Sikarra, la desventurada

Diuen els cronistes, o els contacontes (que, a voltes, expliquen el mateix), que existeixen països que en algun moment de la seva història han estat regits per emperadors enzes. Tan enzes, que arribaren a ser capaços d’assumir la nuesa pública com a senyal aparent de saviesa i diferència però, sobretot, de superioritat. I conten els mateixos cronistes que els pobles respectius dels països on això succeí, incapaços, com el propi monarca, d’acceptar, avergonyits, el que la visió de la imperial nuesa implicava de supina ignorància i estupidesa personal, o bé atemorits per les conseqüències que podien derivar-se d’assenyalar tan patètica situació, simplement assumiren el fet, tot fent veure que veien el que no veien. En darrer terme, tothom mirava l’altre a cua d’ull, però callaren i assentiren. I qui dia passa, any empeny: tothom semblà savi, tothom semblà estar d’acord, tothom semblà feliç i content.

Vet aquí, doncs, un actitud ignorant, mesella, poruga, pragmàtica, interessada o simplement conformista (que de tot n’hi havia, entre aquella multitud…), que la candidesa i l’estupefacció combinades d’un nen (i no pas la seva saviesa) acabaren per desbaratar. El resultat és conegut per tothom. A resultes d’aquell petit dit alçat, es feu explícit el que en realitat era més que evident, però que hom callava per una mena de comunió d’interessos entre les parts. I es destapà l’engany. Aquestes mateixes cròniques, o contes, no fan esment, però, que en aquests països la història tornès a succeir, de la qual cosa podríem arribar a deduir que van aprendre d’aquell error i que no el van tornar a repetir mai més…

Vet aquí, però, que aquestes històries tenen un aire ben ultrapirinenc. Corresponen a un món més endreçat; més civilitzat, fins i tot. Aquí, al sud, les coses són molt, molt diferents. Catalunya, especialment, és un paradigma clar de lloc on l’emperador va nu reiteradament, compulsivament; fins a la nàusea. I tan reiteradament va nu lo rei, com reiteradament el fet és assenyalat per alguna ànima tan innocent com atònita. I malgrat tot, i a diferència del conte, aquí, incapaços d’aprendre dels errors per alguna mena de malaltia congènita o per alguna estranya maledicció arcana i ancestral, l’emperador torna a anar nu tot just el dia després de descobrir-se l’engany. I hi torna. I hi torna. I hi torna. I el poble segueix fent veure que el veu ben vestit. I així, a ca nostra, qui any passa, any empeny.

Ja hem tingut ocasió d’assenyalar, més per estupefacció que per candidesa, certament, algun d’aquests casos en què, en matèria de gestió del patrimoni, l’emperador va nu, i ben nu. Però, com diem, en aquest nostre dissortat país això no és pas l’excepció sinó la norma: és un no parar. I toca, molt més sovint del que voldríem, adoptar el rol de criatura meravellada. Retornem a la infantesa, doncs, i visitem, altra volta, l’antiga Sikarra.

Era més o menys Imatge-estat actuall’agost del 2013 quan es difongué la notícia del descobriment de la ciutat ibèrica de Sikarra al municipi de Prats de Rei (Anoia-Alta Segarra), amb més de 2500 anys d’antiguitat. En essència, el punt ancestral i mític que originà el nom del que avui dia en diem Segarra. Una cosa que no passa precisament cada dia. Les restes que aparegueren, un fragment de la muralla i del fossat defensiu de la ciutat, resultaren ser, a més, de gran importància tant per la seva antiguitat com per la seva singularitat i pel seu excel·lent estat de conservació. Resumint molt el que va passar a continuació, les administracions, analfabetes en general en relació a aquests temes i alienes a coses que contemplen més com un problema que no pas com un regal de la Fortuna, decidiren malgrat tot, i com és habitual, tirar pel dret i cobrir les restes.

Vet aquí, però, que la societat civil, inopinadament, es mobilitzà. Salvem Sikarra!, cridaren els ciutadans. I aquell tímid crit fou suficient com per a que els gestors públics de la cosa, tot i seguir sent del tot incapaços de valorar adientment aquell munt de pedres emprenyadores, es veiessin en l’obligació, davant de la pressió popular, d’aturar el primer projecte i prometre que allò no es taparia. SalvemSikarraFinalVes per on, i contra tot pronòstic, cap a finals de novembre d’aquell 2013 Sikarra semblava efectivament salvada.

Les condicions que aparentment acceptava l’administració, malgrat que sempre de manera ambigua, eren les contingudes en el manifest que havia servit de lletra de batalla als conservacionistes. Deixant a banda altres consideracions, la principal reivindicació ciutadana consistia a demanar que no es cobrissin les restes però, també, i sobretot, que aquestes fossin convenientment museïtzades i que la museïtzació evités de totes totes amagar les restes. L’escassa superfície que ocupen les restes i la seva situació en una placeta, apartada de la circulació de cotxes, feien tot plegat assumible i perfectament viable. Molt encertadament, en el mateix document s’insistia en què no es tractava tan sols de no amagar les ruïnes, sinó que calia fer bé les coses, “sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic”, per tal que tot plegat no resultés un fracàs en termes socials, didàctics, turístics i patrimonials. En aquells moments, com diem, semblà, en funció de les declaracions d’alguns del responsables, com ara les del diputat d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona i Alcalde d’Igualada Sr. Marc Castells, que l’administració assumia i feia seves aquestes demandes de la ciutadania. El propi President de la Generalitat, el molt honorable Sr. Artur Mas, declarava el 2 de juliol de 2014 que “les administracions estem fent pinya perquè les restes arqueològiques de Prats de Rei tinguin el pes i l’atractiu que han de tenir”, tot afegint que “estem treballant l’Ajuntament d’Els Prats de Rei, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i la Generalitat per intentar que aquestes restes arqueològiques tinguin el pes que han de tenir i l’atractiu que han de tenir, perquè això es tracta que després ho vingui a veure la gent, per tant, estem fent pinya en aquest sentit””

Però, ai las! Els polítics són els polítics! ¿Qui pot refiar-se d’ells si, en general, sempre te l’acaben fotent (descomptem en això poquíssimes i honroses excepcions, algunes de les quals, a més, van jugar un important i positiu paper al principi d’aquesta historia)? Verba volant, as usual, i, passat el temps, la pròpia Diputació de Barcelona presentà de forma soma el projecte de museïtzació que hom havia promès per a l’antiga Sikarra. A principis de novembre del 2014 el propi Ajuntament de Prats de Rei feia públiques algunes imatges del projecte al seu perfil de Facebook.

Cal dir que desconeixem el projecte de la Diputació de Barcelona per a Sikarra, si més no en profunditat (si la documentació s’ha fet pública, hem estat incapaços de trobar-la…). Per tant, resulta impossible fer-ne una crítica aprofundida. Tanmateix, les reconstruccions virtuals que hom ha filtrat il·lustren prou bé la idea general i l’esperit del projecte. Sintetitzant, el que hom vol fer amb les restes de Sikarra és cobrir-les. Un despropòsit. I una estafa.

Diem que és un despropòsit perquè d’entrada cau en els mateixos errors de sempre, i vet aquí com l’emperador torna a anar nu. Lluny de fer visibles les restes, el projecte proposa amagar-les. Lluny de pretendre donar-hi visibilitat i valoritzar-ne la importància, aposta per minimitzar-les. Novament, les pedres com a problema, no com a regal i oportunitat. INFOGRAFIA_1El projecte proposa cobrir absolutament les restes amb un terra dur i opac, tret d’un minúscul òcul situat al mig de la placeta. Les restes es podran visitar mitjançant una escala de caragol: hom visitarà, si ho fa, una cova. I és una estafa perquè, en principi, no és el que la ciutadania demanava.

Suposem que l’argumentari del projecte deu incloure-hi la idea que l’òcul ha de servir per a contemplar les restes des de l’exterior, donant així compliment aparent al que en aquest sentit hom havia promès en el seu moment. Però aquest ull de bou deixarà veure des de l’exterior una ínfima part de les restes, gairebé res. Pràcticament se’l podrien estalviar, i el projecte seria així més polit, molt més sincer, i també molt més coherent amb l’esperit i la voluntat reals dels promotors. En realitat, és un òcul vergonyant, la proposta brillant d’algú que reclòs en el seu despatx de la Diputació, i/o en el d’alguns ajuntaments comarcals, i/o fins i tot, ves a saber tu, en el d’algun palau episcopal, es va veure en la tessitura de cobrir les restes, que era el que els cos els demanava des del dia en què la primera pedra va veure la llum després de més de 2000 anys, però fer veure, alhora, que complien amb les demandes ciutadanes. La fórmula màgica? Dual i infal·lible, a ca nostra: un petit òcul substitutori, eufemístic, i l’esperada condescendència popular. Et voilà! Conill del barret! Volien cobrir les restes i, en funció del que veiem al projecte, certament les cobriran, i ara, ves per on, amb l’aquiescència de tothom! Felicitats (i de manera molt sentida) a les ments pensants: és digne d’admiració la capacitat que tenen, de forma reiterada i exitosa, de fer-nos creure que l’emperador porta un vestit d’allò més esplendorós.

De tot plegat, però, el que més ens admira, i per la qual cosa aixequem el dit, no és pas el comportament de les administracions i altra mena de poders fàctics (són els que són, arriben fins on arriben i tenen els interessos que tenen; prou que els coneixem, i mai no defrauden…) sinó el paper d’estrassa que, després d’un inici més que brillant, està fent en aquests moments la societat civil, que ha acceptat i, en algun cas, fins i tot ha aplaudit, un projecte trist, lamentable, primitiu, vergonyós, fracassat a la prèvia, que aconsegueix fer desaparèixer les restes i que en cap cas respon al que es reivindicava. Senyors, senyores! Que els estan estafant! I que a sobre els riuen les gràcies! Què no ho veuen, que no és pas això el que van demanar i pel que van lluitar? Què no se n’adonen que en bona part el que es proposa és just el contrari del que vostès mateixos van signar en aquell famós manifest? Certament, sembla que no; que ja els està bé. Els signants d’aquell document, englobats sota el paraigües de la denominada Xarxa Sikarra i que responen als noms d’Associació Amics de l’Arquitectura Popular, Associació Cultural Baixa Segarra, Agrupació Cultural i Recreativa Sigarra, Agrupació Seny Major, Associació Cultural Fòrum l’Espitllera, Associació La Sitja, Associació Espai LLobregós, Associació pel Desenvolupament Integral de la Vall del Corb, Associació la Terra per la terra, Associació del Patrimoni Artístic de Torà, Associació El Trill, Colla de Geganters de Sant Guim de Freixenet, Fundació Jordi Cases i Llebot, Fundació Tekhnikós, Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra, Centre d’Estudis Locals del Vilosell, Centre Municipal de Cultura de Cervera i Unió de Pagesos de la Segarra sembla que també veuen lo rei perfectament vestit; o, si més no, ara, a diferència del que feien fa pocs mesos, prefereixen fer-ho veure…

Les restes, però, segueixen tenint ara la mateixa transcendència que el Manifest exposava tan brillantment. Aquestes pedres segueixen tenint la mateixa importància històrica, i segueixen mantenint un excel·lent estat de preservació, una gran singularitat estructural, una notable monumentalitat, unes reduïdes dimensions de superfície a preservar i un gran potencial d’esdevenir un important bé comú en els àmbits social, educatiu, turístic i identitari. I per les mateixes raons que llavors era pertinent demanar-ho, ara segueix sent vàlid tot allò que allí, en conseqüència, s’hi reivindicava. Que les restes no es soterressin. Que es redactés un projecte de museïtzació digne i de qualitat que permetés a qualsevol visitant poder contemplar lliurement les restes de Sikarra i entendre, alhora, la seva transcendència en termes històrics, monumentals i identitaris. I que aquest projecte es fes sota els estàndards europeus més elevats en l’àmbit museogràfic. Res d’això es compleix amb la proposta de la Diputació de Barcelona. Per posar tan sols un petit exemple, un pot emprar eufemismes o recórrer al sofisma per a justificar que les restes, amb el projecte presentat, no es soterren, però per a aquells que preferim no entrar en collonades i hipocresies com aquestes, el que es proposa, en realitat, no és gaire diferent de soterrar quelcom. Digueu-ne soterrar o digueu-ne amagar, tant se val. Si més no, la idea original no semblava ser pas aquesta, sinó, ben al contrari, permetre, amb un terra transparent, la visibilitat de les restes des de l’exterior, com es desprèn del projecte que els propis promotors del manifest presentaren en el seu dia. El terra transparent era i és la millor solució i és perfectament factible, i en canvi hom ha optat per cobrir les restes renunciant al seu potencial museogràfic principal, tot matant, alhora, el monument. Potser membres de la cúria devien tenir por de que alguns dels concelebrants de bodes, batejos i comunions al santuari de la Mare de Déu del Portal fossin engolits fossat avall, camí de l’infern. Sigui com sigui, no entrarem ara i aquí a reflexionar sobre aquest i altres aspectes museològics i museogràfics; potser un altre dia. Inauguració de l'expEn tot cas, sí que voldríem aprofitar per a llençar un avís a tothom qui estigui temptat de replicar que un terra transparent no és viable, que és car, que es ratllen, que s’entelen, o qualsevol altra mantra similar: sis-plau, per pura vergonya personal, intentin no mostrar públicament la seva enorme ignorància sobre aquests temes emprant aquesta mena d’arguments de parvulari. Siguin pudorosos. No es mostrin davant tothom tan i tan nus. Pel seu propi bé, els ho demanem. Ni que sigui per mantenir amb una certa dignitat la posició que ocupen, o per seguir fent la feina que fan sense haver d’acotar gaire el cap. Gràcies.

Bé, doncs tornant al què dèiem, sàpiguen en tot cas, Srs. i Sres. de la Xarxa Sikarra, que les reivindicacions exposades les van signar vostès. I que les administracions, aparentment, es van comprometre a complir-les. I que per això vostès van deixar llavors la batalla, donant-la per guanyada. I que gran part d’això, ara, no es complirà. I que, com a resultes del tractament museogràfic (?) que se’n farà, el monument, enterrat, serà en gran mesura oblidat. Esdevindrà nosa. Com tants i tants altres exemples similars com n’hi ha hagut abans a casa nostra. I que en cap cas serà un element dinamitzador. Ni un atractiu de cap mena en cap àmbit, ni el cultural, ni el patrimonial, ni el turístic, com vostès demanaven. Vaja, la història de sempre, repetida. Sembla, però, que a vostès, això, ara, ja els està bé. Doncs avant, i avall, que fa baixada: si el poble adult, savi i sobirà, vol això, i prefereix seguir fent veure que lo monarca va vestit, qui són les criatures per a dir que va ben conill? Llarga vida al rei!

Certament, i com vostès mateixos diuen, la forma com una societat valora i tracta les restes del seu passat mostra de manera contundent el seu grau real de civilitat…

Anuncis

El Born CC (I). Signes dels temps, dels d’ahir i dels d’avui

Avui dia, ja molt pocs ho recorden. Entre els més grans, ens referim. Els més joves, fins i tot aquells més hiperventilats en matèria nacional, ni tan sols n’han sentit a parlar. El 2002, però, va succeir quelcom molt i molt important per al Born CC.EL-BORN-CC1

Malgrat que alguna cosa està canviant, aquest país nostre encara és hàbil a amagar pretèrits incòmodes. A voltes, perquè així l’hi ha vingut imposat. D’altres vegades, però, motu proprio, a causa de quelcom difícilment definible i que deu barrejar, a parts desiguals, pudor, respecte, conveniències, malentesos, inèrcies, càlcul, complexos i autoodi. Sigui com sigui, el cas és que en el marc de la centenària, persistent i desigual dialèctica entre els dos ideals bàsics que hom ha acabat concebent per a Catalunya (deixem a banda la broma de la virtual, líquida i ucrònica 3a via…), i que ho impregna pràcticament tot (en això, ves per on, té raó en Boadella quan parla de l’esquizofrènia de la societat catalana, tarannà al qual la Trinca va posar-hi música i lletra…), hi ha una de les parts que tendeix al silenci (per sort, cada vegada menys) i, curiosament, no és pas la famosa “mayoría silenciosa”. Un part que quan s’ha vist involucrada en una disputa (especialment de caire històric o patrimonial) en relació a la qual el pas del temps ha acabat, eventualment, atorgant-li la raó, sembla que tendeixi a oblidar-se del passat i renuncia gairebé sempre a assenyalar qui, com i perquè va pretendre, en el seu moment, fer descarrilar el tren abans fins i tot que aquest sortís de l’estació.

