat, deixadesa i degradació que l’envolta, tot potenciant aquesta visió en lloc de mirar de posar-hi una mica de remei i ajudar a que aquest estat de coses, vergonyant quant a l’afectació en el per altra banda bell paisatge rural, canviï?

Les respostes tan sols les té l’arquitecte. Hi cap la possibilitat, però, que es cregui allò que diu, i que realment consideri que aquesta és l’arquitectura pròpia de la zona, circumstància que seria realment preocupant. El faig, però, força més intel·ligent que no pas això. Tot apunta, en realitat, a la construcció, a posteriori, d’un relat, d’un argumentari on una voluntat prèvia i establerta de fer les coses d’una determinada manera provoquen la necessitat d’elaborar una explicació ad hoc. Val a dir que, certament, l’entorn concret, degradat i lleig, on es va decidir ubicar el centre, envoltat per un seguit de construccions que mai s’haguessin hagut de fer tal i com foren fetes, va posar-li les coses fàcils a l’hora de construir els arguments que havien d’explicar l’estil que volia emprar per a aixecar l’edifici. I la cosa (l’argumentació, vull dir) funcionaria si l’aspecte que té el centre fos realment singular. “Coi” – diries- “m’agradarà més o menys, però aquest tio ha analitzat l’entorn concret i immediat, ha fet una reflexió profunda de la qual han sortit unes conclusions determinades i ha construït, en funció d’aquests pensaments, quelcom específic i nou tot buscant una integració real i positiva a l’entorn”. La cosa perd tota la força, però, quan hom comprova que la pretesa singularitat estilística no ho és pas, ja que, en realitat, es tracta de la marca de la casa (sobretot quant a materials emprats). La qual, a més, s’ha repetit prèviament en altres projectes, independentment de l’entorn on aquests s’han ubicat. Tan sols cal fer una ullada a la resta de projectes d’aquest estudi (i, molt especialment, els que afecten a contextos arqueològics, que en són uns quants) per a adonar-se’n que l’estil és anterior a la reflexió i a l’argumentari. És lícit pensar (de fet, una conclusió òbvia) que independentment del que aquest estudi hagués trobat a l’entorn de Seró (i recordem que va obviar l’arquitectura tradicional, realment pròpia i majoritària) hauria fet el mateix. Dit d’una altra manera: sens dubte, no va entendre l’entorn i el territori… però, això, en realitat, no li feia cap falta i, de fet, ni tan sols li interessava.

Pel que fa als valors museogràfics del projecte la veritat és que tot plegat acaba sent una successió de despropòsits. La sala polivalent (l’única que disposa de llum artificial) resulta, com la resta de l’edifici, i degut als materials emprats, extremadament freda i poc acollidora. La sala contigua, batejada pel propi estudi amb el nom d’“espai museu” i destinada a contextualitzar les troballes i a mostrar part de les restes mobles recuperades durant els treballs d’excavació, reitera la fredor i les sensacions negatives, resultant també extremadament poc acollidora. Els recursos museogràfics (per dir-ho d’alguna forma) implementats en aquesta sala són escassos, arcaics i pobres. Els continguts són presentats al públic a partir d’un seguit de plafons (de petites dimensions, atès l’espai disponible), successius, on s’hi acumulen text i imatges. A una absència evident de capacitat d’imaginació i creativitat per a generar una oferta museogràfica atractiva i moderna (on és el museòleg?????), i a una presentació en forma de plafons que recorda l’aspecte improvisat de les sessions de pòsters de molts congressos, hi cal sumar encara la desagradable sensació d’horror vacui que transmeten particularment alguns d’aquests plafons. En molts casos, sembla haver primat la intenció de mostrar quanta més imatge millor, tot sacrificant les dimensions d’aquestes, amb el resultat que moltes imatges semblen prescindibles, per reiteratives i, en canvi, n’hi ha masses de molt petites.

Quant als objectes arqueològics, aquests apareixen distribuïts al damunt de pilars baixos situats al llarg de la sala, il·luminats de manera puntual amb llum natural, i la seva presentació pateix de la mateixa manca de recursos i de creativitat que presideix la resta del conjunt. El concepte bàsic és el de vitrina-peça/vitrina-peça/vitrina-peça, propi dels museus del segle XIX, amb la simple diferència que en aquest cas els objectes han estat disposats al damunt de columnetes en lloc de ser col·locats a l’interior de mobles.

Una porta separa aquesta sala del passadís que ens ha de portar fins a l’espai de les pedres. Val a dir que a partir d’aquesta porta les parets de l’edifici han estat aixecades amb totxos multiperforats (bé, l’arquitecte les denomina “peces ceràmiques calades”), que en realitat redueixen el material de construcció a la mínima expressió i esdevenen una successió d’orificis del diàmetre d’una ampolla de vidre, directament connectats amb l’exterior. El bloc edilici que acull les pedres es troba al final d’aquest passadís, i està dissenyat com una mena d’espiral quadrangular concèntrica que té l’objectiu de permetre arribar a la sala central i continuar posteriorment el camí fins a sortir de l’edifici sense interferir amb els que encara hi estan entrant.

