De vellesa, bellesa i sòmines

Una vegada, li vaig sentir dir a una persona, que llavors ostentava importants responsabilitats, que el museu que estava a punt de remodelar potser era millor deixar-lo tal com estava i no fer-hi res, ja que feia tant i tant de temps que no l’havien tocat que la museïtzació amb què es presentava al públic i l’edifici i les sales que l’acollien havien esdevingut, a la pràctica, un element patrimonial per ells mateixos. Això, que en aquell moment no deixava de ser una boutade, no era ben bé cert del tot respecte aquella institució en concret, malgrat la indignant decrepitud i deixadesa que, sens dubte, acumulava. Malgrat això, reconec que aquella frase, deixada anar alegrament a l’aire com qui no vol la cosa, i que possiblement ningú més dels presents deu ja recordar, a mi, per moltes raons, se’m va incrustar al cervell. Frases aparentment lleugeres que atresoren un contingut, en realitat, pregon i intel·ligent.

A Catalunya tenim una certa flaca per fer taula rasa quan afrontem una reforma. En general. En relació a tot allò que, en major o menor mesura, podem englobar sota l’etiqueta de patrimoni, però, això esdevé especialment cert. I, moltes vegades, especialment sagnant. Així com dels nostres veïns, els seus poetes ens expliquen que menyspreen el que ignoren, la nostra societat, en general, menysprea allò que es vell. Cosa que ens allunya (i molt, val a dir) d’allò que és propi de les societats més avançades, les quals acostumen a mostrar un profund respecte pel seu llegat, fins i tot en relació als elements més humils i quotidians. En el nostre cas, resulta xocant constatar com en un país on el poeta s’atreví a verbalitzar que l’exaltava el nou però que, malgrat això (o de manera plenament complementària), l’enamorava el vell, els ciutadans i les ciutadanes ens esforcem tant i tant, dia rere dia, a demostrar que l’afirmació ens rellisca. Sovint som nosaltres mateixos, els i les ciutadanes, els primers a mostrar-nos grollers i ignorants en aquest àmbit. I millor no parlar dels nostres polítics, emanats d’aquesta mateixa societat i, per tant, plenament partícips d’aquestes i altres misèries que ens afaiçonen. I malgrat ser-ne tan conscient, reconec que continua deixant-me perplex el fet que quan actuem d’aquesta forma, la majoria de vegades, després d’haver consumat un o altre desastre irremeiable, i contràriament al que seria desitjable, ens mostrem tremendament cofois. Orgullosos i convençuts d’haver fet net, d’haver “millorat” les coses respecte de com estaven i, sobretot, sobretot, sobretot, d’haver modernitzat molt, molt, molt quelcom. Satisfets d’haver substituït el vell pel nou. Del tot. Completament.

I algú es pot preguntar: que és dolent, potser, substituir el vell pel nou? En realitat, expressada en aquests termes, la pregunta no té sentit. Certament, però, és la pregunta, que, associada amb una òbvia i errònia resposta induïda, es faria, sense dubtar-ho ni un moment, un català dels nostres dies. Vist des d’una òptica més civilitzada i amb més criteri hi manquen, però, els matisos, els grisos, la valoració i la intel·ligència necessàries. Expliquem un exemple que va exposar un bon dia un cert professor universitari. En molts pobles de casa nostra, tant de l’interior com de la costa, es va produir durant la segona meitat del segle XX un fenomen singular: la substitució, a bona part de les cases, de la fusteria de fusta associada a portes i finestres per la d’alumini. En molt poc temps, els nostres carrers van començar a presentar un panorama en el qual imperava aquest metall. A ben segur que molts n’heu sigut encara testimonis, d’aquest canvi. I algú em podria dir que algun element positiu tindrà, tot plegat. Bé. És cert també que fou una dinàmica induïda, replicada ràpidament per uns i altres en un procés clàssic de mimesi i emulació que, per altra banda, no va trobar la més mínima resistència. Ans al contrari: la percepció general, per part del ciutadà, fou que d’aquesta forma substituïa un element realitzat fins llavors, al seu parer, amb un material pitjor (fusta) per un elaborat amb un de millor (metall). No és que no existís una resistència al canvi, la cosa és molt més greu: és que la introducció del nou element va tenir-ho, en realitat, tot a favor per a progressar, atesa la nul·la estima que hom feia (i fa) de la construcció tradicional amb materials naturals i peribles, com ara la fusta.