Potser a algú pot semblar-li elegant, educada, cívica, moderna i europea aquesta manera de fer, aquest voluntari oblit del passat de tall auto-castrant (aquesta falòrnia del “seny”, vaja…). No ho és pas. I no ho és, especialment, quan el que pretenem és fer Història, ço és, explicar i interpretar circumstàncies històriques, ja que les controvèrsies i els bàndols formen part, habitualment, d’aquesta mena de processos. Renunciar, quan es vol parlar d’una disputa entre parts que és significativa en termes històrics, a detallar els protagonistes, les postures existents, els arguments de cadascú, els interessos evidents (i, si n’hi ha prous indicis, els eventualment amagats), els moviments i gestos de cada part i el resultat de la controvèrsia (sigui aquesta de major o menor transcendència) no és fer Història: és fer política (i de la dolenta).

No volem dir pas que això, que aquí fem encara amb sorprenent insistència (més els d’una manera de pensar que no pas els altres, tot sigui dit), no sigui fet, a voltes, amb bona voluntat; però cal ser conscients que és també quelcom molt particular, resultat directe dels processos històrics que ens han anat modelant en tant que comunitat de ciutadans i, per tant, en darrer terme, resultat també del que encara avui dia caracteritza, majoritàriament, la nostra actitud com a societat davant de determinats temes: una voluntat insistent a mantenir, gairebé al preu que sigui, el delicat equilibri que es dóna entre parts ideològicament enfrontades, a nivell estatal, per qüestions especialment importants; equilibri, per altra banda, que si s’ha mantingut fins ara ha sigut, sobretot, pel fet que una d’aquestes parts ha tingut històricament, i per raons diverses, molta més cura que l’altra a l’hora de mirar de no trepitjar l’ull de poll del contrincant; fins i tot, si això implicava fer veure que les coses s’havien oblidat. Actitud amnèsica fins a cert punt incomprensible (si no és mitjançant arguments que caurien dins l’àmbit de la psicoanàlisi del colonitzat), atès que, mentrestant, aquest contrincant, amb molts més suports (de tota mena) i completament desinhibit, no ha tingut ni té encara cap mena de problema no ja a trepitjar, sinó fins i tot a furgar amb malaltissa fruïció les eventuals xacres de l’adversari. I incomprensible, també, perquè, en el fons, i malgrat el que els propis oblidadissos consideren (i vet aquí el sorprenent i equivocat cofoisme que els caracteritza), aquesta actitud no es pot qualificar en cap cas, com hom pretén, de cívica, elegant, educada, moderna, europea i civilitzada. En les democràcies europees avançades, les parts dialècticament enfrontades no renuncien a res, no amaguen res, no tenen cap problema a assenyalar-se les mancances argumentals respectives amb detall i cura, de forma intensiva i desacomplexada, comportament que es repeteix de manera idèntica en l’anàlisi de qualsevol episodi o procés històric. Ho fan (ells sí) de manera elegant i civilitzada. Més fredament, si voleu. Però no renuncien pas a dir les coses com són (o com van ser), sense complexos. I quan això passa en determinats àmbits acadèmics, se’n diu fer Història; de la de veritat. No callen ni amaguen, per prevenció malentesa davant d’allò que eventualment l’altre pugui arribar a pensar (o fins i tot a fer! Mama por!), la realitat del que va passar. Ni tampoc, és cert, es llencen, generalment, el passat a la cara de males maneres, tot emprant les dades matusserament i a manera d’armes barroeres.

Tot això ve al cas per la forma com el Born CC presenta un fet prou important per al propi centre com és la controvèrsia que l’any 2002 es generà al voltant del que calia o no calia fer amb les restes arqueològiques llavors tot just posades al descobert a l’interior del bell LA SENYERA DE CARDONA ONDEA EN EL BORN CENTRO CULTURAL-0GNX1719.jpg-mercat. Els responsables del projecte museogràfic, que, no ens enganyem, se situen òbviament en el marc d’una de les dues perspectives que abans esmentàvem, podrien haver optat per no esmentar ni tan sols el tema. Molts, certament, ho hauríem trobat a faltar, però, fins a cert punt, aquesta absència podria haver resultat comprensible. El problema ve, però, quan, en el marc de tot el que hem explicat abans, aquesta part s’acaba situant, com gairebé sempre, en terra de ningú, i pretén mantenir un equilibri impossible entre la pròpia incontinència, que els impel·leix a parlar del tema sí o sí, i la tendència gairebé natural a mirar, malgrat tot, de no trepitjar els ulls de poll de l’altra part, atès que saben que si expliquen les coses tal com van ser, i amb noms i cognoms, algú es mostrarà afectada i teatralment ferit (i, potser, fins i tot algú amb poder! Mama, por!!). I bé que ho saben, que se’n sentirà, perquè quan és a l’inrevés (més sovintejat, i també més cruent), en certa manera, també se’n senten, i també fan una miqueeeeeta de comèdia (en aquest cas, no massa, no vagi a ser que…). Possiblement sigui això el que encara ens fa ben espanyols a la immensa majoria de catalans, d’un i altre tarannà: la incapacitat d’assumir les crítiques negatives (i àdhuc les simples dades que expliquen comportaments i posicionaments no massa lluïts que un dia vam mantenir) si no és percebent-les com un atac personal. En conseqüència, ens convencem de no fer el que no ens agrada que ens facin (cosa que, malgrat tot, l’altra part farà igual, tot s’ha de dir) i avall, que fa baixada; en realitat, acomplexats de mena, empetitits, insegurs, atonyinats, tancats com hem estat secularment al nostre raconet de península, som encara incapaços de fer (i d’assumir) una exposició de fets de tall modern, independentment de les circumstàncies i dels protagonistes. Solució: l’oblit del passat (sabeu aquell acudit que acaba “no ens farem mal mútuament, oi?”…)

I vet aquí que malgrat que, com dèiem abans, el comú ho ha oblidat, durant la primavera i l’estiu de l’any 2002 es produí una espectacular controvèrsia. Un esplendorós debat sobre el futur de les restes del Born, en el qual participaren activament nombrosos sectors professionals i veïnals de la societat civil, mitjans de comunicació, tots els partits polítics, diverses institucions, ens i organismes de les administracions i un bon nombre d’autors a títol més o menys particular. Un debat d’alt voltatge, sistemàtic, contundent, on s’hi donà de tot, des de l’aportació de constructius arguments tècnics i científics, per part de la majoria, fins a la voluntat d’alguns de guanyar el debat tot emprant les pitjors i més manipuladores i demagògiques argumentacions, derivades d’interessos gremials, polítics, ideològics i/o nacionals. Un debat que, en alguns casos, situà en bàndols contraris a membres d’una mateixa “família”. Un debat que, a més, transcendí ràpidament l’àmbit estrictament tècnic i polític i baixà a l’àgora a través dels mitjans de comunicació, espai on uns i altres debateren enèrgicament sobre el tema de manera pública (val a dir que, majoritàriament, de forma intensa i aferrissada, però educada). Per si algú no ho recorda, el Born estava destinat a ser la seu de la Biblioteca Provincial, en una decisió incomprensible ja d’entrada atesa la coneixença que hom ja tenia de l’existència de restes importants en el subsòl. Un cop posades al descobert les ruïnes que avui dia podem contemplar, el debat evolucionà des d’un primer moment en què, malgrat tot, la voluntat era fer la Biblioteca tot i que això comportés la retirada de les restes, a un segon moment en què es defensa una coexistència entre la Biblioteca i les restes i, finalment, la decisió definitiva de fer la Biblioteca en un altre lloc i dissenyar un projecte que permetés presentar les restes de manera digna. El Born CC va néixer llavors, com a resultat de tot allò. Però, incomprensiblement, i especialment a la vista del volum de lletra generat i de l’energia esmerçada, ha renunciat a explicar-ho, i es limita tan sols a fer-ne una brevíssima i extremadament lleugera menció, absolutament insuficient i parcial atenent als fets, a les circumstàncies, a la intensitat i a la transcendència que tot plegat tingué per al propi centre.

Us recomanem que feu un revival d’aquella controvèrsia que ara tothom sembla preferir d’amagar. En realitat, amb els mitjans d’avui dia, resulta relativament fàcil. La pròpia hemeroteca en xarxa de la Vanguardia, que en tot aquest affaire jugà el paper galdós que habitualment juga, ens ofereix pàgines antològiques, gràcies sobretot al fet que entrà ben aviat en una dinàmica compulsiva de publicació de columnes d’opinió i de notícies (?!) sobre el tema, a voltes parcials i sempre convenientment orientades en un sentit molt determinat (tot i que acumulant fracàs rere fracàs en els seus objectius). En aquest sentit, reconeixem, en múltiples titulars i fragments, l’estil propi del diari del Conde (“El fantasma de Felipe V vence a la biblioteca provincial del Born”, “Habla la Ribera. Los vecinos del barrio del Born defienden la bliblioteca”). Si entreu a fons en el tema, però, hi podreu constatar, per exemple, el paper essencial (i exemplar, tot s’ha de dir) jugat per la majoria de les associacions professionals catalanes de gestors culturals, historiadors, arqueòlegs, museòlegs, arxivers, restauradors i conservadors, els quals signaren, conjuntament amb diversos col·lectius veïnals, un manifest públic defensant la impossibilitat que biblioteca i jaciment coexistissin. I també podreu constatar el paper d’estrassa jugat pel Col·legi de Bibliotecaris, que, curiosament, fou l’únic col·lectiu professional important de l’àmbit de la cultura que es desmarcà d’aquest acord. També els posicionaments dels diferents grups polítics a l‘Ajuntament de Barcelona, o els valents (ehem, ehem…) pronunciaments del llavors Director General de Patrimoni Cultural, Marc Mayer. Hi trobareu protagonistes de llavors que encara ho són ara, com el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell (llavors membre del PSC), defensant la importància de les restes davant d’aquells que maldaven per la seva amputació o àdhuc desaparició (“La cohabitació no pot ser a qualsevol preu”. La Vanguardia, 30 d’abril de 2002). En aquesta història hi apareixen també personatges singulars, com l’ínclit Francesc de Carreras, defensant… bé, suposem que no cal que us diguem què defensava, ni amb quins arguments ho feia. Exacte: els de sempre… Altres autors implicats van arribar a expressar opinions que avui dia, a la vista dels resultats, semblen incomprensibles, com el mateix Bru de Sala (“Cambiar la Biblioteca de lugar El Born 3sería dar la razón a los que abogan por censurar la elocuencia de las piedras”. La Vanguardia, 20 d’abril de 2002). Però vaja, tot rebuscant, hi trobareu, en tots els diaris, peces delicioses (i més encara amb la perspectiva dels anys) en un i altre sentit, per part de gent com Enric Juliana, Llàtzer Moix, Antoni Puigverd, Eduardo Mendoza, Josep Ramoneda, Baltasar Porcel, Pilar Rahola, Joan Barril, Félix de Azúa, Jaume Sobrequès, Beth Galí, Oriol Bohigas, Juli Capella, Joaquim Nadal, Xavier Hernández, Jordi Borja, Agustí Fancelli, Joan B. Culla, Xavier Vidal-Folch, Josep Termes, Borja de Riquer i un llarguíssim etcètera. Tothom va sucar-hi pa (i de manera abundosa i, generalment, reiterada) en una batalla que, per sort, es va guanyar. Us recomanem especialment que consulteu, si us hi voleu iniciar, tres magnífics articles de referència sobre el tema, publicats en aquells mateixos moments: un de l’Albert Garcia Espuche (“Una ciutat dins d’un edifici”), un altre de l’Eduard Riu-Barrera (“Arqueologia i conflicte urbà”) i, finalment, un darrer del F. Xavier Menéndez i de l’Isidre Pastor (“El futur del Born. Una polèmica ciutadana a l’entorn del patrimoni”) tots ells publicats en el Dossier que l’Avenç dedicà a la polèmica del Born en el seu número 273, d’octubre de 2002. Especialment interessant resulta, al nostre entendre, el tercer d‘aquests articles, on els autors, a banda de fer una magnífica descripció de la seqüència dels esdeveniments, aporten una sistemàtica de referències sobre l’enorme volum de notícies i articles d’opinió apareguts en els diversos diaris, convenientment endreçades. Bé, tot plegat una història diversa, canviant, intensa i deliciosa, malgrat tractar-se d’un debat que, ja llavors, a molts els semblà inversemblant, en tant que inversemblant (i fins i tot aberrant) els semblava qualsevol opció que no contemplés museïtzar el tresor del Born.

Val la pena, doncs, esmentar, aquesta mancança historiogràfica en aquest equipament. Perquè malgrat les virtuts del Born CC (que en té moltes, i de les quals en parlarem properament), el tractament que hom ha fet d’aquella polèmica, mig esmentada tan sols de passada en el discurs expositiu, és, com diem, del tot deficitari. En el marc de l’encara petita i incipient història del Born CC, aquells fets del 2002 no són pas banals: resulten absolutament transcendents, fins al punt que no és possible explicar avui dia l’existència d’aquest centre (la importància del qual per a Barcelona i per al conjunt del país no farà més que créixer en els propers anys) sense conèixer qui va dir què, com i per què en el marc d’aquell debat. Si avui dia tenim el Born CC és com a conseqüència de que aquella confrontació dialèctica, contràriament al que era previsible, es va guanyar. I és precisament per això que seria bo que tothom pogués confrontar l’evidència que avui dia suposa el Born en tant que equipament de primer ordre amb tot el que llavors es va dir, ja que confrontar les reflexions, els projectes, les idees, les propostes i els arguments de llavors amb les concrecions finals que avui dia podem ja tocar és una de les maneres més efectives que tots tenim per a aprendre, especialment de cara al futur. Tot plegat és important fins i tot com a símptoma d’un canvi social, d’un progressiu empoderament per part de la ciutadania de Catalunya, que cada vegada sembla mostrar-se més activa i dinàmica, procés que té, en episodis com aquest, uns punts referencials destacables. El Born CC, emmirallant-se en una part del que encara som com a societat, o potser com a producte directe d’ella que és, ha optat, però, per amagar les causes i circumstàncies reals del seu naixement. La inèrcia històrica, en diríem; d’acord, però no deixa de ser un error. Malgrat tot, el fet que aquesta deficiència, important, però puntual, es doni en un centre que, per altra banda, es mostra, en molts altres aspectes, molt més desacomplexat, fa pensar en la possibilitat que tot plegat sigui també el reflex de la societat que l’ha produït. Una societat que, aparentment, es mostra cada vegada més viva, dinàmica, canviant i en procés de trànsit, i en la qual, conseqüentment, hi trobem, potser com en el propi Born CC, tics del passat, que malgrat anar esvaint-se poc a poc encara persisteixen, coexistint amb dinàmiques pròpies d’un eventual futur que es postula-la per a ser present. Si això és o no és així, tan sols el temps ens ho dirà.

Sobre la ciutadania i el patrimoni, mediterràniament

Llegíem fa pocs dies, al diari Ara, un article de Nicola Padovan. En l’article, titulat “Som mediterranis, no ho oblidem!”, l’autor defensa que per tal de solucionar els nostres problemes no podem pas emmirallar-nos en altres països i copiar d’ells allò que ens sembli més apropiat, atès que aquestes solucions, que en altres llocs han funcionat, a nosaltres, en tant que mediterranis i pel nostre tarannà, ens estan d’alguna manera vedades. Al nostre entendre, això, Med1que potser podria tenir validesa en algun àmbit de la política (i, amb tot, hauríem de parlar-ne amb calma…) no té pas una validesa universal. No la té, almenys, pel que fa a tot allò relacionat amb el patrimoni i la seva gestió: en aquest àmbit, sempre hem defensat la possibilitat d’imitar els bons usos d’altres terres.