Sobre la sala central hi ha poca cosa a dir, o potser massa. Les pedres apareixen distribuïdes en format jardí zen: col·locades aquí i allà al damunt d’una superfície llisa de pols fina d’argila, sense cap criteri que tingui a veure amb aspectes històrics, arqueològics o similars, i tot intentant crear (suposo) una mena d’efecte o sensació (?). Que ningú esperi trobar la restitució del túmul en què van ser localitzades. Menys encara, que ningú aspiri a contemplar una eventual i valenta restitució de les espectaculars esteles de què havien formart part anteriorment. Una disposició del tot sui generis (però on és el museòleg!!!!???), on les pedres es presenten deslligades les unes de les altres sense cap element interpretatiu ni contextualitzador, i que obliga el visitant a realitzar un esforç en realitat impossible per a poder-les entendre (i, al guia de torn, a empescar-se solucions imaginatives per a pal·liar les mancances, tal i com vam poder comprovar personalment). Per acabar de reblar el clau, una de les esteles ha estat col·locada, incomprensiblement, a l’inrevés.

Malgrat que la presentació de les pedres en aquesta sala és enormement decebedora, atès que no tan sols no ajuda a la seva interpretació sinó que la distorsiona i, en realitat, ho impossibilita, resulta potser més greu el fet que les parets estiguin del tot perforades, ja que, a la pràctica, les pedres resten gairebé a la intempèrie. Hom explica que la intenció és aconseguir que aquestes peces ceràmiques calades amb què s’han aixecat les parets “(…) deixin passar la llum tamisada, l´aire, les olors del camp, la boira…”. Certament, la ment pensant ha aconseguit que l’aire i les olors de l’entorn entrin dins la sala, però, probablement, la seva capacitat de reflexió no ha estat suficient com a per a adonar-se’n que l’entorn degradat del qual parlàvem anteriorment inclou un seguit de granges de porcs i d’aviram, les quals desprenen una intensa i desagradable ferum, molt allunyada de les aromes arcàdiques amb què l’arquitecte pretenia que els visitants gaudissin de les pedres. Més greu resulta, però, que les pedres, conservades durant mil·lennis sota terra en condicions força estables, passin ara, degut a la inexistència absoluta d’aïllament respecte l’exterior, a estar sotmeses a decalatges constants i salvatges de temperatura i humitat. Atès que a la zona les temperatures passen habitualment d’estar sota zero a superar els 40º, ¿ningú no ha pensat, no ja en l’estudi d’arquitectura sinó en l’administració que ha donat l’OK al tema, que aquests contrastos (als quals cal afegir les humitats produïdes per gebrades, boires i rosades, que es dipositaran successivament damunt les superfícies) afectaran les pedres i les acabaran escardant? Però, on és la restauradora-conservadora que ha d’evitar que tot això passi???!!!!

Podríem seguir. Com ara, per exemple, dient que la visita a les pedres es fa, sovint, en unes condicions de falta de comoditat (aspecte sempre important a l’hora de visitar elements patrimonials), degut al fet que a l’estiu la calor interior és propera a la de l’exterior, i a que durant la tardor i l’hivern la temperatura obliga a fer la visita equipats amb forro, fulard, barret i guants. Val a dir, però, i segons ens van comunicar, que això darrer en realitat no passaria, ja que el centre (que, per altra banda, només obre dissabtes, diumenges i festius, i exclusivament permet la visita sota el règim de visita guiada) estarà tancat des de novembre fins a la primavera, entre d’altres coses degut a aquest fred que es passa a l’interior. A la qual cosa cal afegir, encara, que la inexistència d’iluminació artificial és un element afegit que també provoca que durant aquests mesos resulti en realitat impossible, a la pràctica, fer visites per la tarda. El que es diu, una bona inversió… En fi, un reguitzell de despropòsits…

Hi salvaríem alguna cosa? Potser la infografia puntual d’algun plafó, i la il·luminació natural focalitzada, que aconsegueix, mitjançant un simple i enginyós sistema, un efecte interessant en la contemplació dels objectes arqueològics. Poca cosa més.

Conclusió: un edifici singular, fet, malgrat el que el responsable afirma, amb materials i aspecte impropis de la zona, que afegeix lletjor a un entorn degradat en lloc d’ajudar a dignificar-lo i a revertir aquest estat de degradació, que potser serà visitat (ja ho està sent, de fet) per la seva singularitat arquitectònica i especialment per especialistes en la matèria (en arquitectura, em refereixo), però que no ho serà ni per les pedres que acull ni per la proposta museogràfica. En el primer cas, perquè l’edifici no ha estat construït per a les pedres, sinó malgrat les pedres. I en el segon perquè, simplement, aquesta proposta museogràfica no existeix com a tal. No ens estranyi pas que algun dia, tot mirant-se l’edifici, algú opini: “Escolta, i si traiem aquestes pedres d’aquí, que molesten, i en l’espai que deixen hi fem un bar o una sala de ball?”. Per què les pedres, en realitat, són el de menys… Això sí, ja els ben asseguro que quan això passi el primer que faran serà tapiar els orificis de les parets!

