La capsa de les pedres de Seró (i II): l’emperador va nu

No fa pas gaire temps vaig sentir dir a un professor de la Universitat de Barcelona que, en el món, tan sols existeixen dues races que es creuen amb la capacitat de fer de tot, ja que, pel que es veu, es pensen que saben de tot: arqueòlegs i arquitectes. I a fe de Déu que, tret de digníssimes i destacadíssimes excepcions, aquest acadèmic tenia tota la raó, ja que molt més sovint del que seria recomanable les accions d’uns i altres són presidides per la supèrbia, amb efectes habitualment catastròfics sobre el patrimoni. Avui, ens centrarem en els arquitectes.

Desconec si el projecte de l’estudi d’arquitectura Toni Gironès Saderra per a l’Espai Transmissor de les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera) va preveure la participació, a més de l’arquitecte, d’un museòleg, d’un restaurador-conservador i d’un arqueòleg. En tot cas, vist el que es volia fer, això era el que tocava. Com dic, ho desconec, però amb el resultat final al davant prefereixo pensar que no, que tot el conjunt és obra d’un arquitecte omnipotent, perquè en cas contrari hauria de considerar que el museòleg i el restaurador (potser no tant l’arqueòleg…) són uns autèntics incompetents. Massa incompetents, de fet: no crec que hagin existit mai. Per tant, el que diré a partir d’ara ho faré tot partint d’aquesta presumpció pietosa. Ara bé, si finalment resulta que sí que han existit… un consell… no els contracteu mai…

Malgrat la raó primera de la seva construcció i el que ha costat, el projecte no ha pretès mai realçar els valors arqueològics, històrics, antropològics i artístic de les pedres, sinó altres aspectes. Per començar, ha estat dissenyat com un edifici polivalent, que acull fins i tot un àmbit específic destinat a la presentació de continguts relacionats amb el món del vi. Aquesta circumstància, potser imposada des de l’àmbit local (aspecte que desconeixem), representa un error d’entrada, atès que duplica de manera radical l’orientació dels continguts d’un centre que, atesa la importància de les restes (que, de fet, són la seva raó de ser), hauria de centrar tot l’interès i els esforços en les pedres i en el que d’elles se’n deriva. La resta d’espais de l’edifici, als quals s’hi accedeix de manera successiva, són una sala polivalent, una sala expositiva, un passadís i, finalment, la sala de les pedres, després de la qual el visitant abandona el centre.

La veritat és que l’aspecte de l’edifici sorprèn, per què ens hem d’enganyar. Potser per estalviar costos, potser perquè és marca de la casa, potser perquè s’ha pretès fer un edifici sostenible i que generi molt poca despesa, o potser per una combinació de totes tres coses, l’estudi ha construït un edifici amb aspecte d’obra inacabada, on resulta omnipresent el totxo vist, les barnilles i superfícies d’acer corrugat, el formigó i les passeres de metall pròpies de les bastides de les obres. A ulls de qui això escriu (pobre ignorant), lleig, molt lleig. Un despropòsit. Em va semblar, això sí, tot un homenatge als temps que vivim, ja que llueix exactament igual que tants i tants edificis com hi ha distribuïts arreu d’aquest nostre país i que la crisi ha deixat a mig fer, com cadàvers descarnats que esperen ser enterrats, i sobre els quals, tot s’ha de dir, encara és hora que senti ningú lloar la seva bellesa. Malgrat això, i fent gala d’allò que abans parlàvem respecte l’omnisciència de molts arquitectes, el professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) Pedro Azahara no es va estar d’afirmar amb rotunditat que l’immoble era “un dels millors i més bells museus d’Espanya”.

Amb un cert complex d’ignorant, d’analfabet que se sent incapaç, a causa de les mancances pròpies ben assumides, de poder apreciar la suposada bellesa i qualitat tècnica i artística del que té al davant i que d’altres tant han lloat, el visitant pot, en darrer terme, tractar d’escoltar l’arquitecte-artista i deixar que sigui ell directament qui l’hi expliqui. Quan ho aconsegueix, però, es treu finalment de sobre tot els complexos i entén la veritat: li estan prenent el pel. Efectivament, perquè acaba llegint, tractant que les gònades no li caiguin al terra, coses com que els materials emprats i l’aspecte inacabat de l’edifici són el resultat d’una reflexió prèvia per part dels responsables de l’estudi que els ha portat a realitzar “(…) una construcció amb materials propis de la zona” la qual “(…) segueix l’estil de les construccions del poble de Seró”. Totxo vist, acer corrugat, formigó, passeres de bastida. Materials propis de la zona. Mad Max. #oletu

Certament, una part de l’espai immediat al centre acull coberts i granges fets amb totxo vist i formigó. Hem de pensar que es refereix a això. Unes elements, aquests, horrorosos, fruit del descontrol constructiu i l’absència de consciència paisatgística, que les administracions locals han anat deixant fer; en molts casos, degut al fet que molts dels propietaris eren, alhora, el mateixos que han anat ostentat, secularment, els càrrecs determinants als Ajuntaments. Espais que són, a més, quantitativament minoritaris i relativament recents. Materials propis de la zona? Estil de les construccions del poble de Seró? És una broma? Què no saben, les ments pensants d’aquest estudi d’arquitectura, que aquests coberts i aquestes granges, sent com són tan sols una part menor d’aquest paisatge rural, són també quelcom que degrada aquest paisatge i que resulta del tot impropi? Què desconeixen, potser, la lluita constant de tanta gent per tal d’evitar que se segueixin fent disbarats com aquests? Els resulta absolutament aliè el fet que aquestes arquitectures són el fruit de la recerca extrema de la rendibilitat i de la manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’exportar a l’entorn rural el pitjor del tarannà industrialitzador? Desconeixen que han anat sorgint degut a l’existència d’unes normatives locals caduques i oportunistes, permissives fins a límits intolerables, i que en cap cas són homologables als estàndards d’integració paisatgística i de construcció en entorns rurals propis dels països als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos? Per què en lloc de centrar la mirada en una part limitada de l’entorn immediat, en gran mesura degradat amb aquestes construccions impròpies (i pretendre que ens traguem que és això el que resulta “propi” de la zona!), l’arquitecte, simplement, no es va girar, va mirar el que quedava a la seva esquena i va prendre com a inspiració i referència la veritable arquitectura secular (aquesta sí, ben pròpia) del poble de Seró? Per què preferí diluir la seva obra, des del punt de vista de l’aspecte, en el mar de mediocritat, deixadesa i degradació que l’envolta, tot potenciant aquesta visió en lloc de mirar de posar-hi una mica de remei i ajudar a que aquest estat de coses, vergonyant quant a l’afectació en el per altra banda bell paisatge rural, canviï?

