Sikarra, la desventurada

Diuen els cronistes, o els contacontes (que, a voltes, expliquen el mateix), que existeixen països que en algun moment de la seva història han estat regits per emperadors enzes. Tan enzes, que arribaren a ser capaços d’assumir la nuesa pública com a senyal aparent de saviesa i diferència però, sobretot, de superioritat. I conten els mateixos cronistes que els pobles respectius dels països on això succeí, incapaços, com el propi monarca, d’acceptar, avergonyits, el que la visió de la imperial nuesa implicava de supina ignorància i estupidesa personal, o bé atemorits per les conseqüències que podien derivar-se d’assenyalar tan patètica situació, simplement assumiren el fet, tot fent veure que veien el que no veien. En darrer terme, tothom mirava l’altre a cua d’ull, però callaren i assentiren. I qui dia passa, any empeny: tothom semblà savi, tothom semblà estar d’acord, tothom semblà feliç i content.

Vet aquí, doncs, un actitud ignorant, mesella, poruga, pragmàtica, interessada o simplement conformista (que de tot n’hi havia, entre aquella multitud…), que la candidesa i l’estupefacció combinades d’un nen (i no pas la seva saviesa) acabaren per desbaratar. El resultat és conegut per tothom. A resultes d’aquell petit dit alçat, es feu explícit el que en realitat era més que evident, però que hom callava per una mena de comunió d’interessos entre les parts. I es destapà l’engany. Aquestes mateixes cròniques, o contes, no fan esment, però, que en aquests països la història tornès a succeir, de la qual cosa podríem arribar a deduir que van aprendre d’aquell error i que no el van tornar a repetir mai més…

Vet aquí, però, que aquestes històries tenen un aire ben ultrapirinenc. Corresponen a un món més endreçat; més civilitzat, fins i tot. Aquí, al sud, les coses són molt, molt diferents. Catalunya, especialment, és un paradigma clar de lloc on l’emperador va nu reiteradament, compulsivament; fins a la nàusea. I tan reiteradament va nu lo rei, com reiteradament el fet és assenyalat per alguna ànima tan innocent com atònita. I malgrat tot, i a diferència del conte, aquí, incapaços d’aprendre dels errors per alguna mena de malaltia congènita o per alguna estranya maledicció arcana i ancestral, l’emperador torna a anar nu tot just el dia després de descobrir-se l’engany. I hi torna. I hi torna. I hi torna. I el poble segueix fent veure que el veu ben vestit. I així, a ca nostra, qui any passa, any empeny.

Ja hem tingut ocasió d’assenyalar, més per estupefacció que per candidesa, certament, algun d’aquests casos en què, en matèria de gestió del patrimoni, l’emperador va nu, i ben nu. Però, com diem, en aquest nostre dissortat país això no és pas l’excepció sinó la norma: és un no parar. I toca, molt més sovint del que voldríem, adoptar el rol de criatura meravellada. Retornem a la infantesa, doncs, i visitem, altra volta, l’antiga Sikarra.

Era més o menys l’agost del 2013 quan es difongué la notícia del descobriment de la ciutat ibèrica de Sikarra al municipi de Prats de Rei (Anoia-Alta Segarra), amb més de 2500 anys d’antiguitat. En essència, el punt ancestral i mític que originà el nom del que avui dia en diem Segarra. Una cosa que no passa precisament cada dia. Les restes que aparegueren, un fragment de la muralla i del fossat defensiu de la ciutat, resultaren ser, a més, de gran importància tant per la seva antiguitat com per la seva singularitat i pel seu excel·lent estat de conservació. Resumint molt el que va passar a continuació, les administracions, analfabetes en general en relació a aquests temes i alienes a coses que contemplen més com un problema que no pas com un regal de la Fortuna, decidiren malgrat tot, i com és habitual, tirar pel dret i cobrir les restes.

Vet aquí, però, que la societat civil, inopinadament, es mobilitzà. Salvem Sikarra!, cridaren els ciutadans. I aquell tímid crit fou suficient com per a que els gestors públics de la cosa, tot i seguir sent del tot incapaços de valorar adientment aquell munt de pedres emprenyadores, es veiessin en l’obligació, davant de la pressió popular, d’aturar el primer projecte i prometre que allò no es taparia. Ves per on, i contra tot pronòstic, cap a finals de novembre d’aquell 2013 Sikarra semblava efectivament salvada.