Cal ser conscients, però, que, com ja vam dir en els seu moment, el problema no és pas de l’arquitecte, el qual rep un encàrrec o bé fa una proposta, després algú li accepta aquesta proposta i, finalment, ell l’executa. El problema el tenim en aquells òrgans i nivells directius i en les instàncies assessores i executives de l’administració que en el seu moment van dir, entusiàsticament, “Endavant!”. Actuacions com aquestes (on, per cert, s’hi han esmerçat força diners) demostren que en aquestes instàncies de l’administració resideixen alguns individus (com sempre, hi ha nombroses i destacades excepcions) que no creuen gens en el nostre patrimoni i que, en conseqüència, renuncien sistemàticament a presentar-lo com pertoca a la societat. I que, precisament perquè no hi creuen, entenen que cal cercar subterfugis i recursos, a quin més estrambòtic i més car, que exerceixin el paper que, al seu parer, el patrimoni arqueològic és incapaç d’assumir. Els que actuen d’aquesta forma, vistos els resultats molt menys preparats del que es pensen per a desenvolupar la tasca que els ha caigut entre mans, supleixen la poca capacitat amb la construcció, massa sovint, de discursos tan buits com letals per al patrimoni. Haurem d’esperar que d’aquí uns quants anys en aquest país es redactin assaigs i tesis doctorals que expliquin el que aquest estat de coses, aquest cert amateurisme i papanatisme teòric i ideològic d’alguns dels que prenen decisions, va representar, de negatiu, per a una part del patrimoni català durant els darrers anys del segle XX i principis del segle XXI. Mentre, les pedres de Seró s’hauran anat escardant i fent-se malbé en l’interior de la seva magnífica capsa…

La capsa de les pedres de Seró (I): el què

Imagini’s que vostè disposa d’un determinat pressupost per tal de museïtzar una troballa arqueològica localitzada recentment. I que hom li marca que aquesta museïtzació ha de contemplar l’aixecament d’un edifici de nova planta. No és que la suma sigui exagerada, però sí que resulta suficient com per a plantejar-se fer cosetes interessants…

Maca, la situació, d’entrada, oi? Si algun museòleg està llegint això segur que ja deu estar fent salivera. S’hi voldrien trobar. Continuant amb el relat, però, vet aquí que, abans que la proposta pugui arribar a un eventual museòleg, tot plegat cau a les mans d’un polític X en comandita amb un gestor patrimonial Y, els quals, plantejades les coses en els termes apuntats, es troben davant de la necessitat d’haver de prendre decisions. Arribats en aquest estat de coses, la situació, quant a l’orientació i filosofia general que aquests personatges vulguin acabar donant al projecte, planteja d’entrada tres possibles vies a seguir: A) Fer girar tot el projecte al voltant de la troballa i optar per un format d’edifici digne i auster, però sense més pretensions. B) Aixecar un edifici singular i convertir-lo en l’eix del projecte, tot destinant a la troballa un paper secundari. C) Tractar de dissenyar un projecte mixt en què la importància de la troballa i una certa singularitat de l’edifici es retroalimentin, tot i que tan sols fins allà on això sigui possible i sempre prioritzant, com a aspecte més important a tenir present, la posada en valor de l’element a exposar.

Triar A, B o C no és una tasca fàcil, i cal dir, a més, que en situacions com aquesta escollir l’opció correcta resulta cabdal per a garantir l’èxit final del projecte. Convé, per tant, dedicar-hi el temps necessari a la reflexió prèvia i aplicar-hi talent, molt de talent. En realitat, no existeix una resposta única, vàlida per a tots els possibles casos, ja que optar per A, B o C depèn en darrer terme de la valoració de múltiples aspectes, específics i diferents per a cada situació. És a dir, tot depèn del context. El què és ben cert és que en situacions com la que hem descrit la resposta bona acostuma a ser, generalment, tan sols una de les tres; a molt estirar, dues. I acostuma a passar, també, que la tercera opció en discòrdia porta directament al desastre. Fixeu-vos, doncs, si és d’important asseure’s a valorar tot el que cal valorar amb calma i paciència, per tal de seleccionar, d’entre les tres, l’opció correcta, i assegurar així el tret.

Bé, doncs aquest panorama és el que es plantejà en el seu moment en relació a les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), de les quals en parlàrem no fa pas gaire en aquest mateix bloc. I els gestors de la cosa, no sé si pensant-hi molt o poc, o bé no pensant-hi gens, van optar finalment per l’opció B. I vet aquí que, al meu parer, escolliren l’opció errònia.

Val a dir que optar per una opció com la B no representa, en cap cas, una decisió equivocada per se. Com dèiem abans, tot depèn de les circumstàncies. Vostè pot disposar, efectivament, d’uns diners que ha de destinar a fer un Centre d’Interpretació (o versions més o menys eufemístiques, modernetes o postmodernes del mateix, com ara un “Espai transmissor” 😉 ), el qual, però, haurà d’acollir una troballa arqueològica, diguem-ne, d’escassa rellevància. Amb les circumstàncies afegides que aquest centre hagi de situar-se en una zona poc poblada i/o poc freqüentada del país però on, malgrat tot, les administracions locals tenen la intenció de potenciar-hi l’activitat turística. En aquestes circumstàncies, pot resultar una bona idea emprar, d’alguna manera, el contingut com a excusa, per tal de bastir un continent singular i excepcional per ell mateix, el qual, en realitat, és l’element que hom espera que esdevingui el veritable ganxo, atesa la poca gràcia patrimonial que s’adjudica a les restes. Entesos.