Les respostes tan sols les té l’arquitecte. Hi cap la possibilitat, però, que es cregui allò que diu, i que realment consideri que aquesta és l’arquitectura pròpia de la zona, circumstància que seria realment preocupant. El faig, però, força més intel·ligent que no pas això. Tot apunta, en realitat, a la construcció, a posteriori, d’un relat, d’un argumentari on una voluntat prèvia i establerta de fer les coses d’una determinada manera provoquen la necessitat d’elaborar una explicació ad hoc. Val a dir que, certament, l’entorn concret, degradat i lleig, on es va decidir ubicar el centre, envoltat per un seguit de construccions que mai s’haguessin hagut de fer tal i com foren fetes, va posar-li les coses fàcils a l’hora de construir els arguments que havien d’explicar l’estil que volia emprar per a aixecar l’edifici. I la cosa (l’argumentació, vull dir) funcionaria si l’aspecte que té el centre fos realment singular. “Coi” – diries- “m’agradarà més o menys, però aquest tio ha analitzat l’entorn concret i immediat, ha fet una reflexió profunda de la qual han sortit unes conclusions determinades i ha construït, en funció d’aquests pensaments, quelcom específic i nou tot buscant una integració real i positiva a l’entorn”. La cosa perd tota la força, però, quan hom comprova que la pretesa singularitat estilística no ho és pas, ja que, en realitat, es tracta de la marca de la casa (sobretot quant a materials emprats). La qual, a més, s’ha repetit prèviament en altres projectes, independentment de l’entorn on aquests s’han ubicat. Tan sols cal fer una ullada a la resta de projectes d’aquest estudi (i, molt especialment, els que afecten a contextos arqueològics, que en són uns quants) per a adonar-se’n que l’estil és anterior a la reflexió i a l’argumentari. És lícit pensar (de fet, una conclusió òbvia) que independentment del que aquest estudi hagués trobat a l’entorn de Seró (i recordem que va obviar l’arquitectura tradicional, realment pròpia i majoritària) hauria fet el mateix. Dit d’una altra manera: sens dubte, no va entendre l’entorn i el territori… però, això, en realitat, no li feia cap falta i, de fet, ni tan sols li interessava.

Pel que fa als valors museogràfics del projecte la veritat és que tot plegat acaba sent una successió de despropòsits. La sala polivalent (l’única que disposa de llum artificial) resulta, com la resta de l’edifici, i degut als materials emprats, extremadament freda i poc acollidora. La sala contigua, batejada pel propi estudi amb el nom d’“espai museu” i destinada a contextualitzar les troballes i a mostrar part de les restes mobles recuperades durant els treballs d’excavació, reitera la fredor i les sensacions negatives, resultant també extremadament poc acollidora. Els recursos museogràfics (per dir-ho d’alguna forma) implementats en aquesta sala són escassos, arcaics i pobres. Els continguts són presentats al públic a partir d’un seguit de plafons (de petites dimensions, atès l’espai disponible), successius, on s’hi acumulen text i imatges. A una absència evident de capacitat d’imaginació i creativitat per a generar una oferta museogràfica atractiva i moderna (on és el museòleg?????), i a una presentació en forma de plafons que recorda l’aspecte improvisat de les sessions de pòsters de molts congressos, hi cal sumar encara la desagradable sensació d’horror vacui que transmeten particularment alguns d’aquests plafons. En molts casos, sembla haver primat la intenció de mostrar quanta més imatge millor, tot sacrificant les dimensions d’aquestes, amb el resultat que moltes imatges semblen prescindibles, per reiteratives i, en canvi, n’hi ha masses de molt petites.

Quant als objectes arqueològics, aquests apareixen distribuïts al damunt de pilars baixos situats al llarg de la sala, il·luminats de manera puntual amb llum natural, i la seva presentació pateix de la mateixa manca de recursos i de creativitat que presideix la resta del conjunt. El concepte bàsic és el de vitrina-peça/vitrina-peça/vitrina-peça, propi dels museus del segle XIX, amb la simple diferència que en aquest cas els objectes han estat disposats al damunt de columnetes en lloc de ser col·locats a l’interior de mobles.

Una porta separa aquesta sala del passadís que ens ha de portar fins a l’espai de les pedres. Val a dir que a partir d’aquesta porta les parets de l’edifici han estat aixecades amb totxos multiperforats (bé, l’arquitecte les denomina “peces ceràmiques calades”), que en realitat redueixen el material de construcció a la mínima expressió i esdevenen una successió d’orificis del diàmetre d’una ampolla de vidre, directament connectats amb l’exterior. El bloc edilici que acull les pedres es troba al final d’aquest passadís, i està dissenyat com una mena d’espiral quadrangular concèntrica que té l’objectiu de permetre arribar a la sala central i continuar posteriorment el camí fins a sortir de l’edifici sense interferir amb els que encara hi estan entrant.