Les condicions que aparentment acceptava l’administració, malgrat que sempre de manera ambigua, eren les contingudes en el manifest que havia servit de lletra de batalla als conservacionistes. Deixant a banda altres consideracions, la principal reivindicació ciutadana consistia a demanar que no es cobrissin les restes però, també, i sobretot, que aquestes fossin convenientment museïtzades i que la museïtzació evités de totes totes amagar les restes. L’escassa superfície que ocupen les restes i la seva situació en una placeta, apartada de la circulació de cotxes, feien tot plegat assumible i perfectament viable. Molt encertadament, en el mateix document s’insistia en què no es tractava tan sols de no amagar les ruïnes, sinó que calia fer bé les coses, “sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic”, per tal que tot plegat no resultés un fracàs en termes socials, didàctics, turístics i patrimonials. En aquells moments, com diem, semblà, en funció de les declaracions d’alguns del responsables, com ara les del diputat d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona i Alcalde d’Igualada Sr. Marc Castells, que l’administració assumia i feia seves aquestes demandes de la ciutadania. El propi President de la Generalitat, el molt honorable Sr. Artur Mas, declarava el 2 de juliol de 2014 que “les administracions estem fent pinya perquè les restes arqueològiques de Prats de Rei tinguin el pes i l’atractiu que han de tenir”, tot afegint que “estem treballant l’Ajuntament d’Els Prats de Rei, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i la Generalitat per intentar que aquestes restes arqueològiques tinguin el pes que han de tenir i l’atractiu que han de tenir, perquè això es tracta que després ho vingui a veure la gent, per tant, estem fent pinya en aquest sentit””

Però, ai las! Els polítics són els polítics! ¿Qui pot refiar-se d’ells si, en general, sempre te l’acaben fotent (descomptem en això poquíssimes i honroses excepcions, algunes de les quals, a més, van jugar un important i positiu paper al principi d’aquesta historia)? Verba volant, as usual, i, passat el temps, la pròpia Diputació de Barcelona presentà de forma soma el projecte de museïtzació que hom havia promès per a l’antiga Sikarra. A principis de novembre del 2014 el propi Ajuntament de Prats de Rei feia públiques algunes imatges del projecte al seu perfil de Facebook.

Cal dir que desconeixem el projecte de la Diputació de Barcelona per a Sikarra, si més no en profunditat (si la documentació s’ha fet pública, hem estat incapaços de trobar-la…). Per tant, resulta impossible fer-ne una crítica aprofundida. Tanmateix, les reconstruccions virtuals que hom ha filtrat il·lustren prou bé la idea general i l’esperit del projecte. Sintetitzant, el que hom vol fer amb les restes de Sikarra és cobrir-les. Un despropòsit. I una estafa.

Diem que és un despropòsit perquè d’entrada cau en els mateixos errors de sempre, i vet aquí com l’emperador torna a anar nu. Lluny de fer visibles les restes, el projecte proposa amagar-les. Lluny de pretendre donar-hi visibilitat i valoritzar-ne la importància, aposta per minimitzar-les. Novament, les pedres com a problema, no com a regal i oportunitat. El projecte proposa cobrir absolutament les restes amb un terra dur i opac, tret d’un minúscul òcul situat al mig de la placeta. Les restes es podran visitar mitjançant una escala de caragol: hom visitarà, si ho fa, una cova. I és una estafa perquè, en principi, no és el que la ciutadania demanava.

Suposem que l’argumentari del projecte deu incloure-hi la idea que l’òcul ha de servir per a contemplar les restes des de l’exterior, donant així compliment aparent al que en aquest sentit hom havia promès en el seu moment. Però aquest ull de bou deixarà veure des de l’exterior una ínfima part de les restes, gairebé res. Pràcticament se’l podrien estalviar, i el projecte seria així més polit, molt més sincer, i també molt més coherent amb l’esperit i la voluntat reals dels promotors. En realitat, és un òcul vergonyant, la proposta brillant d’algú que reclòs en el seu despatx de la Diputació, i/o en el d’alguns ajuntaments comarcals, i/o fins i tot, ves a saber tu, en el d’algun palau episcopal, es va veure en la tessitura de cobrir les restes, que era el que els cos els demanava des del dia en què la primera pedra va veure la llum després de més de 2000 anys, però fer veure, alhora, que complien amb les demandes ciutadanes. La fórmula màgica? Dual i infal·lible, a ca nostra: un petit òcul substitutori, eufemístic, i l’esperada condescendència popular. Et voilà! Conill del barret! Volien cobrir les restes i, en funció del que veiem al projecte, certament les cobriran, i ara, ves per on, amb l’aquiescència de tothom! Felicitats (i de manera molt sentida) a les ments pensants: és digne d’admiració la capacitat que tenen, de forma reiterada i exitosa, de fer-nos creure que l’emperador porta un vestit d’allò més esplendorós.

