La capsa de les pedres de Seró (i II): l’emperador va nu

No fa pas gaire temps vaig sentir dir a un professor de la Universitat de Barcelona que, en el món, tan sols existeixen dues races que es creuen amb la capacitat de fer de tot, ja que, pel que es veu, es pensen que saben de tot: arqueòlegs i arquitectes. I a fe de Déu que, tret de digníssimes i destacadíssimes excepcions, aquest acadèmic tenia tota la raó, ja que molt més sovint del que seria recomanable les accions d’uns i altres són presidides per la supèrbia, amb efectes habitualment catastròfics sobre el patrimoni. Avui, ens centrarem en els arquitectes.

Desconec si el projecte de l’estudi d’arquitectura Toni Gironès Saderra per a l’Espai Transmissor de les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera) va preveure la participació, a més de l’arquitecte, d’un museòleg, d’un restaurador-conservador i d’un arqueòleg. En tot cas, vist el que es volia fer, això era el que tocava. Com dic, ho desconec, però amb el resultat final al davant prefereixo pensar que no, que tot el conjunt és obra d’un arquitecte omnipotent, perquè en cas contrari hauria de considerar que el museòleg i el restaurador (potser no tant l’arqueòleg…) són uns autèntics incompetents. Massa incompetents, de fet: no crec que hagin existit mai. Per tant, el que diré a partir d’ara ho faré tot partint d’aquesta presumpció pietosa. Ara bé, si finalment resulta que sí que han existit… un consell… no els contracteu mai…

Malgrat la raó primera de la seva construcció i el que ha costat, el projecte no ha pretès mai realçar els valors arqueològics, històrics, antropològics i artístic de les pedres, sinó altres aspectes. Per començar, ha estat dissenyat com un edifici polivalent, que acull fins i tot un àmbit específic destinat a la presentació de continguts relacionats amb el món del vi. Aquesta circumstància, potser imposada des de l’àmbit local (aspecte que desconeixem), representa un error d’entrada, atès que duplica de manera radical l’orientació dels continguts d’un centre que, atesa la importància de les restes (que, de fet, són la seva raó de ser), hauria de centrar tot l’interès i els esforços en les pedres i en el que d’elles se’n deriva. La resta d’espais de l’edifici, als quals s’hi accedeix de manera successiva, són una sala polivalent, una sala expositiva, un passadís i, finalment, la sala de les pedres, després de la qual el visitant abandona el centre.

La veritat és que l’aspecte de l’edifici sorprèn, per què ens hem d’enganyar. Potser per estalviar costos, potser perquè és marca de la casa, potser perquè s’ha pretès fer un edifici sostenible i que generi molt poca despesa, o potser per una combinació de totes tres coses, Al’estudi ha construït un edifici amb aspecte d’obra inacabada, on resulta omnipresent el totxo vist, les barnilles i superfícies d’acer corrugat, el formigó i les passeres de metall pròpies de les bastides de les obres. A ulls de qui això escriu (pobre ignorant), lleig, molt lleig. Un despropòsit. Em va semblar, això sí, tot un homenatge als temps que vivim, ja que llueix exactament igual que tants i tants edificis com hi ha distribuïts arreu d’aquest nostre país i que la crisi ha deixat a mig fer, com cadàvers descarnats que esperen ser enterrats, i sobre els quals, tot s’ha de dir, encara és hora que senti ningú lloar la seva bellesa. Malgrat això, i fent gala d’allò que abans parlàvem respecte l’omnisciència de molts arquitectes, el professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) Pedro Azahara no es va estar d’afirmar amb rotunditat que l’immoble era “un dels millors i més bells museus d’Espanya”.

Amb un cert complex d’ignorant, d’analfabet que se sent incapaç, a causa de les mancances pròpies ben assumides, de poder apreciar la suposada bellesa i qualitat tècnica i artística del que té al davant i que d’altres tant han lloat, el visitant pot, en darrer terme, tractar d’escoltar l’arquitecte-artista i deixar que sigui ell directament qui l’hi expliqui. Quan ho aconsegueix, però, es treu finalment de sobre tot els complexos i entén la veritat: li estan prenent el pel. Efectivament, perquè acaba llegint, tractant que les gònades no li caiguin al terra, coses com que els materials emprats i l’aspecte inacabat de l’edifici són el resultat d’una reflexió prèvia per part dels responsables de l’estudi que els ha portat a realitzar “(…) una construcció amb materials propis de la zona” la qual “(…) segueix l’estil de les construccions del poble de Seró”. Totxo vist, acer corrugat, formigó, passeres de bastida. Materials propis de la zona. Mad Max. #oletu