Sobre la sala central hi ha poca cosa a dir, o potser massa. Les pedres apareixen distribuïdes en format jardí zen: col·locades aquí i allà al damunt d’una superfície llisa de pols fina d’argila, sense cap criteri que tingui a veure amb aspectes històrics, arqueològics o similars, i tot intentant crear (suposo) una mena d’efecte o sensació (?). Que ningú esperi trobar la restitució del túmul en què van ser localitzades. Menys encara, que ningú aspiri a contemplar una eventual i valenta restitució de les espectaculars esteles de què havien formart part anteriorment. Una disposició del tot sui generis (però on és el museòleg!!!!???), on les pedres es presenten deslligades les unes de les altres sense cap element interpretatiu ni contextualitzador, i que obliga el visitant a realitzar un esforç en realitat impossible per a poder-les entendre (i, al guia de torn, a empescar-se solucions imaginatives per a pal·liar les mancances, tal i com vam poder comprovar personalment). Per acabar de reblar el clau, una de les esteles ha estat col·locada, incomprensiblement, a l’inrevés.

Malgrat que la presentació de les pedres en aquesta sala és enormement decebedora, atès que no tan sols no ajuda a la seva interpretació sinó que la distorsiona i, en realitat, ho impossibilita, resulta potser més greu el fet que les parets estiguin del tot perforades, ja que, a la pràctica, les pedres resten gairebé a la intempèrie. Hom explica que la intenció és aconseguir que aquestes peces ceràmiques calades amb què s’han aixecat les parets “(…) deixin passar la llum tamisada, l´aire, les olors del camp, la boira…”. Certament, la ment pensant ha aconseguit que l’aire i les olors de l’entorn entrin dins la sala, però, probablement, la seva capacitat de reflexió no ha estat suficient com a per a adonar-se’n que l’entorn degradat del qual parlàvem anteriorment inclou un seguit de granges de porcs i d’aviram, les quals desprenen una intensa i desagradable ferum, molt allunyada de les aromes arcàdiques amb què l’arquitecte pretenia que els visitants gaudissin de les pedres. Més greu resulta, però, que les pedres, conservades durant mil·lennis sota terra en condicions força estables, passin ara, degut a la inexistència absoluta d’aïllament respecte l’exterior, a estar sotmeses a decalatges constants i salvatges de temperatura i humitat. Atès que a la zona les temperatures passen habitualment d’estar sota zero a superar els 40º, ¿ningú no ha pensat, no ja en l’estudi d’arquitectura sinó en l’administració que ha donat l’OK al tema, que aquests contrastos (als quals cal afegir les humitats produïdes per gebrades, boires i rosades, que es dipositaran successivament damunt les superfícies) afectaran les pedres i les acabaran escardant? Però, on és la restauradora-conservadora que ha d’evitar que tot això passi???!!!!

Podríem seguir. Com ara, per exemple, dient que la visita a les pedres es fa, sovint, en unes condicions de falta de comoditat (aspecte sempre important a l’hora de visitar elements patrimonials), degut al fet que a l’estiu la calor interior és propera a la de l’exterior, i a que durant la tardor i l’hivern la temperatura obliga a fer la visita equipats amb forro, fulard, barret i guants. Val a dir, però, i segons ens van comunicar, que això darrer en realitat no passaria, ja que el centre (que, per altra banda, només obre dissabtes, diumenges i festius, i exclusivament permet la visita sota el règim de visita guiada) estarà tancat des de novembre fins a la primavera, entre d’altres coses degut a aquest fred que es passa a l’interior. A la qual cosa cal afegir, encara, que la inexistència d’iluminació artificial és un element afegit que també provoca que durant aquests mesos resulti en realitat impossible, a la pràctica, fer visites per la tarda. El que es diu, una bona inversió… En fi, un reguitzell de despropòsits…

Hi salvaríem alguna cosa? Potser la infografia puntual d’algun plafó, i la il·luminació natural focalitzada, que aconsegueix, mitjançant un simple i enginyós sistema, un efecte interessant en la contemplació dels objectes arqueològics. Poca cosa més.

Conclusió: un edifici singular, fet, malgrat el que el responsable afirma, amb materials i aspecte impropis de la zona, que afegeix lletjor a un entorn degradat en lloc d’ajudar a dignificar-lo i a revertir aquest estat de degradació, que potser serà visitat (ja ho està sent, de fet) per la seva singularitat arquitectònica i especialment per especialistes en la matèria (en arquitectura, em refereixo), però que no ho serà ni per les pedres que acull ni per la proposta museogràfica. En el primer cas, perquè l’edifici no ha estat construït per a les pedres, sinó malgrat les pedres. I en el segon perquè, simplement, aquesta proposta museogràfica no existeix com a tal. No ens estranyi pas que algun dia, tot mirant-se l’edifici, algú opini: “Escolta, i si traiem aquestes pedres d’aquí, que molesten, i en l’espai que deixen hi fem un bar o una sala de ball?”. Per què les pedres, en realitat, són el de menys… Això sí, ja els ben asseguro que quan això passi el primer que faran serà tapiar els orificis de les parets!

Cal ser conscients, però, que, com ja vam dir en els seu moment, el problema no és pas de l’arquitecte, el qual rep un encàrrec o bé fa una proposta, després algú li accepta aquesta proposta i, finalment, ell l’executa. El problema el tenim en aquells òrgans i nivells directius i en les instàncies assessores i executives de l’administració que en el seu moment van dir, entusiàsticament, “Endavant!”. Actuacions com aquestes (on, per cert, s’hi han esmerçat força diners) demostren que en aquestes instàncies de l’administració resideixen alguns individus (com sempre, hi ha nombroses i destacades excepcions) que no creuen gens en el nostre patrimoni i que, en conseqüència, renuncien sistemàticament a presentar-lo com pertoca a la societat. I que, precisament perquè no hi creuen, entenen que cal cercar subterfugis i recursos, a quin més estrambòtic i més car, que exerceixin el paper que, al seu parer, el patrimoni arqueològic és incapaç d’assumir. Els que actuen d’aquesta forma, vistos els resultats molt menys preparats del que es pensen per a desenvolupar la tasca que els ha caigut entre mans, supleixen la poca capacitat amb la construcció, massa sovint, de discursos tan buits com letals per al patrimoni. Haurem d’esperar que d’aquí uns quants anys en aquest país es redactin assaigs i tesis doctorals que expliquin el que aquest estat de coses, aquest cert amateurisme i papanatisme teòric i ideològic d’alguns dels que prenen decisions, va representar, de negatiu, per a una part del patrimoni català durant els darrers anys del segle XX i principis del segle XXI. Mentre, les pedres de Seró s’hauran anat escardant i fent-se malbé en l’interior de la seva magnífica capsa…