De tot plegat, però, el que més ens admira, i per la qual cosa aixequem el dit, no és pas el comportament de les administracions i altra mena de poders fàctics (són els que són, arriben fins on arriben i tenen els interessos que tenen; prou que els coneixem, i mai no defrauden…) sinó el paper d’estrassa que, després d’un inici més que brillant, està fent en aquests moments la societat civil, que ha acceptat i, en algun cas, fins i tot ha aplaudit, un projecte trist, lamentable, primitiu, vergonyós, fracassat a la prèvia, que aconsegueix fer desaparèixer les restes i que en cap cas respon al que es reivindicava. Senyors, senyores! Que els estan estafant! I que a sobre els riuen les gràcies! Què no ho veuen, que no és pas això el que van demanar i pel que van lluitar? Què no se n’adonen que en bona part el que es proposa és just el contrari del que vostès mateixos van signar en aquell famós manifest? Certament, sembla que no; que ja els està bé. Els signants d’aquell document, englobats sota el paraigües de la denominada Xarxa Sikarra i que responen als noms d’Associació Amics de l’Arquitectura Popular, Associació Cultural Baixa Segarra, Agrupació Cultural i Recreativa Sigarra, Agrupació Seny Major, Associació Cultural Fòrum l’Espitllera, Associació La Sitja, Associació Espai LLobregós, Associació pel Desenvolupament Integral de la Vall del Corb, Associació la Terra per la terra, Associació del Patrimoni Artístic de Torà, Associació El Trill, Colla de Geganters de Sant Guim de Freixenet, Fundació Jordi Cases i Llebot, Fundació Tekhnikós, Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra, Centre d’Estudis Locals del Vilosell, Centre Municipal de Cultura de Cervera i Unió de Pagesos de la Segarra sembla que també veuen lo rei perfectament vestit; o, si més no, ara, a diferència del que feien fa pocs mesos, prefereixen fer-ho veure…

Les restes, però, segueixen tenint ara la mateixa transcendència que el Manifest exposava tan brillantment. Aquestes pedres segueixen tenint la mateixa importància històrica, i segueixen mantenint un excel·lent estat de preservació, una gran singularitat estructural, una notable monumentalitat, unes reduïdes dimensions de superfície a preservar i un gran potencial d’esdevenir un important bé comú en els àmbits social, educatiu, turístic i identitari. I per les mateixes raons que llavors era pertinent demanar-ho, ara segueix sent vàlid tot allò que allí, en conseqüència, s’hi reivindicava. Que les restes no es soterressin. Que es redactés un projecte de museïtzació digne i de qualitat que permetés a qualsevol visitant poder contemplar lliurement les restes de Sikarra i entendre, alhora, la seva transcendència en termes històrics, monumentals i identitaris. I que aquest projecte es fes sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic. Res d’això es compleix amb la proposta de la Diputació de Barcelona. Per posar tan sols un petit exemple, un pot emprar eufemismes o recórrer al sofisma per a justificar que les restes, amb el projecte presentat, no es soterren, però per a aquells que preferim no entrar en collonades i hipocresies com aquestes, el que es proposa, en realitat, no és gaire diferent de soterrar quelcom. Digueu-ne soterrar o digueu-ne amagar, tant se val. Si més no, la idea original no semblava ser pas aquesta, sinó, ben al contrari, permetre, amb un terra transparent, la visibilitat de les restes des de l’exterior, com es desprèn del projecte que els propis promotors del manifest presentaren en el seu dia. El terra transparent era i és la millor solució i és perfectament factible, i en canvi hom ha optat per cobrir les restes renunciant al seu potencial museogràfic principal, tot matant, alhora, el monument. Potser membres de la cúria devien tenir por de que alguns dels concelebrants de bodes, batejos i comunions al santuari de la Mare de Déu del Portal fossin engolits fossat avall, camí de l’infern. Sigui com sigui, no entrarem ara i aquí a reflexionar sobre aquest i altres aspectes museològics i museogràfics; potser un altre dia. En tot cas, sí que voldríem aprofitar per a llençar un avís a tothom qui estigui temptat de replicar que un terra transparent no és viable, que és car, que es ratllen, que s’entelen, o qualsevol altra mantra similar: sis-plau, per pura vergonya personal, intentin no mostrar públicament la seva enorme ignorància sobre aquests temes emprant aquesta mena d’arguments de parvulari. Siguin pudorosos. No es mostrin davant tothom tan i tan nus. Pel seu propi bé, els ho demanem. Ni que sigui per mantenir amb una certa dignitat la posició que ocupen, o per seguir fent la feina que fan sense haver d’acotar gaire el cap. Gràcies.