No tan sols és lícit imitar allò que funciona i que el veí fa millor, sinó que, a més, sovint, és convenient. Amb tot, és cert que al nostre país això de la còpia de models externs, de qualsevol àmbit, no ho portem massa bé. No pas perquè no ho fem, ja que ho fem abundosament, sinó perquè quan ho fem, sovint, ho fem malament, a l’engròs. O, dit d’una altra manera, sense prou reflexió prèvia i sense disposar de prou coneixement com a base. La qual cosa ens posa davant del problema real. No es tracta pas de que no puguem copiar allò que als altres els funciona degut a una eventual conjuntura còsmica de caire ètnico-cultural-històrico-climàtic que condemna inexorablement els mediterranis a esdevenir uns eterns adolescents. El que passa és que en molts àmbits, històricament, hem tractat de copiar de manera grollera, assolint així, sovint, els galdosos resultats que ja coneixem. Però això no vol dir que no puguem ser com aquells als quals pretenem imitar: tan sols vol dir que ens hi hem de posar encara amb més força, si cap. Biològicament, quant a les capacitats mentals, som iguals (esperem que tothom estigui d’acord…). Per tant, si volem i ho fem bé, podem fer i assolir el mateix que els altres (és trist haver-ho de recordar, però bé…). La resta de reflexions en contra, doncs, no són res més que crosses per a incompetents, insegurs, ignorants o sabotejadors, bàlsams que no guareixen res però dificulten avançar, retòrica fàcil que, de ser certa, ens portaria a conclusions absurdes i a no poder entendre com, en determinats àmbits, aquests mateixos “mediterranis” sí que hem sortit airosos tot copiant els veïns del nord.

Tot això, en l’àmbit del Patrimoni, també passa. El copiar de manera maldestre, volem dir. Creiem no equivocar-nos si afirmem que d’això, d’aquest tràgic fenomen que consisteix a imitar ràpid, malament i sense entendre del tot les coses, molts de nosaltres en diem d’una mateixa manera: moda. “Ves, ara és moda fer Centres d’Interpretació arreu…”, diem. Cert, són les “modes”, que, aparentment, es donen també en l’àmbit de la gestió del patrimoni. Modes que, tal com venen, sempre sobtadament, s’estenen aviat arreu, com la pólvora, assumides ferventment per una fracció més o menys important del gremi, fan llavors un desplegament a voltes espectacular i, com si de l’esclat d’una bombolla immobiliària es tractés, fineixen després igual de ràpidament, tot morint, escarnides per tothom, propis i estranys. Aquest és el país; si més no, ara com ara.

Malauradament, això s’ha donat de forma reiterada a casa nostra (de fet, s’està tornant a donar ara, en aquests precisos moments). A base de caure-hi i de tornar-hi a caure, un dels resultats està sent, entre d’altres, que molts professionals de la matèria, tot fotent-la pel broc gros, reneguen de tot plegat i esdevenen ardorosos apologètics de la inutilitat d’imitar tot allò que es fa a fora. La llei del pèndol. Una simplificació extrema. Un greu error. Sobretot, un error d’anàlisi, perquè, en la majoria de casos el problema no està en allò concret que hom pretén o ha pretès imitar, sinó en la forma com això s’ha volgut trasplantar al nostre país. Una forma que cal qualificar, massa sovint, de superficial i de grollera, mancada moltes vegades d’un coneixement prou profund de la proposta original i, sobretot, de les relacions que aquesta proposta, en el seu lloc d’origen, manté amb altres múltiples aspectes del seu entorn sociocultural, polític i econòmic, aspectes que expliquen, en realitat, el seu èxit. En l’àmbit de les polítiques patrimonials, no serveix de gaire mirar de trasplantar una proposta concreta si no mirem de reproduir també, fins allà on això sigui possible, l’ecosistema que la fa possible, la terra on aquest arbre falca les seves arrels. ¿Vol dir això, doncs, que davant de la magnitud del problema hem de renunciar (tal i com pregonen els habituals malastrucs tòxics) a copiar allò que funciona en altres llocs? De cap manera. El que vol dir és que es tracta de reptes molt més complicats del que hom habitualment pensa i que, per tant, per tal que les coses funcionin (que poden funcionar…), cal prendre consciència real del que això implica i analitzar prèviament el fenomen de manera global i profunda i, sobretot, pensar sempre en clau de qualitat. I si hom va equipat, a més, amb un bon cabal de coneixements previs, millor que millor. No hi hem de renunciar, doncs, ans al contrari. Però si tenir sempre ben present que copiar, si més no copiar bé, no és tan fàcil com sembla. El que sí que és cert, en tot cas, és que, davant de la complexitat de tot plegat i de les nefastes conseqüències que té el fer les coses malament, convé evitar de totes totes que aquests processos els comandin incapaços, passavolants, il·luminats, arribistes i/o ignorants (compte: passa massa sovint que ells mateixos no saben pas que ho són…).

Ha arribat un punt que ja cansa escoltar els plors i laments generalitzats per la falta de visitants als nostres museus, sales d’exposicions, monuments, jaciments arqueològics i centres d’interpretació. I no pas perquè aquests somics no responguin a una realitat tangible: des d’una perspectiva nacional, en general, parlem d’espais buits. Calma, calma!! Ja són aquí els de sempre! “Mentida!” -criden- “No tots estan buits! Hi ha alguns que funcionen molt bé!!! Mireu els números, mireu! Guaiteu les estadístiques de visitants!!!!”. Bé. Quan us hagueu calmat una mica, resteu, sisplau, d’aquestes Med2estadístiques el públic captiu (és a dir, aquells que hi van agafats per les orelles, o bé hi són portats per obligació, o bé els atansen perquè es tracta d’un sector de gent als quals ja no saben que fer-los fer i així els tenen ocupats un matí o una tarda, i tutti quanti amb un perfil similar… És a dir, grups d’estudiants, de jubilats, etc., etc…) i, també, els guiris. Què? El resultat, tret de notables excepcions, en general, fa enrojolar, oi? I, tanmateix, res no solucionarem si abans no ens mirem de fit a fit, ben nuets, al mirall. Doncs això… la gent del país, de motu proprio, no va als museus (cal que tornem a fer referència a allò de “excepte contades excepcions i etc, etc…”? Sí? Bé, doncs queda fet… Au, seguim…). Ja ho sabem això. I, mediterranis com som, se’ns cau la baba quan constatem tan i tan sovint com museus d’altres països (i, de vegades, no pas allò que en podríem dir la quintaessencia dels museus…) esdevenen llocs vius, espais que la gent (també els joves!!!!!) visita de manera habitual, com una cosa natural. Com una opció lúdica i/o formativa més. Voldríem ser com ells. I és lícit que ho vulguem ser, perquè desitjar això és el mateix que aspirar a que la societat catalana adquireixi un major grau de civilitat. I, sí, en aquest àmbit hem de ser com ells, i ho podem ser. Per molt mediterranis que siguem.

¿A què es deu, en tot cas, aquesta diferència quant a l’actitud de la nostra ciutadania vers els museus respecte del que és propi d’altres països més civilitzats? ¿A que l’oferta museística és millor? Vist de manera general, haurem d’afirmar, d’entrada, que sí, que l’oferta de casa nostra té en general la qualitat que té, i que això, necessàriament, ha d’explicar part del problema. Però seria injust no esmentar, ensems, que per aquí també tenim algun que altre centre museístic que ja sigui per la proposta museogràfica, pels elements concrets que presenta o per totes dues coses alhora, planteja una oferta de qualitat i/o atractiva, i que malgrat tot resta igualment buit quant al target de públic del qual estem parlant. Per tant, el problema possiblement no és tan sols d’oferta (que, remarquem, massa sovint ho és) sinó també (i de manera probablement més important) del perfil cultural majoritari de la nostra ciutadania.

I això ens porta, finalment, a la mare dels ous: l’ensenyament. Probablement, és aquí on rau el veritable problema, o si més no el més important. No ens carregarem ara i aquí tot el sistema educatiu del nostre país, ja que probablement fora injust fer-ho així, amb un tarannà maximalista. Però no ens podem estar de dir que en tot allò que té a veure amb el patrimoni, la història i l’art, i especialment en el foment d’una filia vers aquests ítems, el nostre sistema educatiu és zona catastròfica. Cosa que, val a dir, no succeeix en altres països. La capacitat de valorar el patrimoni, i, més encara, la capacitat d’entendre’l i, per tant, de fruir-lo i d’estimar-lo, es pot educar. I no ho estem fent pas. O, dit d’una altra manera: no podem esperar que els nostres ciutadans i ciutadanes sentin de manera natural la necessitat imperiosa d’apropar-se als museus si abans, en les etapes formatives, no els hem proporcionat (de la manera adient) les eines necessàries per a entendre’ls i fruir-los, és a dir, per a viure’ls i estimar-los. Malauradament, arribats en aquest punt val a dir que això deixa poques opcions als gestors de museus per a créixer en el target de públic a què ens estem referint, ja que facin el que facin, ara, no atrauran aquesta gent: el problema és previ i es troba en un altre àmbit, i per tant les eventuals solucions encara s’han d’implementar, no depenen directament d’ells i, en tot cas, donarien fruit a anys vista. Amb aquest estat de coses, ara com ara aquests gestors tan sols poden aspirar, probablement, a augmentar visitants (que és el que està de moda…) per la banda dels altres perfils que abans hem esmentat, que, de fet, és el que majoritàriament estan fent. Fora bo, en tot cas, que el gremi (en el seu conjunt) prengués consciència de la importància cabdal que l’àmbit de l’ensenyament té respecte de la promoció d’un augment de la valoració del patrimoni per part de la ciutadania. Seria molt important que aquests professionals entenguessin que en això s’hi juguen les garrofes, que s’arremanguessin i que comencessin a endegar campanyes actives (rotllo lobby, si és de menester…) per a fer canviar l’estat de coses; en profit propi i en el del conjunt de la societat. El mateix que va fer en el seu moment el moviment ecologista, vaja, amb resultats prou exitosos.

El problema no és pas que a Primària i a Secundària aquests temes s’ignorin. El que passa és que quan hom constata els magres i distorsionats temaris, la forma massa sovint maldestre d’impartir aquests continguts (excepcions fetes!) i la general manca de coneixements profunds sobre aquests temes que caracteritza la formació d’un sector important de mestres i educadors (novament excepcions fetes!!!!), es comprova que el que s’està fent, en realitat, és menysprear-los. Aquests aspectes es tracten, en general, tan i tan malament, que el que hom acaba generant entre els alumnes és, en realitat, anticossos. Després de passar per les nostres escoles i instituts resulta fins i tot lògic que el jovent (i els adults que seran…) fugi esperitat de tot allò que faci olor d’història, d’art i de patrimoni. No deixa de sorprendre, en tot cas, que alguns, malgrat tot, encara s’hi acabin atansant!!

I, amb tot, resulta que tenim experiències d’èxit en el nostre propi sistema educatiu que demostren que plantejar un canvi en aquest àmbit no és pas una utopia. Els que tenim ja una certa edat recordem, per exemple, com es tractaven anteriorment els aspectes de medi ambient a les escoles i instituts: ras i curt, no es tractaven. La presa de consciència, per part d’alguns, de la importància d’aquest aspectes, combinada amb la pressió sistemàtica i convençuda de determinats col·lectius va portar a incloure’ls de manera significativa i transversal en els curricula. No podem estar encara completament satisfets amb els resultats, però tampoc podem obviar que la nostra societat ha fet d’aquesta forma un canvi molt notable quant a l’augment de la consciència respecte de la necessitat de tenir cura del medi ambient, i de manera molt especial en aspectes molt més concrets com és, per exemple, la necessitat del reciclatge. Escoles i instituts es van posar les piles, i ara comencem tots plegats a recollir-ne els fruits. Una història d’èxit que ens ha fet millors ciutadans i ciutadanes, que ens ha apropat a la millor versió d’Europa. Exactament el mateix caldria fer respecte el patrimoni (i respecte el paisatge, però d’això ja en parlarem…), i això ens aproparia encara de manera molt més important al que és propi de les societats més civilitzades del món, amb totes les repercussions positives que se’n derivarien. Però, per encetar un procés com aquest, el qual, a hores d’ara, representa poc més que una autèntica quimera, caldria partir del mateix que es va partir en el seu moment respecte del medi ambient: assumir l’extrema importància que el patrimoni té (el seu coneixement, la seva protecció, la seva posada en valor, el seu gaudi…) per al conjunt de la societat, per a l’augment significatiu del benestar de la ciutadania. I en això, no ens enganyem, no som ara com ara ni a les beceroles: aquest grau de consciència és, encara, del tot residual a  casa nostra.

Davant d’això, la minsa part de la ciutadania (gestors i no gestors el patrimoni) conscienciada del problema i que està d’acord amb aquesta diagnosi pot optar per anar a plorar a les institucions i a l’administració per tal que solucionin ells el problema, i toparà amb els diversos murs de sempre: el mur de la incomprensió, el mur del menyspreu, el mur de la indiferència, el mur de la ignorància, el mur de la inoperància, el mur de l’analfabetisme. O bé, pot prendre les regnes del seu propi futur i encetar ella mateixa els canvis que creu que cal fer. Començant per les petites coses, donant valor a allò que creu que té valor i que ara no es valora. Actuant per tal de donar exemple, com en algun cas ja s’ha començat a produir. Assenyalant els mals usos d’aquells qui diuen representar-nos, així com, també, d’aquells qui, tenint la responsabilitat de gestionar el nostre patrimoni, a voltes no fan el que haurien de fer. També el nostre gremi, de manera particular, ha de Med3començar a actuar en aquest sentit, en tant que part de la societat civil catalana. En definitiva, hauríem d’esdevenir una societat madura i responsable, orgullosa del seu patrimoni i plenament conscient del valor que aquest té en clau de civilitat i de millora de la qualitat de vida. I una societat d’aquest tipus actua en conseqüència, no esperant que li solucionin tots els problemes o limitant-se al lament sinó adoptant, també, un paper actiu. I copiant, vaja, si és el cas, tot allò que en aquest àmbit altres societats europees ja fan des de fa tant i tant de temps. Probablement, a mig i llarg termini, aquesta dinàmica acabarà portant més gent als museus que bona part de les polítiques de patrimoni que avui dia s’estan endegant.

Ara que sembla que estem orientats a travessar una porta que ens ha de dur a fer un país nou, seria desitjable que com a societat exigíssim que en el frontispici d’aquest portal aparegués gravat amb lletres d’or i capital romana un manament de compliment obligatori: que el transit suposi encetar un procés mitjançant el qual la ciutadania de Catalunya acabi augmentant significativament el grau i la qualitat de la seva formació cultural. Simplement, per a ser millors del que som ara. I, en conseqüència, per a viure millor. Perquè, o les coses canvien en aquest àmbit, o haurem de donar la raó al Nicola Padovan i admetre que per sempre més seguirem sent una matussera societat mediterrània, en la pitjor de les seves accepcions. I si ha de ser així, i ni tan sols ens hem de proposar aprofitar aquesta ocasió històrica per tal de fer canvis tan transcendents, què voleu que us digui: potser no valdrà la pena fer un país nou… que no serà res més que un país vell… Això sí, mediterràniament…

La Llum de Taüll

Una persona, una professional de l’estudi i la gestió del Patrimoni, traspassa la porta de vidre i accedeix a l’interior de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí. Corpresa (malgrat haver-hi estat multitud de vegades) per aquelles pedres, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, les seves passes s’encaminen de pet cap a la capçalera de la petita església romànica. El seus ulls no fiten res que no sigui l’absis: és com una fixació; una obsessió. A tocar de l’altar, s’atura. I llavors, se sent perduda. Dubte. Aixeca la vista. Mira a dreta i esquerra. Es bloqueja.

“Què et puc ajudar?” – pregunta, amablement, la mateixa noia que tot just fa pocs segons els ha venut les entrades.

“Bé” – respon – “la veritat és que no entenc res. Hem vingut per a veure l’audiovisual que recrea les pintures romàniques de Sant Climent. Hem llegit, però, que el projecte incloïa la restauració de les restes de les pintures originals i l’extracció de la reproducció que féu en Millet als anys seixanta. Però veig que no, que la reproducció continua al lloc…”

La noia, fent un gest amb el rostre que expressa, a parts iguals, el cansament per haver d’explicar de nou el que ja ha dit multitud de vegades i la satisfacció de qui sap que sorprendrà amb la resposta, li revela la veritat: “No, sí ja ho heu llegit prou bé! La reproducció no hi és: se la van endur fa mesos!”