Certament, una part de l’espai immediat al centre acull coberts i granges fets amb totxo vist i formigó. Hem de pensar que es refereix a això. Unes elements, aquests, horrorosos, fruit del descontrol constructiu i l’absència de consciència paisatgística, que les administracions locals han anat deixant fer; en molts casos, degut al fet que molts dels propietaris eren, alhora, el mateixos que han anat ostentat, secularment, els càrrecs determinants als Ajuntaments. Espais que són, a més, quantitativament minoritaris i relativament recents. Materials propis de la zona? Estil de les construccions del poble de Seró? És una broma? Què no saben, les ments pensants d’aquest estudi d’arquitectura, que aquests coberts i aquestes granges, sent com són tan sols una part menor d’aquest paisatge rural, són també quelcom que degrada aquest paisatge i que resulta del tot impropi? Què desconeixen, potser, la lluita constant de tanta gent per tal d’evitar que se segueixin fent disbarats com aquests? Els resulta absolutament aliè el fet que aquestes arquitectures són el fruit de la recerca extrema de la rendibilitat i de la manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’exportar a l’entorn rural el pitjor del tarannà industrialitzador? Desconeixen que han anat sorgint degut a l’existència d’unes normatives locals caduques i oportunistes, permissives fins a límits intolerables, i que en cap cas són homologables als estàndards d’integració paisatgística i de construcció en entorns rurals propis dels països als quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos? Per què en lloc de centrar la mirada en una part limitada de l’entorn immediat, en gran mesura degradat amb aquestes construccions impròpies (i pretendre que ens traguem que és això el que resulta “propi” de la zona!), l’arquitecte, simplement, no es va girar, va mirar el que quedava a la seva esquena i va prendre com a inspiració i referència la veritable arquitectura secular (aquesta sí, ben pròpia) del poble de Seró? Per què preferí diluir la seva obra, des del punt de vista de l’aspecte, en el mar de mediocritat, deixadesa i degradació que l’envolta, tot potenciant aquesta visió en lloc de mirar de posar-hi una mica de remei i ajudar a que aquest estat de coses, vergonyant quant a l’afectació en el per altra banda bell paisatge rural, canviï?

Les respostes tan sols les té l’arquitecte. Hi cap la possibilitat, però, que es cregui allò que diu, i que realment consideri que aquesta és l’arquitectura pròpia de la zona, circumstància que seria realment preocupant. El faig, però, força més intel·ligent que no pas això. Tot apunta, en realitat, a la construcció, a posteriori, d’un relat, d’un argumentari on una voluntat prèvia i establerta de fer les coses d’una determinada manera provoquen la necessitat d’elaborar una explicació ad hoc. Val a dir que, certament, l’entorn concret, degradat i lleig, on es va decidir ubicar el centre, envoltat per un seguit de construccions que mai s’haguessin hagut de fer tal i com foren fetes, va posar-li les coses fàcils a l’hora de construir els arguments que havien d’explicar l’estil que volia emprar per a aixecar l’edifici. I la cosa (l’argumentació, vull dir) funcionaria si l’aspecte que té el centre fos realment singular. “Coi” – diries- “m’agradarà més o menys, però aquest tio ha analitzat l’entorn concret i immediat, ha fet una reflexió profunda de la qual han sortit unes conclusions determinades i ha construït, en funció d’aquests pensaments, quelcom específic i nou tot buscant una integració real i positiva a l’entorn”. La cosa perd tota la força, però, quan hom comprova que la pretesa singularitat estilística no ho és pas, ja que, en realitat, es tracta de la marca de la casa (sobreCan Tacótot quant a materials emprats). La qual, a més, s’ha repetit prèviament en altres projectes, independentment de l’entorn on aquests s’han ubicat. Tan sols cal fer una ullada a la resta de projectes d’aquest estudi (i, molt especialment, els que afecten a contextos arqueològics, que en són uns quants) per a adonar-se’n que l’estil és anterior a la reflexió i a l’argumentari. És lícit pensar (de fet, una conclusió òbvia) que independentment del que aquest estudi hagués trobat a l’entorn de Seró (i recordem que va obviar l’arquitectura tradicional, realment pròpia i majoritària) hauria fet el mateix. Dit d’una altra manera: sens dubte, no va entendre l’entorn i el territori… però, això, en realitat, no li feia cap falta i, de fet, ni tan sols li interessava.