Bé, doncs tornant al què dèiem, sàpiguen en tot cas, Srs. i Sres. de la Xarxa Sikarra, que les reivindicacions exposades les van signar vostès. I que les administracions, aparentment, es van comprometre a complir-les. I que per això vostès van deixar llavors la batalla, donant-la per guanyada. I que gran part d’això, ara, no es complirà. I que, com a resultes del tractament museogràfic (?) que se’n farà, el monument, enterrat, serà en gran mesura oblidat. Esdevindrà nosa. Com tants i tants altres exemples similars com n’hi ha hagut abans a casa nostra. I que en cap cas serà un element dinamitzador. Ni un atractiu de cap mena en cap àmbit, ni el cultural, ni el patrimonial, ni el turístic, com vostès demanaven. Vaja, la història de sempre, repetida. Sembla, però, que a vostès, això, ara, ja els està bé. Doncs avant, i avall, que fa baixada: si el poble adult, savi i sobirà, vol això, i prefereix seguir fent veure que lo monarca va vestit, qui són les criatures per a dir que va ben conill? Llarga vida al rei!

Certament, i com vostès mateixos diuen, la forma com una societat valora i tracta les restes del seu passat mostra de manera contundent el seu grau real de civilitat…

La capsa de les pedres de Seró (I): el què

Imagini’s que vostè disposa d’un determinat pressupost per tal de museïtzar una troballa arqueològica localitzada recentment. I que hom li marca que aquesta museïtzació ha de contemplar l’aixecament d’un edifici de nova planta. No és que la suma sigui exagerada, però sí que resulta suficient com per a plantejar-se fer cosetes interessants…

Maca, la situació, d’entrada, oi? Si algun museòleg està llegint això segur que ja deu estar fent salivera. S’hi voldrien trobar. Continuant amb el relat, però, vet aquí que, abans que la proposta pugui arribar a un eventual museòleg, tot plegat cau a les mans d’un polític X en comandita amb un gestor patrimonial Y, els quals, plantejades les coses en els termes apuntats, es troben davant de la necessitat d’haver de prendre decisions. Arribats en aquest estat de coses, la situació, quant a l’orientació i filosofia general que aquests personatges vulguin acabar donant al projecte, planteja d’entrada tres possibles vies a seguir: A) Fer girar tot el projecte al voltant de la troballa i optar per un format d’edifici digne i auster, però sense més pretensions. B) Aixecar un edifici singular i convertir-lo en l’eix del projecte, tot destinant a la troballa un paper secundari. C) Tractar de dissenyar un projecte mixt en què la importància de la troballa i una certa singularitat de l’edifici es retroalimentin, tot i que tan sols fins allà on això sigui possible i sempre prioritzant, com a aspecte més important a tenir present, la posada en valor de l’element a exposar.

Triar A, B o C no és una tasca fàcil, i cal dir, a més, que en situacions com aquesta escollir l’opció correcta resulta cabdal per a garantir l’èxit final del projecte. Convé, per tant, dedicar-hi el temps necessari a la reflexió prèvia i aplicar-hi talent, molt de talent. En realitat, no existeix una resposta única, vàlida per a tots els possibles casos, ja que optar per A, B o C depèn en darrer terme de la valoració de múltiples aspectes, específics i diferents per a cada situació. És a dir, tot depèn del context. El què és ben cert és que en situacions com la que hem descrit la resposta bona acostuma a ser, generalment, tan sols una de les tres; a molt estirar, dues. I acostuma a passar, també, que la tercera opció en discòrdia porta directament al desastre. Fixeu-vos, doncs, si és d’important asseure’s a valorar tot el que cal valorar amb calma i paciència, per tal de seleccionar, d’entre les tres, l’opció correcta, i assegurar així el tret.

Bé, doncs aquest panorama és el que es plantejà en el seu moment en relació a les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), de les quals en parlàrem no fa pas gaire en aquest mateix bloc. I els gestors de la cosa, no sé si pensant-hi molt o poc, o bé no pensant-hi gens, van optar finalment per l’opció B. I vet aquí que, al meu parer, escolliren l’opció errònia.