En el cas de Seró, un cop els gestors polítics i tècnics optaren per l’opció B, molt possiblement desprès de fer la reflexió que acabem d’apuntar, van encarregar l’aixecament d’un edifici arquitectònicament singular per a mostrar les pedres a l’estudi de Toni Gironès. Un estudi que, per cert, ja havia desenvolupat projectes en l’àmbit del patrimoni arqueològic amb anterioritat (amb un format, a més, molt similar), com és el cas de Can Tacó (Montmeló i Montornès del Vallès, Vallès Oriental), els Forns de la Fornaca (Vilassar de Dalt, Maresme) i el Parc Arqueològic de Iesso (Guissona, Segarra) (Ui!? Quants projectes de museïtzació d’espais i elements arqueològics s’ha emportat aquest estudi en els darrers anys, no?). I, certament, fins a tal punt ha estat singular l’edifici un cop construït que ha guanyat un premi FAD. Segurament, res deu haver satisfet més als gestors polítics i tècnics de la cosa que comprovar com l’aposta que havien fet per aixecar un edifici que fos excepcional per ell mateix quedés avalada (!?) d’una forma aparentment tan contundent com la de ser premiat per un organisme com el Foment de les Arts i el Disseny. “Certament”, degueren pensar, “teníem raó”. I, després de pensar-ho, respiraren alleugerits.

I, tanmateix, en realitat, no la tenen. La raó, vull dir: les pedres de Seró no són un element patrimonial menor, no és una troballa arqueològica d’escassa rellevància, la qual cosa invalida l’opció escollida i aconsellava, en canvi, haver triat alguna de les altres dues.

El conjunt continent + contingut (on, en aquest cas, el primer pren preponderància sobre el segon, absolutament supeditat i minoritzat) ha estat concebut per l’autor com un tot, a partir d’unes valoracions entre filosòfiques, conceptuals i artístiques que cal entendre fortament incardinades en l’àmbit de la creativitat arquitectònica. Resulta lògic, doncs, que el resultat pugui, des d’aquesta perspectiva, gaudir d’uns valors intrínsecs en aquest àmbit (reconeguts pel FAD), malgrat que alguns de nosaltres, probablement per ignorants, siguem incapaços de percebre’ls i valorar-los convenientment. I entenc que és possiblement per aquests valors i pel plantejament del qual deriven que el resultat final ha rebut l’evocador títol d’Espai Transmissor i no pas el de Centre d’Interpretació. Per això, i perquè a l’administració catalana com més va, més basarda li fa l’ús d’un terme que associa a espais fracassats, tancats i buits, sense adonar-se’n que el problema no és el concepte ni el nom, sinó la forma com es dissenyen, prèviament, aquests equipaments culturals. Però, tornant al que anàvem, que el conjunt tingui uns valors en l’àmbit de l’arquitectura que fins i tot puguin esser premiats i reconeguts no implica, necessàriament, que els tingui (o que els tingui suficientment) pel que fa a la posada en valor del patrimoni que acull. I podrà, possiblement, tenir molts visitants (cosa que farà les delícies dels de dalt), que arribaran atrets sobretot pel renom de l’edifici, però que marxaran sense entendre i haver fruit prou de les pedres. I el que és pitjor: ni en seran, de conscients, del que se’ls podria haver ofert i, en canvi, se’ls ha escamotejat.

Perquè recordem (per si a algú se li ha oblidat) que el premi FAD a l’edifici de Seró ha estat atorgat pel jurat degut a “(…) la seva capacitat per transcendir l’immediat; fugir de solucions preconcebudes; re definir el valor que atorguem a materials i formes; combinar usos culturals, socials i de promoció econòmica; ajustar-se a les condicions del context productiu; i, en definitiva, explorar noves vies que permetin eixamplar les lleres pels quals ha de transitar l’Arquitectura, (…) un edifici d’imatge aparentment inacabada i materials senzills que conté elaborats espais alguns fortament emotius i tanca una rica reflexió sobre l’entorn, els valors que amaga el patrimoni rural i la relació a establir entre un passat suntuari (sic) i un present agrícola”. I és bo que recordem aquest veredicte per si algú té la temptació de fer passar bou per bèstia grossa i fer valer aquest premi a l’edifici com una mena de reconeixement i aval a una eventual tasca de posada en valoració del patrimoni completada amb èxit. Perquè no és el cas: com es desprèn del text, hom ha premiat un seguit de valors de l’edifici en el camp de l’arquitectura, entesa com a activitat creativa i en certa manera artística (discutible per a molts, però ja s’ho faran), però en cap cas s’hi fa referència a valors destacables quant a qualitat de la proposta museogràfica. I és lògic que així sigui. En primer lloc, perquè no és tasca del FAD entrar a valorar aspectes museogràfics, i en segon lloc perquè, a l’edifici de Seró, aquests elements brillen, en general, per la seva absència. Tot el conjunt està pensat, en realitat, en funció de l’edifici com a element axial i espai evocador (?) de determinades sensacions, algunes d’elles (?), en part, relacionades amb les pedres, però no pas per tal què aquestes es puguin entendre suficientment. Perquè qui visiti el centre de Seró podrà gaudir, potser, i si té la sensibilitat necessària, de l’edifici en tant que element creatiu, però, malgrat el que li pugui semblar (si un no és un expert, poc pot adonar-se d’allò que s’ha perdut perquè no li hagin sabut o volgut explicar), un cop surti d’ell haurà entès molt poc les pedres, ja que hom, en realitat, no hi ha pensat gaire en això.

