Jaciments absents

Si visiteu la regió dels Scottish Borders, és possible que aneu a petar fins a Newstead, prop de Melrose. És una zona deliciosa. Lluny de la cruesa impactant de les Highlands, aquestes terres, a tocar de la frontera amb Anglaterra, són el millor exemple de com, en termes de cura del paisatge (ai, aquest british landscape… ), de vegades, a casa nostra, atorguem l’etiqueta de tòpic (assimilant-t’ho en certa manera a una cosa impossible o inexistent) a quelcom que en realitat és prou tangible. O dit d’una altra manera: en llocs com aquest, la realitat s’abraona directament als nostres ulls, i ens mostra de manera salvatgement evident com les utopies, en matèria d’estima pel nostre entorn, de vegades són, en realitat, ben factibles. Tot constatant-se, a més, com la prova d’això es troba ben a prop de casa nostra.

En un punt mig perdut prop de Newstead us podeu trobar, a tocar d’un camí, un pedrot treballat de dimensions considerables (de fet, una mena d’altar sobre-dimensionat…), erigit el 1928 i orientat vers uns prats ondulants encerclats per uns turons suaus, el qual presenta una llarga inscripció al seu damunt: “En aquest lloc, en el seu moment estigué emplaçat el fort de Trimontium, construït per les tropes d’Agricola durant el segle I dC. Fou abandonat almenys dues vegades pels romans i, finalment, el perderen del tot després de cent anys continuats de guerra fronterera”. Sobta, la inscripció; en la mateixa mesura que ho fa l’estat impecable en què es troba l’estela, el sòcol on descansa, la delicada tanca de fusta que li fa de fons i el bell i cuidat paisatge que l’envolta.

monolitEn altres punts d’aquest mateix entorn hi podeu trobar una mena de marquesines de fusta que protegeixen plafons explicatius, amb textos i imatges relatius al mateix fort romà de què parla la inscripció. Unes marquesines, per cert, perfectament integrades al paisatge i, com en el cas del monòlit, en un excel·lent estat de revista. Ni una herba de més allà on no toca. Ni guixades, ni ratllades. Ni un paper. I (ull!) tampoc hi trobareu cap paperera…

MarquesinaUna mica més enllà, encara us topareu amb una petita palissada de fusta (tot just d’una quinzena de metres de longitud) que pretén recrear el mur de tancament que originalment protegia el campament romà.

PalissadaSi us apropeu fins a Melrose, a més, podreu visitar un petit museu (certament vintage…) que us permetrà ampliar encara més la informació sobre el jaciment i fins i tot contemplar algunes de les interessants peces que s’hi han recuperat.

Museum

La sorpresa, però, esdevé majúscula quan pugeu a algun dels miradors construïts, a manera gairebé de torres de guaita, a redós de la tanca de què parlàvem abans. Hom puja aquells graons amb el neguit de poder contemplar (a la fi!) les restes de l’important fort del qual ha après ja tantes coses, sigui als plafons, sigui al petit museuet de Melrose. I vet aquí que ja ets a dalt, escrutes l’entorn i (oh sorpresa!)… no hi veus res de res. Bé, si que hi veus quelcom: uns terrenys suaus i ondulats, envoltats per tres turonets, i tot just quatre ovelles disperses pels encontorns. El que no hi trobes és el que esperes. Ni rastre de cap mur o estructura que et permeti identificar el campament que els romans deixaren enrere en la seva fugida vers el sud…

Sortosament, ben aviat descobreixes el truc: del fort de Trimontium resten visibles, essencialment, el que els arqueòlegs anomenen unitats negatives. Una mena d’eufemisme per a denominar tècnicament tot allò que en llengua romanç definiríem com a forat. En aquest cas, especialment els fossats que protegien per l’exterior el campament fortificat, així com allò que resta del que havia estat un amfiteatre militar. El millor de tot plegat és que, lluny de decebre al visitant, si aquest ha estat prou atent a les explicacions i dibuixos dels plafons pot anar resseguint damunt del paisatge el traçat de les lleus però perceptibles ondulacions deixades pels antics fossats, els quals avui dia encara dibuixen, damunt del verd tapís, el perímetre del camp. Un exercici de descobriment estimulant i engrescador, exquisidament embolcallat per la cuidada bellesa de l’entorn. Un entorn, per altra banda, que gràcies a l’excel·lent estat de conservació que manté permet recrear a la perfecció els ambients en què els romans i les tribus escoceses s’estomacaren fins a no poder més…