Val a dir que optar per una opció com la B no representa, en cap cas, una decisió equivocada per se. Com dèiem abans, tot depèn de les circumstàncies. Vostè pot disposar, efectivament, d’uns diners que ha de destinar a fer un Centre d’Interpretació (o versions més o menys eufemístiques, modernetes o postmodernes del mateix, com ara un “Espai transmissor” 😉 ), el qual, però, haurà d’acollir una troballa arqueològica, diguem-ne, d’escassa rellevància. Amb les circumstàncies afegides que aquest centre hagi de situar-se en una zona poc poblada i/o poc freqüentada del país però on, malgrat tot, les administracions locals tenen la intenció de potenciar-hi l’activitat turística. En aquestes circumstàncies, pot resultar una bona idea emprar, d’alguna manera, el contingut com a excusa, per tal de bastir un continent singular i excepcional per ell mateix, el qual, en realitat, és l’element que hom espera que esdevingui el veritable ganxo, atesa la poca gràcia patrimonial que s’adjudica a les restes. Entesos.

En el cas de Seró, un cop els gestors polítics i tècnics optaren per l’opció B, molt possiblement desprès de fer la reflexió que acabem d’apuntar, van encarregar l’aixecament d’un edifici arquitectònicament singular per a mostrar les pedres a l’estudi de Toni Gironès. Un estudi que, per cert, ja havia desenvolupat projectes en l’àmbit del patrimoni arqueològic amb anterioritat (amb un format, a més, molt similar), com és el cas de Can Tacó (Montmeló i Montornès del Vallès, Vallès Oriental), els Forns de la Fornaca (Vilassar de Dalt, Maresme) i el Parc Arqueològic de Iesso (Guissona, Segarra) (Ui!? Quants projectes de museïtzació d’espais i elements arqueològics s’ha emportat aquest estudi en els darrers anys, no?). I, certament, fins a tal punt ha estat singular l’edifici un cop construït que ha guanyat un premi FAD. Segurament, res deu haver satisfet més als gestors polítics i tècnics de la cosa que comprovar com l’aposta que havien fet per aixecar un edifici que fos excepcional per ell mateix quedés avalada (!?) d’una forma aparentment tan contundent com la de ser premiat per un organisme com el Foment de les Arts i el Disseny. “Certament”, degueren pensar, “teníem raó”. I, després de pensar-ho, respiraren alleugerits.

I, tanmateix, en realitat, no la tenen. La raó, vull dir: les pedres de Seró no són un element patrimonial menor, no és una troballa arqueològica d’escassa rellevància, la qual cosa invalida l’opció escollida i aconsellava, en canvi, haver triat alguna de les altres dues.

El conjunt continent + contingut (on, en aquest cas, el primer pren preponderància sobre el segon, absolutament supeditat i minoritzat) ha estat concebut per l’autor com un tot, a partir d’unes valoracions entre filosòfiques, conceptuals i artístiques que cal entendre fortament incardinades en l’àmbit de la creativitat arquitectònica. Resulta lògic, doncs, que el resultat pugui, des d’aquesta perspectiva, gaudir d’uns valors intrínsecs en aquest àmbit (reconeguts pel FAD), malgrat que alguns de nosaltres, probablement per ignorants, siguem incapaços de percebre’ls i valorar-los convenientment. I entenc que és possiblement per aquests valors i pel plantejament del qual deriven que el resultat final ha rebut l’evocador títol d’Espai Transmissor i no pas el de Centre d’Interpretació. Per això, i perquè a l’administració catalana com més va, més basarda li fa l’ús d’un terme que associa a espais fracassats, tancats i buits, sense adonar-se’n que el problema no és el concepte ni el nom, sinó la forma com es dissenyen, prèviament, aquests equipaments culturals. Però, tornant al que anàvem, que el conjunt tingui uns valors en l’àmbit de l’arquitectura que fins i tot puguin esser premiats i reconeguts no implica, necessàriament, que els tingui (o que els tingui suficientment) pel que fa a la posada en valor del patrimoni que acull. I podrà, possiblement, tenir molts visitants (cosa que farà les delícies dels de dalt), que arribaran atrets sobretot pel renom de l’edifici, però que marxaran sense entendre i haver fruit prou de les pedres. I el que és pitjor: ni en seran, de conscients, del que se’ls podria haver ofert i, en canvi, se’ls ha escamotejat.

