Sikarra, la desventurada

Diuen els cronistes, o els contacontes (que, a voltes, expliquen el mateix), que existeixen països que en algun moment de la seva història han estat regits per emperadors enzes. Tan enzes, que arribaren a ser capaços d’assumir la nuesa pública com a senyal aparent de saviesa i diferència però, sobretot, de superioritat. I conten els mateixos cronistes que els pobles respectius dels països on això succeí, incapaços, com el propi monarca, d’acceptar, avergonyits, el que la visió de la imperial nuesa implicava de supina ignorància i estupidesa personal, o bé atemorits per les conseqüències que podien derivar-se d’assenyalar tan patètica situació, simplement assumiren el fet, tot fent veure que veien el que no veien. En darrer terme, tothom mirava l’altre a cua d’ull, però callaren i assentiren. I qui dia passa, any empeny: tothom semblà savi, tothom semblà estar d’acord, tothom semblà feliç i content.

Vet aquí, doncs, un actitud ignorant, mesella, poruga, pragmàtica, interessada o simplement conformista (que de tot n’hi havia, entre aquella multitud…), que la candidesa i l’estupefacció combinades d’un nen (i no pas la seva saviesa) acabaren per desbaratar. El resultat és conegut per tothom. A resultes d’aquell petit dit alçat, es feu explícit el que en realitat era més que evident, però que hom callava per una mena de comunió d’interessos entre les parts. I es destapà l’engany. Aquestes mateixes cròniques, o contes, no fan esment, però, que en aquests països la història tornès a succeir, de la qual cosa podríem arribar a deduir que van aprendre d’aquell error i que no el van tornar a repetir mai més…

Vet aquí, però, que aquestes històries tenen un aire ben ultrapirinenc. Corresponen a un món més endreçat; més civilitzat, fins i tot. Aquí, al sud, les coses són molt, molt diferents. Catalunya, especialment, és un paradigma clar de lloc on l’emperador va nu reiteradament, compulsivament; fins a la nàusea. I tan reiteradament va nu lo rei, com reiteradament el fet és assenyalat per alguna ànima tan innocent com atònita. I malgrat tot, i a diferència del conte, aquí, incapaços d’aprendre dels errors per alguna mena de malaltia congènita o per alguna estranya maledicció arcana i ancestral, l’emperador torna a anar nu tot just el dia després de descobrir-se l’engany. I hi torna. I hi torna. I hi torna. I el poble segueix fent veure que el veu ben vestit. I així, a ca nostra, qui any passa, any empeny.

Ja hem tingut ocasió d’assenyalar, més per estupefacció que per candidesa, certament, algun d’aquests casos en què, en matèria de gestió del patrimoni, l’emperador va nu, i ben nu. Però, com diem, en aquest nostre dissortat país això no és pas l’excepció sinó la norma: és un no parar. I toca, molt més sovint del que voldríem, adoptar el rol de criatura meravellada. Retornem a la infantesa, doncs, i visitem, altra volta, l’antiga Sikarra.

Era més o menys l’agost del 2013 quan es difongué la notícia del descobriment de la ciutat ibèrica de Sikarra al municipi de Prats de Rei (Anoia-Alta Segarra), amb més de 2500 anys d’antiguitat. En essència, el punt ancestral i mític que originà el nom del que avui dia en diem Segarra. Una cosa que no passa precisament cada dia. Les restes que aparegueren, un fragment de la muralla i del fossat defensiu de la ciutat, resultaren ser, a més, de gran importància tant per la seva antiguitat com per la seva singularitat i pel seu excel·lent estat de conservació. Resumint molt el que va passar a continuació, les administracions, analfabetes en general en relació a aquests temes i alienes a coses que contemplen més com un problema que no pas com un regal de la Fortuna, decidiren malgrat tot, i com és habitual, tirar pel dret i cobrir les restes.

Vet aquí, però, que la societat civil, inopinadament, es mobilitzà. Salvem Sikarra!, cridaren els ciutadans. I aquell tímid crit fou suficient com per a que els gestors públics de la cosa, tot i seguir sent del tot incapaços de valorar adientment aquell munt de pedres emprenyadores, es veiessin en l’obligació, davant de la pressió popular, d’aturar el primer projecte i prometre que allò no es taparia. Ves per on, i contra tot pronòstic, cap a finals de novembre d’aquell 2013 Sikarra semblava efectivament salvada.