La visitant obre els ulls. Grans com a aranges. Mira la noia. Mira l’absis, des d’on, impertorbable, el Crist majestàtic li retorna, seré, la mirada. Torna a mirar-se la noia. Gairebé un fil de veu: “Però, llavors, aquestes pintures… què…què vols dir, que les han tornat a pintar?”.

I, finalment, esclatant de satisfacció, la guia il·lumina definitivament la visitant: “És que no és pas pintura, això que veus! És llum!!”.

(Hi ha moltes formes de descriure la manera com és presentat, per defecte, i després dels darrers treballs de restauració i museïtzació, l’absis central de Sant Climent de Taüll i les seves pintures. Però, sens dubte, hi ha un adjectiu que li escau especialment: brillant).

Consternada, i tot mirant de superar l’estupor per la veritat revelada (i un punt mortificada per la idea que una professional del patrimoni com ella no hagi estat  prou hàbil com per a saber diferenciar una projecció d’unes pintures reals, malgrat tenir-la a un pam del nas), la visitant pregunta llavors si allò que veu és la recreació de les pintures en format audiovisual de la qual tant i tant han parlat els darrers dies tots els mitjans de comunicació.

“No pas!” – respon la guia- “Això és tan sols una imatge fixa, que recrea fidelment les pintures tal i com es conserven avui dia al MNAC, és a dir, el mateix que feia la reproducció d’en Millet. Ara us poso l’audiovisual. Seieu, sisplau”.

I seuen. I l’audiovisual comença. I és de curta durada. Però, malgrat tot, quan acaba, per poca sensibilitat que hom tingui per apreciar l’art, l’emoció t’embriaga, davant l’impacte de la bellesa. Llum. Brillant.

mnac  056

El resultat dels treballs de restauració, excavació i museïtzació realitzats a Sant Climent de Taüll al llarg del 2013 són brillants. Resulta difícil posar-hi un però. Finançats amb 400.000 € per l’Obra Social de la Caixa mitjançant el programa Romànic Obert, coordinats des del Departament de Cultura i amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell, el Consorci del Patrimoni de la Vall de Boí i el MNAC, la qualitat del resultat justifica cada euro que s’hi ha invertit. Implementat en un temps rècord, és, a més, un projecte intel·ligent, coral, sensible, ambiciós, complert, coherent i valent. Cal felicitar als responsables. Especialment, perquè, d’antuvi, no se’ls presentava una tasca fàcil: tenint perfectament clar que les pintures originals no es mourien de Montjuic (i vagi per endavant que, al nostre entendre, les pintures ja estan bé on estan, qüestió sobre la qual esperem estendre’ns un altre dia), afrontaven el repte de superar la reproducció dels 60’s i fer quelcom molt més atractiu i didàctic. Per acabar-ho de reblar, havien de superar també una certa resistència exercida per part d’alguns dels residents de la vall, que mostraren una fins a cert punt incomprensible devoció extrema per les pintures d’en Millet. Fet i fet, aquells que havien de dur endavant el projecte han demostrat que creien fermament en allò que volien fer, i ho han superat tot. Se n’han ensortit, i amb una nota molt alta. Ha pagat la pena.

El projecte era coherent des del seu plantejament, circumstància que es fa especialment visible al comprovar que l’equip de treball dissenyat era, com pertocava, plurisciplinari, i que incloïa restauradors-conservadors, arqueòlegs, historiadors, museòlegs i arquitectes, així com uns responsables tècnics més que competents en matèria de producció i projecció audiovisual i d’escaneig laser 3D. Essencialment, hom pretenia restaurar les restes de pintures encara existents a l’absis central i implementar-hi una nova museïtzació. Una nova museïtzació, això sí, que millorés la que existia fins ara, fonamentada en la bella reproducció de Ramon Millet. En certa manera, s’hi ha fet molt més que això, ja que hom ha aconseguit esprémer les possibilitats tècniques existents de tal manera que ha acabat trobant la fórmula màgica que ha permès resoldre els múltiples problemes existents d’antuvi, i fer d’aquesta manera possible el presentar al visitant aspectes i plantejaments múltiples, ben diferents entre sí, en el marc d’un mateix espai. Circumstància, val a dir, que, fins fa Taüll1ben poc, hauria resultat impossible, i menys encara amb aquest nivell de qualitat. Les restes de pintures que encara es mantenien, fins i tot després de l’arrencament de principis del segle XX, sobre el suport original han estat restaurades i posades en valor: ara, són visibles in situ. A més, hom pot contemplar també les pintures tal i com eren quan foren arrancades, exactament la mateixa funció que complia la reproducció d’en Millet. I, encara més, també hi podem contemplar una reproducció integral de les pintures tal i com devien ser originalment. Tot, sobre el mateix suport! I de manera (com ara està de moda dir) ben sostenible! I sense afectació de cap mena sobre l’estructura original! I a tot això, cal afegir encara la posada al descobert de noves restes pictòriques, gràcies als treballs de restauració, o el coneixement suplementari adquirit gràcies als treballs arqueològics realitzats a l’àrea del presbiteri. Vaja, no és pas poca cosa…

El fet més destacable, però, és que el conjunt del plantejament audiovisual (per altra banda, senzill i de relativa curta durada) s’ha fet tot mirant de prioritzar sempre la qualitat de la producció (en realitat, una reproducció virtual del conjunt original). Una qualitat que engloba aspectes com ara la voluntat (reeixida, mitjançant l’ús dels escàners laser 3D) de mostrar al públic l’aspecte de les pintures reals (no pas d’una reproducció), però també d’assolir una precisió extrema quant a la localització en l’espai de cadascun dels elements puntuals representats en les pintures (i això no resulta gens fàcil quan parlem d’una superfície corba en la qual, a més, existeixen restes de les pintures originals a les quals ha de superposar-se la projecció amb una precisió total), de presentar una proposta de representació integral del conjunt pictòric tot completant allò que s’ha perdut i, també, de provocar en l’espectador determinades sensacions. El resultat és una obra de creació i interpretació sensible, adulta, que assoleix un gran nivell de qualitat en tots aquests aspectes. També, insistim, en l’aspecte emocional, un element especialment important i necessari a l’hora d’afrontar la presentació al gran públic d’elements com aquests. En aquest apartat, els creatius demostren una gran solvència, suggerint al visitant, mitjançant el moviment, el color, les superposicions, les intensitats diverses i tot un conjunt d’altres recursos, lectures múltiples del conjunt. Com passa sempre, com més bagatge carretegi de sèrie el visitant més gratificant en termes intel·lectuals i més emotiva en termes sensibles resultarà la contemplació d’allò que ens proposen. En el cas que així sigui, val a dir que, arribats al punt culminant de la contemplació integral de l’aspecte original de les pintures, el resultat, simplement, sangglaça l’espectador…

Hem sentit i llegit algunes crítiques d’aquesta proposta, les quals hem de dir que, en general, tenen poca consistència. Hem sentit, per exemple, blasmar el nou plantejament perquè eliminava la reproducció d’en Millet… fonamentant la crítica, tan sols, en criteris sentimentals… Molt respectables, certament. Però, sincerament, quan el resultat millora d’una manera tan notable la presentació precedent, aquesta mena de reflexió, per si sola, no té cap mena de sentit. Menys encara quan el projecte de museïtzació contempla que durant l’estona que no es projecta l’audiovisual resti fixa una projecció de les pintures originals (repetim: de les pintures originals, no pas de la reproducció), amb un nivell de qualitat tan notable que sembla talment que aquestes s’hagin tornat a pintar al damunt de les venerables pedres. Menys encara, també, quan els responsables han tingut, finalment, la sensibilitat de procedir a exposar la reproducció de Millet en un altre espai, proper, del mateix Taüll. Més, sincerament, ja no es pot demanar.

De crítiques que en certa manera fan riure, també n’hem sentit. Per exemple, la d’aquells que aixequen un gran lament pel que passarà si se’n va la llum… Què farem, si se’n va la llum! Ja no tindrem pintures!!!! Doncs si se’n va la llum, durant aquella estona, efectivament, no hi ha projecció de cap mena. D’acord. Escolteu: ja tornarà, la llum. Estarem d’acord, en tot cas, que en el món en què vivim la llum cada vegada se’n va menys. Vaja, per dir-ho d’una altra forma: les imatges, sempre, i de manera general, restaran projectades. I si deixen de projectar-se de manera sistemàtica serà perquè alguna cosa molt greu haurà passat arreu… i llavors, molt probablement, en el que menys pensarem tots plegats serà en visitar les pintures de Taüll. En definitiva, ganes de tocar allò que no sona, amb arguments de vergonya.

Evidentment, tot és susceptible de ser millorat, i aquesta presentació no és pas una excepció. El gran encert de jugar a destacar, successivament, en un determinat segment de l’audiovisual, els diversos elements que conformen el conjunt pictòric, plantejament dinàmic amb una gran força visual i que, a més, permet a l’espectador prendre consciència de l’existència de cadascun d’aquests components, perd gran part del seu potencial didàctic i de la seva profunditat quant a la transmissió de continguts pel fet de dirigir-se, ineludiblement, Taüll2a una societat que, malauradament, ha renunciat de fa temps al coneixement dels referents bíblics. En principi, no hauria de ser un problema de qui implementa un element museogràfic com aquest el fet lamentable que bona part d’una societat, bàsicament analfabeta quant als continguts de l’Antic i el Nou Testament, sigui ja incapaç de reconèixer les diverses figuretes que van apareixent a l’audiovisual. Però, malauradament, les coses estan així, i, per tant, cal tenir- ho present si el que volem és que l’experiència sigui el més complerta possible en termes de comprensió de l’obra. Probablement, la resolució d’aquesta circumstància no hauria de ser contemplada en el propi audiovisual, però sí, d’alguna forma, en el context expositiu del propi edifici.

I encara podríem aportar quelcom més (fins i tot un cert temor: ai, del manteniment de tot plegat!!!!). Però, vaja, ho deixaríem per a una altra entrada. En realitat, tot peccata minuta. I, en el fons, els responsables sempre són a temps de completar les mancances identificades, que en tot cas són de context global i no pas assignables a la presentació audiovisual com a element individual. Aquests responsables han generat un element de divulgació patrimonial atractiu i de qualitat. Tal i com era desitjable, supera la proposta fins ara existent i aporta un notable valor afegit. Enriqueix la visita. La proposta és mes que digna per ella mateixa, compleix tots els criteris de reversibilitat, de produir una nul·la afectació sobre el suport, de qualitat, de creativitat i de generar una afectació sensible en l’espectador a banda d’un augment de la comprensió de l’element patrimonial. ¿La diferència principal respecte d’altres elements museïtzats recentment amb molta menor solvència al nostre país? Bàsicament una: que com a resultat de diverses circumstàncies (entre les quals no resulta menor el fet que el conjunt tingui la consideració de Patrimoni de la Humanitat) els responsables de tot plegat han cregut moltíssim, i des del principi, en la qualitat i la potència de l’element patrimonial que tenien entre les mans.

Cal que tots plegats preguem per tal que això no sigui una simple flor d’estiu i que, ans al contrari, la il·luminació arribi a qui ha d’arribar i el model, convenientment adaptat a cada cas però sempre amb els mateixos paràmetres extrems de qualitat, es repeteixi en altres entorns monumentals, d’índole diversa quant a tipologia, localització i cronologia.

I, en darrer terme, tots hauríem de córrer a contemplar i gaudir d’aquesta bella presentació. Assaboriu-la lentament, ja que fa de molt bon pair…

La capsa de les pedres de Seró (i II): l’emperador va nu

No fa pas gaire temps vaig sentir dir a un professor de la Universitat de Barcelona que, en el món, tan sols existeixen dues races que es creuen amb la capacitat de fer de tot, ja que, pel que es veu, es pensen que saben de tot: arqueòlegs i arquitectes. I a fe de Déu que, tret de digníssimes i destacadíssimes excepcions, aquest acadèmic tenia tota la raó, ja que molt més sovint del que seria recomanable les accions d’uns i altres són presidides per la supèrbia, amb efectes habitualment catastròfics sobre el patrimoni. Avui, ens centrarem en els arquitectes.

Desconec si el projecte de l’estudi d’arquitectura Toni Gironès Saderra per a l’Espai Transmissor de les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera) va preveure la participació, a més de l’arquitecte, d’un museòleg, d’un restaurador-conservador i d’un arqueòleg. En tot cas, vist el que es volia fer, això era el que tocava. Com dic, ho desconec, però amb el resultat final al davant prefereixo pensar que no, que tot el conjunt és obra d’un arquitecte omnipotent, perquè en cas contrari hauria de considerar que el museòleg i el restaurador (potser no tant l’arqueòleg…) són uns autèntics incompetents. Massa incompetents, de fet: no crec que hagin existit mai. Per tant, el que diré a partir d’ara ho faré tot partint d’aquesta presumpció pietosa. Ara bé, si finalment resulta que sí que han existit… un consell… no els contracteu mai…

Malgrat la raó primera de la seva construcció i el que ha costat, el projecte no ha pretès mai realçar els valors arqueològics, històrics, antropològics i artístic de les pedres, sinó altres aspectes. Per començar, ha estat dissenyat com un edifici polivalent, que acull fins i tot un àmbit específic destinat a la presentació de continguts relacionats amb el món del vi. Aquesta circumstància, potser imposada des de l’àmbit local (aspecte que desconeixem), representa un error d’entrada, atès que duplica de manera radical l’orientació dels continguts d’un centre que, atesa la importància de les restes (que, de fet, són la seva raó de ser), hauria de centrar tot l’interès i els esforços en les pedres i en el que d’elles se’n deriva. La resta d’espais de l’edifici, als quals s’hi accedeix de manera successiva, són una sala polivalent, una sala expositiva, un passadís i, finalment, la sala de les pedres, després de la qual el visitant abandona el centre.

La veritat és que l’aspecte de l’edifici sorprèn, per què ens hem d’enganyar. Potser per estalviar costos, potser perquè és marca de la casa, potser perquè s’ha pretès fer un edifici sostenible i que generi molt poca despesa, o potser per una combinació de totes tres coses, Al’estudi ha construït un edifici amb aspecte d’obra inacabada, on resulta omnipresent el totxo vist, les barnilles i superfícies d’acer corrugat, el formigó i les passeres de metall pròpies de les bastides de les obres. A ulls de qui això escriu (pobre ignorant), lleig, molt lleig. Un despropòsit. Em va semblar, això sí, tot un homenatge als temps que vivim, ja que llueix exactament igual que tants i tants edificis com hi ha distribuïts arreu d’aquest nostre país i que la crisi ha deixat a mig fer, com cadàvers descarnats que esperen ser enterrats, i sobre els quals, tot s’ha de dir, encara és hora que senti ningú lloar la seva bellesa. Malgrat això, i fent gala d’allò que abans parlàvem respecte l’omnisciència de molts arquitectes, el professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) Pedro Azahara no es va estar d’afirmar amb rotunditat que l’immoble era “un dels millors i més bells museus d’Espanya”.