Perquè recordem (per si a algú se li ha oblidat) que el premi FAD a l’edifici de Seró ha estat atorgat pel jurat degut a “(…) la seva capacitat per transcendir l’immediat; fugir de solucions preconcebudes; re definir el valor que atorguem a materials i formes; combinar usos culturals, socials i de promoció econòmica; ajustar-se a les condicions del context productiu; i, en definitiva, explorar noves vies que permetin eixamplar les lleres pels quals ha de transitar l’Arquitectura, (…) un edifici d’imatge aparentment inacabada i materials senzills que conté elaborats espais alguns fortament emotius i tanca una rica reflexió sobre l’entorn, els valors que amaga el patrimoni rural i la relació a establir entre un passat suntuari (sic) i un present agrícola”. I és bo que recordem aquest veredicte per si algú té la temptació de fer passar bou per bèstia grossa i fer valer aquest premi a l’edifici com una mena de reconeixement i aval a una eventual tasca de posada en valoració del patrimoni completada amb èxit. Perquè no és el cas: com es desprèn del text, hom ha premiat un seguit de valors de l’edifici en el camp de l’arquitectura, entesa com a activitat creativa i en certa manera artística (discutible per a molts, però ja s’ho faran), però en cap cas s’hi fa referència a valors destacables quant a qualitat de la proposta museogràfica. I és lògic que així sigui. En primer lloc, perquè no és tasca del FAD entrar a valorar aspectes museogràfics, i en segon lloc perquè, a l’edifici de Seró, aquests elements brillen, en general, per la seva absència. Tot el conjunt està pensat, en realitat, en funció de l’edifici com a element axial i espai evocador (?) de determinades sensacions, algunes d’elles (?), en part, relacionades amb les pedres, però no pas per tal què aquestes es puguin entendre suficientment. Perquè qui visiti el centre de Seró podrà gaudir, potser, i si té la sensibilitat necessària, de l’edifici en tant que element creatiu, però, malgrat el que li pugui semblar (si un no és un expert, poc pot adonar-se d’allò que s’ha perdut perquè no li hagin sabut o volgut explicar), un cop surti d’ell haurà entès molt poc les pedres, ja que hom, en realitat, no hi ha pensat gaire en això.

De tot plegat es desprèn que, efectivament, qui efectuà l’encàrrec considerà d’antuvi que poca cosa es podia fer amb aquelles pedrotes. Que tan sols per elles mateixes i per les seves circumstàncies no tindrien pas l’atractiu suficient com per a ser esquer de res ni de ningú, i que el millor era aixecar una capsa el més llustrosa possible, desar les pedres al seu interior d’una forma més o menys elegant i renunciar a treure’n tot el suc que en matèria d’interpretació històrica, arqueològica i artística atresoren. I l’arquitecte, simplement, complí amb l’encàrrec, fins al punt de ser premiat. Res a dir, doncs, al Sr. Gironès, cap retret, independentment que l’edifici ens agradi més o menys. Felicitar-lo, en tot cas, pel premi obtingut (ironia mode off). No estem ara jutjant els valors estríctament arquitectònics d’un edifici, i cal ser prou intel·ligents com per a separar les coses. Sí que cal assenyalar, però, que els responsables de que avui sigui impossible entendre suficientment les pedres, és a dir, de que els valors museològics de la proposta siguin tan extremadament baixos en comparació amb la qualitat de la matèria arqueològica amb què es treballava, són aquells que es decantaren per l’opció B considerant, erròniament, que es tractava, tan sols, de simples pedres sense excessiu valor històric i patrimonial. Aquells que donaren l’OK al projecte un cop aquest fou plantejat per l’estudi, i que s’ompliren la boca de lloances a l’obra enllestida i es complagueren, encara, amb el premi concedit, entenent-lo com un aval a la seva feina de gestors, havent perdut ja, del tot, la perspectiva sobre el que era realment important en tot plegat. Aquells que no cregueren, novament, en el nostre patrimoni. Perquè si haguessin estat bons professionals de lo seu s’haurien adonat a temps que l’opció bona, atesa la importància, qualitat i potència del que la terra ens havia lliurat, era indubtablement l’A. I, si filem molt i molt prim, fins i tot també la C. Però la B, nois…en aquest cas… la B… què voleu que us digui… Doncs sí: #epicfail

Seró: les pedres dins la capsa

A Catalunya tenim un patrimoni arqueològic ric i divers. Tan ric com desconegut, maltractat, poc desenvolupat i menyspreat. Menyspreat, especialment, des de les nostres administracions, començant per les locals i acabant amb la Generalitat. I menyspreat, també, per bona part de la ciutadania. És igualment cert, tanmateix, que no seria just atorgar el mateix grau de responsabilitat, quant a aquest menyspreu, a uns i altres, ja que si bé en el cas dels ciutadans l’origen primer del seu menyspreu rau en la ignorància i el desconeixement, pel que fa a les administracions (i com més a munt, més hi va) la possibilitat d’adduir aital desconeixença no es dóna.