De tot plegat es desprèn que, efectivament, qui efectuà l’encàrrec considerà d’antuvi que poca cosa es podia fer amb aquelles pedrotes. Que tan sols per elles mateixes i per les seves circumstàncies no tindrien pas l’atractiu suficient com per a ser esquer de res ni de ningú, i que el millor era aixecar una capsa el més llustrosa possible, desar les pedres al seu interior d’una forma més o menys elegant i renunciar a treure’n tot el suc que en matèria d’interpretació històrica, arqueològica i artística atresoren. I l’arquitecte, simplement, complí amb l’encàrrec, fins al punt de ser premiat. Res a dir, doncs, al Sr. Gironès, cap retret, independentment que l’edifici ens agradi més o menys. Felicitar-lo, en tot cas, pel premi obtingut (ironia mode off). No estem ara jutjant els valors estríctament arquitectònics d’un edifici, i cal ser prou intel·ligents com per a separar les coses. Sí que cal assenyalar, però, que els responsables de que avui sigui impossible entendre suficientment les pedres, és a dir, de que els valors museològics de la proposta siguin tan extremadament baixos en comparació amb la qualitat de la matèria arqueològica amb què es treballava, són aquells que es decantaren per l’opció B considerant, erròniament, que es tractava, tan sols, de simples pedres sense excessiu valor històric i patrimonial. Aquells que donaren l’OK al projecte un cop aquest fou plantejat per l’estudi, i que s’ompliren la boca de lloances a l’obra enllestida i es complagueren, encara, amb el premi concedit, entenent-lo com un aval a la seva feina de gestors, havent perdut ja, del tot, la perspectiva sobre el que era realment important en tot plegat. Aquells que no cregueren, novament, en el nostre patrimoni. Perquè si haguessin estat bons professionals de lo seu s’haurien adonat a temps que l’opció bona, atesa la importància, qualitat i potència del que la terra ens havia lliurat, era indubtablement l’A. I, si filem molt i molt prim, fins i tot també la C. Però la B, nois…en aquest cas… la B… què voleu que us digui… Doncs sí: #epicfail

De vellesa, bellesa i sòmines

Una vegada, li vaig sentir dir a una persona, que llavors ostentava importants responsabilitats, que el museu que estava a punt de remodelar potser era millor deixar-lo tal com estava i no fer-hi res, ja que feia tant i tant de temps que no l’havien tocat que la museïtzació amb què es presentava al públic i l’edifici i les sales que l’acollien havien esdevingut, a la pràctica, un element patrimonial per ells mateixos. Això, que en aquell moment no deixava de ser una boutade, no era ben bé cert del tot respecte aquella institució en concret, malgrat la indignant decrepitud i deixadesa que, sens dubte, acumulava. Malgrat això, reconec que aquella frase, deixada anar alegrament a l’aire com qui no vol la cosa, i que possiblement ningú més dels presents deu ja recordar, a mi, per moltes raons, se’m va incrustar al cervell. Frases aparentment lleugeres que atresoren un contingut, en realitat, pregon i intel·ligent.

A Catalunya tenim una certa flaca per fer taula rasa quan afrontem una reforma. En general. En relació a tot allò que, en major o menor mesura, podem englobar sota l’etiqueta de patrimoni, però, això esdevé especialment cert. I, moltes vegades, especialment sagnant. Així com dels nostres veïns, els seus poetes ens expliquen que menyspreen el que ignoren, la nostra societat, en general, menysprea allò que es vell. Cosa que ens allunya (i molt, val a dir) d’allò que és propi de les societats més avançades, les quals acostumen a mostrar un profund respecte pel seu llegat, fins i tot en relació als elements més humils i quotidians. En el nostre cas, resulta xocant constatar com en un país on el poeta s’atreví a verbalitzar que l’exaltava el nou però que, malgrat això (o de manera plenament complementària), l’enamorava el vell, els ciutadans i les ciutadanes ens esforcem tant i tant, dia rere dia, a demostrar que l’afirmació ens rellisca. Sovint som nosaltres mateixos, els i les ciutadanes, els primers a mostrar-nos grollers i ignorants en aquest àmbit. I millor no parlar dels nostres polítics, emanats d’aquesta mateixa societat i, per tant, plenament partícips d’aquestes i altres misèries que ens afaiçonen. I malgrat ser-ne tan conscient, reconec que continua deixant-me perplex el fet que quan actuem d’aquesta forma, la majoria de vegades, després d’haver consumat un o altre desastre irremeiable, i contràriament al que seria desitjable, ens mostrem tremendament cofois. Orgullosos i convençuts d’haver fet net, d’haver “millorat” les coses respecte de com estaven i, sobretot, sobretot, sobretot, d’haver modernitzat molt, molt, molt quelcom. Satisfets d’haver substituït el vell pel nou. Del tot. Completament.