Pel que fa als valors museogràfics del projecte la veritat és que tot plegat acaba sent una successió de despropòsits. La sala polivalent (l’única que disposa de llum artificial) resulta, com la resta de l’edifici, i degut als materials emprats, extremadament freda i poc acollidora. La sala contigua, batejada pel propi estudi amb el nom d’“espai museu” i destinada a contextualitzar les troballes i a mostrar part de les restes mobles recuperades durant els treballs d’excavació, reitera la fredor i les sensacions negatives, resultant també extremadament poc acollidora. Els recursos museogràfics (per dir-ho d’alguna forma) implementats en aquesta sala són escassos, arcaics i pobres. Els continguts són presentats al públic a partir d’un seguit de plafons (de petites dimensions, atès l’espai disponible), successius, on s’hi acumulen text i imatges. A una absència evident de capacitat d’imaginació i creativitat per a generar una oferta museogràfica atractiva i moderna (on és el museòleg?????), i a una presentació en forma de plafons que recorda l’aspecte improvisat de les sessions de pòsters de molts congressos, hi cal sumar encara la desagradable sensació d’horror vacui que transmeten particularment alguns d’aquests plafons. En molts casos, sembla haver primat la intenció de mostrar quanta més imatge millor, tot sacrificant les dimensions d’aquestes, amb el resultat que moltes imatges semblen prescindibles, per reiteratives i, en canvi, n’hi ha masses de molt petites.

Quant als objectes arqueològics, aquests apareixen distribuïts al damunt de pilars baixos situats al llarg de la sala, il·luminats de manera puntual amb llum natural, i la seva presentació pateix de la mateixa manca de recursos i de creativitat que presideix la resta del conjunt. El concepte bàsic és el de vitrina-peça/vitrina-peça/vitrina-peça, propi dels museus del segle XIX, amb la simple diferència que en aquest cas els objectes han estat disposats al damunt de columnetes en lloc de ser col·locats a l’interior de mobles.

Una porta separa aquesta sala del passadís que ens ha de portar fins a l’espai de les pedres. Val a dir que a partir d’aquesta porta les parets de l’edifici han estat aixecades amb totxos multiperforats (bé, l’arquitecte les denomina “peces ceràmiques calades”), que en realitat redueixen el material de construcció a la mínima expressió i esdevenen una successió d’orificis del diàmetre d’una ampolla de vidre, directament connectats amb l’exterior. El bloc edilici que acull les pedres es troba al final d’aquest passadís, i està dissenyat com una mena d’espiral quadrangular concèntrica que té l’objectiu de permetre arribar a la sala central i continuar posteriorment el camí fins a sortir de l’edifici sense interferir amb els que encara hi estan entrant.

Sobre la sala central hi ha poca cosa a dir, o potser massa. Les pedres apareixen distribuïdes en format jardí zen: col·locades aquí i allà al damunt d’una superfície llisa de pols fina d’argila, sense cap criteri que tingui a veure amb aspectes històrics, arqueològics o similars, i tot intentant crear (suposo) una mena d’efecte o sensació (?). Que ningú esperi trobar la restitució del túmul en què van ser localitzades. Menys encara, que ningú aspiri a contemplar una eventual i valenta restitució de les espectaculars esteles de què havien formBart part anteriorment. Una disposició del tot sui generis (però on és el museòleg!!!!???), on les pedres es presenten deslligades les unes de les altres sense cap element interpretatiu ni contextualitzador, i que obliga el visitant a realitzar un esforç en realitat impossible per a poder-les entendre (i, al guia de torn, a empescar-se solucions imaginatives per a pal·liar les mancances, tal i com vam poder comprovar personalment). Per acabar de reblar el clau, una de les esteles ha estat col·locada, incomprensiblement, a l’inrevés.