Amb un cert complex d’ignorant, d’analfabet que se sent incapaç, a causa de les mancances pròpies ben assumides, de poder apreciar la suposada bellesa i qualitat tècnica i artística del que té al davant i que d’altres tant han lloat, el visitant pot, en darrer terme, tractar d’escoltar l’arquitecte-artista i deixar que sigui ell directament qui l’hi expliqui. Quan ho aconsegueix, però, es treu finalment de sobre tot els complexos i entén la veritat: li estan prenent el pel. Efectivament, perquè acaba llegint, tractant que les gònades no li caiguin al terra, coses com que els materials emprats i l’aspecte inacabat de l’edifici són el resultat d’una reflexió prèvia per part dels responsables de l’estudi que els ha portat a realitzar “(…) una construcció amb materials propis de la zona” la qual “(…) segueix l’estil de les construccions del poble de Seró”. Totxo vist, acer corrugat, formigó, passeres de bastida. Materials propis de la zona. Mad Max. #oletu

Certament, una part de l’espai immediat al centre acull coberts i granges fets amb totxo vist i formigó. Hem de pensar que es refereix a això. Unes elements, aquests, horrorosos, fruit del descontrol constructiu i l’absència de consciència paisatgística, que les administracions locals han anat deixant fer; en molts casos, degut al fet que molts dels propietaris eren, alhora, el mateixos que han anat ostentat, secularment, els càrrecs determinants als Ajuntaments. Espais que són, a més, quantitativament minoritaris i relativament recents. Materials propis de la zona? Estil de les construccions del poble de Seró? És una broma? Què no saben, les ments pensants d’aquest estudi d’arquitectura, que aquests coberts i aquestes granges, sent com són tan sols una part menor d’aquest paisatge rural, són també quelcom que degrada aquest paisatge i que resulta del tot impropi? Què desconeixen, potser, la lluita constant de tanta gent per tal d’evitar que se segueixin fent disbarats com aquests? Els resulta absolutament aliè el fet que aquestes arquitectures són el fruit de la recerca extrema de la rendibilitat i de la manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’exportar a l’entorn rural el pitjor del tarannà industrialitzador? Desconeixen que han anat sorgint degut a l’existència d’unes normatives locals caduques i oportunistes, permissives fins a límits intolerables, i que en cap cas són homologables als estàndards d’integració paisatgística i de construcció en entorns rurals propis dels països als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos? Per què en lloc de centrar la mirada en una part limitada de l’entorn immediat, en gran mesura degradat amb aquestes construccions impròpies (i pretendre que ens traguem que és això el que resulta “propi” de la zona!), l’arquitecte, simplement, no es va girar, va mirar el que quedava a la seva esquena i va prendre com a inspiració i referència la veritable arquitectura secular (aquesta sí, ben pròpia) del poble de Seró? Per què preferí diluir la seva obra, des del punt de vista de l’aspecte, en el mar de mediocritat, deixadesa i degradació que l’envolta, tot potenciant aquesta visió en lloc de mirar de posar-hi una mica de remei i ajudar a que aquest estat de coses, vergonyant quant a l’afectació en el per altra banda bell paisatge rural, canviï?

Les respostes tan sols les té l’arquitecte. Hi cap la possibilitat, però, que es cregui allò que diu, i que realment consideri que aquesta és l’arquitectura pròpia de la zona, circumstància que seria realment preocupant. El faig, però, força més intel·ligent que no pas això. Tot apunta, en realitat, a la construcció, a posteriori, d’un relat, d’un argumentari on una voluntat prèvia i establerta de fer les coses d’una determinada manera provoquen la necessitat d’elaborar una explicació ad hoc. Val a dir que, certament, l’entorn concret, degradat i lleig, on es va decidir ubicar el centre, envoltat per un seguit de construccions que mai s’haguessin hagut de fer tal i com foren fetes, va posar-li les coses fàcils a l’hora de construir els arguments que havien d’explicar l’estil que volia emprar per a aixecar l’edifici. I la cosa (l’argumentació, vull dir) funcionaria si l’aspecte que té el centre fos realment singular. “Coi” – diries- “m’agradarà més o menys, però aquest tio ha analitzat l’entorn concret i immediat, ha fet una reflexió profunda de la qual han sortit unes conclusions determinades i ha construït, en funció d’aquests pensaments, quelcom específic i nou tot buscant una integració real i positiva a l’entorn”. La cosa perd tota la força, però, quan hom comprova que la pretesa singularitat estilística no ho és pas, ja que, en realitat, es tracta de la marca de la casa (sobreCan Tacótot quant a materials emprats). La qual, a més, s’ha repetit prèviament en altres projectes, independentment de l’entorn on aquests s’han ubicat. Tan sols cal fer una ullada a la resta de projectes d’aquest estudi (i, molt especialment, els que afecten a contextos arqueològics, que en són uns quants) per a adonar-se’n que l’estil és anterior a la reflexió i a l’argumentari. És lícit pensar (de fet, una conclusió òbvia) que independentment del que aquest estudi hagués trobat a l’entorn de Seró (i recordem que va obviar l’arquitectura tradicional, realment pròpia i majoritària) hauria fet el mateix. Dit d’una altra manera: sens dubte, no va entendre l’entorn i el territori… però, això, en realitat, no li feia cap falta i, de fet, ni tan sols li interessava.

Pel que fa als valors museogràfics del projecte la veritat és que tot plegat acaba sent una successió de despropòsits. La sala polivalent (l’única que disposa de llum artificial) resulta, com la resta de l’edifici, i degut als materials emprats, extremadament freda i poc acollidora. La sala contigua, batejada pel propi estudi amb el nom d’“espai museu” i destinada a contextualitzar les troballes i a mostrar part de les restes mobles recuperades durant els treballs d’excavació, reitera la fredor i les sensacions negatives, resultant també extremadament poc acollidora. Els recursos museogràfics (per dir-ho d’alguna forma) implementats en aquesta sala són escassos, arcaics i pobres. Els continguts són presentats al públic a partir d’un seguit de plafons (de petites dimensions, atès l’espai disponible), successius, on s’hi acumulen text i imatges. A una absència evident de capacitat d’imaginació i creativitat per a generar una oferta museogràfica atractiva i moderna (on és el museòleg?????), i a una presentació en forma de plafons que recorda l’aspecte improvisat de les sessions de pòsters de molts congressos, hi cal sumar encara la desagradable sensació d’horror vacui que transmeten particularment alguns d’aquests plafons. En molts casos, sembla haver primat la intenció de mostrar quanta més imatge millor, tot sacrificant les dimensions d’aquestes, amb el resultat que moltes imatges semblen prescindibles, per reiteratives i, en canvi, n’hi ha masses de molt petites.

Quant als objectes arqueològics, aquests apareixen distribuïts al damunt de pilars baixos situats al llarg de la sala, il·luminats de manera puntual amb llum natural, i la seva presentació pateix de la mateixa manca de recursos i de creativitat que presideix la resta del conjunt. El concepte bàsic és el de vitrina-peça/vitrina-peça/vitrina-peça, propi dels museus del segle XIX, amb la simple diferència que en aquest cas els objectes han estat disposats al damunt de columnetes en lloc de ser col·locats a l’interior de mobles.

Una porta separa aquesta sala del passadís que ens ha de portar fins a l’espai de les pedres. Val a dir que a partir d’aquesta porta les parets de l’edifici han estat aixecades amb totxos multiperforats (bé, l’arquitecte les denomina “peces ceràmiques calades”), que en realitat redueixen el material de construcció a la mínima expressió i esdevenen una successió d’orificis del diàmetre d’una ampolla de vidre, directament connectats amb l’exterior. El bloc edilici que acull les pedres es troba al final d’aquest passadís, i està dissenyat com una mena d’espiral quadrangular concèntrica que té l’objectiu de permetre arribar a la sala central i continuar posteriorment el camí fins a sortir de l’edifici sense interferir amb els que encara hi estan entrant.

Sobre la sala central hi ha poca cosa a dir, o potser massa. Les pedres apareixen distribuïdes en format jardí zen: col·locades aquí i allà al damunt d’una superfície llisa de pols fina d’argila, sense cap criteri que tingui a veure amb aspectes històrics, arqueològics o similars, i tot intentant crear (suposo) una mena d’efecte o sensació (?). Que ningú esperi trobar la restitució del túmul en què van ser localitzades. Menys encara, que ningú aspiri a contemplar una eventual i valenta restitució de les espectaculars esteles de què havien formBart part anteriorment. Una disposició del tot sui generis (però on és el museòleg!!!!???), on les pedres es presenten deslligades les unes de les altres sense cap element interpretatiu ni contextualitzador, i que obliga el visitant a realitzar un esforç en realitat impossible per a poder-les entendre (i, al guia de torn, a empescar-se solucions imaginatives per a pal·liar les mancances, tal i com vam poder comprovar personalment). Per acabar de reblar el clau, una de les esteles ha estat col·locada, incomprensiblement, a l’inrevés.

Malgrat que la presentació de les pedres en aquesta sala és enormement decebedora, atès que no tan sols no ajuda a la seva interpretació sinó que la distorsiona i, en realitat, ho impossibilita, resulta potser més greu el fet que les parets estiguin del tot perforades, ja que, a la pràctica, les pedres resten gairebé a la intempèrie. Hom explica que la intenció és aconseguir que aquestes peces ceràmiques calades amb què s’han aixecat les parets “(…) deixin passar la llum tamisada, l´aire, les olors del camp, la boira…”. Certament, la ment pensant ha aconseguit que l’aire i les olors de l’entorn entrin dins la sala, però, probablement, la seva capacitat de reflexió no ha estat suficient com a per a adonar-se’n que l’entorn degradat del qual parlàvem anteriorment inclou un seguit de granges de porcs i d’aviram, les quals desprenen una intensa i desagradable ferum, molt allunyada de les aromes arcàdiques amb què l’arquitecte pretenia que els visitants gaudissin de les pedres. Més greu resulta, però, que les pedres, conservades durant mil·lennis sota terra en condicions força estables, passin ara, degut a la inexistència absoluta d’aïllament respecte l’exterior, a estar sotmeses a decalatges constants i salvatges de temperatura i humitat. Atès que a la zona les temperatures passen habitualment d’estar sota zero a superar els 40º, ¿ningú no ha pensat, no ja en l’estudi d’arquitectura sinó en l’administració que ha donat l’OK al tema, que aquests contrastos (als quals cal afegir les humitats produïdes per gebrades, boires i rosades, que es dipositaran successivament damunt les superfícies) afectaran les pedres i les acabaran escardant? Però, on és la restauradora-conservadora que ha d’evitar que tot això passi???!!!!

Podríem seguir. Com ara, per exemple, dient que la visita a les pedres es fa, sovint, en unes condicions de falta de comoditat (aspecte sempre important a l’hora de visitar elements patrimonials), degut al fet que a l’estiu la calor interior és propera a la de l’exterior, i a que durant la tardor i l’hivern la temperatura obliga a fer la visita equipats amb forro, fulard, barret i guants. Val a dir, però, i segons ens van comunicar, que això darrer en realitat no passaria, ja que el centre (que, per altra banda, només obre dissabtes, diumenges i festius, i exclusivament permet la visita sota el règim de visita guiada) estarà tancat des de novembre fins a la primavera, entre d’altres coses degut a aquest fred que es passa a l’interior. A la qual cosa cal afegir, encara, que la inexistència d’iluminació artificial és un element afegit que també provoca que durant aquests mesos resulti en realitat impossible, a la pràctica, fer visites per la tarda. El que es diu, una bona inversió… En fi, un reguitzell de despropòsits…

Hi salvaríem alguna cosa? Potser la infografia puntual d’algun plafó, i la il·luminació natural focalitzada, que aconsegueix, mitjançant un simple i enginyós sistema, un efecte interessant en la contemplació dels objectes arqueològics. Poca cosa més.

Conclusió: un edifici singular, fet, malgrat el que el responsable afirma, amb materials i aspecte impropis de la zona, que afegeix lletjor a un entorn degradat en lloc d’ajudar a dignificar-lo i a revertir aquest estat de degradació, que potser serà visitat (ja ho està sent, de fet) per la seva singularitat arquitectònica i especialment per especialistes en la matèria (en arquitectura, em refereixo), però que no ho serà ni per les pedres que acull ni per la proposta museogràfica. En el primer cas, perquè l’edifici no ha estat construït per a les pedres, sinó malgrat les pedres. I en el segon perquè, simplement, aquesta proposta museogràfica no existeix com a tal. No ens estranyi pas que algun dia, tot mirant-se l’edifici, algú opini: “Escolta, i si traiem aquestes pedres d’aquí, que molesten, i en l’espai que deixen hi fem un bar o una sala de ball?”. Per què les pedres, en realitat, són el de menys… Això sí, ja els ben asseguro que quan això passi el primer que faran serà tapiar els orificis de les parets!

Cal ser conscients, però, que, com ja vam dir en els seu moment, el problema no és pas de l’arquitecte, el qual rep un encàrrec o bé fa una proposta, després algú li accepta aquesta proposta i, finalment, ell l’executa. El problema el tenim en aquells òrgans i nivells directius i en les instàncies assessores i executives de l’administració que en el seu moment van dir, entusiàsticament, “Endavant!”. Actuacions com aquestes (on, per cert, s’hi han esmerçat força diners) demostren que en aquestes instàncies de l’administració resideixen alguns individus (com sempre, hi ha nombroses i destacades excepcions) que no creuen gens en el nostre patrimoni i que, en conseqüència, renuncien sistemàticament a presentar-lo com pertoca a la societat. I que, precisament perquè no hi creuen, entenen que cal cercar subterfugis i recursos, a quin més estrambòtic i més car, que exerceixin el paper que, al seu parer, el patrimoni arqueològic és incapaç d’assumir. Els que actuen d’aquesta forma, vistos els resultats molt menys preparats del que es pensen per a desenvolupar la tasca que els ha caigut entre mans, supleixen la poca capacitat amb la construcció, massa sovint, de discursos tan buits com letals per al patrimoni. Haurem d’esperar que d’aquí uns quants anys en aquest país es redactin assaigs i tesis doctorals que expliquin el que aquest estat de coses, aquest cert amateurisme i papanatisme teòric i ideològic d’alguns dels que prenen decisions, va representar, de negatiu, per a una part del patrimoni català durant els darrers anys del segle XX i principis del segle XXI. Mentre, les pedres de Seró s’hauran anat escardant i fent-se malbé en l’interior de la seva magnífica capsa…

Sikarra o l’administració adolescent

Un usuari de twitter, @CSikarra, un ciutadà o ciutadana, interpel·la l’administració catalana tot emprant aquest canal. Twitter és encara una manera poc habitual de relacionar-se amb l’administració. El fet, però, que diversos organismes i entitats públiques hagin obert perfils en aquest entorn, i la pròpia essència d’aquesta xarxa social, que genera espais de comunicació i debat de manera gairebé natural, obren la porta a que la interrelació entre ciutadania i administració pugui produir-se de manera infinitament més àgil i intensa del que s’ha produït mai. És un avenç, i cal saber valorar positivament que des de la Generalitat s’hi hagin posat a fons, si més no posicionant-s’hi nominalment i definint-hi nombrosos perfils, circumstància que s’ha produït de manera especialment notable en l’àmbit de la Cultura. Sens dubte, és cert que una part de la ciutadania ha mantingut sempre una relació intensa amb determinats nivells de l’administració de Cultura, però es tracta en realitat d’un segment molt petit. Pel que fa a la immensa majoria, no és que aquesta administració els quedés lluny, és que ni pensaven a atansar-s’hi. A través d’aquestes finestretes virtuals, doncs, s’obre la possibilitat (ni que sigui una mica) que ciutadans i ciutadanes s’adrecin directament a l’entitat o organisme de turno i mantinguin amb ells un tête-à-tête que esdevé, alhora, públic. Benvingut sigui, doncs, aquest nou estat de coses, animem els responsables per tal que estenguin encara més la iniciativa i felicitem, com dic, a la Generalitat per aquest encertat pas endavant.

Malgrat tot, l’administració catalana, que, efectivament, s’ha capbussat en entorns com twitter, dóna massa sovint mostres de no haver entès encara del tot el què això comporta. Malgrat que a molts ens puguin semblar tant i tant evidents les importants conseqüències de donar aquest pas. Com ara, per exemple, que es produeixi un augment significatiu del grau i intensitat de la interacció amb els administrats i, per tant, un increment, també, de la visibilitat pública de les afirmacions, comentaris i accions resultants d’aquest feed-back. Sentències que, en altres entorns presencials, molt més privats i volàtils, poden enunciar-se fins a cert punt amb una certa alegria tot preveient que tindran una transcendència escassa i pràcticament limitada als oients directes, resulten, en canvi, catastròfiques en espais com twitter, que sovint funciona com un element a mig camí entre el megàfon i l’àgora.