Els marges de l’oblit

En un país com Catalunya, que no pensa, o que, més ben dit (per allò de no semblar maximalista), pensa molt poc sobre patrimoni i menys encara sobre el seu patrimoni, resulta lògic que determinades cafrades semblin absolutament normals als seus ciutadans. I mentre escric el mot cafrada mantinc un ull posat en el diccionari, on hi constato que segueix vigent per al mot l’accepció de “acció pròpia d’una persona bàrbara”. No és que em resulti especialment pertinent l’ús (absolutament desfasat i en realitat xenòfob) del terme “bàrbar” per a designar quelcom “incivil, rude, grosser, fet amb una ignorància grollera de les regles, extremadament cruel i d’una gosadia, d’una temeritat extraordinàries”, però difícilment podríem definir millor la forma com a casa nostra tractem, de mitjana, bona part del nostre patrimoni: efectivament, d’una manera incivil, rude, grossera, amb una ignorància grollera de les regles, d’una forma extremadament cruel i amb una gosadia i una temeritat extraordinàries. De manera, doncs, impròpia d’un poble realment civilitzat. Amén.

Això, dit a l’engròs. Si gratem una mica, constatem com dins d’un marc certament dramàtic la cosa, en realitat, va per barris: per bé que alguns àmbits relacionats amb l’ampli camp d’això que en diem patrimoni gaudeixen de certa consideració i respecte (malgrat que tot plegat sigui, de vegades, més nominal i desideratiu que altra cosa), d’altres malden de manera estèril per obtenir almenys un mínim de reconeixement, d’una manera, però, que evidencia el seu estat crepuscular i que recorda vivament la imatge dels peixos panteixant esforçadament fora de l’aigua, tot just abans d’ofegar-se. En l’àmbit patrimonial, a aquests darrers els podem considerar, en paraules brillants d’una amiga, la perifèria de la perifèria.

I en aquest darrer bloc, i ja posats a concretar, qui s’emporta la palma és l’arquitectura popular. Sí, sí, ho ha llegit bé: l’arquitectura popular. I molt especialment, l’arquitectura popular de pedra seca. Tot aquest reguitzell de cabanes, barraques, espones, pletes, peixeres, pous de gel i molt més que s’escampa per la nostra ruralia, tot contribuint de manera determinant a definir el tarannà i la bellesa (en general, poc o gens apreciada) de múltiples paisatges catalans. Elements que a casa nostra no gaudeixen del reconeixement oficial que es mereixen en tant que elements patrimonials, ni tampoc pel que fa a la seva aportació nuclear a la qualitat dels paisatges d’una part de la Catalunya rural. Aquesta manca de reconeixement real i efectiu comporta que, a la pràctica, restin desprotegits i, per tant, a mercè de continuades degradacions, destruccions, desaparicions o sostraccions. Tot plegat, davant de la més absoluta indiferència per part de la ciutadania (i no parlem ja de l’actitud absent dels responsables polítics del nostre patrimoni, així com de la resta de tècnics que gestionen la cosa), tret dels quatre eixelebrats (mode ironia ON) de sempre.

Malauradament, això que per a molts pot semblar tan banal és molt més important i profund del que sembla, ja què es tracta d’un d’aquells indicadors que ens posa directament davant d’un mirall que ens mostra com som realment com a poble. Mireu com tracta un país el seu camp i tot allò que aquest, per tradició, conté i podreu valorar a la perfecció el seu grau de civilitat. Per a entendre-ho, tan sols cal donar-se una volta per determinats països europeus i comparar amb el que passa a casa nostra: sota aquest prisma, Catalunya queda molt mal parada. La nostra relació amb el camp és d’un provincianisme i un primitivisme exasperant. En aquells territoris on podria semblar que els catalans i les catalanes encara demostrem una certa valoració per aquest tipus d’elements, com ara l’Empordà i algunes de les comarques pirinenques, en realitat el que hem fet és convertir camps i pobles (i no tots) en una mena de maquetes a escala natural, en recreacions – massa sovint ultra-idealitzades i falses- d’un pretès ruralisme primigeni, massa sovint distorsionat per la mitificació. Entorns transformats gairebé en decorats, orientats, sobretot, a que els barcelonins puguin sentir-se partícips d’una mena de pessebre durant les seves estades de cap de setmana, vacances i festes de guardar (que ningú s’exalti abans d’hora: no tinc res contra els barcelonins, d’acord? Els meus pares, de fet, ho són…).

D’altres territoris queden molt més mal parats encara, ja que al restar fora del que l’imaginari nacional, històricament induït, ha decidit considerar bell i valuós en matèria paisatgística (la Catalunya pirinenca com a bressol mil·lenari de la nació, la plana empordanesa i la costa Brava com a nexe d’unió amb la Mediterrània i amb el mitificat llegat grecollatí) han estat condemnats, també, a l’oblit. I per oblit em refereixo a un estat històric de coses en què domina una activa voluntat, per part de múltiples agents, d’afermar i reproduir la idea que aquests territoris són, en realitat, espais buits de valors. Més enllà, evidentment, del valor bàsic i innegable de constituir sòl, és a dir, una base ferma, essencial i buida (!), sobre la qual produir o fer de tot. Parlo de la voluntat que ha existit i existeix encara ara de blindar la idea, col·lectivament assumida per altra banda, de que es tracta en aquest cas de territoris contraposats als primers, sense cap mena de bellesa ni singularitat remarcable, i en els quals, per tant, tot és permès, de forma natural i de qualsevol manera. Una mena de no-llocs, però rurals i convenientment induïts, vaja.