Malgrat que la presentació de les pedres en aquesta sala és enormement decebedora, atès que no tan sols no ajuda a la seva interpretació sinó que la distorsiona i, en realitat, ho impossibilita, resulta potser més greu el fet que les parets estiguin del tot perforades, ja que, a la pràctica, les pedres resten gairebé a la intempèrie. Hom explica que la intenció és aconseguir que aquestes peces ceràmiques calades amb què s’han aixecat les parets “(…) deixin passar la llum tamisada, l´aire, les olors del camp, la boira…”. Certament, la ment pensant ha aconseguit que l’aire i les olors de l’entorn entrin dins la sala, però, probablement, la seva capacitat de reflexió no ha estat suficient com a per a adonar-se’n que l’entorn degradat del qual parlàvem anteriorment inclou un seguit de granges de porcs i d’aviram, les quals desprenen una intensa i desagradable ferum, molt allunyada de les aromes arcàdiques amb què l’arquitecte pretenia que els visitants gaudissin de les pedres. Més greu resulta, però, que les pedres, conservades durant mil·lennis sota terra en condicions força estables, passin ara, degut a la inexistència absoluta d’aïllament respecte l’exterior, a estar sotmeses a decalatges constants i salvatges de temperatura i humitat. Atès que a la zona les temperatures passen habitualment d’estar sota zero a superar els 40º, ¿ningú no ha pensat, no ja en l’estudi d’arquitectura sinó en l’administració que ha donat l’OK al tema, que aquests contrastos (als quals cal afegir les humitats produïdes per gebrades, boires i rosades, que es dipositaran successivament damunt les superfícies) afectaran les pedres i les acabaran escardant? Però, on és la restauradora-conservadora que ha d’evitar que tot això passi???!!!!

Podríem seguir. Com ara, per exemple, dient que la visita a les pedres es fa, sovint, en unes condicions de falta de comoditat (aspecte sempre important a l’hora de visitar elements patrimonials), degut al fet que a l’estiu la calor interior és propera a la de l’exterior, i a que durant la tardor i l’hivern la temperatura obliga a fer la visita equipats amb forro, fulard, barret i guants. Val a dir, però, i segons ens van comunicar, que això darrer en realitat no passaria, ja que el centre (que, per altra banda, només obre dissabtes, diumenges i festius, i exclusivament permet la visita sota el règim de visita guiada) estarà tancat des de novembre fins a la primavera, entre d’altres coses degut a aquest fred que es passa a l’interior. A la qual cosa cal afegir, encara, que la inexistència d’iluminació artificial és un element afegit que també provoca que durant aquests mesos resulti en realitat impossible, a la pràctica, fer visites per la tarda. El que es diu, una bona inversió… En fi, un reguitzell de despropòsits…

Hi salvaríem alguna cosa? Potser la infografia puntual d’algun plafó, i la il·luminació natural focalitzada, que aconsegueix, mitjançant un simple i enginyós sistema, un efecte interessant en la contemplació dels objectes arqueològics. Poca cosa més.

Conclusió: un edifici singular, fet, malgrat el que el responsable afirma, amb materials i aspecte impropis de la zona, que afegeix lletjor a un entorn degradat en lloc d’ajudar a dignificar-lo i a revertir aquest estat de degradació, que potser serà visitat (ja ho està sent, de fet) per la seva singularitat arquitectònica i especialment per especialistes en la matèria (en arquitectura, em refereixo), però que no ho serà ni per les pedres que acull ni per la proposta museogràfica. En el primer cas, perquè l’edifici no ha estat construït per a les pedres, sinó malgrat les pedres. I en el segon perquè, simplement, aquesta proposta museogràfica no existeix com a tal. No ens estranyi pas que algun dia, tot mirant-se l’edifici, algú opini: “Escolta, i si traiem aquestes pedres d’aquí, que molesten, i en l’espai que deixen hi fem un bar o una sala de ball?”. Per què les pedres, en realitat, són el de menys… Això sí, ja els ben asseguro que quan això passi el primer que faran serà tapiar els orificis de les parets!

Cal ser conscients, però, que, com ja vam dir en els seu moment, el problema no és pas de l’arquitecte, el qual rep un encàrrec o bé fa una proposta, després algú li accepta aquesta proposta i, finalment, ell l’executa. El problema el tenim en aquells òrgans i nivells directius i en les instàncies assessores i executives de l’administració que en el seu moment van dir, entusiàsticament, “Endavant!”. Actuacions com aquestes (on, per cert, s’hi han esmerçat força diners) demostren que en aquestes instàncies de l’administració resideixen alguns individus (com sempre, hi ha nombroses i destacades excepcions) que no creuen gens en el nostre patrimoni i que, en conseqüència, renuncien sistemàticament a presentar-lo com pertoca a la societat. I que, precisament perquè no hi creuen, entenen que cal cercar subterfugis i recursos, a quin més estrambòtic i més car, que exerceixin el paper que, al seu parer, el patrimoni arqueològic és incapaç d’assumir. Els que actuen d’aquesta forma, vistos els resultats molt menys preparats del que es pensen per a desenvolupar la tasca que els ha caigut entre mans, supleixen la poca capacitat amb la construcció, massa sovint, de discursos tan buits com letals per al patrimoni. Haurem d’esperar que d’aquí uns quants anys en aquest país es redactin assaigs i tesis doctorals que expliquin el que aquest estat de coses, aquest cert amateurisme i papanatisme teòric i ideològic d’alguns dels que prenen decisions, va representar, de negatiu, per a una part del patrimoni català durant els darrers anys del segle XX i principis del segle XXI. Mentre, les pedres de Seró s’hauran anat escardant i fent-se malbé en l’interior de la seva magnífica capsa…