Les condicions que aparentment acceptava l’administració, malgrat que sempre de manera ambigua, eren les contingudes en el manifest que havia servit de lletra de batalla als conservacionistes. Deixant a banda altres consideracions, la principal reivindicació ciutadana consistia a demanar que no es cobrissin les restes però, també, i sobretot, que aquestes fossin convenientment museïtzades i que la museïtzació evités de totes totes amagar les restes. L’escassa superfície que ocupen les restes i la seva situació en una placeta, apartada de la circulació de cotxes, feien tot plegat assumible i perfectament viable. Molt encertadament, en el mateix document s’insistia en què no es tractava tan sols de no amagar les ruïnes, sinó que calia fer bé les coses, “sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic”, per tal que tot plegat no resultés un fracàs en termes socials, didàctics, turístics i patrimonials. En aquells moments, com diem, semblà, en funció de les declaracions d’alguns del responsables, com ara les del diputat d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona i Alcalde d’Igualada Sr. Marc Castells, que l’administració assumia i feia seves aquestes demandes de la ciutadania. El propi President de la Generalitat, el molt honorable Sr. Artur Mas, declarava el 2 de juliol de 2014 que “les administracions estem fent pinya perquè les restes arqueològiques de Prats de Rei tinguin el pes i l’atractiu que han de tenir”, tot afegint que “estem treballant l’Ajuntament d’Els Prats de Rei, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i la Generalitat per intentar que aquestes restes arqueològiques tinguin el pes que han de tenir i l’atractiu que han de tenir, perquè això es tracta que després ho vingui a veure la gent, per tant, estem fent pinya en aquest sentit””

Però, ai las! Els polítics són els polítics! ¿Qui pot refiar-se d’ells si, en general, sempre te l’acaben fotent (descomptem en això poquíssimes i honroses excepcions, algunes de les quals, a més, van jugar un important i positiu paper al principi d’aquesta historia)? Verba volant, as usual, i, passat el temps, la pròpia Diputació de Barcelona presentà de forma soma el projecte de museïtzació que hom havia promès per a l’antiga Sikarra. A principis de novembre del 2014 el propi Ajuntament de Prats de Rei feia públiques algunes imatges del projecte al seu perfil de Facebook.

Cal dir que desconeixem el projecte de la Diputació de Barcelona per a Sikarra, si més no en profunditat (si la documentació s’ha fet pública, hem estat incapaços de trobar-la…). Per tant, resulta impossible fer-ne una crítica aprofundida. Tanmateix, les reconstruccions virtuals que hom ha filtrat il·lustren prou bé la idea general i l’esperit del projecte. Sintetitzant, el que hom vol fer amb les restes de Sikarra és cobrir-les. Un despropòsit. I una estafa.

Diem que és un despropòsit perquè d’entrada cau en els mateixos errors de sempre, i vet aquí com l’emperador torna a anar nu. Lluny de fer visibles les restes, el projecte proposa amagar-les. Lluny de pretendre donar-hi visibilitat i valoritzar-ne la importància, aposta per minimitzar-les. Novament, les pedres com a problema, no com a regal i oportunitat. El projecte proposa cobrir absolutament les restes amb un terra dur i opac, tret d’un minúscul òcul situat al mig de la placeta. Les restes es podran visitar mitjançant una escala de caragol: hom visitarà, si ho fa, una cova. I és una estafa perquè, en principi, no és el que la ciutadania demanava.

Suposem que l’argumentari del projecte deu incloure-hi la idea que l’òcul ha de servir per a contemplar les restes des de l’exterior, donant així compliment aparent al que en aquest sentit hom havia promès en el seu moment. Però aquest ull de bou deixarà veure des de l’exterior una ínfima part de les restes, gairebé res. Pràcticament se’l podrien estalviar, i el projecte seria així més polit, molt més sincer, i també molt més coherent amb l’esperit i la voluntat reals dels promotors. En realitat, és un òcul vergonyant, la proposta brillant d’algú que reclòs en el seu despatx de la Diputació, i/o en el d’alguns ajuntaments comarcals, i/o fins i tot, ves a saber tu, en el d’algun palau episcopal, es va veure en la tessitura de cobrir les restes, que era el que els cos els demanava des del dia en què la primera pedra va veure la llum després de més de 2000 anys, però fer veure, alhora, que complien amb les demandes ciutadanes. La fórmula màgica? Dual i infal·lible, a ca nostra: un petit òcul substitutori, eufemístic, i l’esperada condescendència popular. Et voilà! Conill del barret! Volien cobrir les restes i, en funció del que veiem al projecte, certament les cobriran, i ara, ves per on, amb l’aquiescència de tothom! Felicitats (i de manera molt sentida) a les ments pensants: és digne d’admiració la capacitat que tenen, de forma reiterada i exitosa, de fer-nos creure que l’emperador porta un vestit d’allò més esplendorós.