En el primer cas, doncs, en què el criteri per a la preservació i eventual recuperació dels elements de l’arquitectura rural no rau en general en la sensibilitat patrimonial sinó en la crematística, tot plegat respira massa sovint buidor, artificiositat i manca d’alè vital. En el segon, i degut al desdeny històric i als interessos associats als usos a què hom ha destinat aquests territoris, aquest patrimoni fa nosa, i en conseqüència se l’ignora, menysprea, silencia o menysvalora intencionadament, per tal de convertir en intranscendent i natural la seva degradació, destrucció i desaparició. Certament, tenim un problema greu quant a la forma de relacionar-nos amb el nostre camp i amb tot allò que conté. El resultat, en tot cas, és que l’arquitectura de pedra seca, aquest patrimoni enorme i ric que, sortosament, encara ara ens envolta pertot, se’ns escola avui dia entre els dits: estem despullant la ruralia de les seves joies, tot perdent, dia sí i dia també, un tresor a cabassades.

Per tal de valorar correctament la qüestió és bo prendre consciència que aquest estat de coses no és general a tot el continent i que, ans a contrari, en la major part de l’Europa referencial hom fa una alta valoració d’aquests elements de l’arquitectura rural. Un respecte que neix d’haver interioritzat fa molt i molt de temps, fins i tot a nivell de l’imaginari col·lectiu, que aquests elements han de ser considerats patrimoni a tots els efectes. Un dia en parlarem, amb més detall, d’aquest àmbit europeu. Així com també ho farem de l’heroica Resistència de casa nostra, que malgrat ser migrada i minoritzada, existeix. Sens dubte, Catalunya no és, tampoc en això, homologable al que és propi dels estàndards d’aquesta Europa civilitzada.

Esbrinar perquè a Catalunya ens comportem com ens comportem amb el camp en general, i amb l’arquitectura tradicional en particular, requereix una anàlisi profunda que aquí no podem desenvolupar. Em permeto, malgrat tot, apuntar si més no algunes (n’hi ha més…) de les causes que entrelluco. No totes tenen la mateixa importància, i algunes són el resultat o van a remolc d’unes altres, però totes elles són absolutament determinants:

1) La nostra història immediata. La percepció del camp com a espai endarrerit i cau de misèria del qual cal fugir i abjurar. Com ja indicava en una entrada anterior, bona part dels catalans senten una aversió important per tot allò que és vell o antic. El camp, tret d’aquell camp mitificat del qual parlàvem abans, cau de ple dins d’aquesta consideració, com a resultat dels profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, abús, patiments i misèria resten íntimament associats en el nostre imaginari col·lectiu al passat, a la vida rural i, per extensió, al camp (cal que citi l’expressió “pagès” etzibada, habitualment, a manera d’insult?). Com a derivada d’això, i de manera simplista, bona part del que aquest camp conté per tradició és percebut com antic, vell, inútil, nefast, lleig, miserable i primitiu. I, per tant, prescindible. Insisteixo: justament la perspectiva contrària a la que impera en els països realment civilitzats.

2) La mitificació del paisatge de determinats territoris, dinàmica històricament induïda i de la qual ja n’hem parlat abans. Aquesta distorsió de la realitat, amb arrels de caire ideològic (sobre les quals no em pronuncio), ha convertit els catalans en una societat daltònica en matèria paisatgística: a diferència d’altres nacions, molt més capacitades per a apreciar la bellesa d’una ampla diversitat d’entorns, nosaltres, pel que fa al nostre propi país, tan sols tenim la capacitat de valorar un perfil molt determinat de paisatge; un parell, a molt estirar. I la resta…. bé, la resta…què voleu que us digui… si no són més que camps, coi!!!! 😉 No cal dir que aquesta dinàmica complementa i reforça la que apuntàvem en el punt anterior.

3) La falta d’una consideració real, profunda, contemporània i europea del concepte “Paisatge”. A casa nostra, el Paisatge és encara poca cosa més que la postaleta. Quelcom banal i intranscendent. I així ens va, ja que aquest estat d’ignorància té conseqüències concretes, i és, de fet, allò que obre les portes a la naturalització dels disbarats. La realitat, però, és que el concepte “Paisatge” és molt més profund, transcendental i divers del que als catalans ens sembla, i afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. En tot plegat, els elements del Paisatge, i entre ells els que estem tractant aquí, juguen un paper essencial. A Europa això ho saben de fa temps. Us recomano algunes lectures iniciàtiques de caràcter molt diferent, aquí i aquí.

4) La manca igualment, i malgrat que en aquest àmbit haguem donat algun pas endavant important, d’una consideració realment contemporània i global del que cal considerar Patrimoni. Una consideració que hauria de tenir un caràcter molt més integral, acollint tot allò que ha d’acollir, tot conduint els responsables de la gestió a actuar en conseqüència.

5) Els interessos d’un determinat conglomerat político-empresarial, al qual ja els va bé un estat de coses i de pensament que, si bé ve d’antic, en realitat juga al seu favor, al fer possible, si convé, arrasar impunement amb determinats entorns i elements patrimonials sense haver d’afrontar cap mena d’oposició. No és una qüestió que afecti tan sols a grans terratinents, ja que aquest comportament és també propi d’un enorme volum de petits i mitjans propietaris de terra. Inclou, per altra banda, representants en tots els ordres de l’administració, però és especialment important i efectiu (per letal) a nivell local (Ajuntaments, Consells Comarcals…). Políticament és, en realitat, un fenomen força tranversal. I tant uns com altres disposen, a més, de la inestimable i necessària col·laboració silent (per ignorància, covardia, desídia, deixadesa i/o desinterès) d’una bona part d’aquells tècnics als quals la ciutadania hem atorgat la responsabilitat, a través dels nostres representants polítics, de vetllar pel nostre patrimoni i de gestionar-lo convenientment. Ídem, pel que fa als gestors del Paisatge.

6) El silenci i beneplàcit de la ciutadania. Silenci necessari, i que en realitat té moltes causes. Però que, en tot cas, existeix, i resulta igualment determinant degut a l’altíssim grau de permissivitat que estableix respecte la destrucció i desaparició quotidiana d’aquests elements.