7 pensaments sobre “La capsa de les pedres de Seró (i II): l’emperador va nu

  1. Ja em disculpareu, però em torno cautelós davant de qualsevol edifici que hagi estat mereixedor d’un premi FAD. Com més absurd i antiestètic és un projecte més números té per obtenir un premi FAD. Uns premis que recordem-ho són com la creu de Sant Jordi que fins i tot el Millet en té una. Encara no he visitat Seró però per les fotografies aquesta prevenció prèvia es veu justificada: el ferro corrugat a la vista??? què volien, fer un monument al tètanus??? Parets que no aïllen de l’exterior perquè utilitzen totxo calat? he vist barraques de pagès i cotxeres rurals on tenien més clar que calia fer per protegir-se dels elements sense necessitat de malbaratar diners en un “projecte arquitectònic” i que immerescudament encara no han rebut un premi FAD.

  2. No sé pas si era aquesta la vostra voluntat, en el fons, però us he de dir, amic Visitant, que heu aconseguit que frisi amb incontinència per anar a descobrir la capsa en qüestió. Us asseguro que cruixen les meves dents al pensar que no ho podré fer fins la primavera…
    Vull pensar que la vostra crítica demolidora i sorneguera sorgeix del profund desconeixement de la qüestió, ja que,en cas contrari, hauria de concloure que la manca de criteri rau en aquells que han fet públicament manifestacions elogioses del centre (començant pel propi Conseller de Cultura, que el va qualificar d’ “una referència a nivell de tot Catalunya i també a fora”: http://www.vilaweb.cat/acn/ultima-hora/4150876/20131019/mascarell-inaugura-lespai-transmissor-sero-punt-referencia-catalunya.html). Pensar que la incompetència rau en els ideòlegs del projecte i en aquells que porten el timó de la política cultural i patrimonial del país, em trauria la son, per això prefereixo pensar que l’equivocat sou vos, nogensmenys molt admirat Visitant!
    De fet, cal una sapiència i un criteri per sobre del paupèrrim saber vostre (i meu) per entendre també com pot ser que, per raonaments pressupostaris, es decideixi sepultar el jaciment ibèric de Sikarra, als Prats de Rei (http://www.somsegarra.cat/actualitat/especial/salvemsikarra), i en canvi s’aposti per encimbellar el d’Ullastret (http://www.acn.cat/acn/732483/Cultura/video/Ullastret-poblat-iberic-Sant-Andreu-fossat-muralla-segle-VI-abans-de-Crist-conseller-Ferran-Mascarell.html)…
    Per inescrutables camins es mouen els designis dels governants i, fet i fet, els pobres administrats tan sols els podem contemplar, atònits i bocabadats, i, com a màxim, emprar les xarxes socials per piular laments i diatribes.
    Seguiu gratant, amic Visitant! Que el camí sigui llarg i que la terra us sigui lleu!

  3. Primerament està molt bé utilitzar les xarxes socials per “piular” com dieu laments i diatribes. Però fer-ho des de l’anonimat desacredita les opinions de qui les escriu. Cal donar la cara!
    I en segon lloc som molta la gent que ens estem implicant en el projecte de Seró per donar a conèixer aquesta troballa arqueològica excepcional i treballem des del territori i per al territori, construint discursos vàlids i oferint eines als visitants que hi arriben. Treballant amb les oficines de turisme, els empresaris de la zona, els ajuntaments i les escoles. Ens sap molt greu que des d’aquest blog s’estigui desacreditant d’aquesta manera tant sagnant un projecte que, malgrat la vostra anònima opinió i gustos personals, és il·lusionant per a molta gent, especialment per als propis habitants de Seró i la Noguera Alta.