Un usuari de twitter, doncs, @CSikarra, un ciutadà o ciutadana, interpel·la el Departament de Cultura de la Generalitat (@cultura_cat). I Pregunta respostaho fa en relació al jaciment iber de Sikarra, tot just posat al descobert recentment com a resultat d’una actuació arqueològica efectuada al davant del santuari de la mare de Déu del Portal de Prats de Rei (Alta Segarra, Anoia). El ciutadà o ciutadana assenyala que el fossat i l’escarpa del segle VI aC que s’hi ha trobat són a punt de ser colgats de nou per la Generalitat, manifesta el seu desacord i requereix el posicionament públic de l’organisme competent. I la resposta del Departament de Cultura no és altra que (i cito textualment): “La pràctica habitual per conservar restes arqueològiques urbanes és cobrir-les, si no reuneixen condicions de musealització (sic)”. Fin de la cita. Resposta memorable: a banda de sorprendre que el Departament de Cultura (CULTURA) empri musealitzar per museïtzar, sorprenen també moltes altres coses.

La resposta del Departament de Cultura admet diverses anàlisis i interpretacions, i cap d’elles deixa en gaire bon lloc l’administració. En tots els casos, però, cal partir del fet que una de les dues premisses sobre les que se sustenta la contundent resposta és falsa, la qual cosa invalida la conclusió que se’n deriva i, per tant, també el posicionament oficial de l’administració sobre aquest tema. En aquest sentit, per bé que podem acceptar que es tracta d’un jaciment urbà (malgrat que fins i tot això admet matisos i en psikarraodríem parlar, però bé…) resulta inadmissible que es consideri “que no reuneix condicions de musealització”. Certament, pot resultar complicat esbrinar què entén l’emissor del missatge per “condicions de musealització”, però donat que, pel que es veu, resulta del tot evident que no existeixen problemes quant a la localització (en una petita placeta no transitada per vehicles), la complexitat tècnica d’una eventual actuació (les restes queden totes sota el nivell de circulació actual i per tant poden ser cobertes fàcilment amb una superfície transparent transitable) o la monumentalitat de les restes (un tram de muralla ibèrica amb 4 metres d’alçada conservada i un fossat associat de característiques úniques), hem de deduir que quan addueix manca de condicions de museïtzació l’administració s’està referint a la poca importància històrica que atorga a les restes. Doncs, pel que es veu, s’equivoquen.

La troballa de Prats de Rei, al contrari del que es desprèn d’aquest tuit del Departament de Cultura, és excepcional; també pel que fa a la seva importància històrica. L’argumentari per a defensar-ho és extens, i no és possible exposar-lo aquí, malgrat que qui n’estigui interessat pot trobar alguns d’aquests arguments i notícies relacionades aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí. Es donen, però, si més no dues circumstàncies que resulten força determinants. La primera d’elles resulta d’una constatació: al llarg dels tres mesos escassos que porta obert, el jaciment de Prats ha rebut la visita d’almenys cinc especialistes en cultura Ibèrica del nostre país, de tres universitats diferents. Dos d’ells, a més, catedràtics de la matèria. Demanaria a l’administració que m‘indiqués si la resta de jaciments urbans “normals” als quals equipara les restes de Sikarra han suscitat un interès tan destacat per part d’especialistes equivalents. Ja els dic jo que no. Per tant, quelcom tindrà de diferent aquest jaciment, que el singularitza.

El segon argument és una derivada de l’anterior, ja que una cosa és que una troballa susciti l’interès fins al punt de justificar un desplaçament i una altra cosa és que estigui posteriorment a l’alçada de les expectatives. Doncs bé, un cop contrastades les opinions d’uns i altres i revisades de forma creuada les valoracions orals de cadascun d’aquests especialistes, la conclusió és clara: les restes de Prats són del tot excepcionals quant als estudis sobre cultura Ibèrica a casa nostra. Sens dubte, doncs, també des del punt de vista de la transcendència històrica el jaciment de Prats reuneix plenament les condicions per a ser museïtzat.

Arribats en aquest punt, doncs, un es pregunta per què el Departament de Cultura ha emès aquesta resposta, i les opcions per a explicar-ho no són gaires. Podem considerar que la resposta és fruit del desconeixement i de la ignorància, però això ens portaria a haver d’admetre que Cultura no disposa de tècnics especialitzats en cultura Ibèrica prou qualificats com per a haver pogut calibrar correctament la importància de les restes. Una alta opció és pensar que, efectivament, son conscients que les restes són importants, però que la raó de no voler museïtzar és econòmica (aspecte sempre subjectiu i obert a valoracions), i que l’administració, no volent reconèixer la “realitat”, ha intentat treure’s de sobre el ciutadà preguntador tot adduint matusserament la manca d’importància de les restes, considerant erròniament que amb això, com passa habitualment en l’àmbit presencial, mataria el tema. Possiblement aquesta segona opció és fins i tot pitjor que la primera, ja que implica haver d’acceptar que el Departament de Cultura considera els ciutadans com una mena de nens petits, als quals se’ls pot dir qualsevol bestiesa inconsistent per mirar que callin i no emprenyin. Obliden, però, que twitter és twitter i no pas una ràpida i fugaç roda de preguntes al final d’una tediosa conferència, i que, amb els mitjans i dades disponibles avui dia, resulta difícil que els ciutadans, davant de respostes insatisfactòries com aquesta, no procedeixin a treballar en xarxa i a contrastar dades amb especialistes, i que acabin així descobrint, finalment, quan se’ls vol fer passar bou per bèstia grossa. Finalment, encara hi cabria una altra possibilitat, i és que el perfil del Departament de Cultura el gestioni directament un Community Manager que, davant de preguntes com aquestes, es dediqui de manera mecànica, i sense consultar a ningú, a llençar pilotes fora tot actuant a manera de paraigües. Personalment, però, prefereixo no pensar que Cultura hagi pogut deixar el seu perfil públic de twitter en mans d’un franctirador indocumentat…

Així doncs, un nyap. Una resposta lamentable a un ciutadà. La qual, previsiblement, tindrà un efecte multiplicador pel que fa al grau d’indignació inicial de qui feia la pregunta, resultant en darrer terme en un enfortiment del moviment ciutadà per salvar el jaciment de Prats, davant la lògica sensació de presa de pel. Fora bo que la nostra administració comencés a fer un ús més adult i europeu de totes aquestes finestres que ha anat obrint arreu, per la xarxa de xarxes.

I, sens dubte, completament d’acord: #Civilització  #Cultura  #Europa  #salvemSIKARRA 😉

SalvemSikarraFinal

La capsa de les pedres de Seró (I): el què

Imagini’s que vostè disposa d’un determinat pressupost per tal de museïtzar una troballa arqueològica localitzada recentment. I que hom li marca que aquesta museïtzació ha de contemplar l’aixecament d’un edifici de nova planta. No és que la suma sigui exagerada, però sí que resulta suficient com per a plantejar-se fer cosetes interessants…

Maca, la situació, d’entrada, oi? Si algun museòleg està llegint això segur que ja deu estar fent salivera. S’hi voldrien trobar. Continuant amb el relat, però, vet aquí que, abans que la proposta pugui arribar a un eventual museòleg, tot plegat cau a les mans d’un polític X en comandita amb un gestor patrimonial Y, els quals, plantejades les coses en els termes apuntats, es troben davant de la necessitat d’haver de prendre decisions. Arribats en aquest estat de coses, la situació, quant a l’orientació i filosofia general que aquests personatges vulguin acabar donant al projecte, planteja d’entrada tres possibles vies a seguir: A) Fer girar tot el projecte al voltant de la troballa i optar per un format d’edifici digne i auster, però sense més pretensions. B) Aixecar un edifici singular i convertir-lo en l’eix del projecte, tot destinant a la troballa un paper secundari. C) Tractar de dissenyar un projecte mixt en què la importància de la troballa i una certa singularitat de l’edifici es retroalimentin, tot i que tan sols fins allà on això sigui possible i sempre prioritzant, com a aspecte més important a tenir present, la posada en valor de l’element a exposar.

Triar A, B o C no és una tasca fàcil, i cal dir, a més, que en situacions com aquesta escollir l’opció correcta resulta cabdal per a garantir l’èxit final del projecte. Convé, per tant, dedicar-hi el temps necessari a la reflexió prèvia i aplicar-hi talent, molt de talent. En realitat, no existeix una resposta única, vàlida per a tots els possibles casos, ja que optar per A, B o C depèn en darrer terme de la valoració de múltiples aspectes, específics i diferents per a cada situació. És a dir, tot depèn del context. El què és ben cert és que en situacions com la que hem descrit la resposta bona acostuma a ser, generalment, tan sols una de les tres; a molt estirar, dues. I acostuma a passar, també, que la tercera opció en discòrdia porta directament al desastre. Fixeu-vos, doncs, si és d’important asseure’s a valorar tot el que cal valorar amb calma i paciència, per tal de seleccionar, d’entre les tres, l’opció correcta, i assegurar així el tret.

Bé, doncs aquest panorama és el que es plantejà en el seu moment en relació a les esteles esculpides del dolmen dels ReguCers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), de les quals en parlàrem no fa pas gaire en aquest mateix bloc. I els gestors de la cosa, no sé si pensant-hi molt o poc, o bé no pensant-hi gens, van optar finalment per l’opció B. I vet aquí que, al meu parer, escolliren l’opció errònia.

Val a dir que optar per una opció com la B no representa, en cap cas, una decisió equivocada per se. Com dèiem abans, tot depèn de les circumstàncies. Vostè pot disposar, efectivament, d’uns diners que ha de destinar a fer un Centre d’Interpretació (o versions més o menys eufemístiques, modernetes o postmodernes del mateix, com ara un “Espai transmissor” 😉 ), el qual, però, haurà d’acollir una troballa arqueològica, diguem-ne, d’escassa rellevància. Amb les circumstàncies afegides que aquest centre hagi de situar-se en una zona poc poblada i/o poc freqüentada del país però on, malgrat tot, les administracions locals tenen la intenció de potenciar-hi l’activitat turística. En aquestes circumstàncies, pot resultar una bona idea emprar, d’alguna manera, el contingut com a excusa, per tal de bastir un continent singular i excepcional per ell mateix, el qual, en realitat, és l’element que hom espera que esdevingui el veritable ganxo, atesa la poca gràcia patrimonial que s’adjudica a les restes. Entesos.

En el cas de Seró, un cop els gestors polítics i tècnics optaren per l’opció B, molt possiblement desprès de fer la reflexió que acabem d’apuntar, van encarregar l’aixecament d’un edifici arquitectònicament singular per a mostrar les pedres a l’estudi de Toni Gironès. Un estudi que, per cert, ja havia desenvolupat projeActes en l’àmbit del patrimoni arqueològic amb anterioritat (amb un format, a més, molt similar), com és el cas de Can Tacó (Montmeló i Montornès del Vallès, Vallès Oriental), els Forns de la Fornaca (Vilassar de Dalt, Maresme) i el Parc Arqueològic de Iesso (Guissona, Segarra) (Ui!? Quants projectes de museïtzació d’espais i elements arqueològics s’ha emportat aquest estudi en els darrers anys, no?). I, certament, fins a tal punt ha estat singular l’edifici un cop construït que ha guanyat un premi FAD. Segurament, res deu haver satisfet més als gestors polítics i tècnics de la cosa que comprovar com l’aposta que havien fet per aixecar un edifici que fos excepcional per ell mateix quedés avalada (!?) d’una forma aparentment tan contundent com la de ser premiat per un organisme com el Foment de les Arts i el Disseny. “Certament”, degueren pensar, “teníem raó”. I, després de pensar-ho, respiraren alleugerits.

I, tanmateix, en realitat, no la tenen. La raó, vull dir: les pedres de Seró no són un element patrimonial menor, no és una troballa arqueològica d’escassa rellevància, la qual cosa invalida l’opció escollida i aconsellava, en canvi, haver triat alguna de les altres dues.

El conjunt continent + contingut (on, en aquest cas, el primer pren preponderància sobre el segon, absolutament supeditat i minoritzat) ha estat concebut per l’autor com un tot, a partir d’unes valoracions entre filosòfiques, conceptuals i artístiques que cal entendre fortament incardinades en l’àmbit de la creativitat arquitectònica. Resulta lògic, doncs, que el resultat pugui, des d’aquesta perspectiva, gaudir d’uns valors intrínsecs en aquest àmbit (reconeguts pel FAD), malgrat que alguns de nosaltres, probablement per ignorants, siguem incapaços de percebre’ls i valorar-los convenientment. I entenc que és possiblement per aquests valors i pel Dplantejament del qual deriven que el resultat final ha rebut l’evocador títol d’Espai Transmissor i no pas el de Centre d’Interpretació. Per això, i perquè a l’administració catalana com més va, més basarda li fa l’ús d’un terme que associa a espais fracassats, tancats i buits, sense adonar-se’n que el problema no és el concepte ni el nom, sinó la forma com es dissenyen, prèviament, aquests equipaments culturals. Però, tornant al que anàvem, que el conjunt tingui uns valors en l’àmbit de l’arquitectura que fins i tot puguin esser premiats i reconeguts no implica, necessàriament, que els tingui (o que els tingui suficientment) pel que fa a la posada en valor del patrimoni que acull. I podrà, possiblement, tenir molts visitants (cosa que farà les delícies dels de dalt), que arribaran atrets sobretot pel renom de l’edifici, però que marxaran sense entendre i haver fruit prou de les pedres. I el que és pitjor: ni en seran, de conscients, del que se’ls podria haver ofert i, en canvi, se’ls ha escamotejat.

Perquè recordem (per si a algú se li ha oblidat) que el premi FAD a l’edifici de Seró ha estat atorgat pel jurat degut a “(…) la seva capacitat per transcendir l’immediat; fugir de solucions preconcebudes; re definir el valor que atorguem a materials i formes; combinar usos culturals, socials i de promoció econòmica; ajustar-se a les condicions del context productiu; i, en definitiva, explorar noves vies que permetin eixamplar les lleres pels quals ha de transitar l’Arquitectura, (…) un edifici d’imatge aparentment inacabada i materials senzills que conté elaborats espais alguns fortament emotius i tanca una rica reflexió sobre l’entorn, els valors que amaga el patrimoni rural i la relació a establir entre un passat suntuari (sic) i un present agrícola”. I és bo que recordem aquest veredicte per si algú té la temptació de fer passar bou per bèstia grossa i fer valer aquest premi a l’edifici com una mena de reconeixement i aval a una eventual tasca de posada en valoració del patrimoni completada amb èxit. Perquè no és el cas: com es desprèn del text, hom ha premiat un seguit de valors de l’edifici en el camp de l’arquitectura, entesa com a activitat creativa i en certa manera artística (discutible per a molts, però ja s’ho faran), però en cap cas s’hi fa referència a valors destacables quant a qualitat de la proposta museogràfica. I és lògic que així sigui. En primer lloc, perquè no és tasca del FAD entrar a valorar aspectes museogràfics, i en segon lloc perquè, a l’edifici de Seró, aquests elements brillen, en general, per la seva absència. Tot el conjunt està pensat, en realitat, en funció de l’edifici com a element axial i espai evocador (?) de determinades sensacions, algunes d’elles (?), en part, relacionades amb les pedres, però no pas per tal què aquestes es puguin entendre suficientment. Perquè qui visiti el centre de Seró podrà gaudir, potser, i si té la sensibilitat necessària, de l’edifici en tant que element creatiu, però, malgrat el que li pugui semblar (si un no és un expert, poc pot adonar-se d’allò que s’ha perdut perquè no li hagin sabut o volgut explicar), un cop surti d’ell haurà entès molt poc les pedres, ja que hom, en realitat, no hi ha pensat gaire en això.