I sí, per si algú ho sospita, és ben cert: la ignorància dels primers és, en realitat, induïda per les interessades polítiques endegades pels segons. Polítiques, accions, planificacions, plantejaments, projectes i plans directors diversos dels quals, d’una o altra manera, emana gairebé sempre el mateix missatge subliminal: el patrimoni arqueològic de Catalunya no paga la pena. És pobre. No té interès. No pot aportar gaire cosa, per no dir res, al desenvolupament de la nostra societat. Doncs bé: això, no és veritat. És, de fet, radicalment fals.

Una altra cosa és que l’estat en què les restes arqueològiques mobles i (especialment) les immobles es troben i es presenten avui dia a la ciutadania al nostre país semblin refermar aquesta idea. La realitat, però, és que l’anàlisi intel·ligent ha d’anar just en sentit contrari: la causa de que tinguem el patrimoni arqueològic tan deixat i tan poc presentable, i de que projecti una sensació tan depriment i buida, és el resultat d’anys i anys de polítiques menyspreadores i vergonyants en aquest àmbit. Polítiques ignorants i acomplexades i, com a resultat, vacil·lants, erràtiques i ineficaces. (Cal que digui, cada vegada, allò de “salvant honroses excepcions”? Sí? De veritat no se sobreentén? Buf!! Tothom content, si ho dic? Val, doncs: queda dit. Au, continuem).

Al nostre país tenim grans tresors arqueològics, als quals no se’ls dóna la valoració i projecció que mereixen per la seva importància i singularitat. La gent, evidentment, no neix ensenyada, i per tant, el ciutadà mig no pot arribar a percebre la importància relativa d’un element patrimonial (especialment arqueòlogic) si els responsables de posar-lo en valoració, d’interpretar-lo per a ells, fracassen en l’intent. Poques coses hi ha tan falses en aquest país, en l’àmbit del patrimoni, com la denominació de “Centre d’Interpretació” que ostenten tants espais d’exposició de format museogràfic decimonònic com tenim, alçats de manera especialment abundosa en els darrers anys.

Un exemple d’aquests tresors de què parlem són les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera). La seva història és extraordinària i desgraciada alhora. Es tracta d’un conjunt únic a nivell europeu, un seguit de grans blocs de calcarenita, delicadament escairats i posteriorment gravats amb patrons diversos per tot arreu (front, dors i llom), que originalment haurien format part de diverses estàtues-esteles. És a dir, de grans escultures que representaven, possiblement, personatges destacables de la societat que les va produir, divinitats o bé ancestres. Presenten una cara anterior i una posterior (totes dues planes), de tal forma que en l’anterior hi trobem un treball de baix relleu que mostra un seguit de franges primes paral·leles, l’interior de les quals fou farcit amb un motiu en forma d’espiga. A la posterior, en canvi, el format de la representació és diferent: un motiu reticular altern, talment com si contemplessin una paret de maons, però disposats verticalment. Molt possiblement, al davant s’hi representa una mena de túnica o vestit llarg (fins i tot sembla poder-se apreciar l’existència d’un cinturó), i al darrera una capa. En tot cas, corprèn contemplar l’absència de rostre, circumstancia que ens parla de l’enorme component simbòlic (de traducció impossible) del monument. Antropomorfs estilitzats, sense rostre, sense braços, sense cames. L’abstracció, avant a lettre. Hom calcula l’existència d’un total de tres estàtues-esteles, la més gran de les quals faria uns 7 metres d’alçada: la més gran de tota Europa, pel que fa a aquest tipus de monument.