La destrucció sistemàtica i normalitzada del patrimoni en pedra seca que s’està produint actualment a Catalunya ens allunya d’allò que alguns voldríem per al nostre país. Ens situa distants d’aquella part d’Europa a la que ens voldríem atansar, on tot això funciona generalment a l’inrevés. Col·loca el nostre país al marge de la civilització, i ens deixa en el camp dels bàrbars. Evidentment, tot fent l’única cosa que, segons el DIEC, saben fer els bàrbars: cafrades, a més no poder.

De vellesa, bellesa i sòmines

Una vegada, li vaig sentir dir a una persona, que llavors ostentava importants responsabilitats, que el museu que estava a punt de remodelar potser era millor deixar-lo tal com estava i no fer-hi res, ja que feia tant i tant de temps que no l’havien tocat que la museïtzació amb què es presentava al públic i l’edifici i les sales que l’acollien havien esdevingut, a la pràctica, un element patrimonial per ells mateixos. Això, que en aquell moment no deixava de ser una boutade, no era ben bé cert del tot respecte aquella institució en concret, malgrat la indignant decrepitud i deixadesa que, sens dubte, acumulava. Malgrat això, reconec que aquella frase, deixada anar alegrament a l’aire com qui no vol la cosa, i que possiblement ningú més dels presents deu ja recordar, a mi, per moltes raons, se’m va incrustar al cervell. Frases aparentment lleugeres que atresoren un contingut, en realitat, pregon i intel·ligent.

A Catalunya tenim una certa flaca per fer taula rasa quan afrontem una reforma. En general. En relació a tot allò que, en major o menor mesura, podem englobar sota l’etiqueta de patrimoni, però, això esdevé especialment cert. I, moltes vegades, especialment sagnant. Així com dels nostres veïns, els seus poetes ens expliquen que menyspreen el que ignoren, la nostra societat, en general, menysprea allò que es vell. Cosa que ens allunya (i molt, val a dir) d’allò que és propi de les societats més avançades, les quals acostumen a mostrar un profund respecte pel seu llegat, fins i tot en relació als elements més humils i quotidians. En el nostre cas, resulta xocant constatar com en un país on el poeta s’atreví a verbalitzar que l’exaltava el nou però que, malgrat això (o de manera plenament complementària), l’enamorava el vell, els ciutadans i les ciutadanes ens esforcem tant i tant, dia rere dia, a demostrar que l’afirmació ens rellisca. Sovint som nosaltres mateixos, els i les ciutadanes, els primers a mostrar-nos grollers i ignorants en aquest àmbit. I millor no parlar dels nostres polítics, emanats d’aquesta mateixa societat i, per tant, plenament partícips d’aquestes i altres misèries que ens afaiçonen. I malgrat ser-ne tan conscient, reconec que continua deixant-me perplex el fet que quan actuem d’aquesta forma, la majoria de vegades, després d’haver consumat un o altre desastre irremeiable, i contràriament al que seria desitjable, ens mostrem tremendament cofois. Orgullosos i convençuts d’haver fet net, d’haver “millorat” les coses respecte de com estaven i, sobretot, sobretot, sobretot, d’haver modernitzat molt, molt, molt quelcom. Satisfets d’haver substituït el vell pel nou. Del tot. Completament.

I algú es pot preguntar: que és dolent, potser, substituir el vell pel nou? En realitat, expressada en aquests termes, la pregunta no té sentit. Certament, però, és la pregunta, que, associada amb una òbvia i errònia resposta induïda, es faria, sense dubtar-ho ni un moment, un català dels nostres dies. Vist des d’una òptica més civilitzada i amb més criteri hi manquen, però, els matisos, els grisos, la valoració i la intel·ligència necessàries. Expliquem un exemple que va exposar un bon dia un cert professor universitari. En molts pobles de casa nostra, tant de l’interior com de la costa, es va produir durant la segona meitat del segle XX un fenomen singular: la substitució, a bona part de les cases, de la fusteria de fusta associada a portes i finestres per la d’alumini. En molt poc temps, els nostres carrers van començar a presentar un panorama en el qual imperava aquest metall. A ben segur que molts n’heu sigut encara testimonis, d’aquest canvi. I algú em podria dir que algun element positiu tindrà, tot plegat. Bé. És cert també que fou una dinàmica induïda, replicada ràpidament per uns i altres en un procés clàssic de mimesi i emulació que, per altra banda, no va trobar la més mínima resistència. Ans al contrari: la percepció general, per part del ciutadà, fou que d’aquesta forma substituïa un element realitzat fins llavors, al seu parer, amb un material pitjor (fusta) per un elaborat amb un de millor (metall). No és que no existís una resistència al canvi, la cosa és molt més greu: és que la introducció del nou element va tenir-ho, en realitat, tot a favor per a progressar, atesa la nul·la estima que hom feia (i fa) de la construcció tradicional amb materials naturals i peribles, com ara la fusta.

Desconec les raons intrínseques d’aquesta falta de valoració, malgrat intuir que darrera s’hi amaguen profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, patiments i misèria, resultat dels processos viscuts durant el passat segle a casa nostra, i que han portat a associar, de manera irracional (però global i letal) tot allò que és vell i tradicional a percepcions negatives. La Catalunya binomial: antic/pitjor, modern/millor. El cas és que, retornant a l’exemple que tractàvem, aquell professor explicava que com a resultat de tot plegat, sense adonar-nos-en, vam arrasar amb tota la nostra tradició d’elaboració de fusteria en els nostres edificis, substituint-la per quelcom homogeni, insuls, fred i impersonal. És a dir, hem canviat de forma massiva el paisatge interior dels nostres pobles i viles, i no precisament per a produir quelcom més bell i agradable, sinó justament tot el contrari. Això sí, molt modern. Que hem guanyat quelcom? Que voleu que us digui… potser sí. Potser és més funcional (en tot cas, n’hauríem de parlar…). Però crec fermament que hom tan sols pot acceptar que el canvi compensa si en l’altre plateret de la balança no hi col·loca tot un seguit d’elements igual o més importants que el de la funcionalitat. De fet, en altres països, el que expliquem no ha passat pas, i encara ara ens quedem bocabadats davant de determinats paisatges urbans, d’altres nacions, on els seus ciutadans (i representants polítics) han estat infinitament més curosos amb tot el seguit d’aspectes humils i senzills (com ara portes i finestres) que, sumats, confereixen més o menys qualitat als entorns per on ens arrosseguem al llarg de la nostra vida. El més trist de tot plegat és que encara avui dia són extremadament poques les persones que han pres consciència de la tremenda afectació negativa que aquesta, i altres actuacions similars, han tingut sobre la bellesa del nostre entorn immediat. I, com a conseqüència, sobre la nostra qualitat de vida, ateses les importants derivades negatives que la suma d’actuacions com aquestes acaben comportant. Mireu al voltant, feu números, i entendreu de què parlo.