De tot plegat es desprèn que, efectivament, qui efectuà l’encàrrec considerà d’antuvi que poca cosa es podia fer amb aquelles pedrotes. Que tan sols per elles mateixes i per les seves circumstàncies no tindrien pas l’atractiu suficient com per a ser esquer de res ni de ningú, i que el millor era aixecar una capsa el més llustrosa possible, desar les pedres al seu interior d’una forma més o menys elegant i renunciar a treure’n tot el suc que en matèria d’interpretació històrica, arqueològica i artística atresoren. I l’arquitecte, simplement, complí amb l’encàrrec, fins al punt de ser premiat. Res a dir, doncs, al Sr. Gironès, cap retret, independentment que l’edifici ens agradi més o menys. Felicitar-lo, en tot cas, pel premi obtingut (ironia mode off). No estem ara jutjant els valors estríctament arquitectònics d’un edifici, i cal ser prou intel·ligents com per a separar les coses. Sí que cal assenyalar, però, que els responsables de que avui sigui impossible entendre suficientment les pedres, és a dir, de que els valors museològics de la proposta siguin tan extremadament baixos en comparació amb la qualitat de la matèria arqueològica amb què es treballava, són aquells que es decantaren per l’opció B considerant, erròniament, que es tractava, tan sols, de simples pedres sense excessiu valor històric i patrimonial. Aquells que donaren l’OK al projecte un cop aquest fou plantejat per l’estudi, i que s’ompliren la boca de lloances a l’obra enllestida i es complagueren, encara, amb el premi concedit, entenent-lo com un aval a la seva feina de gestors, havent perdut ja, del tot, la perspectiva sobre el que era realment important en tot plegat. Aquells que no cregueren, novament, en el nostre patrimoni. Perquè si haguessin estat bons professionals de lo seu s’haurien adonat a temps que l’opció bona, atesa la importància, qualitat i potència del que la terra ens havia lliurat, era indubtablement l’A. I, si filem molt i molt prim, fins i tot també la C. Però la B, nois…en aquest cas… la B… què voleu que us digui… Doncs sí: #epicfail

Els marges de l’oblit

En un país com Catalunya, que no pensa, o que, més ben dit (per allò de no semblar maximalista), pensa molt poc sobre patrimoni i menys encara sobre el seu patrimoni, resulta lògic que determinades cafrades semblin absolutament normals als seus ciutadans. I mentre escric el mot cafrada mantinc un ull posat en el diccionari, on hi constato que segueix vigent per al mot l’accepció de “acció pròpia d’una persona bàrbara”. No és que em resulti especialment pertinent l’ús (absolutament desfasat i en realitat xenòfob) del terme “bàrbar” per a designar quelcom “incivil, rude, grosser, fet amb una ignorància grollera de les regles, extremadament cruel i d’una gosadia, d’una temeritat extraordinàries”, però difícilment podríem definir millor la forma com a casa nostra tractem, de mitjana, bona part del nostre patrimoni: efectivament, d’una manera incivil, rude, grossera, amb una ignorància grollera de les regles, d’una forma extremadament cruel i amb una gosadia i una temeritat extraordinàries. De manera, doncs, impròpia d’un poble realment civilitzat. Amén.

Això, dit a l’engròs. Si gratem una mica, constatem com dins d’un marc certament dramàtic la cosa, en realitat, va per barris: per bé que alguns àmbits relacionats amb l’ampli camp d’això que en diem patrimoni gaudeixen de certa consideració i respecte (malgrat que tot plegat sigui, de vegades, més nominal i desideratiu que altra cosa), d’altres malden de manera estèril per obtenir almenys un mínim de reconeixement, d’una manera, però, que evidencia el seu estat crepuscular i que recorda vivament la imatge dels peixos panteixant esforçadament fora de l’aigua, tot just abans d’ofegar-se. En l’àmbit patrimonial, a aquests darrers els podem considerar, en paraules brillants d’una amiga, la perifèria de la perifèria.

I en aquest darrer bloc, i ja posats a concretar, qui s’emporta la palma és l’arquitectura popular. Sí, sí, ho ha llegit bé: l’arquitectura popular. I molt especialment, l’arquitectura popular de pedra seca. Tot aquest reguitzell de cabanes, barraques, espones, pletes, peixeres, pous de gel i molt més que s’escampa per la nostra ruralia, tot contribuint de manera determinant a definir el tarannà i la bellesa (en general, poc o gens apreciada) de múltiples paisatges catalans. Elements que a casa nostra no gaudeixen del reconeixement oficial que es mereixen en tant que elements patrimonials, ni tampoc pel que fa a la seva aportació nuclear a la qualitat dels paisatges d’una part de la Catalunya rural. Aquesta manca de reconeixement real i efectiu comporta que, a la pràctica, restin desprotegits i, per tant, a mercè de continuades degradacions, destruccions, desaparicions o sostraccions. Tot plegat, davant de la més absoluta indiferència per part de la ciutadania (i no parlem ja de l’actitud absent dels responsables polítics del nostre patrimoni, així com de la resta de tècnics que gestionen la cosa), tret dels quatre eixelebrats (mode ironia ON) de sempre.

Malauradament, això que per a molts pot semblar tan banal és molt més important i OLYMPUS DIGITAL CAMERAprofund del que sembla, ja què es tracta d’un d’aquells indicadors que ens posa directament davant d’un mirall que ens mostra com som realment com a poble. Mireu com tracta un país el seu camp i tot allò que aquest, per tradició, conté i podreu valorar a la perfecció el seu grau de civilitat. Per a entendre-ho, tan sols cal donar-se una volta per determinats països europeus i comparar amb el que passa a casa nostra: sota aquest prisma, Catalunya queda molt mal parada. La nostra relació amb el camp és d’un provincianisme i un primitivisme exasperant. En aquells territoris on podria semblar que els catalans i les catalanes encara demostrem una certa valoració per aquest tipus d’elements, com ara l’Empordà i algunes de les comarques pirinenques, en realitat el que hem fet és convertir camps i pobles (i no tots) en una mena de maquetes a escala natural, en recreacions – massa sovint ultra-idealitzades i falses- d’un pretès ruralisme primigeni, massa sovint distorsionat per la mitificació. Entorns transformats gairebé en decorats, orientats, sobretot, a que els barcelonins puguin sentir-se partícips d’una mena de pessebre durant les seves estades de cap de setmana, vacances i festes de guardar (que ningú s’exalti abans d’hora: no tinc res contra els barcelonins, d’acord? Els meus pares, de fet, ho són…).

D’altres territoris queden molt més mal parats encara, ja que al restar fora del que l’imaginari nacional, històricament induït, ha decidit considerar bell i valuós en matèria paisatgística (la Catalunya pirinenca com a bressol mil·lenari de la nació, la plana empordanesa i la costa Brava com a nexe d’unió amb la Mediterrània i amb el mitificat llegat grecollatí) han estat condemnats, també, a l’oblit. I per oblit em refereixo a un estat històric de coses en què domina una activa voluntat, per part de múltiples agents, d’afermar i reproduir la idea que aquests territoris són, en realitat, espais buits de valors. Més enllà, evidentment, del valor bàsic i innegable de constituir sòl, és a dir, una base ferma, essencial i buida (!), sobre la qual produir o fer de tot. Parlo de la voluntat que ha existit i existeix encara ara de blindar la idea, col·lectivament assumida per altra banda, de que es tracta en aquest cas de territoris contraposats als primers, sense cap mena de bellesa ni singularitat remarcable, i en els quals, per tant, tot és permès, de forma natural i de qualsevol manera. Una mena de no-llocs, però rurals i convenientment induïts, vaja.

En el primer cas, doncs, en què el criteri per a la preservació i eventual recuperació dels elements de l’arquitectura rural no rau en general en la sensibilitat patrimonial sinó en la crematística, tot plegat respira massa sovint buidor, artificiositat i manca d’alè vital. En el segon, i degut al desdeny històric i als interessos associats als usos a què hom ha destinat aquests territoris, aquest patrimoni fa nosa, i en conseqüència se l’ignora, menysprea, silencia o menysvalora intencionadament, per tal de convertir en intranscendent i natural la seva degradació, destrucció i desaparició. Certament, tenim un problema greu quant a la forma de relacionar-nos amb el nostre camp i amb tot allò que conté. El resultat, en tot cas, és que l’arquitectura de pedra seca, aquest patrimoni enorme i ric que, sortosament, encara ara ens envolta pertot, se’ns escola avui dia entre els dits: estem despullant la ruralia de les seves joies, tot perdent, dia sí i dia també, un tresor a cabassades.

Per tal de valorar correctament la qüestió és bo prendre consciència que aquest estat de coses no és general a tot el continent i que, ans a contrari, en la major part de l’Europa referencial hom fa una alta valoració d’aquests elements de l’arquitectura rural. Un respecte que neix d’haver Foto Santesinterioritzat fa molt i molt de temps, fins i tot a nivell de l’imaginari col·lectiu, que aquests elements han de ser considerats patrimoni a tots els efectes. Un dia en parlarem, amb més detall, d’aquest àmbit europeu. Així com també ho farem de l’heroica Resistència de casa nostra, que malgrat ser migrada i minoritzada, existeix. Sens dubte, Catalunya no és, tampoc en això, homologable al que és propi dels estàndards d’aquesta Europa civilitzada.

Esbrinar perquè a Catalunya ens comportem com ens comportem amb el camp en general, i amb l’arquitectura tradicional en particular, requereix una anàlisi profunda que aquí no podem desenvolupar. Em permeto, malgrat tot, apuntar si més no algunes (n’hi ha més…) de les causes que entrelluco. No totes tenen la mateixa importància, i algunes són el resultat o van a remolc d’unes altres, però totes elles són absolutament determinants:

1) La nostra història immediata. La percepció del camp com a espai endarrerit i cau de misèria del qual cal fugir i abjurar. Com ja indicava en una entrada anterior, bona part dels catalans senten una aversió important per tot allò que és vell o antic. El camp, tret d’aquell camp mitificat del qual parlàvem abans, cau de ple dins d’aquesta consideració, com a resultat dels profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, abús, patiments i misèria resten íntimament associats en el nostre imaginari col·lectiu al passat, a la vida rural i, per extensió, al camp (cal que citi l’expressió “pagès” etzibada, habitualment, a manera d’insult?). Com a derivada d’això, i de manera simplista, bona part del que aquest camp conté per tradició és percebut com antic, vell, inútil, nefast, lleig, miserable i primitiu. I, per tant, prescindible. Insisteixo: justament la perspectiva contrària a la que impera en els països realment civilitzats.

2) La mitificació del paisatge de determinats territoris, dinàmica històricament induïda i de la qual ja n’hem parlat abans. Aquesta distorsió de la realitat, amb arrels de caire ideològic (sobre les quals no em pronuncio), ha convertit els catalans en una societat daltònica en matèria paisatgística: a diferència d’altres nacions, molt més capacitades per a apreciar la bellesa d’una ampla diversitat d’entorns, nosaltres, pel que fa al nostre propi país, tan sols tenim la capacitat de valorar un perfil molt determinat de paisatge; un parell, a molt estirar. I la resta…. bé, la resta…què voleu que us digui… si no són més que camps, coi!!!! 😉 No cal dir que aquesta dinàmica complementa i reforça la que apuntàvem en el punt anterior.

3) La falta d’una consideració real, profunda, contemporània i europea del concepte “Paisatge”. A casa nostra, el Paisatge és encara poca cosa més que la postaleta. margesQuelcom banal i intranscendent. I així ens va, ja que aquest estat d’ignorància té conseqüències concretes, i és, de fet, allò que obre les portes a la naturalització dels disbarats. La realitat, però, és que el concepte “Paisatge” és molt més profund, transcendental i divers del que als catalans ens sembla, i afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. En tot plegat, els elements del Paisatge, i entre ells els que estem tractant aquí, juguen un paper essencial. A Europa això ho saben de fa temps. Us recomano algunes lectures iniciàtiques de caràcter molt diferent, aquí i aquí.

4) La manca igualment, i malgrat que en aquest àmbit haguem donat algun pas endavant important, d’una consideració realment contemporània i global del que cal considerar Patrimoni. Una consideració que hauria de tenir un caràcter molt més integral, acollint tot allò que ha d’acollir, tot conduint els responsables de la gestió a actuar en conseqüència.

5) Els interessos d’un determinat conglomerat político-empresarial, al qual ja els va bé un estat de coses i de pensament que, si bé ve d’antic, en realitat juga al seu favor, al fer possible, si convé, arrasar impunement amb determinats entorns i elements patrimonials sense haver d’afrontar cap mena d’oposició. No és una qüestió que afecti tan sols a grans terratinents, ja que aquest comportament és també propi d’un enorme volum de petits i mitjans propietaris de terra. Inclou, per altra banda, representants en tots els ordres de l’administració, però és especialment important i efectiu (per letal) a nivell local (Ajuntaments, Consells Comarcals…). Políticament és, en realitat, un fenomen força tranversal. I tant uns com altres disposen, a més, de la inestimable i necessària col·laboració silent (per ignorància, covardia, desídia, deixadesa i/o desinterès) d’una bona part d’aquells tècnics als quals la ciutadania hem atorgat la responsabilitat, a través dels nostres representants polítics, de vetllar pel nostre patrimoni i de gestionar-lo convenientment. Ídem, pel que fa als gestors del Paisatge.

6) El silenci i beneplàcit de la ciutadania. Silenci necessari, i que en realitat té moltes causes. Però que, en tot cas, existeix, i resulta igualment determinant degut a l’altíssim grau de permissivitat que estableix respecte la destrucció i desaparició quotidiana d’aquests elements.

La destrucció sistemàtica i normalitzada del patrimoni en pedra seca que s’està produint actualment a Catalunya ens allunya d’allò que alguns voldríem per al nostre país. Ens situa distants d’aquella part d’Europa a la que ens voldríem atansar, on tot això funciona generalment a l’inrevés. Col·loca el nostre país al marge de la civilització, i ens deixa en el camp dels bàrbars. Evidentment, tot fent l’única cosa que, segons el DIEC, saben fer els bàrbars: cafrades, a més no poder.

Seró: les pedres dins la capsa

A Catalunya tenim un patrimoni arqueològic ric i divers. Tan ric com desconegut, maltractat, poc desenvolupat i menyspreat. Menyspreat, especialment, des de les nostres administracions, començant per les locals i acabant amb la Generalitat. I menyspreat, també, per bona part de la ciutadania. És igualment cert, tanmateix, que no seria just atorgar el mateix grau de responsabilitat, quant a aquest menyspreu, a uns i altres, ja que si bé en el cas dels ciutadans l’origen primer del seu menyspreu rau en la ignorància i el desconeixement, pel que fa a les administracions (i com més a munt, més hi va) la possibilitat d’adduir aital desconeixença no es dóna.

I sí, per si algú ho sospita, és ben cert: la ignorància dels primers és, en realitat, induïda per les interessades polítiques endegades pels segons. Polítiques, accions, planificacions, plantejaments, projectes i plans directors diversos dels quals, d’una o altra manera, emana gairebé sempre el mateix missatge subliminal: el patrimoni arqueològic de Catalunya no paga la pena. És pobre. No té interès. No pot aportar gaire cosa, per no dir res, al desenvolupament de la nostra societat. Doncs bé: això, no és veritat. És, de fet, radicalment fals.

Una altra cosa és que l’estat en què les restes arqueològiques mobles i (especialment) les immobles es troben i es presenten avui dia a la ciutadania al nostre país semblin refermar aquesta idea. La realitat, però, és que l’anàlisi intel·ligent ha d’anar just en sentit contrari: la causa de que tinguem el patrimoni arqueològic tan deixat i tan poc presentable, i de que projecti una sensació tan depriment i buida, és el resultat d’anys i anys de polítiques menyspreadores i vergonyants en aquest àmbit. Polítiques ignorants i acomplexades i, com a resultat, vacil·lants, erràtiques i ineficaces. (Cal que digui, cada vegada, allò de “salvant honroses excepcions”? Sí? De veritat no se sobreentén? Buf!! Tothom content, si ho dic? Val, doncs: queda dit. Au, continuem).

Al nostre país tenim grans tresors arqueològics, als quals no se’ls dóna la valoració i projecció que mereixen per la seva importància i singularitat. La gent, evidentment, no neix ensenyada, i per tant, el ciutadà mig no pot arribar a percebre la importància relativa d’un element patrimonial (especialment arqueòlogic) si els responsables de posar-lo en valoració, d’interpretar-lo per a ells, fracassen en l’intent. Poques coses hi ha tan falses en aquest país, en l’àmbit del patrimoni, com la denominació de “Centre d’Interpretació” que ostenten tants espais d’exposició de format museogràfic decimonònic com tenim, alçats de manera especialment abundosa en els darrers anys.