De tot plegat, però, el que més ens admira, i per la qual cosa aixequem el dit, no és pas el comportament de les administracions i altra mena de poders fàctics (són els que són, arriben fins on arriben i tenen els interessos que tenen; prou que els coneixem, i mai no defrauden…) sinó el paper d’estrassa que, després d’un inici més que brillant, està fent en aquests moments la societat civil, que ha acceptat i, en algun cas, fins i tot ha aplaudit, un projecte trist, lamentable, primitiu, vergonyós, fracassat a la prèvia, que aconsegueix fer desaparèixer les restes i que en cap cas respon al que es reivindicava. Senyors, senyores! Que els estan estafant! I que a sobre els riuen les gràcies! Què no ho veuen, que no és pas això el que van demanar i pel que van lluitar? Què no se n’adonen que en bona part el que es proposa és just el contrari del que vostès mateixos van signar en aquell famós manifest? Certament, sembla que no; que ja els està bé. Els signants d’aquell document, englobats sota el paraigües de la denominada Xarxa Sikarra i que responen als noms d’Associació Amics de l’Arquitectura Popular, Associació Cultural Baixa Segarra, Agrupació Cultural i Recreativa Sigarra, Agrupació Seny Major, Associació Cultural Fòrum l’Espitllera, Associació La Sitja, Associació Espai LLobregós, Associació pel Desenvolupament Integral de la Vall del Corb, Associació la Terra per la terra, Associació del Patrimoni Artístic de Torà, Associació El Trill, Colla de Geganters de Sant Guim de Freixenet, Fundació Jordi Cases i Llebot, Fundació Tekhnikós, Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra, Centre d’Estudis Locals del Vilosell, Centre Municipal de Cultura de Cervera i Unió de Pagesos de la Segarra sembla que també veuen lo rei perfectament vestit; o, si més no, ara, a diferència del que feien fa pocs mesos, prefereixen fer-ho veure…

Les restes, però, segueixen tenint ara la mateixa transcendència que el Manifest exposava tan brillantment. Aquestes pedres segueixen tenint la mateixa importància històrica, i segueixen mantenint un excel·lent estat de preservació, una gran singularitat estructural, una notable monumentalitat, unes reduïdes dimensions de superfície a preservar i un gran potencial d’esdevenir un important bé comú en els àmbits social, educatiu, turístic i identitari. I per les mateixes raons que llavors era pertinent demanar-ho, ara segueix sent vàlid tot allò que allí, en conseqüència, s’hi reivindicava. Que les restes no es soterressin. Que es redactés un projecte de museïtzació digne i de qualitat que permetés a qualsevol visitant poder contemplar lliurement les restes de Sikarra i entendre, alhora, la seva transcendència en termes històrics, monumentals i identitaris. I que aquest projecte es fes sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic. Res d’això es compleix amb la proposta de la Diputació de Barcelona. Per posar tan sols un petit exemple, un pot emprar eufemismes o recórrer al sofisma per a justificar que les restes, amb el projecte presentat, no es soterren, però per a aquells que preferim no entrar en collonades i hipocresies com aquestes, el que es proposa, en realitat, no és gaire diferent de soterrar quelcom. Digueu-ne soterrar o digueu-ne amagar, tant se val. Si més no, la idea original no semblava ser pas aquesta, sinó, ben al contrari, permetre, amb un terra transparent, la visibilitat de les restes des de l’exterior, com es desprèn del projecte que els propis promotors del manifest presentaren en el seu dia. El terra transparent era i és la millor solució i és perfectament factible, i en canvi hom ha optat per cobrir les restes renunciant al seu potencial museogràfic principal, tot matant, alhora, el monument. Potser membres de la cúria devien tenir por de que alguns dels concelebrants de bodes, batejos i comunions al santuari de la Mare de Déu del Portal fossin engolits fossat avall, camí de l’infern. Sigui com sigui, no entrarem ara i aquí a reflexionar sobre aquest i altres aspectes museològics i museogràfics; potser un altre dia. En tot cas, sí que voldríem aprofitar per a llençar un avís a tothom qui estigui temptat de replicar que un terra transparent no és viable, que és car, que es ratllen, que s’entelen, o qualsevol altra mantra similar: sis-plau, per pura vergonya personal, intentin no mostrar públicament la seva enorme ignorància sobre aquests temes emprant aquesta mena d’arguments de parvulari. Siguin pudorosos. No es mostrin davant tothom tan i tan nus. Pel seu propi bé, els ho demanem. Ni que sigui per mantenir amb una certa dignitat la posició que ocupen, o per seguir fent la feina que fan sense haver d’acotar gaire el cap. Gràcies.

Bé, doncs tornant al què dèiem, sàpiguen en tot cas, Srs. i Sres. de la Xarxa Sikarra, que les reivindicacions exposades les van signar vostès. I que les administracions, aparentment, es van comprometre a complir-les. I que per això vostès van deixar llavors la batalla, donant-la per guanyada. I que gran part d’això, ara, no es complirà. I que, com a resultes del tractament museogràfic (?) que se’n farà, el monument, enterrat, serà en gran mesura oblidat. Esdevindrà nosa. Com tants i tants altres exemples similars com n’hi ha hagut abans a casa nostra. I que en cap cas serà un element dinamitzador. Ni un atractiu de cap mena en cap àmbit, ni el cultural, ni el patrimonial, ni el turístic, com vostès demanaven. Vaja, la història de sempre, repetida. Sembla, però, que a vostès, això, ara, ja els està bé. Doncs avant, i avall, que fa baixada: si el poble adult, savi i sobirà, vol això, i prefereix seguir fent veure que lo monarca va vestit, qui són les criatures per a dir que va ben conill? Llarga vida al rei!

Certament, i com vostès mateixos diuen, la forma com una societat valora i tracta les restes del seu passat mostra de manera contundent el seu grau real de civilitat…