    • Benvolguda Carme!
      Voldria només fer alguna aportació al teu comentari.
      Primerament deixar clar que jo no he estat mai a l’Espai Transmissor de les esteles esculpides del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera), i, per tant, no puc opinar amb prou coneixement de causa a l’entorn de les qüestions que Lo Visitiant argumenta en el seu escrit.
      Dit això, doncs, sí que em semblen, però, unes opinions ben argumentades, gens fetes banalment, on es nota que aquest tal Lo Visitant, sigui qui sigui, sap del que parla i sembla bastant ben informat, a més de no ser precisament un neòfit en els temes que pertoquen a l’especialitat del bloc. Per tant, més enllà de donar-li o no la raó, sí que em semblen a priori uns bons arguments i una opinió a tenir en compte, independentment amb l’estil i el to amb la que puguin estar escrits, que poden agradar més o menys, només faltaria.
      Què vull dir amb això? Doncs que més enllà de la implicació i de la il·lusió per la qual es viu i es fa una cosa, no podem deixar que la il·lusió ens posi una bena als ulls i ens liquidi la capacitat de crítica i autocrítica. La il·lusió i la bona voluntat, mai pot ser, des del munt de vista, coartada per ser benèvols amb les coses mal fetes, que en aquest país alguns d’això en són uns “especialistes”.
      Espero que s’entengui el meu missatge de fons, fet amb tota la bona voluntat.
      D’altra banda, desitjo llarga vida al projecte de Seró (i a tots els altres impulsats sigui on sigui), a la bona voluntat, a la il·lusió, a l’empenta i a la implicació (benvingudes totes!), però amb capacitat d’anàlisi, crítica i autocrítica, i, si cal, fent-ne els canvis i millores que siguin pertinents per a millorar-ne els seus objectius didàctics, interpretatius, culturals, turístics, socials i econòmics de la població i de la comarca.
      Salutacions!

      • Benvolgut Carles,

        No vull entrar en la discussió. Jo defenso el projecte de Seró i els arguments de l’arquitecte també em semblen prou vàlids i respectables si no es treuen de context com s’està fent en aquests articles. El que més ens molesta però, a mi i a tot l’equip de gent que estem intentant tirar endavant el centre de Seró, és l’anonimat. És molt fàcil fer sang sense donar la cara, però personalment em sembla molt innoble.
        Si, com dius, no has estat mai a Seró et convido quan vulguis a fer-hi una visita i a explicar-te el personalment el projecte que hi estem duent a terme.Ens pots contactar quan vulguis al Museu de Balaguer.
        Salutacions cordials,

      • Hola Carme!
        El tema de l’anonimat, potser és relatiu. No per dir les coses anònimament deixen d’estar les coses més o menys argumentades. Que us molesti, evidentment ho puc entendre, però potser està bé pensar que més enllà de saber qui diu el què diu, potser els agruments mereixen alguna reflexió (potser, no valoro si és el cas, perquè ja et vaig dir que no he visitat mai Seró i, per tant, en realitat no puc opinar en el propi coneixement de causa).
        Del tema de l’anonimat se’n parla a tort i dret en moltes ocasions. Es dóna el cas, sovint, que la manca d’aprofundiment democràtic que encara patim en el nostre país (que no estic dient que sigui el vostre cas), fa que hom es vegi en moltes ocasions forçat a ocultar la seva identitat per tal d’evitar represàlies i altres “mals encaixos” de les crítiques o observacions rebudes (que tampoc estic dient que sigui el vostre cas)… No ho sé, però potser cal tendir a pensar que si una crítica està ben argumentada i m’ajuda a reflexionar sobre les coses què faig, qui sigui qui me la faci és el de menys. Ens quedem amb la part que ens ajuda a millorar personalment i professional (o que ajudarà a millorar el projecte en qüestió) i santes pasqües. Una altra cosa és apofitar-se de l’anonimat per insultar i injuriar d’una manera prou explícita, cosa que penso que no fa en cap cas l’autor en el cas del text que ens ocupa (més enllà de l’estil més o menys irònic i sarcàstic que en alguns moments pugui utilitzar).
        També pot ser que jo vagi molt errat creient en l’expertesa i coneixement de la persona que escriu i que, per tant, els arguments que utilitza no siguin basats en la realitat dels fets. Si és així, evidentment, a mi em semblaria lícit i sa que us poguéssiu expressar amb els contraarguments que consideréssiu pertinents.
        Res més, Carme, només són reflexions, No voldria entrar-hi més.
        Prenc nota de la proposta de visita del centre de Seró. Estaré encantat de poder-lo visitar algun dia (encara que difícil serà trobar-lo…).
        Moltes gràcies!
        Salutacions,

  4. Retroenllaç: Sikarra, la desventurada | Que puguin visitar-se els museus…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s