Un exemple d’aquests tresors de què parlem són les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera). La seva història és extraordinària i desgraciada alhora. Es tracta d’un conjunt únic a nivell europeu, un seguit de grans blocs de calcarenita, delicadament escairats i posteriorment gravats amb patrons diversos per tot arreu (front, dors i llom), que originalment haurien format part de diverses estàtues-esteles. És a dir, de grans escultures que representaven, possiblement, personatges destacables de la societat que les va produir, divinitats o bé ancestres. Presenten una cara anterior i una posterior (totes dues planes), de tal forma que en l’anterior hi trobem un treball de baix relleu que mostra un seguit de franges primes paral·leles, l’interior de les quals fou farcit amb un motiu en forma d’espiga. A la posterior, en canvi, el format de la representació és diferent: un motiu reticular altern, talment com si contemplessin una paret de maons, però disposats verticalment. Molt possiblement, al davant s’hi representa una mena de túnica o vestit llarg (fins i tot sembla poder-se apreciar l’existència d’un cinturó), i al darrera una capa. En tot cas, corprèn contemplar l’absència de rostre, circumstancia que ens parla de l’enorme component simbòlic (de traducció impossible) del monument. Antropomorfs estilitzats, sense rostre, sense braços, sense cames. L’abstracció, avant a lettre. Hom calcula l’existència d’un total de tres estàtues-esteles, la més gran de les quals faria uns 7 metres d’alçada: la més gran de tota Europa, pel que fa a aquest tipus de monument.

Seró I

Per si feia falta afegir més salseta a la història, però, resulta que aquestes esteles han estat recuperades no pas en la seva posició original sinó fragmentades i formant part d’un túmul amb cista central; d’un megàlit, vaja. Els investigadors de la UdL que han excavat el conjunt (un treball tècnicament impecable, dirigit per Joan B. López i Andreu Moya) expliquen que en un moment determinat, al voltant aproximadament del 2.700 aC, les enormes estàtues foren desmuntades, enretirades del lloc on algú les havia ubicat molt temps abans i finalment trossejades, partides en diversos fragments de format més o menys quadrangular. Amb aquests fragments, lloses de grans dimensions, els responsables de l’esquarterament de l‘antic conjunt monumental d’esteles van procedir a construir la cambra sepulcral del dolmen, l’interior de la qual acolliria a partir d’aquell moment múltiples inhumacions. Com pertoca, l’obra finalitzà amb el cobriment de la cambra mitjançant un túmul.

Impressiona, ser al davant d’aquestes pedres esculpides. No tal sols pel treball artístic, que ja és excepcional per l’època. Estan carregades d’història, impregnades de gestos, accions, sentiments, simbolisme i emotivitat. Quant t’hi apropes amb el cap equipat, la imaginació es dispara. Et parlen de possibles societats amb cabdills, de poder, de simbolisme i representació; d’art. També, però, de davallada, de crisis, de gent i pobles anant amunt i avall, de canvis culturals, de comerç i conflicte. I, a un nivell potser més humil, et parlen també de roba, d’eines, d’armes, de cinturons, de sivelles. De com devia costar construir i aixecar aquells enormes blocs de pedra, curosament esculpits segons el cànons simbòlics i estilístics de l’època. En un moment i un espai, a més, en què, gairebé ningú no ho feia. De com, en el que avui dia és un racó mig oblidat de la Catalunya profunda, algú, ara fa més de 2700 anys, va tenir la idea (potser la necessitat…) de fer l’estàtua més gran que es pogués fer, per a representar ves a saber què (un avantpassat mític? El fundador d’un llinatge o de la comunitat? Una divinitat? Un cabdill?). I de com, més enllà d’enunciar aquesta voluntat, aquest algú va aconseguir que el projecte, que implicava posar-hi a treballar bona part de la comunitat, es dugués a terme. Un algú va dir que quelcom excepcional es fes, i allò es va fer: poder, en estat pur (facis la vostra voluntat…). Possiblement, societats complexes.

3 Siro yacimiento arqueologico toni girones julio 2013 079 foto de tocho T8

I a través de les mateixes pedres, poder sentir com, més tard, potser molt més tard de tot això, s’esdevingué la fi d’una època, d’un manera d’entendre la vida. La caiguda de sistemes d’organització que, igual llavors com ara, semblaven eterns. I qui sap, fins i tot, si de cultures. Canvis, canvis, canvis. Vet aquí que arriba un dia en què les velles i monumentals pedres, poder encara enclavades en el lloc on havien estat sempre, ja no serveixen, ja no simbolitzen res, han perdut el sentit que tenien. La transcendència esdevé eixorca. Qui sap si s’havia arribat al punt, fins i tot, de restar perduda del tot la memòria dels que havien aixecat aquells blocs, dels dirigents que havien induït la seva gent a esforçar-se per alçar-les, possiblement argumentant l’extrema importància que, per raons ja oblidades, aquell fet tenia per tal que la comunitat perdurés eternament. Una promesa d’eternitat que, com sempre, el temps havia acabat esborrant. Potser, arribats a aquell punt dels temps, aquelles pedres, encara orgullosament enclavades a tocar del Senill, contempladores impertorbables del pas dels segles, representaven el darrer element que es resistia encara a culminar la damnatio definitiva de la memòria d’aquells que les van alçar, morts temps ençà. Però la desmemòria va lligada a la falta de respecte, origen de tots els mals: altres gents, altres pobles, palplantats davant d’aquelles esteles, incapaços potser, fins i tot, d’entendre-les, no hi veieren ja símbols de poder sinó material de construcció amb el qual construir un mausoleu. Vet aquí el pas del temps mostrant, com sempre, com n’és en realitat de fugissera la pretesa eternitat dels nostres gestos més transcendents.

Es tracta d’un conjunt únic a nivell de tota Europa. Tothom hauria de córrer a contemplar les pedres, i a fruir-les. Pur caviar. Un tresor, a tocar de casa. Ara bé: sentireu vosaltres tota aquesta mixtura de sensacions i emocions que esmentàvem, bon punt tingueu l’ocasió de contemplar-les, palplantats davant d’elles? Lamento dir-ho, però ho dubto molt. Si més no, ja us anuncio que la capsa que les acull a Seró no us ajudarà pas. Bé, en realitat, tot el contrari: us ho farà pràcticament impossible.

A la fi, les pedres dins la capsa. La capsa… d’això… sí, la capsa… Bé… en tot cas, ja en parlarem un altre dia, de la capsa…

De vellesa, bellesa i sòmines

Una vegada, li vaig sentir dir a una persona, que llavors ostentava importants responsabilitats, que el museu que estava a punt de remodelar potser era millor deixar-lo tal com estava i no fer-hi res, ja que feia tant i tant de temps que no l’havien tocat que la museïtzació amb què es presentava al públic i l’edifici i les sales que l’acollien havien esdevingut, a la pràctica, un element patrimonial per ells mateixos. Això, que en aquell moment no deixava de ser una boutade, no era ben bé cert del tot respecte aquella institució en concret, malgrat la indignant decrepitud i deixadesa que, sens dubte, acumulava. Malgrat això, reconec que aquella frase, deixada anar alegrament a l’aire com qui no vol la cosa, i que possiblement ningú més dels presents deu ja recordar, a mi, per moltes raons, se’m va incrustar al cervell. Frases aparentment lleugeres que atresoren un contingut, en realitat, pregon i intel·ligent.

A Catalunya tenim una certa flaca per fer taula rasa quan afrontem una reforma. En general. En relació a tot allò que, en major o menor mesura, podem englobar sota l’etiqueta de patrimoni, però, això esdevé especialment cert. I, moltes vegades, especialment sagnant. Així com dels nostres veïns, els seus poetes ens expliquen que menyspreen el que ignoren, la nostra societat, en general, menysprea allò que es vell. Cosa que ens allunya (i molt, val a dir) d’allò que és propi de les societats més avançades, les quals acostumen a mostrar un profund respecte pel seu llegat, fins i tot en relació als elements més humils i quotidians. En el nostre cas, resulta xocant constatar com en un país on el poeta s’atreví a verbalitzar que l’exaltava el nou però que, malgrat això (o de manera plenament complementària), l’enamorava el vell, els ciutadans i les ciutadanes ens esforcem tant i tant, dia rere dia, a demostrar que l’afirmació ens rellisca. Sovint som nosaltres mateixos, els i les ciutadanes, els primers a mostrar-nos grollers i ignorants en aquest àmbit. I millor no parlar dels nostres polítics, emanats d’aquesta mateixa societat i, per tant, plenament partícips d’aquestes i altres misèries que ens afaiçonen. I malgrat ser-ne tan conscient, reconec que continua deixant-me perplex el fet que quan actuem d’aquesta forma, la majoria de vegades, després d’haver consumat un o altre desastre irremeiable, i contràriament al que seria desitjable, ens mostrem tremendament cofois. Orgullosos i convençuts d’haver fet net, d’haver “millorat” les coses respecte de com estaven i, sobretot, sobretot, sobretot, d’haver modernitzat molt, molt, molt quelcom. Satisfets d’haver substituït el vell pel nou. Del tot. Completament.

I algú es pot preguntar: que és dolent, potser, substituir el vell pel nou? En realitat, expressada en aquests termes, la pregunta no té sentit. Certament, però, és la pregunta, que, associada amb una òbvia i errònia resposta induïda, es faria, sense dubtar-ho ni un moment, un català dels nostres dies. Vist des d’una òptica més civilitzada i amb més criteri hi manquen, però, els matisos, els grisos, la valoració i la intel·ligència necessàries. Expliquem un exemple que va exposar un bon dia un cert professor universitari. En molts pobles de casa nostra, tant de l’interior com de la costa, es va produir durant la segona meitat del segle XX un fenomen singular: la substitució, a bona part de les cases, de la fusteria de fusta associada a portes i finestres per la d’alumini. En molt poc temps, els nostres carrers van començar a presentar un panorama en el qual imperava aquest metall. A ben segur que molts n’heu sigut encara testimonis, d’aquest canvi. I algú em podria dir que algun element positiu tindrà, tot plegat. Bé. És cert també que fou una dinàmica induïda, replicada ràpidament per uns i altres en un procés clàssic de mimesi i emulació que, per altra banda, no va trobar la més mínima resistència. Ans al contrari: la percepció general, per part del ciutadà, fou que d’aquesta forma substituïa un element realitzat fins llavors, al seu parer, amb un material pitjor (fusta) per un elaborat amb un de millor (metall). No és que no existís una resistència al canvi, la cosa és molt més greu: és que la introducció del nou element va tenir-ho, en realitat, tot a favor per a progressar, atesa la nul·la estima que hom feia (i fa) de la construcció tradicional amb materials naturals i peribles, com ara la fusta.

HostalcasaOliaire50

Desconec les raons intrínseques d’aquesta falta de valoració, malgrat intuir que darrera s’hi amaguen profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, patiments i misèria, resultat dels processos viscuts durant el passat segle a casa nostra, i que han portat a associar, de manera irracional (però global i letal) tot allò que és vell i tradicional a percepcions negatives. La Catalunya binomial: antic/pitjor, modern/millor. El cas és que, retornant a l’exemple que tractàvem, aquell professor explicava que com a resultat de tot plegat, sense adonar-nos-en, vam arrasar amb tota la nostra tradició d’elaboració de fusteria en els nostres edificis, substituint-la per quelcom homogeni, insuls, fred i impersonal. És a dir, hem canviat de forma massiva el paisatge interior dels nostres pobles i viles, i no precisament per a produir quelcom més bell i agradable, sinó justament tot el contrari. Això sí, molt modern. Que hem guanyat quelcom? Que voleu que us digui… potser sí. Potser és més funcional (en tot cas, n’hauríem de parlar…). Però crec fermament que hom tan sols pot acceptar que el canvi compensa si en l’altre plateret de la balança no hi col·loca tot un seguit d’elements igual o més importants que el de la funcionalitat. De fet, en altres països, el que expliquem no ha passat pas, i encara ara ens quedem bocabadats davant de determinats paisatges urbans, d’altres nacions, on els seus ciutadans (i representants polítics) han estat infinitament més curosos amb tot el seguit d’aspectes humils i senzills (com ara portes i finestres) que, sumats, confereixen més o menys qualitat als entorns per on ens arrosseguem al llarg de la nostra vida. El més trist de tot plegat és que encara avui dia són extremadament poques les persones que han pres consciència de la tremenda afectació negativa que aquesta, i altres actuacions similars, han tingut sobre la bellesa del nostre entorn immediat. I, com a conseqüència, sobre la nostra qualitat de vida, ateses les importants derivades negatives que la suma d’actuacions com aquestes acaben comportant. Mireu al voltant, feu números, i entendreu de què parlo.

Es tracta d’un exemple menor, aplicat a elements humils, però, això sí, molt estesos i per tant amb un fort impacte sobre el nostre entorn i les nostres vides. D’actituds similars, on amb un cert punt de papanatisme fem foc nou d’allò que no n’hauríem de fer, en trobem, però, en tots els àmbits. Aquí, per exemple, som també capaços d’arrasar (literalment) amb interiors de museus del segle XIX, preciosament preservats, tan sols perquè el teòric de torn, desitjós probablement d’aprofitar l’avinentesa per a deixar la seva empremta ben marcada d’aquí fins a l’eternitat, pontifica que el millor és fer-ho tot de bell nou i, sobretot, molt, molt, molt modern. I que, per tant, cal eliminar tot aquell conjunt d’andròmines i trastos velles. Que afirmi això davant d’una audiència de polítics i ciutadans catalans, propensos com som de mena a acceptar que tot allò que és vell és, per defecte, sacrificable i que tot allò que és nou és per definició bo, garanteix a aquest macarró del patrimoni un èxit immediat. Aplaudiments a rabiar. I que ningú entengui que dient això pretenc criminalitzar globalment tot el col·lectiu de professionals que es dediquen a la matèria, perquè ni molt menys va per aquí la cosa. Sí que ho faig, però, amb els sòmines que són incapaços d’entendre que el vell és més o menys interessant o més o menys bell (i, per tant, digne de ser preservat i posat en valoració) en funció de molts criteris. Que eliminar quelcom simplement perquè és vell, com a únic criteri, és propi d’obtusos i de primitius. De vedettes i patums, vaja. Que cal pensar, llegir i viatjar moooooolt més. Així com, també, tenir un grau molt més d’alt d’humilitat.

Perquè això, malgrat el que ens pugui semblar, en altres països (si més no, en aquells als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos) no passa; o, per a ser precisos, passa amb molta menys intensitat. N’hi ha tants, de casos! Els responsables, per exemple, de reformar l’antic Royal Museum d’Edimburg, una magnífica relíquia victoriana, no van pensar en cap moment en destruir l’antic edifici quan el govern plantejà ampliar la col·lecció i modernitzar-la per tal de crear el Museu Nacional d’Escòcia. Ans al contrari: edificaren al costat un nou edifici (amb el qual connectaren l’antic) on ampliar l’oferta museística, i conservaren i recuperaren el vell, conjuntament amb l’antiga col·lecció (això sí, amb una disposició dels elements museïtzats completament reversionada). De fet, han convertit el vell Royal Musem en l’element axial de la darrera reforma d’aquest Museu Nacional d’Escòcia.

Museu Nacional Escòcia

El Museu de Bristol, una petita joia al bell mig de la ciutat, conserva com un autèntic tresor les seves antigues col·leccions geològiques, pictòriques i naturals, totes elles en el seu format original. I les mostra amb orgull, com un element patrimonial en si mateix. La qual cosa no és un obstacle per a que sigui molt visitat (de fet, l’índex de visitants és molt elevat) ni per a realitzar propostes expositives avantguardistes, a les quals destina les sales d’exposició temporal. Els exalta el nou, però els enamora el vell, i actuen en conseqüència. I podríem seguir, però ho deixarem per a una altra ocasió.

Bristol Museum

Que és més difícil fer això que diem que fer net i au? Sí. Que requereix fer un major esforç intel·lectual tant per a percebre, primer, el valor que de vegades tenen els elements que denominen vells com per, a continuació, actualitzar aquell element fins on sigui tolerable i treure’n un rendiment? Sí. Que paga la pena, i que és més raonable, civilitzat i  intel·ligent que no pas actuar com un mamut entrant a sac dins d’una biblioteca? També. Que encara avui, a Catalunya, en general, i tret de digníssimes excepcions, estem ben lluny de que tant professionals com seglars assumeixin, de manera prou profunda, aquest paradigma? Sens dubte.