I algú es pot preguntar: que és dolent, potser, substituir el vell pel nou? En realitat, expressada en aquests termes, la pregunta no té sentit. Certament, però, és la pregunta, que, associada amb una òbvia i errònia resposta induïda, es faria, sense dubtar-ho ni un moment, un català dels nostres dies. Vist des d’una òptica més civilitzada i amb més criteri hi manquen, però, els matisos, els grisos, la valoració i la intel·ligència necessàries. Expliquem un exemple que va exposar un bon dia un cert professor universitari. En molts pobles de casa nostra, tant de l’interior com de la costa, es va produir durant la segona meitat del segle XX un fenomen singular: la substitució, a bona part de les cases, de la fusteria de fusta associada a portes i finestres per la d’alumini. En molt poc temps, els nostres carrers van començar a presentar un panorama en el qual imperava aquest metall. A ben segur que molts n’heu sigut encara testimonis, d’aquest canvi. I algú em podria dir que algun element positiu tindrà, tot plegat. Bé. És cert també que fou una dinàmica induïda, replicada ràpidament per uns i altres en un procés clàssic de mimesi i emulació que, per altra banda, no va trobar la més mínima resistència. Ans al contrari: la percepció general, per part del ciutadà, fou que d’aquesta forma substituïa un element realitzat fins llavors, al seu parer, amb un material pitjor (fusta) per un elaborat amb un de millor (metall). No és que no existís una resistència al canvi, la cosa és molt més greu: és que la introducció del nou element va tenir-ho, en realitat, tot a favor per a progressar, atesa la nul·la estima que hom feia (i fa) de la construcció tradicional amb materials naturals i peribles, com ara la fusta.

Desconec les raons intrínseques d’aquesta falta de valoració, malgrat intuir que darrera s’hi amaguen profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, patiments i misèria, resultat dels processos viscuts durant el passat segle a casa nostra, i que han portat a associar, de manera irracional (però global i letal) tot allò que és vell i tradicional a percepcions negatives. La Catalunya binomial: antic/pitjor, modern/millor. El cas és que, retornant a l’exemple que tractàvem, aquell professor explicava que com a resultat de tot plegat, sense adonar-nos-en, vam arrasar amb tota la nostra tradició d’elaboració de fusteria en els nostres edificis, substituint-la per quelcom homogeni, insuls, fred i impersonal. És a dir, hem canviat de forma massiva el paisatge interior dels nostres pobles i viles, i no precisament per a produir quelcom més bell i agradable, sinó justament tot el contrari. Això sí, molt modern. Que hem guanyat quelcom? Que voleu que us digui… potser sí. Potser és més funcional (en tot cas, n’hauríem de parlar…). Però crec fermament que hom tan sols pot acceptar que el canvi compensa si en l’altre plateret de la balança no hi col·loca tot un seguit d’elements igual o més importants que el de la funcionalitat. De fet, en altres països, el que expliquem no ha passat pas, i encara ara ens quedem bocabadats davant de determinats paisatges urbans, d’altres nacions, on els seus ciutadans (i representants polítics) han estat infinitament més curosos amb tot el seguit d’aspectes humils i senzills (com ara portes i finestres) que, sumats, confereixen més o menys qualitat als entorns per on ens arrosseguem al llarg de la nostra vida. El més trist de tot plegat és que encara avui dia són extremadament poques les persones que han pres consciència de la tremenda afectació negativa que aquesta, i altres actuacions similars, han tingut sobre la bellesa del nostre entorn immediat. I, com a conseqüència, sobre la nostra qualitat de vida, ateses les importants derivades negatives que la suma d’actuacions com aquestes acaben comportant. Mireu al voltant, feu números, i entendreu de què parlo.

Es tracta d’un exemple menor, aplicat a elements humils, però, això sí, molt estesos i per tant amb un fort impacte sobre el nostre entorn i les nostres vides. D’actituds similars, on amb un cert punt de papanatisme fem foc nou d’allò que no n’hauríem de fer, en trobem, però, en tots els àmbits. Aquí, per exemple, som també capaços d’arrasar (literalment) amb interiors de museus del segle XIX, preciosament preservats, tan sols perquè el teòric de torn, desitjós probablement d’aprofitar l’avinentesa per a deixar la seva empremta ben marcada d’aquí fins a l’eternitat, pontifica que el millor és fer-ho tot de bell nou i, sobretot, molt, molt, molt modern. I que, per tant, cal eliminar tot aquell conjunt d’andròmines i trastos velles. Que afirmi això davant d’una audiència de polítics i ciutadans catalans, propensos com som de mena a acceptar que tot allò que és vell és, per defecte, sacrificable i que tot allò que és nou és per definició bo, garanteix a aquest macarró del patrimoni un èxit immediat. Aplaudiments a rabiar. I que ningú entengui que dient això pretenc criminalitzar globalment tot el col·lectiu de professionals que es dediquen a la matèria, perquè ni molt menys va per aquí la cosa. Sí que ho faig, però, amb els sòmines que són incapaços d’entendre que el vell és més o menys interessant o més o menys bell (i, per tant, digne de ser preservat i posat en valoració) en funció de molts criteris. Que eliminar quelcom simplement perquè és vell, com a únic criteri, és propi d’obtusos i de primitius. De vedettes i patums, vaja. Que cal pensar, llegir i viatjar moooooolt més. Així com, també, tenir un grau molt més d’alt d’humilitat.