Es tracta d’un exemple menor, aplicat a elements humils, però, això sí, molt estesos i per tant amb un fort impacte sobre el nostre entorn i les nostres vides. D’actituds similars, on amb un cert punt de papanatisme fem foc nou d’allò que no n’hauríem de fer, en trobem, però, en tots els àmbits. Aquí, per exemple, som també capaços d’arrasar (literalment) amb interiors de museus del segle XIX, preciosament preservats, tan sols perquè el teòric de torn, desitjós probablement d’aprofitar l’avinentesa per a deixar la seva empremta ben marcada d’aquí fins a l’eternitat, pontifica que el millor és fer-ho tot de bell nou i, sobretot, molt, molt, molt modern. I que, per tant, cal eliminar tot aquell conjunt d’andròmines i trastos velles. Que afirmi això davant d’una audiència de polítics i ciutadans catalans, propensos com som de mena a acceptar que tot allò que és vell és, per defecte, sacrificable i que tot allò que és nou és per definició bo, garanteix a aquest macarró del patrimoni un èxit immediat. Aplaudiments a rabiar. I que ningú entengui que dient això pretenc criminalitzar globalment tot el col·lectiu de professionals que es dediquen a la matèria, perquè ni molt menys va per aquí la cosa. Sí que ho faig, però, amb els sòmines que són incapaços d’entendre que el vell és més o menys interessant o més o menys bell (i, per tant, digne de ser preservat i posat en valoració) en funció de molts criteris. Que eliminar quelcom simplement perquè és vell, com a únic criteri, és propi d’obtusos i de primitius. De vedettes i patums, vaja. Que cal pensar, llegir i viatjar moooooolt més. Així com, també, tenir un grau molt més d’alt d’humilitat.

Perquè això, malgrat el que ens pugui semblar, en altres països (si més no, en aquells als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos) no passa; o, per a ser precisos, passa amb molta menys intensitat. N’hi ha tants, de casos! Els responsables, per exemple, de reformar l’antic Royal Museum d’Edimburg, una magnífica relíquia victoriana, no van pensar en cap moment en destruir l’antic edifici quan el govern plantejà ampliar la col·lecció i modernitzar-la per tal de crear el Museu Nacional d’Escòcia. Ans al contrari: edificaren al costat un nou edifici (amb el qual connectaren l’antic) on ampliar l’oferta museística, i conservaren i recuperaren el vell, conjuntament amb l’antiga col·lecció (això sí, amb una disposició dels elements museïtzats completament reversionada). De fet, han convertit el vell Royal Musem en l’element axial de la darrera reforma d’aquest Museu Nacional d’Escòcia.

El Museu de Bristol, una petita joia al bell mig de la ciutat, conserva com un autèntic tresor les seves antigues col·leccions geològiques, pictòriques i naturals, totes elles en el seu format original. I les mostra amb orgull, com un element patrimonial en si mateix. La qual cosa no és un obstacle per a que sigui molt visitat (de fet, l’índex de visitants és molt elevat) ni per a realitzar propostes expositives avantguardistes, a les quals destina les sales d’exposició temporal. Els exalta el nou, però els enamora el vell, i actuen en conseqüència. I podríem seguir, però ho deixarem per a una altra ocasió.

Que és més difícil fer això que diem que fer net i au? Sí. Que requereix fer un major esforç intel·lectual tant per a percebre, primer, el valor que de vegades tenen els elements que denominen vells com per, a continuació, actualitzar aquell element fins on sigui tolerable i treure’n un rendiment? Sí. Que paga la pena, i que és més raonable, civilitzat i  intel·ligent que no pas actuar com un mamut entrant a sac dins d’una biblioteca? També. Que encara avui, a Catalunya, en general, i tret de digníssimes excepcions, estem ben lluny de que tant professionals com seglars assumeixin, de manera prou profunda, aquest paradigma? Sens dubte.

Jaciments absents

Si visiteu la regió dels Scottish Borders, és possible que aneu a petar fins a Newstead, prop de Melrose. És una zona deliciosa. Lluny de la cruesa impactant de les Highlands, aquestes terres, a tocar de la frontera amb Anglaterra, són el millor exemple de com, en termes de cura del paisatge (ai, aquest british landscape… ), de vegades, a casa nostra, atorguem l’etiqueta de tòpic (assimilant-t’ho en certa manera a una cosa impossible o inexistent) a quelcom que en realitat és prou tangible. O dit d’una altra manera: en llocs com aquest, la realitat s’abraona directament als nostres ulls, i ens mostra de manera salvatgement evident com les utopies, en matèria d’estima pel nostre entorn, de vegades són, en realitat, ben factibles. Tot constatant-se, a més, com la prova d’això es troba ben a prop de casa nostra.

En un punt mig perdut prop de Newstead us podeu trobar, a tocar d’un camí, un pedrot treballat de dimensions considerables (de fet, una mena d’altar sobre-dimensionat…), erigit el 1928 i orientat vers uns prats ondulants encerclats per uns turons suaus, el qual presenta una llarga inscripció al seu damunt: “En aquest lloc, en el seu moment estigué emplaçat el fort de Trimontium, construït per les tropes d’Agricola durant el segle I dC. Fou abandonat almenys dues vegades pels romans i, finalment, el perderen del tot després de cent anys continuats de guerra fronterera”. Sobta, la inscripció; en la mateixa mesura que ho fa l’estat impecable en què es troba l’estela, el sòcol on descansa, la delicada tanca de fusta que li fa de fons i el bell i cuidat paisatge que l’envolta.