Per si feia falta afegir més salseta a la història, però, resulta que aquestes esteles han estat recuperades no pas en la seva posició original sinó fragmentades i formant part d’un túmul amb cista central; d’un megàlit, vaja. Els investigadors de la UdL que han excavat el conjunt (un treball tècnicament impecable, dirigit per Joan B. López i Andreu Moya) expliquen que en un moment determinat, al voltant aproximadament del 2.700 aC, les enormes estàtues foren desmuntades, enretirades del lloc on algú les havia ubicat molt temps abans i finalment trossejades, partides en diversos fragments de format més o menys quadrangular. Amb aquests fragments, lloses de grans dimensions, els responsables de l’esquarterament de l‘antic conjunt monumental d’esteles van procedir a construir la cambra sepulcral del dolmen, l’interior de la qual acolliria a partir d’aquell moment múltiples inhumacions. Com pertoca, l’obra finalitzà amb el cobriment de la cambra mitjançant un túmul.

Impressiona, ser al davant d’aquestes pedres esculpides. No tal sols pel treball artístic, que ja és excepcional per l’època. Estan carregades d’història, impregnades de gestos, accions, sentiments, simbolisme i emotivitat. Quant t’hi apropes amb el cap equipat, la imaginació es dispara. Et parlen de possibles societats amb cabdills, de poder, de simbolisme i representació; d’art. També, però, de davallada, de crisis, de gent i pobles anant amunt i avall, de canvis culturals, de comerç i conflicte. I, a un nivell potser més humil, et parlen també de roba, d’eines, d’armes, de cinturons, de sivelles. De com devia costar construir i aixecar aquells enormes blocs de pedra, curosament esculpits segons el cànons simbòlics i estilístics de l’època. En un moment i un espai, a més, en què, gairebé ningú no ho feia. De com, en el que avui dia és un racó mig oblidat de la Catalunya profunda, algú, ara fa més de 2700 anys, va tenir la idea (potser la necessitat…) de fer l’estàtua més gran que es pogués fer, per a representar ves a saber què (un avantpassat mític? El fundador d’un llinatge o de la comunitat? Una divinitat? Un cabdill?). I de com, més enllà d’enunciar aquesta voluntat, aquest algú va aconseguir que el projecte, que implicava posar-hi a treballar bona part de la comunitat, es dugués a terme. Un algú va dir que quelcom excepcional es fes, i allò es va fer: poder, en estat pur (facis la vostra voluntat…). Possiblement, societats complexes.

I a través de les mateixes pedres, poder sentir com, més tard, potser molt més tard de tot això, s’esdevingué la fi d’una època, d’un manera d’entendre la vida. La caiguda de sistemes d’organització que, igual llavors com ara, semblaven eterns. I qui sap, fins i tot, si de cultures. Canvis, canvis, canvis. Vet aquí que arriba un dia en què les velles i monumentals pedres, poder encara enclavades en el lloc on havien estat sempre, ja no serveixen, ja no simbolitzen res, han perdut el sentit que tenien. La transcendència esdevé eixorca. Qui sap si s’havia arribat al punt, fins i tot, de restar perduda del tot la memòria dels que havien aixecat aquells blocs, dels dirigents que havien induït la seva gent a esforçar-se per alçar-les, possiblement argumentant l’extrema importància que, per raons ja oblidades, aquell fet tenia per tal que la comunitat perdurés eternament. Una promesa d’eternitat que, com sempre, el temps havia acabat esborrant. Potser, arribats a aquell punt dels temps, aquelles pedres, encara orgullosament enclavades a tocar del Senill, contempladores impertorbables del pas dels segles, representaven el darrer element que es resistia encara a culminar la damnatio definitiva de la memòria d’aquells que les van alçar, morts temps ençà. Però la desmemòria va lligada a la falta de respecte, origen de tots els mals: altres gents, altres pobles, palplantats davant d’aquelles esteles, incapaços potser, fins i tot, d’entendre-les, no hi veieren ja símbols de poder sinó material de construcció amb el qual construir un mausoleu. Vet aquí el pas del temps mostrant, com sempre, com n’és en realitat de fugissera la pretesa eternitat dels nostres gestos més transcendents.

Es tracta d’un conjunt únic a nivell de tota Europa. Tothom hauria de córrer a contemplar les pedres, i a fruir-les. Pur caviar. Un tresor, a tocar de casa. Ara bé: sentireu vosaltres tota aquesta mixtura de sensacions i emocions que esmentàvem, bon punt tingueu l’ocasió de contemplar-les, palplantats davant d’elles? Lamento dir-ho, però ho dubto molt. Si més no, ja us anuncio que la capsa que les acull a Seró no us ajudarà pas. Bé, en realitat, tot el contrari: us ho farà pràcticament impossible.

A la fi, les pedres dins la capsa. La capsa… d’això… sí, la capsa… Bé… en tot cas, ja en parlarem un altre dia, de la capsa…