Perquè això, malgrat el que ens pugui semblar, en altres països (si més no, en aquells als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos) no passa; o, per a ser precisos, passa amb molta menys intensitat. N’hi ha tants, de casos! Els responsables, per exemple, de reformar l’antic Royal Museum d’Edimburg, una magnífica relíquia victoriana, no van pensar en cap moment en destruir l’antic edifici quan el govern plantejà ampliar la col·lecció i modernitzar-la per tal de crear el Museu Nacional d’Escòcia. Ans al contrari: edificaren al costat un nou edifici (amb el qual connectaren l’antic) on ampliar l’oferta museística, i conservaren i recuperaren el vell, conjuntament amb l’antiga col·lecció (això sí, amb una disposició dels elements museïtzats completament reversionada). De fet, han convertit el vell Royal Musem en l’element axial de la darrera reforma d’aquest Museu Nacional d’Escòcia.

El Museu de Bristol, una petita joia al bell mig de la ciutat, conserva com un autèntic tresor les seves antigues col·leccions geològiques, pictòriques i naturals, totes elles en el seu format original. I les mostra amb orgull, com un element patrimonial en si mateix. La qual cosa no és un obstacle per a que sigui molt visitat (de fet, l’índex de visitants és molt elevat) ni per a realitzar propostes expositives avantguardistes, a les quals destina les sales d’exposició temporal. Els exalta el nou, però els enamora el vell, i actuen en conseqüència. I podríem seguir, però ho deixarem per a una altra ocasió.

Que és més difícil fer això que diem que fer net i au? Sí. Que requereix fer un major esforç intel·lectual tant per a percebre, primer, el valor que de vegades tenen els elements que denominen vells com per, a continuació, actualitzar aquell element fins on sigui tolerable i treure’n un rendiment? Sí. Que paga la pena, i que és més raonable, civilitzat i  intel·ligent que no pas actuar com un mamut entrant a sac dins d’una biblioteca? També. Que encara avui, a Catalunya, en general, i tret de digníssimes excepcions, estem ben lluny de que tant professionals com seglars assumeixin, de manera prou profunda, aquest paradigma? Sens dubte.

Jaciments absents

Si visiteu la regió dels Scottish Borders, és possible que aneu a petar fins a Newstead, prop de Melrose. És una zona deliciosa. Lluny de la cruesa impactant de les Highlands, aquestes terres, a tocar de la frontera amb Anglaterra, són el millor exemple de com, en termes de cura del paisatge (ai, aquest british landscape… ), de vegades, a casa nostra, atorguem l’etiqueta de tòpic (assimilant-t’ho en certa manera a una cosa impossible o inexistent) a quelcom que en realitat és prou tangible. O dit d’una altra manera: en llocs com aquest, la realitat s’abraona directament als nostres ulls, i ens mostra de manera salvatgement evident com les utopies, en matèria d’estima pel nostre entorn, de vegades són, en realitat, ben factibles. Tot constatant-se, a més, com la prova d’això es troba ben a prop de casa nostra.

En un punt mig perdut prop de Newstead us podeu trobar, a tocar d’un camí, un pedrot treballat de dimensions considerables (de fet, una mena d’altar sobre-dimensionat…), erigit el 1928 i orientat vers uns prats ondulants encerclats per uns turons suaus, el qual presenta una llarga inscripció al seu damunt: “En aquest lloc, en el seu moment estigué emplaçat el fort de Trimontium, construït per les tropes d’Agricola durant el segle I dC. Fou abandonat almenys dues vegades pels romans i, finalment, el perderen del tot després de cent anys continuats de guerra fronterera”. Sobta, la inscripció; en la mateixa mesura que ho fa l’estat impecable en què es troba l’estela, el sòcol on descansa, la delicada tanca de fusta que li fa de fons i el bell i cuidat paisatge que l’envolta.

En altres punts d’aquest mateix entorn hi podeu trobar una mena de marquesines de fusta que protegeixen plafons explicatius, amb textos i imatges relatius al mateix fort romà de què parla la inscripció. Unes marquesines, per cert, perfectament integrades al paisatge i, com en el cas del monòlit, en un excel·lent estat de revista. Ni una herba de més allà on no toca. Ni guixades, ni ratllades. Ni un paper. I (ull!) tampoc hi trobareu cap paperera…

Una mica més enllà, encara us topareu amb una petita palissada de fusta (tot just d’una quinzena de metres de longitud) que pretén recrear el mur de tancament que originalment protegia el campament romà.