En altres punts d’aquest mateix entorn hi podeu trobar una mena de marquesines de fusta que protegeixen plafons explicatius, amb textos i imatges relatius al mateix fort romà de què parla la inscripció. Unes marquesines, per cert, perfectament integrades al paisatge i, com en el cas del monòlit, en un excel·lent estat de revista. Ni una herba de més allà on no toca. Ni guixades, ni ratllades. Ni un paper. I (ull!) tampoc hi trobareu cap paperera…

Una mica més enllà, encara us topareu amb una petita palissada de fusta (tot just d’una quinzena de metres de longitud) que pretén recrear el mur de tancament que originalment protegia el campament romà.

Si us apropeu fins a Melrose, a més, podreu visitar un petit museu (certament vintage…) que us permetrà ampliar encara més la informació sobre el jaciment i fins i tot contemplar algunes de les interessants peces que s’hi han recuperat.

La sorpresa, però, esdevé majúscula quan pugeu a algun dels miradors construïts, a manera gairebé de torres de guaita, a redós de la tanca de què parlàvem abans. Hom puja aquells graons amb el neguit de poder contemplar (a la fi!) les restes de l’important fort del qual ha après ja tantes coses, sigui als plafons, sigui al petit museuet de Melrose. I vet aquí que ja ets a dalt, escrutes l’entorn i (oh sorpresa!)… no hi veus res de res. Bé, si que hi veus quelcom: uns terrenys suaus i ondulats, envoltats per tres turonets, i tot just quatre ovelles disperses pels encontorns. El que no hi trobes és el que esperes. Ni rastre de cap mur o estructura que et permeti identificar el campament que els romans deixaren enrere en la seva fugida vers el sud…

Sortosament, ben aviat descobreixes el truc: del fort de Trimontium resten visibles, essencialment, el que els arqueòlegs anomenen unitats negatives. Una mena d’eufemisme per a denominar tècnicament tot allò que en llengua romanç definiríem com a forat. En aquest cas, especialment els fossats que protegien per l’exterior el campament fortificat, així com allò que resta del que havia estat un amfiteatre militar. El millor de tot plegat és que, lluny de decebre al visitant, si aquest ha estat prou atent a les explicacions i dibuixos dels plafons pot anar resseguint damunt del paisatge el traçat de les lleus però perceptibles ondulacions deixades pels antics fossats, els quals avui dia encara dibuixen, damunt del verd tapís, el perímetre del camp. Un exercici de descobriment estimulant i engrescador, exquisidament embolcallat per la cuidada bellesa de l’entorn. Un entorn, per altra banda, que gràcies a l’excel·lent estat de conservació que manté permet recrear a la perfecció els ambients en què els romans i les tribus escoceses s’estomacaren fins a no poder més…

Trimontium és un exemple d’allò que en podríem dir el “jaciment absent”. Un jaciment arqueològic que no hi és físicament o en tot cas no resulta clarament visible per al visitant, ja sigui perquè fou tornat a colgar després de ser excavat, perquè estava conformat per materials peribles que amb el pas del temps han desaparegut o bé perquè els processos pot-deposicionals (com per exemple, els treballs agrícoles) han comportat la destrucció total o parcial de les estructures. Seguint amb l’exemple escocès, les Illes Britàniques estan literalment farcides d’aquesta mena de jaciments (especialment d’època pre i protohistòrica), en gran mesura degut al fet que les poblacions locals utilitzaren molt sovint materials com ara la fusta per a edificar tant habitatges com muralles. I, és clar, d’aquesta fusta original avui dia no en queda res. El que resta són, bàsicament, forats: sitges, fossats, forats de pal, enterraments… I en el seu interior, material de l’època que permet als arqueòlegs interpretar aquests forats.

Vol dir això que escocesos, irlandesos, anglesos i gal·lesos, vista la poca entitat que generalment presenten les restes pertanyents al passat més remot de les illes, han renunciat a convertir aquests jaciments en un actiu patrimonial? De cap manera! Trimontium és un exemple de com aquests pobles han fet del defecte virtut. Però trobaríem encara molts més casos que de manera similar ens indiquen com, amb imaginació, creativitat i, sobretot, una feina de qualitat, podem recrear el passat i fer-lo útil i atractiu en diversos sentits, fins i tot en casos d’absència general d’estructures. I, evidentment, explotar aquest actiu també des d’una vessant turística, si s’escau.

I és llavors quan un torna a casa, i fa una ullada al seu entorn tot mirant d’establir paral·lelismes amb el cas britànic. I què hi troba? Doncs un panorama si mes no curiós. Perquè aquí, a casa nostra, també en tenim, de jaciments. Amb una diferència significativa, que afecta bona part de la nostra prehistòria recent i tooooota la protohistòria: els nostres pobles (ilercavons, laietans, indigets, ilergets…) construïren els seus edificis emprant, en general, materials no peribles, i per tant bona part dels seus assentaments, a diferència dels què parlàvem abans, han arribat fins als nostres dies. Catalunya, en conseqüència, atresora un patrimoni descomunal en forma d’assentaments prehistòrics de tot tipus, tot format i tota dimensió.

I ara, pari compte el Visitant de com gestionem els catalans els nostres poblats prehistòrics, sent com són tan… visibles i ferms. Consideri quina cura en tenim, com els presentem, quin profit en traiem, com preservem el seu entorn i fins i tot quina valoració en fan tant els nostres representants polítics com molts dels tècnics que de manera més específica han d’encarregar-se de gestionar aquest patrimoni. I torni llavors el Visitant la mirada a Trimontium, i als països civilitzats de més enllà dels Pirineus. I quan hagi fet números amb tot plegat, continuï donant-li voltes al magí. Nosaltres, ja ho hem fet. Però aquesta és una altra història, de la qual en parlarem un altre dia…