Trimontium és un exemple d’allò que en podríem dir el “jaciment absent”. Un jaciment arqueològic que no hi és físicament o en tot cas no resulta clarament visible per al visitant, ja sigui perquè fou tornat a colgar després de ser excavat, perquè estava conformat per materials peribles que amb el pas del temps han desaparegut o bé perquè els processos pot-deposicionals (com per exemple, els treballs agrícoles) han comportat la destrucció total o parcial de les estructures. Seguint amb l’exemple escocès, les Illes Britàniques estan literalment farcides d’aquesta mena de jaciments (especialment d’època pre i protohistòrica), en gran mesura degut al fet que les poblacions locals utilitzaren molt sovint materials com ara la fusta per a edificar tant habitatges com muralles. I, és clar, d’aquesta fusta original avui dia no en queda res. El que resta són, bàsicament, forats: sitges, fossats, forats de pal, enterraments… I en el seu interior, material de l’època que permet als arqueòlegs interpretar aquests forats.

Vol dir això que escocesos, irlandesos, anglesos i gal·lesos, vista la poca entitat que generalment presenten les restes pertanyents al passat més remot de les illes, han renunciat a convertir aquests jaciments en un actiu patrimonial? De cap manera! Trimontium és un exemple de com aquests pobles han fet del defecte virtut. Però trobaríem encara molts més casos que de manera similar ens indiquen com, amb imaginació, creativitat i, sobretot, una feina de qualitat, podem recrear el passat i fer-lo útil i atractiu en diversos sentits, fins i tot en casos d’absència general d’estructures. I, evidentment, explotar aquest actiu també des d’una vessant turística, si s’escau.

I és llavors quan un torna a casa, i fa una ullada al seu entorn tot mirant d’establir paral·lelismes amb el cas britànic. I què hi troba? Doncs un panorama si mes no curiós. Perquè aquí, a casa nostra, també en tenim, de jaciments. Amb una diferència significativa, que afecta bona part de la nostra prehistòria recent i tooooota la protohistòria: els nostres pobles (ilercavons, laietans, indigets, ilergets…) construïren els seus edificis emprant, en general, materials no peribles, i per tant bona part dels seus assentaments, a diferència dels què parlàvem abans, han arribat fins als nostres dies. Catalunya, en conseqüència, atresora un patrimoni descomunal en forma d’assentaments prehistòrics de tot tipus, tot format i tota dimensió.

I ara, pari compte el Visitant de com gestionem els catalans els nostres poblats prehistòrics, sent com són tan… visibles i ferms. Consideri quina cura en tenim, com els presentem, quin profit en traiem, com preservem el seu entorn i fins i tot quina valoració en fan tant els nostres representants polítics com molts dels tècnics que de manera més específica han d’encarregar-se de gestionar aquest patrimoni. I torni llavors el Visitant la mirada a Trimontium, i als països civilitzats de més enllà dels Pirineus. I quan hagi fet números amb tot plegat, continuï donant-li voltes al magí. Nosaltres, ja ho hem fet. Però aquesta és una altra història, de la qual en parlarem un altre dia…

Tot té un inici, i, algunes coses, fins i tot una raó de ser

No hi donarem masses voltes, però explicarem si més no què pretenem. Volem parlar de patrimoni. D’arreu i de tot tipus, però especialment del nostre. I volem parlar de com és, però també de com és presentat a la societat. I ho volem fer lliurement, i a la nostra manera. Com tants d’altres, vaja.

I com tants d’altres, no sabem tampoc si això es perllongarà dos dies o bé dos anys. Compromís 0. Dependrà de les ganes, de la capacitat, de si ens avorrim més o menys, de si ens agrada el que anem fent, de si, a l’hora de la veritat, tenim o no temes que tractar, de si tot plegat interessa més o menys, de l’esma, i també, evidentment, de si deixem de ser prou lliures com per a fer el que volem fer de la manera com ho volem fer.

Ras i curt, ben bé el mateix que li passa a tothom que obre un bloc.