Si us apropeu fins a Melrose, a més, podreu visitar un petit museu (certament vintage…) que us permetrà ampliar encara més la informació sobre el jaciment i fins i tot contemplar algunes de les interessants peces que s’hi han recuperat.

La sorpresa, però, esdevé majúscula quan pugeu a algun dels miradors construïts, a manera gairebé de torres de guaita, a redós de la tanca de què parlàvem abans. Hom puja aquells graons amb el neguit de poder contemplar (a la fi!) les restes de l’important fort del qual ha après ja tantes coses, sigui als plafons, sigui al petit museuet de Melrose. I vet aquí que ja ets a dalt, escrutes l’entorn i (oh sorpresa!)… no hi veus res de res. Bé, si que hi veus quelcom: uns terrenys suaus i ondulats, envoltats per tres turonets, i tot just quatre ovelles disperses pels encontorns. El que no hi trobes és el que esperes. Ni rastre de cap mur o estructura que et permeti identificar el campament que els romans deixaren enrere en la seva fugida vers el sud…

Sortosament, ben aviat descobreixes el truc: del fort de Trimontium resten visibles, essencialment, el que els arqueòlegs anomenen unitats negatives. Una mena d’eufemisme per a denominar tècnicament tot allò que en llengua romanç definiríem com a forat. En aquest cas, especialment els fossats que protegien per l’exterior el campament fortificat, així com allò que resta del que havia estat un amfiteatre militar. El millor de tot plegat és que, lluny de decebre al visitant, si aquest ha estat prou atent a les explicacions i dibuixos dels plafons pot anar resseguint damunt del paisatge el traçat de les lleus però perceptibles ondulacions deixades pels antics fossats, els quals avui dia encara dibuixen, damunt del verd tapís, el perímetre del camp. Un exercici de descobriment estimulant i engrescador, exquisidament embolcallat per la cuidada bellesa de l’entorn. Un entorn, per altra banda, que gràcies a l’excel·lent estat de conservació que manté permet recrear a la perfecció els ambients en què els romans i les tribus escoceses s’estomacaren fins a no poder més…

Trimontium és un exemple d’allò que en podríem dir el “jaciment absent”. Un jaciment arqueològic que no hi és físicament o en tot cas no resulta clarament visible per al visitant, ja sigui perquè fou tornat a colgar després de ser excavat, perquè estava conformat per materials peribles que amb el pas del temps han desaparegut o bé perquè els processos pot-deposicionals (com per exemple, els treballs agrícoles) han comportat la destrucció total o parcial de les estructures. Seguint amb l’exemple escocès, les Illes Britàniques estan literalment farcides d’aquesta mena de jaciments (especialment d’època pre i protohistòrica), en gran mesura degut al fet que les poblacions locals utilitzaren molt sovint materials com ara la fusta per a edificar tant habitatges com muralles. I, és clar, d’aquesta fusta original avui dia no en queda res. El que resta són, bàsicament, forats: sitges, fossats, forats de pal, enterraments… I en el seu interior, material de l’època que permet als arqueòlegs interpretar aquests forats.

Vol dir això que escocesos, irlandesos, anglesos i gal·lesos, vista la poca entitat que generalment presenten les restes pertanyents al passat més remot de les illes, han renunciat a convertir aquests jaciments en un actiu patrimonial? De cap manera! Trimontium és un exemple de com aquests pobles han fet del defecte virtut. Però trobaríem encara molts més casos que de manera similar ens indiquen com, amb imaginació, creativitat i, sobretot, una feina de qualitat, podem recrear el passat i fer-lo útil i atractiu en diversos sentits, fins i tot en casos d’absència general d’estructures. I, evidentment, explotar aquest actiu també des d’una vessant turística, si s’escau.

I és llavors quan un torna a casa, i fa una ullada al seu entorn tot mirant d’establir paral·lelismes amb el cas britànic. I què hi troba? Doncs un panorama si mes no curiós. Perquè aquí, a casa nostra, també en tenim, de jaciments. Amb una diferència significativa, que afecta bona part de la nostra prehistòria recent i tooooota la protohistòria: els nostres pobles (ilercavons, laietans, indigets, ilergets…) construïren els seus edificis emprant, en general, materials no peribles, i per tant bona part dels seus assentaments, a diferència dels què parlàvem abans, han arribat fins als nostres dies. Catalunya, en conseqüència, atresora un patrimoni descomunal en forma d’assentaments prehistòrics de tot tipus, tot format i tota dimensió.

I ara, pari compte el Visitant de com gestionem els catalans els nostres poblats prehistòrics, sent com són tan… visibles i ferms. Consideri quina cura en tenim, com els presentem, quin profit en traiem, com preservem el seu entorn i fins i tot quina valoració en fan tant els nostres representants polítics com molts dels tècnics que de manera més específica han d’encarregar-se de gestionar aquest patrimoni. I torni llavors el Visitant la mirada a Trimontium, i als països civilitzats de més enllà dels Pirineus. I quan hagi fet números amb tot plegat, continuï donant-li voltes al magí. Nosaltres, ja ho hem fet. Però aquesta és una altra història, de la qual en parlarem un altre dia…