HostalcasaOliaire50

Desconec les raons intrínseques d’aquesta falta de valoració, malgrat intuir que darrera s’hi amaguen profunds traumes històrics del nostre país: por, fam, patiments i misèria, resultat dels processos viscuts durant el passat segle a casa nostra, i que han portat a associar, de manera irracional (però global i letal) tot allò que és vell i tradicional a percepcions negatives. La Catalunya binomial: antic/pitjor, modern/millor. El cas és que, retornant a l’exemple que tractàvem, aquell professor explicava que com a resultat de tot plegat, sense adonar-nos-en, vam arrasar amb tota la nostra tradició d’elaboració de fusteria en els nostres edificis, substituint-la per quelcom homogeni, insuls, fred i impersonal. És a dir, hem canviat de forma massiva el paisatge interior dels nostres pobles i viles, i no precisament per a produir quelcom més bell i agradable, sinó justament tot el contrari. Això sí, molt modern. Que hem guanyat quelcom? Que voleu que us digui… potser sí. Potser és més funcional (en tot cas, n’hauríem de parlar…). Però crec fermament que hom tan sols pot acceptar que el canvi compensa si en l’altre plateret de la balança no hi col·loca tot un seguit d’elements igual o més importants que el de la funcionalitat. De fet, en altres països, el que expliquem no ha passat pas, i encara ara ens quedem bocabadats davant de determinats paisatges urbans, d’altres nacions, on els seus ciutadans (i representants polítics) han estat infinitament més curosos amb tot el seguit d’aspectes humils i senzills (com ara portes i finestres) que, sumats, confereixen més o menys qualitat als entorns per on ens arrosseguem al llarg de la nostra vida. El més trist de tot plegat és que encara avui dia són extremadament poques les persones que han pres consciència de la tremenda afectació negativa que aquesta, i altres actuacions similars, han tingut sobre la bellesa del nostre entorn immediat. I, com a conseqüència, sobre la nostra qualitat de vida, ateses les importants derivades negatives que la suma d’actuacions com aquestes acaben comportant. Mireu al voltant, feu números, i entendreu de què parlo.

Es tracta d’un exemple menor, aplicat a elements humils, però, això sí, molt estesos i per tant amb un fort impacte sobre el nostre entorn i les nostres vides. D’actituds similars, on amb un cert punt de papanatisme fem foc nou d’allò que no n’hauríem de fer, en trobem, però, en tots els àmbits. Aquí, per exemple, som també capaços d’arrasar (literalment) amb interiors de museus del segle XIX, preciosament preservats, tan sols perquè el teòric de torn, desitjós probablement d’aprofitar l’avinentesa per a deixar la seva empremta ben marcada d’aquí fins a l’eternitat, pontifica que el millor és fer-ho tot de bell nou i, sobretot, molt, molt, molt modern. I que, per tant, cal eliminar tot aquell conjunt d’andròmines i trastos velles. Que afirmi això davant d’una audiència de polítics i ciutadans catalans, propensos com som de mena a acceptar que tot allò que és vell és, per defecte, sacrificable i que tot allò que és nou és per definició bo, garanteix a aquest macarró del patrimoni un èxit immediat. Aplaudiments a rabiar. I que ningú entengui que dient això pretenc criminalitzar globalment tot el col·lectiu de professionals que es dediquen a la matèria, perquè ni molt menys va per aquí la cosa. Sí que ho faig, però, amb els sòmines que són incapaços d’entendre que el vell és més o menys interessant o més o menys bell (i, per tant, digne de ser preservat i posat en valoració) en funció de molts criteris. Que eliminar quelcom simplement perquè és vell, com a únic criteri, és propi d’obtusos i de primitius. De vedettes i patums, vaja. Que cal pensar, llegir i viatjar moooooolt més. Així com, també, tenir un grau molt més d’alt d’humilitat.

Perquè això, malgrat el que ens pugui semblar, en altres països (si més no, en aquells als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos) no passa; o, per a ser precisos, passa amb molta menys intensitat. N’hi ha tants, de casos! Els responsables, per exemple, de reformar l’antic Royal Museum d’Edimburg, una magnífica relíquia victoriana, no van pensar en cap moment en destruir l’antic edifici quan el govern plantejà ampliar la col·lecció i modernitzar-la per tal de crear el Museu Nacional d’Escòcia. Ans al contrari: edificaren al costat un nou edifici (amb el qual connectaren l’antic) on ampliar l’oferta museística, i conservaren i recuperaren el vell, conjuntament amb l’antiga col·lecció (això sí, amb una disposició dels elements museïtzats completament reversionada). De fet, han convertit el vell Royal Musem en l’element axial de la darrera reforma d’aquest Museu Nacional d’Escòcia.

Museu Nacional Escòcia

El Museu de Bristol, una petita joia al bell mig de la ciutat, conserva com un autèntic tresor les seves antigues col·leccions geològiques, pictòriques i naturals, totes elles en el seu format original. I les mostra amb orgull, com un element patrimonial en si mateix. La qual cosa no és un obstacle per a que sigui molt visitat (de fet, l’índex de visitants és molt elevat) ni per a realitzar propostes expositives avantguardistes, a les quals destina les sales d’exposició temporal. Els exalta el nou, però els enamora el vell, i actuen en conseqüència. I podríem seguir, però ho deixarem per a una altra ocasió.

Bristol Museum

Que és més difícil fer això que diem que fer net i au? Sí. Que requereix fer un major esforç intel·lectual tant per a percebre, primer, el valor que de vegades tenen els elements que denominen vells com per, a continuació, actualitzar aquell element fins on sigui tolerable i treure’n un rendiment? Sí. Que paga la pena, i que és més raonable, civilitzat i  intel·ligent que no pas actuar com un mamut entrant a sac dins d’una biblioteca? També. Que encara avui, a Catalunya, en general, i tret de digníssimes excepcions, estem ben lluny de que tant professionals com seglars assumeixin, de manera prou profunda, aquest paradigma? Sens dubte.

Un pensament sobre “De vellesa, bellesa i sòmines

  1. Retroenllaç: Els marges de l’oblit | Que puguin visitar-se els museus…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s